dissabte, 30 de juny del 2007

Revetlles

Vam passar la revetlla de cap d'any al barri de la Barceloneta, a la darrera foguera tradicional que es fa al Prat de Llobregat. Recordo, quan era petit i en dèiem "verbenes", les dotzenes de muntanyes de fusta que s'anaven formant a mesura que s'acostava Sant Joan. I les rivalitats entre colles, que obligaven a vigilar constantment la fusta perquè no la prenguessin ni la cremessin, i a recollir els mobles vells casa per casa. Esgarrifa pensar en el magnífic mobiliari isabelí i modernista que es va cremar quan va arribar la moda de la fòrmica... Algun antropòleg considera que la preparació de la foguera era una mena de ritus iniciàtic en la socialització dels infants. Per això m'ha fet il·lusió que els meus fills coneguessin aquesta manera de celebrar el solstici.

I també van aprenent a manipular petards amb el mínim risc possible, cosa que em sembla molt més positiva que la prohibició que vol imposar Europa. Les fogueres i els petards de la nit de Sant Joan, acompanyats de bones coques i cava, identifiquen aquest país millor que cap altre tret cultural. I si tot plegat pot acabar amb un bany nocturn, millor encara. M'atreviria a pronosticar-ne un origen pre-romà, encara que hi ha qui pensa que pot ser una tradició molt més recent. L'ús i abús dels petards en aquesta nit és documentat com a mínim des del segle XVIII.

És llàstima que a aquesta festa que és tan viva perdi alguns dels seus atributs per un excés de zel normatiu. La repressió d'aquesta festa és tan tradicional com la revetlla. Els especialistes, en canvi, recomanen que els ajuntaments preparin espais per a les fogueres i que subministrin fusta de la deixalleria.

La revetlla que s'està perdent del tot és la de Sant Pere, que en altres temps era gairebé tan sonada com la de Sant Joan. Em temo que ja només la celebrem els Peres...

dilluns, 18 de juny del 2007

Per molts anys, IEC!

Avui toca felicitar l'Institut d'Estudis Catalans i el seu president Salvador Giner, en ocasió del centenari de l'Institut.

Tal dia com avui, fa justament un segle, Josep Puig i Cadafalch signava el decret de la Diputació de Barcelona pel qual es creava la nostra Acadèmia Nacional.

Cal recordar que l'Institut és pràcticament la única institució comú a tot els Països Catalans que està reconeguda oficialment. Hi ha institucions que, si no existissin, s'haurien d'inventar. Em temo que en les circumstàncies actuals no seria possible crear l'Institut d'Estudis Catalans, així que tenim molta sort de la visió de futur d'aquells que s'hi van llençar ara fa cent anys. I especialment del gran monstre intel·lectual que fou Puig i Cadafalch, el mateix que al cap de mig any impulsava les excavacions arqueològiques a la ciutat d'Empúries.

També caldrà algun dia reconèixer el paper de les diputacions, i especialment de la Diputació de Barcelona, en la construcció de les institucions culturals que la nostra cultura necessitava i necessita. I també en la seva preservació en els moments més nefastos de la nostra història recent.

L'IEC té reconeguda l'autoritat normativa sobre la llengua, i té un prestigi consolidat com a acadèmia científica, tant al país com internacionalment. Esperem que aviat recuperi també el seu paper en la recerca, la protecció i la dinamització del patrimoni cultural, en col·laboració amb les administracions, les universitats i els museus del país.
Estic segur que la secció històrico-arqueològica de l'IEC podria ajudar a donar a les polítiques patrimonials del país la solidesa, seriositat i permanència que calen, i que desgraciadament manquen.

dilluns, 11 de juny del 2007

Ciutats perdudes

Estic revisant un treball inèdit del 1991, dedicat a la història de la recerca arqueològica sobre la ciutat romana de Dertosa, i m'adono que si el treball és vàlid al cap de setze anys, és perquè la recerca no hi ha avançat gaire. Si més no per a l'època romana.

Tortosa és una de les ciutats perdudes del nostre passat clàssic. Se'n saben tan poques coses, que ni tan sols no és clara la forma que tenia la ciutat romana, ni on era exactament la ciutat ibèrica d'Hibera, que l'hauria precedit. Sort n'hi ha de les inscripcions, que permeten fer-se una idea de la importància de la ciutat, situada en el punt de contacte entre la navegació marítima i la fluvial.
També són útils les cròniques de les troballes que hi ha hagut a la ciutat en els darrers 500 anys, des de Cristòfor Despuig ençà, i especialment l'obra inèdita d'Antoni Cortés, la Historia de la Ciudad de Tortosa y de la Región Ilergavonia que comprendía lo que oy contiene su Obispado. Antoni Cortés va fer excavacions arqueològiques al pati de casa seva l'any 1740, cosa que en fa un dels primers arqueòlegs catalans.

Les excavacions arqueològiques a la part baixa de la ciutat mai no arriben més enllà dels nivells tardo-romans, que apareixen a cinc o més metres de fondària i dins els nivells freàtics. El problema tècnic no és insalvable i aquest obstacle s'hauria de veure com una oportunitat per localitzar-hi objectes fets de matèria orgànica, que s'acostumen a conservar en aquestes condicions.

El fet, però, és que el coneixement que tenim sobre les ciutats romanes del nostre país és molt desigual. Algunes són ben conegudes, malgrat que s'hi continuen trobant sorpreses, com ara Barcino, Tarraco, Baetulo o Pollentia. D'altres estan començant a sortir a la llum, com Iesso, Valentia o Ilerda. Però n'hi ha algunes que tan sols s'intueixen, com Dertosa o Sigarra. I encara d'altres que ni tan sols s'han localitzat amb certesa, com Cypsela, Subur o Tolobi.
Quan em pregunten si a Catalunya hi queden gaire coses per descobrir, no sé si riure o plorar...

dissabte, 2 de juny del 2007

No era un mirall, sinó un prisma

Fa un any, l'expresident Pujol declarà que Catalunya s'havia mirat al mirall de l'estatut i no s'havia agradat. A mi em sembla que aquell procés que va semblar que acabava bé el 30 de setembre, més que enmirallar el país va fer passar la llum blanca, monòtona, avorrida i ingènua de l'oasi català per un prisma d'un cristall fet de posicions tàctiques, de blancs i negres, que la van descompondre per sempre més.

Els darrers processos electorals han accentuat aquest efecte prisma, que ha separat la societat en un panorama polític cada cop més dispers i fragmentat, mentre es disparen el vot en blanc i l'abstenció. A l'hora de votar, em temo que cada cop ho fem menys amb el cap i més pels sentiments d'afinitat o de repulsió que s'han instal·lat en cadascú.

Mentre no es prenien decisions importants, els partits podien ser més transversals. Em temo que som en un procés en el qual han hagut d'especificar posicions i que això sempre separa aquells que no coincideixen amb aquestes decisions, encara que comparteixin idees i objectius. La gran massa de gent que ha deixat d'emmirallar-se en les opcions polítiques que teníem és la que està nodrint el vot en blanc i l'abstenció, però també formacions emergents que recullen l'independentisme més intransigent, el nacionalcatolicisme racista pairal o l'espanyolisme suposadament internacionalista. I és probable que la descomposició encara s'accentui, perquè tots els partits experimenten tensions internes, mentre la gent ha perdut la ingenuïtat i està escaldada d'il·lusionar-se amb la política.

Malgrat que és certament perjudicial per a la democràcia, l'abstenció és una decisió conscient que no hauria de ser criminalitzada. De totes maneres, que la gent s'inhibeixi de triar qui ha de regir el seu entorn més immediat i de quina manera cal menar-lo -o que accepti mantenir models de desenvolupament local insostenibles- és realment preocupant. Fa l'efecte que la realitat quotidiana ens importa encara menys que les qüestions d'identitat.