diumenge, 25 de març de 2007

Dulce et decorum est pro Patria mori

He anat al cine Capri a veure 300, la darrera superproducció americana basada en mites de l'antiguitat clàssica. Sabia que no m'agradaria, però em sembla que ens cal conèixer allò que arriba al públic com a imatge del món antic. Els mitjans de masses transmeten idees preconcebudes a tota la societat, i aquestes idees són les que porten posades molts dels visitants quan entren als nostres museus.

És una gran llàstima que aquestes pel·lícules que han revifat el gènere es concentrin tant en els aspectes més gore i sagnants. També ho és que els productors no es puguin gastar una mínima fracció del pressupost en trobar assessors solvents que resolguin com han de ser els objectes, l'arquitectura, els paisatges o les mentalitats.

En aquest cas és evident que no els interessava per a res, l'assessorament científic. Des de bon principi ja es veu que l'objectiu era fer un videoclip de ritme trepidant i d'imatges bellíssimes malgrat que sovint molt truculentes. Tan truculentes que deixen Tarantino al nivell d'una mongeta de la caritat. S'utilitzen elements de les cultures grega i persa de manera molt lliure, mentre se'ns remet a un món de monstres i éssers deformes més aviat propi de Tolkien.

La llegenda de Leònides i els seus 300 espartans escollits és tan sols una excusa. Perquè allò que realment ven la pel·lícula és la suposada glòria de morir lluitant, en l'etern conflicte entre Orient i Occident. Si Occident sempre s'ha sentit hereu de la tradició grega -i en part a això deuen els grecs llur independència- la identificació entre Pèrsia i l'Iran teocràtic actual és del tot evident.

Es glorifica i s'embelleix la matança d'humans, tot mitificant la mort per la pàtria, pels valors i per les idees. Es rescatat l'anomenat esperit agonal dels grecs. I es prepara subconscientment el jovent per anar a morir a una eventual guerra contra l'Iran que es dedica a fer experiments amenaçadors. Llàstima que falla el detall que en temps de Leònides i Xerxes els invasors eren els perses.

Però de debó que algú es creu la terrible frase d'Horaci? Encara no ha mort prou gent, per pàtries i per honor?

Pensava que els humans ens estàvem civilitzant i que acabaríem entenent que la violència tan sols engendra violència. Però ja veig que no. La propaganda subconscient ens va preparant per aguantar sense nàusies una carnisseria humana rere l'altra, i en aquesta pel·lícula fins i tot per a fruir-ne.

Ja cal que des dels museus i des de l'escola ens esforcem a donar a conèixer d'una altra manera la història humana, a mostrar també els valors positius que hem heretat de l'antiguitat clàssica: el diàleg, el pensament lliure, el dubte, el respecte, el dret, el deure, el raonament,...

I també cal fer evident que a la història hi ha vida quotidiana, hi ha joc, hi ha bellesa, hi ha amor i hi ha molta feina. Una feina que s'ha anat acumulant en benefici nostre i de la qual en som responsables.

2 comentaris:

AlbertSierra ha dit...

Jo també estava encuriosit per la pel·lícula aquesta. Com tu, imagino que si la veig la trobaré repugnant però molt estètica. En realitat és el còmic de Frank Miller posat en peli. Em feia curiositat perquè al tercer intent he llegit finalment un llibre que em rondava per casa, "Creació" de Gore Vidal que explica justament aquest període des del punt de vista d'un embaixador persa, zoroastrià per més detalls. L'embaixador deixa sempre els grecs com una colla de bàrbars descreguts i en conflicte intern continu. Una visió perfectament plausible i que evidentment no coincideix amb la que els propis grecs ens han llegat.

Aquests films tan extremadament esteticistes a mi m'atrauen (al cap i a la fi sóc historiador de l'art...) tot i que, com en aquest cas, siguin vehicles d'intoxicació ideològica.

I en aquest sentit el que apuntes del museu com a eina de generació de valors em sembla una idea de fons molt important i sobre la qual hauríem de treballar més tots. Jo afegiria també la necessitat de possibilitar una societat, uns individus amb esperit crític, amb capacitat de discernir allò que se li explica més enllà de l'acceptació absoluta i obedient, i per tant acrítica. I crec que el museu i la difusió de la història té un paper en aquesta tasca.

Pere ha dit...

Gràcies per tan sàvies paraules. Ja tinc tema per al següent post: Poden ser neutrals els museus? Cal que ho siguin? De quina manera? El conformisme amb l'statu quo és neutralitat?