Museu Casteller

Dijous passat es presentà a Valls, amb la màxima solemnitat, el projecte del Museu Casteller que ha elaborat l'arquitecte Daniel Freixes i que vol ser un gran centre de lleure vinculat al fenómen casteller.

La gent que em coneix sap que, des de ben jovenet, sóc un apassionat dels castells, que segueixo cada temporada des de molt abans que es posés de moda i que em poso a fer pinya sempre que puc. És difícil de descriure la sensació de contribuir, ni que sigui en una part infinitessimal, a l’enlairament d'una construcció humana de vuit o nou pisos...

D’entre tots els elements de la cultura popular i tradicional que han esdevingut símbols de la nostra identitat, seguramente els castells són el més bonic i el més noble, perquè constitueixen una metàfora de l’esforç col·lectiu, de l’”entre tots ho farem tot” que ens ha salvat els mobles en tants temps difícils.

Dit això, espero que ningú no em malinterpretarà quan afirmi, i ho afirmo, que el projecte de Museu Casteller que presentà la setmana passada el Conseller de cultura i Mitjans De Comunicació de la Generalitat de Catalunya, no correspon a allò que s’ha de considerar com a un museu. I estic segur que no hi ha ningú entre tot el personal que treballa a la Subdirecció General de Museus del mateix Departament que el consideri com a un veritable museu.

I és que un museu s’ha de fonamentar sempre en una col·lecció, una col·lecció coherent que es va acumulant i conservant al llarg dels anys, amb l’objectiu de documentar i il·lustrar uns determinats aspectes de la realitat.

Com que la cultura material que genera el fet casteller és negligible -com a molt podríem col·leccionar gralles, faixes, espardenyes i camises de totes les colles- el “museu” casteller serà en realitat un gran centre d’interpretació d’aquest patrimoni, al qual se li afegirà un centre de documentació. No s’oferirà als visitants una mostra d’objectes més o menys contextualitzada, sinó una sèrie d’experiències que els permetin experimentar les emocions vinculades als castells.
És una opció perfectament legítima, i estic segur que en gaudiré molt el dia que el visiti. Però no és un museu.

I xoca amb l'afirmació de la conselleria que "Catalunya no es pot permetre un museu per a cada disciplina".

Com tampoc no era un museu el Museu d’Història de Catalunya quan va ser creat, i difícilment pot arribar mai a ser un museu nacional com cal, de categoria equivalent als creats per la llei de museus, si no es fan trampes i es fa passar com a col·lecció d'història de Catalunya allò que és i ha estat una col·lecció de materials arqueològics que corresponen a les cultures que van passar per allò que ara és el nostre país, abans que fos Catalunya. Ens advertia sempre el professor Miquel Tarradell dels enormes perills conceptuals que comporta aplicar els conceptes geogràfics actuals als temps pretèrits. Sembla que no tots estàvem atents.

Aquesta fou també la filososfia que portà la conselleria de Cultura de la Generalitat republicana a separar el Museu d'Arqueologia de Catalunya del Museu d'Art de Catalunya, partint la col·lecció exactament pel moment d'independència dels comtats catalans. La Junta de Museus de l'època era perfectament conscient de la impossibilitat de fer una col·lecció d'història del nostre país, perquè la majoria d'objectes emblemàtics d'aquesta història o s'han perdut o són en museus estrangers, o en museus locals consolidats, i optà per fer un museu d'art que presentés el país a partir de la bellesa que ha creat.

Tan de bo el seu seny rebroti, i entenguem tots plegats que un Museu d'Història de Catalunya és i ha d'ésser un centre d'interpretació centrat en els temps en què Catalunya ha existit, i que la seva col·lecció la podem començar a formar tot seleccionant allò que cal conservar dels nostres temps.

I, posats a demanar, que es reforci el paper dels museus nacionals existents perquè esdevinguin veritables serveis públics en xarxa, capaços d'ajudar les administracions a dinamitzar i a protegir el patrimoni.

I que es regulin d'una vegada, per llei, els centres d'interpretació, els centres d'acollida de visitants, els jaciments arqueològics museïtzats i altres realitats que, essent cada cop més importants, encara són legalment inexistents.

Però qui té cura del patrimoni subaquàtic?

Interessants reflexions del Dr. John Broadwater al bloc del museu virtual d'Arqueologia Subaquàtica. Em sembla que no necessiten comentaris...

Cavallers santjordians

Fa exactament dos anys vaig prometre que algun dia explicaria la meva interpretació sobre la implicació de l'Orde Militar de Sant Jordi d'Alfama en les aparicions miraculoses del sant patró d'aragonesos i catalans.

L'orde de Sant Jordi d'Alfama ha estat estudiada per Eufemià Fort i Cogul i per Regina Sainz de la Maza, i fou creada pel rei Pere el gran l'any 1201. Es regia per la regla de Sant Agustí i el motiu oficial de la seva creació era protegir els peregrins i combatre els musulmans tot vigilant una gran extensió deshabitada que hi havia on ara hi ha l'Ametlla de Mar i la nuclear de Vandellós, anomenada el desert d'Alfama. També quedaven obligats a lluitar al costat del rei.

Vaig tenir la sort de retrobar les poques restes que queden del seu castell l'any 1989, quan era arqueòleg territorial de les Terres de l'Ebre, gràcies a un equip de luxe, dirigit per l'Albert Martin i finançat per la Diputació de Tarragona. Es troba cobert per una gran duna en una península propera al fortí modern del mateix nom.

De resultes d'aquella excavació vaig acabar transcribint un inventari exhaustiu del que hi havia al castell d'Alfama en el moment en què Martí l'Humà la fusionà amb l'Orde de Montesa. Crec que és el document medieval més llarg que he transcrit mai i el vam localitzar a l'Arxiu Municipal de Tortosa, en un gran pergamí enrotllat i conservat dins el mateix calaix on el va desar el gran Cristòfol Despuig al segle XVI. La transcripció fou publicada com un apèndix de l'obra de Sainz de la Maza, i reflectia un castell petit i molt ben equipat, amb una gran capella i una sola torre. Hi havia tota mena de banderes, penons i uniformes amb el senyal de Sant Jordi. Al pati hi havia un màstil de vaixell i s'hi guardaven veles i eines per reparar-les.

Els cavallers santjordians mai no foren gaires. Tres o quatre simultàniament. Participaren en totes les batalles que expandiren els dominis dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona en els segles XIII i XIV. De resultes d'això, acabaren tenint casa a Barcelona, Ciutat de Mallorca i València, i aquesta darrera acabà essent considerada un priorat.

En el moment de la conquesta de Mallorca el Mestre de l'Orde era Guillem de Montcada, cunyat del rei, contínuament esmentat al Llibre dels Fets i caigut en combat a la batalla de Portopí, on, per cert, s'han trobat testimonis materials dels combats.

Digueu-me mal pensat, si voleu, però jo hi veig una relació molt clara entre les aparicions de Sant Jordi al camp de batalla en moments delicats i la presència entre els cavallers del rei de tres o quatre nobles que reglamentàriament podien vestir-se com se suposa que havia d'anar el Sant. Com que es tractava sovint de nobles importants, podien emprar diferents emblemes segons les circumstàncies. Així, el Mestre podia emprar les armes dels Montcada i els Bearn, com se'l representa en aquest fresc, i reservar les de Sant Jordi per a casos de necessitat.

No deixa de ser curiós que després de la fusió del 1399, Sant Jordi mai no hagi tornat de cos present per ajudar els catalans ...

En qualsevol cas, ara que estan de moda les associacions de recreació històrica, una colla petita es podria animar a ressuscitar l'únic orde militar català.

Comparar xifres (II) Trenta denaris

Si ens costa entendre xifres de diners en unitats amb les quals estem ben familiaritzats, més difícil encara és treballar amb unitats monetàries antigues, com ens toca fer als que intentem fer història econòmica de l'antiguitat.

Tal dia com avui, segons la tradició i els evangelis, un home bo fou traït a canvi de trenta denaris, les monedes de plata de l'època. No he sentit mai que ningú expliqués a què equivaldrien, més o menys, aquests trenta denaris que podien ser semblants al de la imatge.

La conversió es pot fer de diverses maneres, que ens donaran un resultat diferent, perquè el valor de les coses també ha evolucionat de manera diferent al llarg del temps.

Si mirem el valor de la plata, aquests denaris tenien un pes teòric de 3,8 grams. La llei del metall era variable, però suposant que hagués estat plata pura, aquella traïció s'hauria remunerat amb 114 grams de plata, que al preu d'avui equivaldrien tan sols a 34,20 €.

Ara bé, si hagués pogut canviar els denaris per auris, les monedes d'or, a raó de 25 denaris per auri, hauria obtingut 9,6 grams d'or, 206,15 €.

És evident, doncs, que en els darrers dos mil anys l'or ha pujat de preu respecte a la plata, i és probable també que els metalls fossin més valuosos. Els estudis sobre preus en època romana acostumen a treballar amb sextercis (HS), una moneda de bronze que equivalia a un quart de denari i a un cèntim d'auri. O sigui que la traïció es pagava a 120 HS. Al preu mínim del vi, es podien haver comprat una mica més de dos-cents litres de vi.

Al preu que va el vi actualment, per dolent que sigui, segur que val més que la plata i que l'or.

Jo no sé a quin preu cobren els judes del segle XXI, però és clar que si no tornen els calers per misèrrims, el millor que poden fer és gastar-se'ls en vi.

Comparar xifres (I) Finançament i Cultura

La majoria de persones tenim problemes per entendre el significat i la validesa de les xifres, quant s'escapen a la capacitat de la imaginació. És per això que a mi m'agrada fer-ne comparacions i càlculs senzills que permeten comprendre-les millor. També crec que hi ha una correlació entre els diners que destinem a cada cosa i el grau d'importància que li concedim.

Per exemple, resulta que per a la millora del finançament del nostre govern autònom, el govern espanyol està disposat a donar-nos 1.200 milions d'€ més, cosa que aparentment és una enormitat. Ara bé, si ho comparem amb el dèficit fiscal estimat entre 19.000 i 22.000 milions, doncs no és tant. I si pensem que el dèficit fa segles que dura i multipliquem...

Ara, quan la comparació fa caure d'esquena és quan veiem que el govern està disposat a gastar 9.000 milions per salvar una Caixa d'Estalvis que va dedicar diners que no tenia a finançar la bogeria del totxo dels darrers anys... O sigui, que per al govern espanyol, la constinuïtat de la Caixa de Castilla-La Mancha és set o vuit vegades més important que els serveis que reben els catalans....

Si apliquem aquest criteri al món de la cultura, no sembla pas que sigui una prioritat per al nostre país, com a mínim des de fa dècades. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, quan li restem els mitjans de comunicació, disposa de poc més de l'1% del pressupost de la Generalitat, segurament la proporció més baixa de totes les administracions públiques europees amb competències culturals.

I enguany encara ho vàrem retallar, sense adonar-nos que un retall del 20% sobre l'1% del pressupost tan sols redueix la despesa total en un dos per mil, però en canvi escanya absolutament uns serveis culturals que ja hi anaven, d'escanyats. I que no digui ningú que això és lògic en temps de crisi, perquè d'altres països han aprofitat situacions similars per invertir fortament en cultura, i sobre tot en patrimoni, sabent que aquests diners tenen un efecte multiplicador en l'economia. Entre d'altres coses, perquè no acaben en mans de les grans empreses ni es dediquen a amortitzar caríssima maquinària d'importació. L'experiència sueca a la crisi immobiliària del 93, hauria de ser un exemple.

O sigui, que al nostre país, la cultura respresenta un 1% de les nostres preocupacions.... i el patrimoni menys del 0,3%...

No és gaire sabut que la Generalitat va crear la conselleria de cultura el 19 de desembre de 1932, quan al món no hi havia cap govern que tingués un ministeri amb aquest nom. El primer ministeri de cultura que surt a les històries dels manuals de gestió cultural és el de França, creat el 1958 -26 anys després- per André Malraux, un intel·lectual que conegué directament l'experiència catalana en els duríssims temps de la guerra. El seguí Dinamarca en el 1961 i Itàlia al 1974. El govern d'Espanya no va tenir ministeri de Cultura fins al 1977.

Doncs bé, el pressupost de la Generalitat del 1933, que es prorrogà al primer semestre del 1934, destinava un 10% dels recursos a la conselleria de Cultura. El de 1934, que permeté assumir les obres del Museu d'Arqueologia de Catalunya, destinava a Cultura un 6%, i, dins d'aquest, un 1,15% dels diners de la Generalitat es destinaven a la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni cultural del país. En aquell pressupost, la conselleria que creà i dirigí amb encert Ventura Gassol era la quarta més ben dotada, després de Governació, Assistència Social i Obres Públiques.

Al pressupost del segon semestre del 1936, la Generalitat augmentava gairebé al doble els recursos destinats a la cultura, i la conselleria arribava al 8% del total i a la tercera posició, passant al davant de l'Ordre Públic...

M'hauria d'estalviar la pregunta retòrica de què ha canviat en aquest país... És què hem perdut l'orgull per la cultura? És que hem oblidat sobre què ha de reposar un bon projecte de país?

Bona pesca!

Segons informa el ministeri de cultura grec en un comunicat, un fragment d'una estàtua eqüestre de bronze hel·lenística (de les darreries del segle II aC o les primeries de l'I dC), de grans dimensions, ha estat trobada a les xarxes d'una barca d'arrossegament entre les illes de Kos i Kalimnos, a la mar Egea:

Στις 18 Μαρτίου 2009, ανελκύστηκε από τράτα, από τη θαλάσσια περιοχή μεταξύ Καλύμνου και Κω, κατά δήλωση του αλιέα κ. Μ. Κουφάκη, κορμός χάλκινου έφιππου θωρακοφόρου αγάλματος που χρονολογείται μάλλον στην Υστεροελληνιστική Εποχή (τέλος 2ου αι. π.Χ. – αρχές 1ου αι. π.Χ.). Ο κορμός φέρει χιτωνίσκο με κοντές χειρίδες, θώρακα και χλαμύδα και κρατούσε ξίφος κρεμασμένο από τελαμώνα, που διακοσμείται με πλακίδιο με εγχάρακτη παράσταση αρχαϊστικής Νίκης. Ακριβέστερες ανακοινώσεις θα γίνουν μετά τον καθαρισμό του ευρήματος που είναι καλυμμένο με θαλάσσιο επίπαγο. Το εύρημα έχει τοποθετηθεί σε ειδικές δεξαμενές αφαλάτωσης που διαθέτει η Εφορεία Εναλίων Αρχαιοτήτων. Σημαντική ήταν η συμβολή του Λιμεναρχείου Καλύμνου στο όλο εγχείρημα για τη μεταφορά του.

La troballa de materials arqueològics és habitual en les xarxes de pesca, i més encara ara que són cada cop més grans i resistents, i les arrosseguen barques més potents.

A Catalunya, la supervisió d'aquestes troballes es fa mitjançant el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, que disposa de dues persones altament qualificades per atendre 580 km de costa, els cursos fluvials, els llacs i les capes freàtiques.

En el dia de la poesia, Perdurança

Des del fons lluminós dels anys i els segles,
els tresors soterrats van ressorgint,
i són les velles regles
les que a les noves regles van nodrint.

Cauran d'avui les formes transitòries
i de l'antiga història les memòries
damunt l'àurea sorra s'escriuran.


Caterina Albert

(publicat per primer cop a Atenes, el 2008, per Eusebi Ayensa i Φαίδων Χατζηαντωνίου)

Turisme polític per Barcelona amb el Bassibus

Deu fer temps que és a la xarxa, perquè és del 2005, però no ho havia descobert fins avui... Un viatge per l'especulació de Barcelona i els seus voltants, guiat per Leo Bassi...



És llarg, però val la pena...

Com pot ser que hagi de venir en Bassi perquè algú ens expliqui quatre veritats?

Els artistes intel·ligents

Diu el Periódico que la indústria cultural americana denuncia l'estat espanyol com un dels racons del món amb una pirateria informàtica més arrelada, i que demanen mesures per a aturar-ho.

La "industria de l'entretenimient" ianqui, que és incapaç d'evitar que els seus "productes" surtin a internet abans d'estrenar-se, no sé quina força té per a predicar... Saben que se'ls morirà la gallina dels ous d'or. Sembla que no coneguin l'expressió castellana "querer ponerle puertas al campo"

Els artistes intel·ligents el que fan és adaptar-se als nous temps i passar de la indústria vigintonònica, tot penjant els seus "productes" a la xarxa, com ara a

http://www.musicalliure.cat/

Tota la cultura està passant a format digital. I els arxius digitals, si interessen a la gent, es reprodueixen de franc.

Els artistes intel·ligents troben i trobaran altres formes de fer diners amb la seva feina. Els que estan perduts són els intermediaris, les indústries i les societats gestores.

Museu

A museum is a non-profit, permanent institution in the service of society and its development, open to the public, which acquires, conserves, researches, communicates and exhibits the tangible and intangible heritage of humanity and its environment for the purposes of education, study and enjoyment.

Estatuts del Consell Internacional dels Museus, 2007, Art. 3.1