dimecres, 16 de setembre de 2009

Antiquity parla del MAC i dels catalans

El neguit que als amants del patrimoni ens provoca l'aparent insensibilitat de la nostra societat cap a l'arqueologia (i, com a conseqüència, la insensibilitat dels polítics), sembla que també ha afectat el professor Nicholas James, de la Universitat de Cambridge i antic responsable de l'arqueologia de camp del Cambridgeshire.

El Dr. James signa un article al darrer número de la revista Antiquity que no ens pot deixar indiferents. Per això m'he permès de traduir-lo, amb el permís de l'autor i de l'editor:


Ignoren l'arqueologia, els catalans?

N. James
Departament d'Arqueologia, Universitat de Cambridge, Downing Street, Cambridge CB2 3DZ, UK

Article publicat a Antiquity, 83, setembre de 2009, p.844-848.

“El nostre és un petit gran museu. Petit, perquè no hostatja imponents escultures gregues o joies majestuoses de l'antic Egipte; gran, perquè conserva... les nostres arrels més profundes. Una història que és reconstruïda, peça a peça i amb passió i rigor, per arqueòlegs captivats pels móns perduts”

Això declara la nova introducció al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), a Barcelona. És massa modesta. La col·lecció és gran. Es concentra en Catalunya i la seva àrea cultural, però hi ha troballes que venen de més lluny, notablement materials argàrics de l'Edat del Bronze. S'hi dediquen espais extensos a la prehistòria tardana de les Illes Balears, a una magnífica col·lecció procedent del jaciment grec i romà d'Empúries (Ampurias, antic empori, Emporiae), i a la protohistòrica cultura ibèrica, incloent-hi el tresor de Tivissa. També hi ha una bona col·lecció de material visigòtic. Per al visitant de l'Europa del nord, el museu és un recordatori de quantes coses es poden trobar en un país poblat intensament durant tant de temps.

Fundat el 1934 per Pere Bosch Gimpera, el museu forma part del “barri cultural” de Barcelona, al parc de Montjuïc. La darrera fase d'un programa intermitent però persistent de millores es va obrir al març del 2009 (N. del T.: tot i que estava enllestida des del setembre del 2008). El museu endega un atapeït programa d'activitats. En relació amb la darrera exposició temporal, “Europa fa un milió d'anys (N. del T.: en català a l'original), hi havia lectures, tallers escolars, una vesprada de concert dins el museu i un viatge a les coves d'Atapuerca.

La resposta del públic no es correspon amb un compromís tan seriós. Els 27.332 visitants del 2007 baixaren a 24.968 el 2008 (Catalunya 2008a, 2009a). En comparació, la propera Fundació Miró, el Museu d'Art Contemporani o el Museu d'Empúries tingueren 1.045.538, 492.854 i 212.643 visitants, respectivament, el 2007 (Catalunya 2008a). Els arqueòlegs, a Anglaterra, ho poden comparar amb el Museu de Devizes (Wiltshire Heritage) o el Museu de Salisbury i del Wiltshire Meridional, amb 21.344 i 35.506 visitants, respectivament, el 2004-2005 (Wright 2006) – col·leccions provincials; no hi creixen males herbes a l'entrada.

Els catalans són molt conscients de l'especificitat de la seva llengua i la seva història; però alguna cosa va realment malament a Barcelona. No són ja les xifres de visitants, sinó la circulació de set directors en dotze anys (SOSMAC 2009a). Hi ha plans per reorganitzar el museu, però són polèmics.

A més de les exposicions de Barcelona, el museu és responsable de jaciments i d'altres exposicions (incloent-hi el museu d'Empúries, que rebé 212.643 visitants el 2007; Catalunya 2008a); i del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya. Aquestes connexions, no haurien de mantenir més viu el museu de Barcelona?

Molí d'Espígol

Un dels jaciments és l'assentament de l'Edat del Ferro del Molí d'Espígol. El museu n'assumí la responsabilitat l'any 2003; i el govern de Catalunya el designà com a Bé Cultural d'Interès Nacional al març de 2009 (Catalunya 2009b).

El Molí domina la plana de Lleida a prop de Tàrrega. Els qui l'excavaren, mossèn A. Llorens i després Joan Maluquer de Motes i Miquel Cura (1975-94), mostraren que fou ocupat des del 600 aC fins a les darreries del segle I aC, en tres fases principals, de voltants del 550 al 425 aC, del 400 al 225 aC i durant els darrers anys del segle II i els primers de l'I aC (Cura 2006). Cadascuna d'aquestes fases fou emmurallat. Es pensa que les dues primeres corresponen als agressius ilergets, esmentats per Polibi i Livi. L'estretor, la trama urbana ordenada i la densitat d'ocupació recorda alguns dels pobles actuals més antics de la comarca. La segona fase és notable per la diferenciació en les dimensions i la construcció dels edificis. La seva destrucció pel foc es creu que data de la Segona Guerra Púnica. La darrera ocupació fou menor; i llavors, a les darreries del segle I aC, els romans reorganitzaren el poblament de tota la comarca. Jordi Principal (MAC; havia treballat amb en Cura) insta a considerar interessant el jaciment per a l’estudi del desenvolupament inicial de la cultura ibèrica. Per la qualitat de les construccions i el rang aparent dels seus habitants, ell i els seus col·legues sostenen que el Molí d'Espígol va ser un centre polític, un petit oppidum (Principal et al. 2007: 56).

La declaració com a monument va tenir en consideració tant aquesta interpretació com la conservació, la claredat i la persistència de les parets visibles i dels carrerons (Catalunya 2009b). El monument comprèn la zona edificada, que s'eleva suaument per damunt dels camps dels voltants. Al costat de les ruïnes exposades s'ha creat un efectiu centre d'interpretació; i el fulletó-guia (en català, espanyol o anglès) és útil. Algunes de les troballes es mostren en el Museu de Tàrrega. Hi ha senyalització de carretera i el jaciment s'inclou entre els altres setze de la Catalunya oriental i meridional que el MAC promou en “La Ruta dels Íbers” (també promou una Ruta de l'Art Rupestre).

Tot és molt admirable, en principi; però, sobre el terreny, les coses no estan funcionant correctament. Tot i diversos indicadors que corresponen als punts esmentats en el fulletó, alguns dels detalls són difícils de distingir. La senyalització inclou textos concisos i eficaços, i alguns plànols i dibuixos, però s'està fent malbé sota el sol implacable. És evident que hi ha una cata que s'ha reomplert, però no hi ha cap explicació i hi queden alguns claus de la malla de referència. El jaciment està sembrat de fragments de ceràmica. També hi abunden les males herbes; i, aparentment, el drenatge és complicat en algunes èpoques de l'any (un problema que es resolia amb conduccions quan es va ocupar el lloc). Suposadament (Botiga 2009), el MAC cerca una empresa per gestionar el lloc, sense un pla polític que en garanteixi els ingressos; però aquests plantejaments, fins i tot en els millors casos, són difícilment sostenibles. El desgast per la freqüentació de visitants pot ser mínim, malgrat tot: el present escriptor disposà del lloc per a ell sol durant un matí sencer.

El museu

El museu i les seves seus i jaciments adscrits estan ben descrits en la pàgina web (MAC 2009). L'exposició permanent està organitzada en 20 galeries petites que envolten dues sales més grans i un espai generós per a exposicions temporals.

Les galeries més impressionants són les dues grans centrals. Remodelades en l'anterior fase de desenvolupament, les mostres de la cultura preromana (ibèrica) i de part de la col·lecció grega i romana es reparteixen en muntatges fàcils d'entendre, mentre que l'estructura concèntrica ajuda a relacionar-los. Totes dues galeries estan dominades per la rèplica de la “imponent escultura grega” d'Esculapi, instal·lada el 2007, després que l'original fos traslladada al museu d'Empúries (on fou trobada fa cent anys). Es conserven bé maquetes antigues de jaciments. Aquestes galeries són plenes de llum, a diferència de les altres que orienten més intensament el visitant cap a les vitrines murals. Les vitrines i paviments de les galeries menors revelen tres o quatre fases de desenvolupament. Una de les darreres millores és una sèrie de plafons que presenten informació general en català, espanyol i (una mica capriciosament) anglès. A banda d'això, la retolació és mínima. Això no és necessàriament un defecte però, quan ho visità l'autor d'aquestes ratlles, l'extraordinària “corona” visigòtica de Torredonjimeno no disposava de cap mena de rètol. Alguns dels elements més recents impliquen, evidentment, una reordenació que no s'explica. El fet que el museu no hagi estat mai completament renovat el converteix en una mostra de l'evolució de la tècnica expositiva – gratificant, potser, per als partidaris de la interpretació provisional (Shanks & Tilley 1992; 98-9).

Les darreres millores (2009) consisteixen en una nova introducció, la renovació completa de les dues primeres sales en la seqüència cronològica (Paleolític), i algunes remodelacions de les dues següents (Neolític, Calcolític i Edat del Bronze Inicial). Les dues primeres s'han fet elegantment. La galeria del Paleolític Inferior inclou models de troballes i d'ossos tan llunyans com Laetoli; però, de manera manifestament anacrònica, manté un diorama d'Altamira (1929), acompanyat de mostres de pintura mural d'inicis de l'Holocè procedents del Sàhara (N. del T.: en realitat, la primera sala de paleolític presenta el conjunt de fenòmens importants del Paleolític, i la segona mostra les troballes de Catalunya). Des del punt de vista d'un europeu del nord, el descobriment més sorprenent és que hi hagi tants llocs importants d'aquest període al nord d'Espanya – 34 tan sols a Catalunya. Com en la resta de galeries per a les edats del Bronze i del Ferro, l'èmfasi principal rau en la tecnologia, però també s'hi mostren collarets de petxina. La galeria del Paleolític Mitjà i Superior disposa de llibres i de seients per als infants.

Les galeries del Neolític i l'Edat del Bronze conserven l'estil de les antigues vitrines murals, però amb una nova il·luminació que molesta als visitants alts, comparada amb les antigues vitrines de la resta del museu. Hi ha dues noves vitrines de peu: una que exposa estris de fusta Neolítics que mai no havien estat mostrats al públic; i l'altra amb ceràmica de l'Edat del Bronze. Aquestes galeries remodelades faciliten als visitants còpies de mà dels textos murals catalans, traduïts a l'espanyol i a l'anglès – una molt bona idea (malgrat que la numeració de les pàgines no sempre correspon a la de les vitrines). Les parets de les galeries corresponen ara a un codi de colors per fases cronològiques.

“Europa fa un milió d'anys” s'inaugurà deu dies després que les galeries remodelades i es clausurà a mitjan juny. Desenvolupada per l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECyT), tractava del medi ambient plistocè i de les seves implicacions en la manera de viure a Atapuerca i a d'altres jaciments d'Espanya. Inclou maniquins d'un home i un noi ocupats a descarnar – aparentment assetjats per un tigre de dents de sabre – però l'exposició tractava de com es du a terme la recerca: estrictament didàctica, no tenia objectes. El nucli estava format per 13 plafons de grans dimensions: geologia, deriva continental i el planeta fa un milió d'anys; els animals, antropologia i paleobotànica; geomorfologia i sedimentologia; tècniques de paleontologia i d'arqueozoologia; i cinc dels jaciments. Hi havia vídeos sobre l'excavació i sobre la recerca pluridisciplinària al jaciment i al laboratori; i hi havia simples passis de diapositives (amb banda sonora però sense comentaris). També hi havia un CD-rom per estudiar. Gran part de la disposició estava orientada als nens, incloent-hi els llibres i els seients, com a la galeria del Paleolític (però incloent aquí títols de dinosaures).

Els catalans voldrien amb orgull ésser considerats per qualsevol europeu del nord en el nivell més alt; i, per a aquest nivell, la presentació del museu és desigual i, en alguns llocs, desgastada. Després d'assenyalar que el pressupost bàsic ha disminuït en un 30% en els darrers anys, el director actual ha declarat una “crisi” (Historia Clasica 2009; Vilaweb 2009). Preveu una presentació més consistent – millorant l'exposició de les troballes Epipaleolítiques i Mesolítiques – noves seleccions d'objectes i arranjaments de l'exposició permanent, i un disseny coherent per oferir “al pobre visitant una aparença mínimament agradable” (traducció de l'autor). Explica que això necessita 400.000 € en els propers dos anys; i que això, al seu torn, implica deixar de fer més exposicions temporals (Vilaweb 2009).

Protesta

Malgrat que s'endeguen seriosos esforços a les galeries, i que, es vulgui o no, la visió d'integrar els jaciments arqueològics de Catalunya podria funcionar, el futur del museu mateix està ara en dubte. Després d'una primera proposta d'una “xarxa” de set museus etnogràfics (Catalunya 2008b), i, entre d'altres reformes que s'inclouen en un nou Pla de Museus de Catalunya, el govern provincial (sic) proposa la fusió del MAC amb el Museu Nacional d'Història i el Museu d'Etnologia. “Aquest museu cobrirà les connexions entre les ciències socials”, anuncia el Pla (Catalunya 2007: 5.2.1.1, traducció de l'autor).

Des d'un punt de vista àmpliament didàctic, tot és a favor de la idea. Malgrat això, els arqueòlegs estan alarmats. El director anterior dimití l'any passat públicament, tot citant intransigència dels seus superiors i advertint que el Pla de Museus podria dissoldre el MAC. Una petició, a començaments d'aquest any, sostenia que mentre que el museu és “modest” (un altre cop) i ha estat mal administrat, la seva col·lecció és important i té una història remarcable (SOSMAC 2009a); que el Pla de Museus pot relegar el MAC a un nivell municipal; i que els vincles amb monuments i altres museus es veurien compromesos. Tot invocant la memòria de l'arbitrària dictadura franquista, la petició deplora la manca de consultes amb els arqueòlegs. Recollí 1.335 signatures. El director actual respon breument tot negant que el MAC hagi de “desaparèixer” (Vilaweb 2009); però, com ho demostra la petició, el govern ha deixat créixer el rumor. Una segona petició adverteix ara que restringir la temàtica del museu a Catalunya, com a tal, pot comportar disputes amb les col·leccions del sud de la regió i de les illes Balears; i la retirada de l'estàtua d'Esculapi encara dol (SOSMAC 2009b). Tot recordant que Barcelona és una capital nacional, totes dues peticions clamen contra la “provincialització”.

Algunes de les províncies d'Espanya són, de fet, diferents. Catalunya és una nació en ella mateixa. No obstant això, per a la preservació de les col·leccions del MAC, aquest principi pot ser un desavantatge. D'una banda, l'analogia de la petició amb els museus de París, Londres o Madrid és discutible; Barcelona és difícil de comparar amb aquestes ciutats, i és injust catalogar com a "modest" el MAC en aquesta comparació. D'altra banda, malgrat les conviccions del director sobre l'arqueologia com “una opció cultural per al gran públic” (Aragay 2008: traducció de l'autor), els usuaris són pocs tant al museu mateix com al Molí. Igualment, una gran excavació a l'antiga Estació del Nord de Barcelona va ser ignorada pels vianants. Ni tan sols hi havia un rètol per explicar què hi estava passant. A Catalunya, el coneixement de l'arqueologia sembla que és limitat.

El motiu més convincent per a la preservació de la col·lecció és l'arqueologia en si mateixa. Com a col·lecció regional, el MAC resisteix certament la comparació amb qualsevol altre. Això és el que fa aquest museu “gran”. Els seus responsables i els seus tècnics, tots, haurien de ser, en efecte, arqueòlegs de “passió i rigor”. Mereixen el suport dels col·legues de tots els idiomes i de tots els països per mantenir i redoblar els seus esforços per salvar el museu, i per arribar als catalans i a tots els seus molts visitants.


Referències

ARAGAY, I. 2008. L’arqueologia és per si sola un atractiu de masses. http://paper.avui.cat/article//cultura//114593/
Catalunya. 2007. http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.d81d04123ceb3b8fda97dc86b0c0e1a0/
– 2008a. http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Temes/Museus/Area[de Difusio i Explotacio/Estadistiques de
museus/2007/2007 museus. Visites 1.pdf ]
– 2008b. http://www10.gencat.cat/gencat/binaris/20080320 xarxamuseu en tcm34-72501.pdf
– 2009a. http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Temes/Museus/Area[de Difusio i Explotacio/Estadistiques de museus/
2008/ 2008.Visites (per ordre de nom demuseu).pdf ]
– 2009b. http://www.derecho.com/l/boe/acuerdo-gov-18-2009-10-febrero-declara-bien-cultural-interesnacional-categoria-zona-arqueologica-yacimientomoli-d-espigol-tornabous/
CURA, M. 2006. El jaciment del Molí d’Espígol (Tornabous – Urgell): excavacions arqueològiques 1987-1992. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Historia Clasica. 2009. http://www.historiaclasica.com/2009/02-entrevista-xavier-llovera
MAC. 2009. http://www.mac.cat/
PRINCIPAL, J., X. BERMÚDEZ & O. SAULA. 2007. Molí d’Espígol Tornabous. n.p.: Museu d’Arqueologia de Catalunya.
SHANKS, M. & C. TILLEY. 1992. Re-constructing archaeology: theory and practice (second edition). London: Routledge.
SOSMAC. 2009a. http://www.petitiononline.com/sosmac/petition.html
– 2009b. http://www.petitiononline.com/sosmac2s/petition.html
Botiga. 2009. http://www.tiendadejoyas.es/es/noticias/5 10 buscan patrocinadores
Vilaweb. 2009. http://www.cat/elpunt/noticia?p idcmp=3453656
WRIGHT, M. (ed.) 2006. Museums & galleries yearbook.London: Museums Association.

Els llocs d’internet han estat consultats al maig del 2009.

3 comentaris:

Montserrat Tudela ha dit...

Pere,
Et felicito per haver-nos apropat aquest article.
M'alegra profundament saber que gent sàvia de Cambridge valora -i li preocupa- el Museu d'Arqueologia de Catalunya.
I em fa sentir orgullosa del meu poble.
El que em sorprèn, és que no hi hagi cap comentari en aquest blog!!
Espero que no sigui per la massa estesa por de fer us de la llibertat d'expressió individual, més instal.lada del que hauria de ser.

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Jo també m'adono que la insensibilitat davant el món clàssic a Catalunya és un fenomen creixent que s'ha instal·lat en les esferes dels qui ens governen. Aquests, degut a la seva mediocritat intel·lectual i a l'obediència cega a les directrius que marquen les campanyes electoralistes (la passió i el rigor són entesos amb una altra clau), són capaços de tot això i més.

Pere ha dit...

Per als que em demaneu com accedir a l'article original, el trobareu a http://www.antiquity.ac.uk/ant/083/ant0830844.htm

Però l'haureu de pagar... 15 lliures esterlines!