dimarts, 15 de desembre del 2009

Per augmentar el públic dels museus, cal posar-hi tècnics

Aviat es farà públic altra vegada el tradicional rànquing de museus segons les xifres de visitants que cada museu declara, i els responsables dels museus es demanaran què cal fer per augmentar l'ús social de cada institució.

Doncs la solució és ben senzilla: posar-hi tècnics qualificats i deixar-los treballar. I es pot demostrar estadísticament.

Fa anys que treballo el camps dels indicadors per a l'avaluació dels museus i dels equipaments públics en general, especialment des que vaig participar en els projectes europeus Ianus i hicira. Sempre m'ha preocupat que les dades quantitatives eclipsin sempre el fet qualitatiu, que és allò que ens hauria d'interessar de debó: quin és el retorn del museu a la societat? quina és la qualitat de la visita? quanta gent n'ha sortit satisfeta i una mica més conscient que abans d'entrar-hi?

L'obtenció de dades qualitatives estadísticament vàlides és molt costós perquè s'ha de fer amb entrevistes individuals i preferiblement mitjançant un agent extern que no esbiaixi els resultats. Per això es fa poc sovint.

Però potser hi ha mètodes indirectes que permeten revelar tendències qualitatives.

Fa uns dies, vaig acabar un curs d'estadística descriptiva i correlacional que m'ha servit per refrescar allò que ens va ensenyar l'Encarna Sanahuja a la Facultat, i com a treball de classe he agafat la matriu de dades dels museus de la Xarxa de Museus Locals, una mostra ben significativa dels museus mitjans i petits catalans.

Es tractava de descobrir quines variables d'entre les 67 que es recullen per a cada museu, estan correlacionades entre elles.

Els resultats de la matriu que defineix els coeficients de correlació de les 4.489 combinacions possibles, segurament donarien per a fer-ne una tesi doctoral sencera. Però hi ha un dels resultats que crec que és d'interès general: la correlació que hi ha entre el nombre de tècnics que treballen en un museu i el nombre de visitants.

Contra el que jo m'esperava, no hi ha cap correlació significativa entre les xifres de visitants dels museus i el pressupost d'activitats, ni el nombre d'exposicions temporals programades, ni el pressupost que es destina a fer aquestes exposicions. Ni tan sols amb la data de l'exposició permanent, que arriba a tenir un coeficient negatiu.

Les majoria de variables que tenen coeficients de correlació significatius amb les xifres de públic són variables quasi dependents, com ara les xifres de visitants de les exposicions temporals (70% de correlació), de públic escolar (0,66), de públic de l'exposició permanent (0,58) o d'usuaris de les activitats (0,55).

Curiosament, el gruix de l'oferta d'activitats escolars té correlació amb la xifra de públic total, però en canvi no és significatiu el pes de la quantitat de tallers realitzats efectivament. I la correlació amb el pressupost total és clara però feble (0,51).

En canvi, la variable que sembla tenir més pes és la quantitat de tècnics que treballen a cada museu, amb una correlació del 0,66 que augmenta a a R=0,72 si en treiem un cas especial. La mostra permet calcular una recta de regressió que relaciona públic i quantitat de tècnics a cada museu, i que es podria resumir en la següent fórmula:

Públic d'un museu = 1504 persones + 5229 persones per cada tècnic contractat

El resultat d'aquest càlcul pot diferir bastant de la realitat, però sembla que s'ajusta raonablement bé quan la plantilla supera els quatre tècnics.

O sigui, que si es vol que la gent vagi als museus, cal començar per convocar oposicions...

dissabte, 12 de desembre del 2009

En llibertat sense càrrecs

Entre els curiosos rumors que alguns "amics" van escampar sobre mí i que van ser creguts com a veritats absolutes per altra gent de bona fè, hi va haver el d'una suposada estada meva a la presó. La veritat és que em va fer certa gràcia, perquè un dia gelat del llunyà any del Tejero vaig anar a l'acto de concentración del servei militar amb la determinació d'objectar a les armes i la bosseta preparada per anar a la Model. Però no hi va haver sort, érem uns quants i ens van enviar a casa. I aquesta ha estat l'ocasió que he tingut més propera d'anar a cap presó, un lloc que penso que ha estat dignificat pel pas de tanta gent innocent o tan sols culpable de viure en mal moment o de tenir idees pròpies, començant pel meu propi avi.

La veritat és que des d'aquell moment, si mai no he estat tancat, tampoc no he tingut mai llibertat sense càrrecs. Vull dir que m'he compromès amb tota mena d'associacions, moviments polítics i entitats, en algunes de les quals m'ha tocat ocupar càrrecs, ni que sigui de vocal. Des d'aquells llunyans MOC, l'AEIU, el Col·lectiu d'Estudiants o la Coordinadora per a la Defensa del Massís de Garraf, sempre m'ha tocat carregar amb una feixuga agenda de reunions.

I no m'en queixo, que n'estic ben orgullós d'haver posat granets de sorra en tants projectes que s'ho mereixien.

Quan em vaig fer càrrec del Museu d'Arqueologia de Catalunya al febrer del 2007, vaig voler concentrar-hi el màxim d'esforços i vaig renunciar a tots els càrrecs que tenia, entre els quals el de vocal de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i el d'assessor de Cultura de la Federació de Municipis de Catalunya.

Vaig voler continuar, però, essent vocal del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i he continuat essent-ho fins divendres passat, perquè ho considerava un gran honor i perquè creia que hi podia aportar els meus coneixements sobre el món dels museus des d'una perspectiva progressista i catalana.

Advertiré als malpensats que es tracta d'un càrrec gratuït, pel qual no he rebut remuneració ni dietes.

Quan, fa sis anys, vaig ser nomenat com a representant del govern, a proposta d'ERC, en el Patronat i en la Comissió delegada del MNAC, aquest museu estava immers en la remodelació de l'edifici, i les seves oficines estaven en barracons prefabricats.

Ara és un museu que és obert, va llençat i fa patxoca. No és, evidentment, mèrit meu, sinó sobre tot del seu president, els directors i l'equip humà que el menen. Però crec que hi he aportat idees que d'alguna manera hi han estat recollides, des de la necessitat de la gratuïtat de l'entrada, o -com a mínim- de fer gratuïts dies en els quals se'n pugui aprofitar la gent que treballa; fins a la bona pràctica de fer concursos públics i oberts per cobrir els llocs de responsabilitat (ara la conselleria diu que prefereixen empreses de head-hunters...).

El partit que em va proposar va decidir rellevar-me i me'n vaig assabentar primer per un rumor, que després va ser confirmat per un amic. Dimecres m'ho va comunicar oficialment Carles Mundó, secretari de llengua, cultura i audiovisuals d'ERC i de comunicació del govern. Li vaig demanar si continuaria fins a la reunió que farà el patronat dilluns vinent, per poder-me'n acomiadar i em va dir que sí. Divendres a les 11 em trucaven del MNAC per confirmar que hi aniria, i a les 2 per dir-me que no hi anés. Així es fan sovint, per desgràcia, les coses en aquesta conselleria.

El relleu era lògic, quan no hi ha cap sintonia entre allò que es fa des del govern i les polítiques culturals que jo crec que s'han de desenvolupar. Quan es retallen dràsticament els pressupostos dels museus mentre es llencen dos mil euros públics per cada cotxe que venen les multinacionals, i ningú no protesta,... hem perdut el nord. O l'he perdut jo.

M'ha sabut greu, però, no poder-me acomiadar, perquè he après moltíssim de la gent amb qui he compartit la taula de reunions del MNAC, i molt especialment d'en Narcís Serra, de l'Eduard Carbonell, de la M. Teresa Ocaña, d'en Joan Llinares, d'en Josep Maria Montané, d'en Jordi Carulla, d'en José Vidal-Beneyto, d'en Jordi Martí, de'n Santiago Palomero i de tants altres.

I també em sento agraït als presidents Maragall, Benach i Montilla, i als consellers Mieres, Mascarell i Bargalló, per haver-me nomenat, haver-me permès importunar-los, i haver entès que la discrepància no equival en absolut a la deslleialtat.

A tots ells voldria fer-los arribar el meu sincer agraïment, que els hagués volgut comunicar personalment, i dir-los que em tindran sempre a la seva disposició.

divendres, 4 de desembre del 2009

...i l'arxiu Centelles fa cap a Salamanca

Després de passar-se tres anys blasmant i ridiculitzant el voluntarisme i el resistèncialisme, i propugnant el neoliberalisme cultural, Joan Manel Tresserras ha pogut comprovar quines són les conseqüències d'aquest neoliberalisme cultural: els fills del fotògraf Centelles han venut el fons del seu pare al millor postor.

Però en l'operació és ben clar que hi ha alguna cosa més que els diners. Els germans Centelles s'han equivocat, perquè han confòs la Generalitat i el conseller amb el país. Han manifestat la seva més absoluta negativa a cedir les imatges a la Generalitat de Catalunya, perquè es consideren enganyats. Però també s'han negat a vendre el fons a través de la casa de subhastes Christie's, que hi estava interessada i els oferia encara més diners.

Si ja és realment incomprensible que aquest importantíssim fons artístic i documental no estigui en mans de la Generalitat des de fa anys, cosa que demostra una negligència reiterada per part de l'administració autònoma, encara és menys comprensible que s'intentés manipular i enganyar els hereus de Centelles fins al punt de provocar-los un rebuig absolut. Els germans Centelles adueixen que van comunicar verbalment a la Generalitat l'interès del Ministerio de Cultura per comprar-los l'arxiu i destinar-lo a enriquir el de Salamanca, que van rebutjar inicialment aquesta proposta i la de la casa de subhastes, i que es van trobar -segons ells- amb repetits enganys i maniobres dilatòries per part del subdirector general d'arxius. També pensen que el conseller Tresserras els va enganyar quan els va dir personalment que no patissin, un dia després d'haver signat la declaració de l'arxiu com a Bé Cultural d'Interès Nacional, pas que els Centelles van interpretar com a inici de l'expropiació del fons.

Els Centelles es queixen també que l'Arxiu Nacional de Catalunya té muntanyes d'arxius pendents d'inventariar, i que no hauria estat capaç de fer la difusió internacional que ells desitgen per al fons del seu pare. Per a ells, aquest reconeixement públic a la figura del pare té, segons diuen, molta més importància que els diners.

Però, com tothom sap, Tresserras ha tingut una política patrimonial erràtica i en la pràctica continuista respecte a l'època Mascarell, mentre que ha anat retallant un pressupost que. des de sempre, és manifestament insuficient. Això ha provocat una paràlisi absoluta d'institucions com l'Arxiu Nacional, condemnat a vegetar entre muntanyes de paper per classificar mentre el país va perdent arxius privats i empresarials i el món està volcant la documentació històrica a internet. El MNAC, que també hauria d'estar interessat en arxius com el de Centelles, diposa d'una partida per a adquisició d'obres minsa i esgotada, i sort que en té dels patrocinadors i de les cessions de Madrid que aconsegueix Narcís Serra.

D'altra banda, no deixa de tenir pebrots que el Ministerio de Cultura, en mans d'un partit que és soci d'ERC, hagi estat maniobrant en aquest tema, i que des de la Generalitat no s'hagi pogut, o volgut, aturar una OPA hostil.

El fons del fotògraf Centelles s'ha perdut per a Catalunya com a conseqüència d'una negociació desastrosa, en la línia que ja estem acostumats a veure quan negocia el titular de Mitjans de Comunicació i cultura. El resultat del procés és similar al que han tingut les negociacions sobre la TV3 al País Valencià i a les Illes (i ara sembla que rebrà la Catalunya Nord), sobre el traspàs del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, o sobre els mateixos "papers" de Salamanca.

És molt fort que el conseller Tresserras consideri que l'adquisició de l'arxiu Centelles és la torna per la devolució d'aquests "papers", quan resulta que la documentació incautada als privats encara ha de tornar. Malgrat les notes de premsa triomfalistes, el gruix dels documents expoliats pel franquisme encara és a Salamanca, i el poc que va ser retornat, que correspon a documents de la pròpia Generalitat, va venir com a conseqüència de les gestions de Caterina Mieras.

Tant de bo la pèrdua dolorosa del tresor artístic i testimonial de Centelles serveixi de lliçó per millorar la situació de les nostres institucions patrimonials, que no haurien de patir tant com estan patint les conseqüències de la crisi econòmica; per actuar decididament en la recuperació dels arxius privats i els fons fotogràfics del país, molts dels quals estan en perill; i perquè en Tresserras aprengui una lliçó personal: No es pot anar fent veure que s'és una bona persona, quan no s'és capaç de dir la veritat ni de mantenir la paraula.

dimarts, 1 de desembre del 2009

A mi també em va dir "No pateixis"

Paraula de conseller...