Feina feta

Després de tres anys de feina i d'implicar-hi, literalment, centenars de persones, demà al vespre presentem a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans la Nissaga catalana del món clàssic, una obra que en Sam Abrams va qualificar de meteorit al darrer suplement de cultura de l'Avui:

"De tard en tard cauen del cel llibres completament inesperats, que marquen clarament un abans i un després, que canvien l’ordre de les coses en el sistema literari del país. Aquest tipus de llibre és el que he batejat com a llibres meteorits. I precisament ara un acaba de penetrar l’atmosfera per impactar contra la superfície de la literatura catalana."
"És un llibre que sintetitza constantment passat i present de cara a l’articulació d’una tradició sòlida per
projectar cap al futur."

Malgrat que pugui semblar un diccionari biogràfic de la gent que s'ha dedicat a estudiar els grecs i els romans, els pobles que hi convisqueren, com ara els ibers o els egipcis, i les llengües corresponents, l'ambició de l'obra és tota una altra. Es tracta de posar de relleu fins a quin punt ha estat important en la formació i l'evolució de la nostra cultura i del nostre país l'atenció al llegat del Món Antic i la gent que ha compartit amb nosaltres, amb els 128 autors contemporanis que hi hem acabat participant, aquesta dèria pel passat grecollatí i per servar-ne l'herència.

Endreçades cronològicament, les 165 semblances biogràfiques, que tenen una extensió mitjana de tres pàgines i mitja, poden ser llegides de manera seqüencial, de manera que van esdevenint els capítols d'una història que ens mostra de quina manera hem arribat fins aquí. Ha estat un descobriment -esperat- i un plaer quan la darrera correcció de galerades ha fet evident que els articles anaven dibuixant aquesta història de manera nítida i detallada.

Per tal de fer més lleugera la lectura hem limitat molt estrictament l'aparell crític i la bibliografia, de manera que només s'hi troben les referències necessàries per a ampliar-la.

Crec que és una obra col·lectiva d'una qualitat poc habitual i que cal felicitar del magnífic resultat el conjunt dels autors que hi han participat amb tant d'entusiasme. I sobretot la Montserrat Tudela que hi ha posat tanta empenta. En un temps on hi ha qui des del poder posa en dubte la necessitat d'estudiar les llengües clàssiques, o de mantenir un museu nacional d'arqueologia com a institució amb personalitat jurídica i no com a un simple equipament de barri, la reivindicació de la tasca acumulada de tots els que ens han precedit és més pertinent que mai.

Ni tan sols no ho intenti...

Yo creo que Barcelona tiene una red de museos muy sugestiva: la Miró, la Tàpies, el Picasso, el MNAC, el Macba... Ya les gustaría a muchas ciudades.

 Soy ministro de Cultura y le pido que monte el supermuseo de mi país.

 Pues le diría que no caiga en hacer un monocultivo, porque no son interesantes. Y si su ciudad o país aún no tiene un supermuseo nacional, pues que ni siquiera lo intente.

 Habría que empezar por algún sitio. 

Para hacer algo que ya está hecho, no haga nada. La cultura no es repetir fórmulas, sino desafiarlas y crearlas. Debe potenciar lo que ya tiene y dotarlo de autonomía y de medios para así tal vez lograr en unos años tener algo especial. 

¿Con personalidad antes que tamaño? 

Con una personalidad que refleje fielmente el sitio donde está, pero que tenga una ambición universal, sin límites

¿Cómo conocer el espíritu de un país? 

Cuando voy a una ciudad, siempre visito dos sitios que te enseñan cómo es: los museos y el mercado. Allí captas su esencia, estructura y temperatura.

 ¿Los dos son negocios? 

Ahora voy a ser categórico: ningún museo en el planeta –ninguno– gana dinero. Por muchas tiendas y restaurantes que le pongas, todos pierden. Y no ganan dinero porque tampoco es su objetivo.


Podrien ser paraules meves, però són del Vicent Todolí, exdirector de l'IVAM i de la Tate Modern en La Contra de la Vanguardia d'avui, entrevistat per Lluís Amiguet. Paraules semblants van tenir un preu molt car. I tot plegat perquè al final s'acabi fent allò que calia fer.

Agents públics i privats en la gestió del patrimoni cultural

http://www.izquierdo.cat/barcelona2010/Postgrau%20gesti%C3%B3%20i%20pol%20cult%202010.ppt

Descarregueu la presentació amb la informació que complementava l'explicació de la classe d'avui al Postgrau en polítiques i gestió cultural internacional de la UB...

Mapes de patrimoni

Des de fa uns dies, una vuitantena de municipis presenten a la xarxa un mapa de tot el seu patrimoni cultural i natural, en les pàgines web de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

El web dels Mapes de patrimoni cultural presenta continguts que fins ara es preparaven per als ajuntaments en format CD, per tal de facilitar-los el control, la gestió i la difusió del seu patrimoni, i comprèn gairebé 14.000 fitxes il·lustrades, que són el resultat d'una tasca col·lectiva en la que m'hi he sentit molt implicat. Val més, doncs, que els comentaris els facin els altres...

Preguntes sobre el museu de societat

Els dies 11 i 12 de febrer va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, sota els auspicis de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (el web no em funciona bé amb l'Explorer 8 però sí que ho fa amb Firefox 3.6), un curs ben peculiar. Acostumats com estem a pagar cada cop més a canvi de qualsevol curset universitari, aquesta vegada el curs era de franc, incloia pauses amb sucs i pressumptes cafès de franc, i presentava un professorat de luxe, vingut d'arreu del món i pràcticament tot ell vinculat d'una manera o una altra a la brillant museologia canadenca.


El farciment del bombó fou la presentació del projecte de Museu Nacional d'Història, Arqueologia i Etnologia, també denominat des de la conselleria, primerament, com a Museu de Ciències de l'Home (els vaig haver de fer veure que es descuidaven les dones), i després amb els noms de Museu de la Societat Catalana, Museu de Ciències Socials, Museu de Ciències Humanes, i -singularment- el Catalònia.


El temps per a preguntes després d'aquesta exposició va ser curt, i tan sols en Xavier Menéndez i jo vem disposar de l'oportunitat d'intervenir-hi. Vaig aprofitar per felicitar el treball del ponent i per tornar a formular algunes de les preguntes que vaig plantejar fa tres anys, quan es va començat a estudiar aquesta idea. Vaja, de fet, quan abans d'estudiar-la, es va prendre la decisió de tirar endavant el projecte, plantejat de manera que representaria la desaparició del Museu d'Arqueologia de Catalunya com a museu nacional, incorporat dins una institució, un museu de societat, que forçosament s'ha d'orientar cap a la contemporaneïtat.

Hi ha molts elements per afirmar que l'arqueologia del nostre país necessita i mereix un museu nacional específic, que doni suport al conjunt de museus que fan tasques arqueològiques i que en mostren col·leccions, que són la immensa majoria (un 78%!). I també és necessària una institució específica i especialitzada que faci el vincle entre l'arqueologia administrativa i de salvament, els museus locals, els jaciments museïtzats, els ajuntaments, les universitats, els instituts de recerca, els mitjans de comunicació, internet inclòs, els afeccionats, les empreses i el públic. Un organisme que endreci, conservi i protegeixi els milers i milers de caixes de materials arqueològics que es generen cada any i que ara van o haurien d'anar a parar als SAMs, per barrejar-los amb els records i regals dels expresidents de la Generalitat, entre d'altres objectes increïbles. I un lloc on es mostri als ciutadans i als visitants de Barcelona, al turisme de cap de setmana, una panoràmica interessant i suggerent del nostre riquíssim passat, que els motivi a conèixer-lo millor. L'arqueologia és història, però és també molt més que història. Aquesta és la idea original del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que encara continua sent ben vàlida.

Vaig estalviar als presents al curs aquesta introducció, perquè qui més qui menys ja sap com veig les coses i no era qüestió d'abusar més encara del meu dret de paraula. Miraré també d'explicar una mica millor les preguntes, que des del meu punt de vista segueixen sense resposta.

La meva primera pregunta fou: és aquest projecte estructural o cojuntural? Perquè si és estructural, fruit d'una idea i una necessitat ben travades de fer un gran museu que expliqui la societat i la cultura catalanes, no s'entén que se n'excloguin els museus que conserven justament els elements clau per a entendre-les, que són el Museu Nacional d'Art de Catalunya, i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, que custodien els testimonis materials del nostre passat medieval i industrial, amb l'argument que es tracta de museus consolidats. Com si no poguessin formar part d'una nova institució sense abandonar les seves seus. I que en canvi es fonamenti la col·lecció d'un Museu de Societat en materials arqueològics que venen de llocs diversos del nostre entorn, tots ells anteriors al naixement de Catalunya.

Són els precedents, els fonaments del nostre país, però la prehistòria i la història antiga corresponen a una realitat diferent, que tan sols coneixem a través d'uns textos molt escassos i d'una gran quantitat d'elements materials que són tractats pels arqueòlegs com a documents d'un immens puzzle ple de llacunes de societats que van ser on som ara, i aquesta no és la tasca d'un museu de societat. En canvi, en cap moment no s'aclarí quin futur ha de tenir el Museu Etnològic de Barcelona dins un museu de societat que en principi s'orienta a una visió d'antropologia contemporània.

Si el projecte de Museu de Societat fos cojuntural, una resposta a la necessitat de fer estalvis, als problemes de lloguers del Museu d'Història de Catalunya i a l'apriorisme de la inexistència d'una solució per al MAC, a la manca de voluntat d'apostar per la seva refundació, s'entendria que sempre s'acabi justificant el projecte amb aquests poderosos arguments conceptuals.

I no voldria pensar que allò que es vol és diferir els problemes dels museus actuals, tot fent-hi la mínima despesa possible durant vuit o deu anys, que és el temps mínim de gestació d'un projecte com aquest, per destinar els fons a altres bandes.

Aquesta era la meva segona pregunta: per quin motiu hem de pensar que un nou i gran museu de societat disposarà de pressupost suficient per fer les seves tasques, amb la crisi que estem travessant, quan fins ara els pressupostos han estat insuficients per mantenir en bon estat de salut els dos museus separats?

En tercer lloc, vaig demanar si han valorat els costos de començar des de zero a fer una col·lecció digna de materials medievals, moderns i contemporanis que, o bé ja són en altres museus, o bé circulen pel món dels antiquaris. Tan sols haurien de subscriure's als resultats de les subhastes de Sothebys per veure que han de canviar molt les coses si la Generalitat arriba a disposar mai de prou diners per "completar fins al present" la col·lecció del MAC.

De preguntes se'n podien fer moltes més, però crec que la primera és la clau de tot plegat, i que aquest dubte és compartit per bona part de la professió, com ho demostra la presidenta de la Societat Catalana d'Arqueologia a la Tribuna del seu darrer Full d'informació.

Les interessants aportacions de tots el professors del curs no crec que hagin ajudat a esvair el neguit que provoca el projecte de MNHAE tal i com està plantejat. De fet, no sembla pas que els museus d'aquest estil que estan escampats pel món es dediquin gaire al patrimoni arqueològic. Després de la meva pregunta a Michel Côté sobre les reaons per les quals havien pres l'encertada decisió de no incorporar el Musée de la Civilisation Gallo-romaine dins el nou Musée des Confluences, l'actual director del MAC va intervenir per demanar quina havia estat la resposta política al projecte, ja que aquí "des de sectors de la dreta" s'havia aixecat molta oposició al MNHAE.

Suposo que ningú considera ja a aquestes alçades com un insult que li diguin de dretes, però em va semblar una curiosa manera de tipificar, amb intenció de desqualificar-los, el miler i mig de signants del manifest en defensa del MAC, entre les que no hi mancaven personalitats d'esquerres, començant pel mateix Josep Fontana, i, curiosament, una bona quantitat de militants, alguns destacats, del partit que consentí el nomenament d'en Tresserras.

Les altres víctimes de la crisi

Els que avancem cap a la cinquantena hem viscut ja una bona colla de crisis econòmiques, començant per la del petroli, que sempre han estat utilitzades com a excusa per a l'enriquiment d'alguns i per a imposar mesures que en temps de bonança serien molt impopulars.

Crisi vol dir moment de canvi, i els qui ens interessem per la història sabem perfectament que les crisis són una constant de la nostra civilització. Recordo, de les classes universitàries de l'Ignasi Terrades, que allò més interessant de les crisis, és per a què s'utilitzen.

Vivim ara un moment amb moltes crisis superposades. Hi ha una crisi financera, que és la conseqüència lògica d'uns anys d'especulació forassenyada, però que l'acabarà pagant -com sempre- qui menys culpa en té. Però simultàniament hi ha una crisi cultural, generada per la pràctica abolició dels costos de reproducció i de transmissió de la informació i de tot allò que es pugui transformar en bits, que a mitjà termini eliminarà tota intermediació de la cultura i el coneixement que no sigui necessària i capaç d'adaptar-s'hi. Anem cap a un món on tots serem creadors, i on la informació ha perdut el valor que tenia quan era difícil de trobar. Ara ens caldrà coneixement, que és una cosa molt més complexa que anar obrint resultats de Google...

Un dels sectors que acostuma a rebre les conseqüències de les crisis econòmiques és justament el de la cultura. La retallada dels pressupostos en els darrers anys ha estat espectacular, a canvi d'obtenir estalvis irrisoris en el conjunt dels pressupostos. El 2010, per cada € que es destini a la salut de la nostra cultura i el nostre esperit, en destinarem 33 a la salut del nostre cos. És evident que hi ha despeses socials que s'han de prioritzar en temps de crisi econòmica, però també és evident que s'estan llençant diners a cabassos subvencionant sectors de la vella economia, com l'automòbil i la construcció. Aquí no es planteja seriosament recolzar el sector de la cultura com a alternativa econòmica de futur, cosa que és capaç de defensar algú tan poc llegit com el president Sarkozy.

Mentre, les institucions culturals queden sota mínims, quan moltes ja hi estaven. Els museus malviuen i redueixen dràsticament despeses, serveis i inversions. Les empreses del sector del patrimoni passen greus dificultats, i es posa en risc tot el sector que es dedica al disseny i la producció d'exposicions. La darrera companyia de dansa clàssica del país és a punt de plegar.

Una de les possibles víctimes de l'excusa de la crisi econòmica podria ser la revista Auriga, que es dedica a la difusió de la cultura clàssica. El Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya ha decidit anul·lar, de cop, les subscripcions que pagava per tal que la rebessin als instituts d'ensenyament secundari, cosa que posa en perill la continuïtat de la publicació.

El professor Ramon Torner ha iniciat una campanya de signatures per demanar que la decisió de la conselleria sigui revocada, a la qual us convido a adherir-vos. Però la millor manera de garantir el futur de l'Auriga és que s'hi subscrigui tothom que la trobi interessant.

Per augmentar el públic dels museus, cal posar-hi tècnics

Aviat es farà públic altra vegada el tradicional rànquing de museus segons les xifres de visitants que cada museu declara, i els responsables dels museus es demanaran què cal fer per augmentar l'ús social de cada institució.

Doncs la solució és ben senzilla: posar-hi tècnics qualificats i deixar-los treballar. I es pot demostrar estadísticament.

Fa anys que treballo el camps dels indicadors per a l'avaluació dels museus i dels equipaments públics en general, especialment des que vaig participar en els projectes europeus Ianus i hicira. Sempre m'ha preocupat que les dades quantitatives eclipsin sempre el fet qualitatiu, que és allò que ens hauria d'interessar de debó: quin és el retorn del museu a la societat? quina és la qualitat de la visita? quanta gent n'ha sortit satisfeta i una mica més conscient que abans d'entrar-hi?

L'obtenció de dades qualitatives estadísticament vàlides és molt costós perquè s'ha de fer amb entrevistes individuals i preferiblement mitjançant un agent extern que no esbiaixi els resultats. Per això es fa poc sovint.

Però potser hi ha mètodes indirectes que permeten revelar tendències qualitatives.

Fa uns dies, vaig acabar un curs d'estadística descriptiva i correlacional que m'ha servit per refrescar allò que ens va ensenyar l'Encarna Sanahuja a la Facultat, i com a treball de classe he agafat la matriu de dades dels museus de la Xarxa de Museus Locals, una mostra ben significativa dels museus mitjans i petits catalans.

Es tractava de descobrir quines variables d'entre les 67 que es recullen per a cada museu, estan correlacionades entre elles.

Els resultats de la matriu que defineix els coeficients de correlació de les 4.489 combinacions possibles, segurament donarien per a fer-ne una tesi doctoral sencera. Però hi ha un dels resultats que crec que és d'interès general: la correlació que hi ha entre el nombre de tècnics que treballen en un museu i el nombre de visitants.

Contra el que jo m'esperava, no hi ha cap correlació significativa entre les xifres de visitants dels museus i el pressupost d'activitats, ni el nombre d'exposicions temporals programades, ni el pressupost que es destina a fer aquestes exposicions. Ni tan sols amb la data de l'exposició permanent, que arriba a tenir un coeficient negatiu.

Les majoria de variables que tenen coeficients de correlació significatius amb les xifres de públic són variables quasi dependents, com ara les xifres de visitants de les exposicions temporals (70% de correlació), de públic escolar (0,66), de públic de l'exposició permanent (0,58) o d'usuaris de les activitats (0,55).

Curiosament, el gruix de l'oferta d'activitats escolars té correlació amb la xifra de públic total, però en canvi no és significatiu el pes de la quantitat de tallers realitzats efectivament. I la correlació amb el pressupost total és clara però feble (0,51).

En canvi, la variable que sembla tenir més pes és la quantitat de tècnics que treballen a cada museu, amb una correlació del 0,66 que augmenta a a R=0,72 si en treiem un cas especial. La mostra permet calcular una recta de regressió que relaciona públic i quantitat de tècnics a cada museu, i que es podria resumir en la següent fórmula:

Públic d'un museu = 1504 persones + 5229 persones per cada tècnic contractat

El resultat d'aquest càlcul pot diferir bastant de la realitat, però sembla que s'ajusta raonablement bé quan la plantilla supera els quatre tècnics.

O sigui, que si es vol que la gent vagi als museus, cal començar per convocar oposicions...

En llibertat sense càrrecs

Entre els curiosos rumors que alguns "amics" van escampar sobre mí i que van ser creguts com a veritats absolutes per altra gent de bona fè, hi va haver el d'una suposada estada meva a la presó. La veritat és que em va fer certa gràcia, perquè un dia gelat del llunyà any del Tejero vaig anar a l'acto de concentración del servei militar amb la determinació d'objectar a les armes i la bosseta preparada per anar a la Model. Però no hi va haver sort, érem uns quants i ens van enviar a casa. I aquesta ha estat l'ocasió que he tingut més propera d'anar a cap presó, un lloc que penso que ha estat dignificat pel pas de tanta gent innocent o tan sols culpable de viure en mal moment o de tenir idees pròpies, començant pel meu propi avi.

La veritat és que des d'aquell moment, si mai no he estat tancat, tampoc no he tingut mai llibertat sense càrrecs. Vull dir que m'he compromès amb tota mena d'associacions, moviments polítics i entitats, en algunes de les quals m'ha tocat ocupar càrrecs, ni que sigui de vocal. Des d'aquells llunyans MOC, l'AEIU, el Col·lectiu d'Estudiants o la Coordinadora per a la Defensa del Massís de Garraf, sempre m'ha tocat carregar amb una feixuga agenda de reunions.

I no m'en queixo, que n'estic ben orgullós d'haver posat granets de sorra en tants projectes que s'ho mereixien.

Quan em vaig fer càrrec del Museu d'Arqueologia de Catalunya al febrer del 2007, vaig voler concentrar-hi el màxim d'esforços i vaig renunciar a tots els càrrecs que tenia, entre els quals el de vocal de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i el d'assessor de Cultura de la Federació de Municipis de Catalunya.

Vaig voler continuar, però, essent vocal del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i he continuat essent-ho fins divendres passat, perquè ho considerava un gran honor i perquè creia que hi podia aportar els meus coneixements sobre el món dels museus des d'una perspectiva progressista i catalana.

Advertiré als malpensats que es tracta d'un càrrec gratuït, pel qual no he rebut remuneració ni dietes.

Quan, fa sis anys, vaig ser nomenat com a representant del govern, a proposta d'ERC, en el Patronat i en la Comissió delegada del MNAC, aquest museu estava immers en la remodelació de l'edifici, i les seves oficines estaven en barracons prefabricats.

Ara és un museu que és obert, va llençat i fa patxoca. No és, evidentment, mèrit meu, sinó sobre tot del seu president, els directors i l'equip humà que el menen. Però crec que hi he aportat idees que d'alguna manera hi han estat recollides, des de la necessitat de la gratuïtat de l'entrada, o -com a mínim- de fer gratuïts dies en els quals se'n pugui aprofitar la gent que treballa; fins a la bona pràctica de fer concursos públics i oberts per cobrir els llocs de responsabilitat (ara la conselleria diu que prefereixen empreses de head-hunters...).

El partit que em va proposar va decidir rellevar-me i me'n vaig assabentar primer per un rumor, que després va ser confirmat per un amic. Dimecres m'ho va comunicar oficialment Carles Mundó, secretari de llengua, cultura i audiovisuals d'ERC i de comunicació del govern. Li vaig demanar si continuaria fins a la reunió que farà el patronat dilluns vinent, per poder-me'n acomiadar i em va dir que sí. Divendres a les 11 em trucaven del MNAC per confirmar que hi aniria, i a les 2 per dir-me que no hi anés. Així es fan sovint, per desgràcia, les coses en aquesta conselleria.

El relleu era lògic, quan no hi ha cap sintonia entre allò que es fa des del govern i les polítiques culturals que jo crec que s'han de desenvolupar. Quan es retallen dràsticament els pressupostos dels museus mentre es llencen dos mil euros públics per cada cotxe que venen les multinacionals, i ningú no protesta,... hem perdut el nord. O l'he perdut jo.

M'ha sabut greu, però, no poder-me acomiadar, perquè he après moltíssim de la gent amb qui he compartit la taula de reunions del MNAC, i molt especialment d'en Narcís Serra, de l'Eduard Carbonell, de la M. Teresa Ocaña, d'en Joan Llinares, d'en Josep Maria Montané, d'en Jordi Carulla, d'en José Vidal-Beneyto, d'en Jordi Martí, de'n Santiago Palomero i de tants altres.

I també em sento agraït als presidents Maragall, Benach i Montilla, i als consellers Mieres, Mascarell i Bargalló, per haver-me nomenat, haver-me permès importunar-los, i haver entès que la discrepància no equival en absolut a la deslleialtat.

A tots ells voldria fer-los arribar el meu sincer agraïment, que els hagués volgut comunicar personalment, i dir-los que em tindran sempre a la seva disposició.

...i l'arxiu Centelles fa cap a Salamanca

Després de passar-se tres anys blasmant i ridiculitzant el voluntarisme i el resistèncialisme, i propugnant el neoliberalisme cultural, Joan Manel Tresserras ha pogut comprovar quines són les conseqüències d'aquest neoliberalisme cultural: els fills del fotògraf Centelles han venut el fons del seu pare al millor postor.

Però en l'operació és ben clar que hi ha alguna cosa més que els diners. Els germans Centelles s'han equivocat, perquè han confòs la Generalitat i el conseller amb el país. Han manifestat la seva més absoluta negativa a cedir les imatges a la Generalitat de Catalunya, perquè es consideren enganyats. Però també s'han negat a vendre el fons a través de la casa de subhastes Christie's, que hi estava interessada i els oferia encara més diners.

Si ja és realment incomprensible que aquest importantíssim fons artístic i documental no estigui en mans de la Generalitat des de fa anys, cosa que demostra una negligència reiterada per part de l'administració autònoma, encara és menys comprensible que s'intentés manipular i enganyar els hereus de Centelles fins al punt de provocar-los un rebuig absolut. Els germans Centelles adueixen que van comunicar verbalment a la Generalitat l'interès del Ministerio de Cultura per comprar-los l'arxiu i destinar-lo a enriquir el de Salamanca, que van rebutjar inicialment aquesta proposta i la de la casa de subhastes, i que es van trobar -segons ells- amb repetits enganys i maniobres dilatòries per part del subdirector general d'arxius. També pensen que el conseller Tresserras els va enganyar quan els va dir personalment que no patissin, un dia després d'haver signat la declaració de l'arxiu com a Bé Cultural d'Interès Nacional, pas que els Centelles van interpretar com a inici de l'expropiació del fons.

Els Centelles es queixen també que l'Arxiu Nacional de Catalunya té muntanyes d'arxius pendents d'inventariar, i que no hauria estat capaç de fer la difusió internacional que ells desitgen per al fons del seu pare. Per a ells, aquest reconeixement públic a la figura del pare té, segons diuen, molta més importància que els diners.

Però, com tothom sap, Tresserras ha tingut una política patrimonial erràtica i en la pràctica continuista respecte a l'època Mascarell, mentre que ha anat retallant un pressupost que. des de sempre, és manifestament insuficient. Això ha provocat una paràlisi absoluta d'institucions com l'Arxiu Nacional, condemnat a vegetar entre muntanyes de paper per classificar mentre el país va perdent arxius privats i empresarials i el món està volcant la documentació històrica a internet. El MNAC, que també hauria d'estar interessat en arxius com el de Centelles, diposa d'una partida per a adquisició d'obres minsa i esgotada, i sort que en té dels patrocinadors i de les cessions de Madrid que aconsegueix Narcís Serra.

D'altra banda, no deixa de tenir pebrots que el Ministerio de Cultura, en mans d'un partit que és soci d'ERC, hagi estat maniobrant en aquest tema, i que des de la Generalitat no s'hagi pogut, o volgut, aturar una OPA hostil.

El fons del fotògraf Centelles s'ha perdut per a Catalunya com a conseqüència d'una negociació desastrosa, en la línia que ja estem acostumats a veure quan negocia el titular de Mitjans de Comunicació i cultura. El resultat del procés és similar al que han tingut les negociacions sobre la TV3 al País Valencià i a les Illes (i ara sembla que rebrà la Catalunya Nord), sobre el traspàs del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, o sobre els mateixos "papers" de Salamanca.

És molt fort que el conseller Tresserras consideri que l'adquisició de l'arxiu Centelles és la torna per la devolució d'aquests "papers", quan resulta que la documentació incautada als privats encara ha de tornar. Malgrat les notes de premsa triomfalistes, el gruix dels documents expoliats pel franquisme encara és a Salamanca, i el poc que va ser retornat, que correspon a documents de la pròpia Generalitat, va venir com a conseqüència de les gestions de Caterina Mieras.

Tant de bo la pèrdua dolorosa del tresor artístic i testimonial de Centelles serveixi de lliçó per millorar la situació de les nostres institucions patrimonials, que no haurien de patir tant com estan patint les conseqüències de la crisi econòmica; per actuar decididament en la recuperació dels arxius privats i els fons fotogràfics del país, molts dels quals estan en perill; i perquè en Tresserras aprengui una lliçó personal: No es pot anar fent veure que s'és una bona persona, quan no s'és capaç de dir la veritat ni de mantenir la paraula.

A mi també em va dir "No pateixis"

Paraula de conseller...