Arqueoacústica

Fa dies que me'n van parlar, i encara no sé si creure-m'ho. Sembla que algú hauria inventat la manera de llegir els sons enregistrats a l'argila fresca tot analitzant les irregularitats dels solcs de la ceràmica.

Aquesta nova tecnologia arqueològica ha estat utilitzada en dues sèries de ficció científica americanes, CSI i Expedient X.

Però a mi m'interessava saber què hi havia de veritat sobre el tema i vaig anar a caure damunt d'aquest video del realitzador belga Blige Sehir, absolutament convincent, datat al març de fa dos anys, que ha generat altres notícies. El video ens mostra i ens fa sentir enregistraments d'aquesta mena extrets d'una peça precolombina i d'un vas de Pompeia.

El llenguatge i l'ambientació evoquen perfectament un departament universitari d'arqueologia, però les peces... les peces canten, i no pas musicalment.

Si t'entretens a escoltar unes quantes vegades la gravació d'època romana, captes al final la frase de Tertulià, posterior a la destrucció de Pompeia, Credo quia absurdum, o sigui, m'ho crec perquè és absurd. El video va enganyar molta gent però, malauradament, és una presa de pèl. I jo que ja m'imaginava un podcast de gravacions de les ceràmiques dels museus de Catalunya...

Tot i això, la idea no és pas impossible, i fou plantejada a nivell teòric ja el 1969 per David E.H. Jones (New Scientist, 6-2-1969) i Richard G. Woodbridge III (Acoustic recordings from the Antiquity, Proceedings of the IEEE, Vol. 57(8), August 1969, pp.1465-6).

Als anys 90, l'arqueòleg Paul Åström i el professor d'acústica Mendel Kleiner van demostrar experimentalment que és possible enregistrar i llegir so en un cilindre d'argila (The Brittle Sound of Ceramics - Can Vases Speak?, Archaeology and Natural Science, vol. 1, 1993, pp. 66-72). Però no sembla que ningú se n'hagi sortit a escoltar la veu d'un terrisser antic. M'agradaria saber si algú ho ha intentat seriosament...