Els dies 11 i 12 de febrer va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, sota els auspicis de l'
Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (el web no em funciona bé amb l'Explorer 8 però sí que ho fa amb Firefox 3.6), un curs ben peculiar. Acostumats com estem a pagar cada cop més a canvi de qualsevol curset universitari, aquesta vegada el curs era de franc, incloia pauses amb sucs i pressumptes cafès de franc, i presentava un professorat de luxe, vingut d'arreu del món i pràcticament tot ell vinculat d'una manera o una altra a la brillant museologia canadenca.
El farciment del bombó fou la presentació del projecte de Museu Nacional d'Història, Arqueologia i Etnologia, també denominat des de la conselleria, primerament, com a Museu de Ciències de l'Home (els vaig haver de fer veure que es descuidaven les dones), i després amb els noms de Museu de la Societat Catalana, Museu de Ciències Socials, Museu de Ciències Humanes, i -singularment-
el Catalònia.
El temps per a preguntes després d'aquesta exposició va ser curt, i tan sols en Xavier Menéndez i jo vem disposar de l'oportunitat d'intervenir-hi. Vaig aprofitar per felicitar el treball del ponent i per tornar a formular algunes de les preguntes que vaig plantejar fa tres anys, quan es va començat a estudiar aquesta idea. Vaja, de fet, quan abans d'estudiar-la, es va prendre la decisió de tirar endavant el projecte, plantejat de manera que representaria la desaparició del Museu d'Arqueologia de Catalunya com a museu nacional, incorporat dins una institució, un museu de societat, que forçosament s'ha d'orientar cap a la contemporaneïtat.
Hi ha molts elements per afirmar que l'arqueologia del nostre país necessita i mereix un museu nacional específic, que doni suport al conjunt de museus que fan tasques arqueològiques i que en mostren col·leccions, que són la immensa majoria (un 78%!). I també és necessària una institució específica i especialitzada que faci el vincle entre l'arqueologia administrativa i de salvament, els museus locals, els jaciments museïtzats, els ajuntaments, les universitats, els instituts de recerca, els mitjans de comunicació, internet inclòs, els afeccionats, les empreses i el públic. Un organisme que endreci, conservi i protegeixi els milers i milers de caixes de materials arqueològics que es generen cada any i que ara van o haurien d'anar a parar als SAMs, per barrejar-los amb els records i regals dels expresidents de la Generalitat, entre d'altres objectes increïbles. I un lloc on es mostri als ciutadans i als visitants de Barcelona, al turisme de cap de setmana, una panoràmica interessant i suggerent del nostre riquíssim passat, que els motivi a conèixer-lo millor. L'arqueologia és història, però és també molt més que història. Aquesta és la idea original del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que encara continua sent ben vàlida.
Vaig estalviar als presents al curs aquesta introducció, perquè qui més qui menys ja sap com veig les coses i no era qüestió d'abusar més encara del meu dret de paraula. Miraré també d'explicar una mica millor les preguntes, que des del meu punt de vista segueixen sense resposta.
La meva primera pregunta fou:
és aquest projecte estructural o cojuntural? Perquè si és estructural, fruit d'una idea i una necessitat ben travades de fer un gran museu que expliqui la societat i la cultura catalanes, no s'entén que se n'excloguin els museus que conserven justament els elements clau per a entendre-les, que són el Museu Nacional d'Art de Catalunya, i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, que custodien els testimonis materials del nostre passat medieval i industrial, amb l'argument que es tracta de museus consolidats. Com si no poguessin formar part d'una nova institució sense abandonar les seves seus. I que en canvi es fonamenti la col·lecció d'un Museu de Societat en materials arqueològics que venen de llocs diversos del nostre entorn, tots ells anteriors al naixement de Catalunya.
Són els precedents, els fonaments del nostre país, però la prehistòria i la història antiga corresponen a una realitat diferent, que tan sols coneixem a través d'uns textos molt escassos i d'una gran quantitat d'elements materials que són tractats pels arqueòlegs com a documents d'un immens puzzle ple de llacunes de societats que van ser on som ara, i aquesta no és la tasca d'un museu de societat. En canvi, en cap moment no s'aclarí quin futur ha de tenir el Museu Etnològic de Barcelona dins un museu de societat que en principi s'orienta a una visió d'antropologia contemporània.
Si el projecte de Museu de Societat fos cojuntural, una resposta a la necessitat de fer estalvis, als problemes de lloguers del Museu d'Història de Catalunya i a l'apriorisme de la inexistència d'una solució per al MAC, a la manca de voluntat d'apostar per la seva refundació, s'entendria que sempre s'acabi justificant el projecte amb aquests poderosos arguments conceptuals.
I no voldria pensar que allò que es vol és diferir els problemes dels museus actuals, tot fent-hi la mínima despesa possible durant vuit o deu anys, que és el temps mínim de gestació d'un projecte com aquest, per destinar els fons a altres bandes.
Aquesta era la meva segona pregunta: per quin motiu hem de pensar que un nou i gran museu de societat disposarà de pressupost suficient per fer les seves tasques, amb la crisi que estem travessant, quan fins ara els pressupostos han estat insuficients per mantenir en bon estat de salut els dos museus separats?
En tercer lloc, vaig demanar si han valorat els costos de començar des de zero a fer una col·lecció digna de materials medievals, moderns i contemporanis que, o bé ja són en altres museus, o bé circulen pel món dels antiquaris. Tan sols haurien de subscriure's als resultats de les subhastes de Sothebys per veure que han de canviar molt les coses si la Generalitat arriba a disposar mai de prou diners per "completar fins al present" la col·lecció del MAC.
De preguntes se'n podien fer moltes més, però crec que la primera és la clau de tot plegat, i que aquest dubte és compartit per bona part de la professió, com ho demostra la presidenta de la Societat Catalana d'Arqueologia a la Tribuna del seu darrer Full d'informació.
Les interessants aportacions de tots el professors del curs no crec que hagin ajudat a esvair el neguit que provoca el projecte de MNHAE tal i com està plantejat. De fet, no sembla pas que els museus d'aquest estil que estan escampats pel món es dediquin gaire al patrimoni arqueològic. Després de la meva pregunta a Michel Côté sobre les reaons per les quals havien pres l'encertada decisió de no incorporar el Musée de la Civilisation Gallo-romaine dins el nou Musée des Confluences, l'actual director del MAC va intervenir per demanar quina havia estat la resposta política al projecte, ja que aquí "des de sectors de la dreta" s'havia aixecat molta oposició al MNHAE.
Suposo que ningú considera ja a aquestes alçades com un insult que li diguin de dretes, però em va semblar una curiosa manera de tipificar, amb intenció de desqualificar-los, el miler i mig de signants del manifest en defensa del MAC, entre les que no hi mancaven personalitats d'esquerres, començant pel mateix Josep Fontana, i, curiosament, una bona quantitat de militants, alguns destacats, del partit que consentí el nomenament d'en Tresserras.
Escrits
