Un ou ferrat per a'n Brossa

Avui fa deu anys, ja, que ens va deixar en Joan Brossa.

Vull afegir-me a la commemoració blocaire amb una petita anècdota d'aquell gran home, tan incòmode per a molts i tan lúcid per als altres.

Vaig conèixer en Brossa l'any 93, quan dirigia els museus municipals de Sabadell i vam presentar al Museu d'Art el seu llibre-objecte Trasllats, un poemari d'en Brossa amb serigrafies i collages d'Alfons Borrell.

Després de la presentació, el regidor de cultura de l'època i la seva incompetent mà dreta havien organitzat un sopar a un restaurant ben fi de la ciutat, d'aquells que no es poden pagar amb un sou de director de museu.

En Brossa i jo ens vam entendre de seguida, perquè teníem una manera semblant de veure el món. Mentre ens assèiem, em demanava si seria possible que s'instal·lés a viure durant uns dies a la part noble de la casa Turull, seu del Museu d'Art i antiga residència d'una família influent i rica que donà algun diputat a Madrid i feina, per poc sou, a molta gent.

Em va semblar magnífic, tot i que al regidor no li va semblar tant bé i no es va poder fer. I això que en Brossa estava disposat a cedir al Museu tot allò que hi creés...

Mentre en parlàvem van portar la carta, amb plats complicats de noms llarguíssims. En Brossa hi va fer una ullada ràpida, la va tancar, i va dir, davant l'astorament dels pihoprogres que l'envoltaven: "Vull un ou ferrat".

Joan, t'enyoro!