diumenge, 20 de maig del 2007

La nit dels museus

Qui pensi que a la gent no li interessen els museus, s'hi hauria d'haver acostat dissabte a la nit, i hauria canviat de punt de vista. L'èxit d'aquest Dia Internacional dels Museus que s'ha convertit en cap de setmana llarg, ha estat sorprenent per a tothom.

Una hora abans d'obrir, a les nou, hi havia cua a la porta de la seu de Barcelona de Museu d'Arqueologia, mentre encara estaven sobrevolant Olèrdola en globus els darrers que s'esperaven des de les sis de la tarda.

La visita teatralitzada a l'exposició Reflexos d'Apol·lo, acompanyada d'un tast de menjars grecs antics, va congregar 377 persones. L'afluència va doblar les previsions, i va obligar a reduir l'espectacle i a augmentar fins a 70 persones els grups de la visita comentada.

La veritat és que ni l'exposició ni les activitats no estaven preparades per a tanta gent, i que això va disminuir la qualitat de la visita, i les menges per càpita, tot i que la gent en va sortir satisfeta, i tot va anar rodat gràcies als titànics esforços del personal que hi participà.

L'any que vé serem més previsors i conscients de l'atractiu d'aquesta festa per als ciutadans que s'interessen pels museus.

Aquests tres dies d'entrada gratuïta i multitudinària han confirmat la necessitat de començar a estudiar un contracte programa per a la gratuïtat dels museus públics, començant pels nacionals. L'exemple britànic, que des del 1997 ha implicat un 83% de creixement del públic, ha estat exportat recentment a Baltimore.

És una aposta que va molt més enllà de l'abolició de barreres econòmiques i que compromet els museus a treballar activament per l'accés a la cultura de tota la població, a canvi d'un generós finançament governamental. Curiosament, el descens de la venda d'entrades es veu compensat gairebé exactament amb l'increment de beneficis de les botigues dels museus. I cal no oblidar que els escassos estudis econòmics sobre el sector afirmen que cada visitant aporta entre 43 i 300 € al PIB de l'entorn de cada museu. Al darrer número de Mnemósine, calculava que els visitants del MNAC aporten al PIB de Barcelona com a mínim tres vegades allò que hi aporten les administracions.
Cal que els museus orientin la seva atenció cap a la societat i cal que la societat els consideri un servei públic especialitzat en la cultura i l'educació tan útil, digne, universal i gratuït com una escola o un centre de salut, on a ningú no se li acut cobrar entrada.

dissabte, 12 de maig del 2007

L'Institut Amatller

Des de fa pocs dies, el Museu d'Arqueologia de Catalunya ha traslladat el seu lloc web a l'adreça www.mac.cat. El trasllat ha costat exactament 69 dies, a causa d'algú que l'obstruia tot pensant que l'adreça corresponia al Mercat Audiovisual de Catalunya.

Dilluns el vaig dedicar a la Seu de Girona, on preparen una remodelació de l'exposició permanent que s'ha d'inaugurar el 23 de maig. L'endemà vaig visitar l'Institut Amatller d'Art Hispànic, amb el qual col·laborarem per documentar, estudiar i restaurar la seva magnífica col·lecció de vidre antic.

L'interior de la casa Amatller està magníficament conservat, amb el mobiliari, la tapisseria i la decoració prècticament intactes. Permet traslladar-se a l'any 1900 sense haver de posar-hi gaire imaginació. He vist molts edificis modernistes i molt de mobiliari de l'època, que sempre m'han fascinat, i puc valorar fins a quin punt aquest fet és únic i miraculós. Gairebé tots els espais modernistes que es poden visitar a Barcelona són recreacions més o menys afortunades, perquè la gent va modernitzar la decoració quan el modernisme va passar de moda.

I no deixa de ser emocionant la petita història de la família, que es reflecteix bellíssimament en la decoració i en la mateixa arquitectura. Els Amatller, sensibles a totes les arts, es van extingir i van deixar per a la cultura una institució indispensable, que custodia un fons de més de 250.000 clixés.

Si mai teniu una estona, mireu-vos bé la façana. Hi podeu llegir una descripció de les dèries d'un home ben singular: la xocolata, la literatura, el vidre, la ceràmica, la pintura,...
Ara que la genialitat d'en Gaudí ha estat reconeguda mundialment, penso que li hauria de tocar l'hora al polifacètic Josep Puig i Cadafalch.

diumenge, 6 de maig del 2007

Qui ha de defensar la llengua?

Massa viatges per treballar i per escriure tranquil. El cap de setmana passat, tot aprofitant el pont, amb els pares vam muntar una excursió al Conflent amb tota la família -10 adults i 9 infants- en microbús. Fou una ocasió més per comprovar com hi retrocedeix el català, tot i que encara hi ha prou gent que el sap parlar.

Allò que més m'indigna és l'actitud entre prepotent i ignorant de molts catalans del sud quan s'hi desplacen. Els que no saben francès, hi parlen en castellà, tot menyspreant els esforços que fan alguns nordcatalans per conversar en la llengua dels seus avis. Tampoc són sensibles al fet que tenen el mateix dret que nosaltres a sentir-se catalans, encara que sigui en francès.

Tres exemples, a Vilafranca de Conflent, dilluns passat: jo demanava en català un objecte a una botiga, i veient que no m'entenien ho traduïa al francès, i la dependenta em diu: "Nous sommes en France, monsieur", i jo que li dic: "Mais nous sommes aussi en Catalogne, madame, et çà vous ferait pas du mal d'en apprendre la langue" i ella que talla "Je suis française et je n'en suis pas obligée".

Al carrer, uns catalans comentaven que "aquests no saben que Espanya és més que sol i toros..."
Demano a la dependenta de la botiga del costat "Em podeu dir on és, la gara", que és com els vells de Prada ho deien, quan jo era jovenet, i em contesta amb un somriure "En català també diem l'estació", tot seguit m'ho explica en un bell i depurat rossellonès.

Em demano què poc que costaria mentalitzar els catalans del sud perquè hi parlin en català i subvencionar-hi cursos per a adults, ni que sigui per atendre el turisme.

Divendres era a la Granja de San Ildefonso, prop de Segovia, per inaugurar l'exposició La fragilidad en el tiempo. El vidrio en la antigüedad, al Centro Nacional del Vidrio. Aquest és un dels escassos museus que reuneixen difusió, formació i producció, com el de Capellades a casa nostra.

Parlant amb una de les professores se'm queixa que tota la bibliografia especialitzada nova es publica en anglès, i que els alumnes ignoren el vocabulari en castellà. Es proposa publicar traduccions de les principals novetats en llengua castellana i diu als alumnes que no els entén quan fan servir anglicismes, encara que siguin estudiants estrangers. Em diu "Si el español no lo defendemos nosotros, quién le va a defender..."