Museu Casteller

Dijous passat es presentà a Valls, amb la màxima solemnitat, el projecte del Museu Casteller que ha elaborat l'arquitecte Daniel Freixes i que vol ser un gran centre de lleure vinculat al fenómen casteller.

La gent que em coneix sap que, des de ben jovenet, sóc un apassionat dels castells, que segueixo cada temporada des de molt abans que es posés de moda i que em poso a fer pinya sempre que puc. És difícil de descriure la sensació de contribuir, ni que sigui en una part infinitessimal, a l’enlairament d'una construcció humana de vuit o nou pisos...

D’entre tots els elements de la cultura popular i tradicional que han esdevingut símbols de la nostra identitat, seguramente els castells són el més bonic i el més noble, perquè constitueixen una metàfora de l’esforç col·lectiu, de l’”entre tots ho farem tot” que ens ha salvat els mobles en tants temps difícils.

Dit això, espero que ningú no em malinterpretarà quan afirmi, i ho afirmo, que el projecte de Museu Casteller que presentà la setmana passada el Conseller de cultura i Mitjans De Comunicació de la Generalitat de Catalunya, no correspon a allò que s’ha de considerar com a un museu. I estic segur que no hi ha ningú entre tot el personal que treballa a la Subdirecció General de Museus del mateix Departament que el consideri com a un veritable museu.

I és que un museu s’ha de fonamentar sempre en una col·lecció, una col·lecció coherent que es va acumulant i conservant al llarg dels anys, amb l’objectiu de documentar i il·lustrar uns determinats aspectes de la realitat.

Com que la cultura material que genera el fet casteller és negligible -com a molt podríem col·leccionar gralles, faixes, espardenyes i camises de totes les colles- el “museu” casteller serà en realitat un gran centre d’interpretació d’aquest patrimoni, al qual se li afegirà un centre de documentació. No s’oferirà als visitants una mostra d’objectes més o menys contextualitzada, sinó una sèrie d’experiències que els permetin experimentar les emocions vinculades als castells.
És una opció perfectament legítima, i estic segur que en gaudiré molt el dia que el visiti. Però no és un museu.

I xoca amb l'afirmació de la conselleria que "Catalunya no es pot permetre un museu per a cada disciplina".

Com tampoc no era un museu el Museu d’Història de Catalunya quan va ser creat, i difícilment pot arribar mai a ser un museu nacional com cal, de categoria equivalent als creats per la llei de museus, si no es fan trampes i es fa passar com a col·lecció d'història de Catalunya allò que és i ha estat una col·lecció de materials arqueològics que corresponen a les cultures que van passar per allò que ara és el nostre país, abans que fos Catalunya. Ens advertia sempre el professor Miquel Tarradell dels enormes perills conceptuals que comporta aplicar els conceptes geogràfics actuals als temps pretèrits. Sembla que no tots estàvem atents.

Aquesta fou també la filososfia que portà la conselleria de Cultura de la Generalitat republicana a separar el Museu d'Arqueologia de Catalunya del Museu d'Art de Catalunya, partint la col·lecció exactament pel moment d'independència dels comtats catalans. La Junta de Museus de l'època era perfectament conscient de la impossibilitat de fer una col·lecció d'història del nostre país, perquè la majoria d'objectes emblemàtics d'aquesta història o s'han perdut o són en museus estrangers, o en museus locals consolidats, i optà per fer un museu d'art que presentés el país a partir de la bellesa que ha creat.

Tan de bo el seu seny rebroti, i entenguem tots plegats que un Museu d'Història de Catalunya és i ha d'ésser un centre d'interpretació centrat en els temps en què Catalunya ha existit, i que la seva col·lecció la podem començar a formar tot seleccionant allò que cal conservar dels nostres temps.

I, posats a demanar, que es reforci el paper dels museus nacionals existents perquè esdevinguin veritables serveis públics en xarxa, capaços d'ajudar les administracions a dinamitzar i a protegir el patrimoni.

I que es regulin d'una vegada, per llei, els centres d'interpretació, els centres d'acollida de visitants, els jaciments arqueològics museïtzats i altres realitats que, essent cada cop més importants, encara són legalment inexistents.