dilluns, 30 de juliol del 2007

Arqueoacústica

Fa dies que me'n van parlar, i encara no sé si creure-m'ho. Sembla que algú hauria inventat la manera de llegir els sons enregistrats a l'argila fresca tot analitzant les irregularitats dels solcs de la ceràmica.
Aquesta nova tecnologia arqueològica ha estat utilitzada en dues sèries de ficció científica americanes, CSI i Expedient X.
Però a mi m'interessava saber què hi havia de veritat sobre el tema i vaig anar a caure damunt d'aquest video del realitzador belga Blige Sehir, absolutament convincent, datat al març de fa dos anys, que ha generat altres notícies. El video ens mostra i ens fa sentir enregistraments d'aquesta mena extrets d'una peça precolombina i d'un vas de Pompeia.
El llenguatge i l'ambientació evoquen perfectament un departament universitari d'arqueologia, però les peces... les peces canten, i no pas musicalment.
Si t'entretens a escoltar unes quantes vegades la gravació d'època romana, captes al final la frase de Tertulià, posterior a la destrucció de Pompeia, Credo quia absurdum, o sigui, m'ho crec perquè és absurd. El video va enganyar molta gent però, malauradament, és una presa de pèl. I jo que ja m'imaginava un podcast de gravacions de les ceràmiques dels museus de Catalunya...
Tot i això, la idea no és pas impossible, i fou plantejada a nivell teòric ja el 1969 per David E.H. Jones (New Scientist, 6-2-1969) i Richard G. Woodbridge III (Acoustic recordings from the Antiquity, Proceedings of the IEEE, Vol. 57(8), August 1969, pp.1465-6).
Als anys 90, l'arqueòleg Paul Åström i el professor d'acústica Mendel Kleiner van demostrar experimentalment que és possible enregistrar i llegir so en un cilindre d'argila (The Brittle Sound of Ceramics - Can Vases Speak?, Archaeology and Natural Science, vol. 1, 1993, pp. 66-72). Però no sembla que ningú se n'hagi sortit a escoltar la veu d'un terrisser antic. M'agradaria saber si algú ho ha intentat seriosament...

diumenge, 22 de juliol del 2007

Demo cràcia o Mona arquia

Fa una colla de segles que Aristòtil va classificar i valorar els sistemes polítics segons uns esquemes que encara són prou vigents. Oposava el filòsof la democràcia i la monarquia. A la democràcia, tots els ciutadans som iguals, gaudim dels mateixos drets i dels mateixos deures. A la monarquia n'hi ha alguns de més iguals que els altres.

Deu fer un parell d'anys que em van demanar que traduís uns documents d'Esquerra al grec modern. Llavors em vaig adonar d'un detall que ja sabia, però que em va dificultar la traducció. En grec, δημοκρατία vol dir democràcia i també república. Per parlar de monarquia parlamentària democràtica cal dir Βασιλευόμενη Κοινοβουλευτική Δημοκρατία, però si vols dir república, es diu exactament igual que democràcia. Com republicà es diu igual que democràta, la veritat és que aquells textos van perdre molta força i van quedar forçats. Entenc que al final no els hagin penjat al lloc web. Em temo que la traducció tampoc no era de gaire qualitat...

De vegades, passen coses que ens recorden la fricció entre el concepte de monarquia, i el de democràcia.

Per exemple, un dibuixant anomenat Guillermo ha dibuixat una portada amb un acudit una mica poca-solta. Segons l'autor, hi apareixen Tom Cruise i Katie Holmes i s'hi fa un acudit relatiu a no haver doblegat mai l'esquena.

No sé per què, alguns hi volen veure una al·lusió a l'hereu de la monarquia veïna, i per això han estat capaços d'engegar un segrest de publicacions d'aquells de quan jo era petit. Els qui han decidit això, que potser es pensen que no és cansat, que no és feina, presidir desfilades, inauguracions, àpats, visites protocolàries, competicions esportives i tota mena de recepcions?

A l'acudit jo no crec que s'hi pugui identificar cap personatge concret, o sigui que Honi soit qui mal y pense... o, dit en català, perquè quedi clar, que se n'avergonyeixin els malpensats

Per cert, quin paper més galdós el del Col·legi de Periodistes...

diumenge, 15 de juliol del 2007

Animalades?

Diumenge passat inauguràvem a la casa dels forestals de Sant Martí d'Empúries l'exposició temporal que hi fem aquest estiu, dedicada als Animals d'Empúries.

Els humans van inventar la ciutat per protegir-se de la natura, per allunyar-se i defensar-se de les bèsties en un entorn que es volia i es vol artificial. Però tan aviat com van començar a viure-hi, la gent va omplir aquestes illes humanitzades d'animals i de representacions d'animals, i aquest costum s'ha mantingut fins al present.

La presència dels animals a les ciutats no es limita als aspectes utilitaris, sinó que inclou la decoració de les llars i dels estris, i també els animals de companyia. És com si les persones es resistissin a abandonar del tot els lligams amb la natura. Perquè és clar que dels animals n'hem d'extreure aliments i matèries primeres, però la omnipresència d'un zoològic complet entre les troballes gregues i romanes d'Empúries, la que fou la primera ciutat de Catalunya digna d'aquest nom, fa pensar sobre les contradiccions entre la humanitat i l'animalitat.

Un altre exemple d'aquesta relació ambivalent el trobo en mots com animalada, bestiesa i salvatjada. No serà que intentem imputar als animals els nostres pitjors defectes?

En els extrems de la perversió humana, hi ha un projecte britànic de construir bombes nuclears escalfades per un pollastre viu, destinades a minar Alemanya en cas d'invasió soviètica. Sembla una broma, però no ho és. Qui són, aquí, els animals? Els pollastres o els científics, polítics i militars?