En aquest vídeo, jo mateix presento l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu". Forma part de la nova estratègia de difusió a través d'internet del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
dilluns, 24 de desembre del 2007
L'Esculapi d'Empúries. Allò que ara en sabem
L'altre vídeo de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que recull de forma gràfica les conclusions de l'estudi al qual s'ha sotmès la peça.
El Projecte Esculapi
El vídeo mut de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que mostra el procés d'estudi i de restauració de l'Esculapi d'Empúries. Un procés modèl·lic iniciat per la Dra. Núria Rafel i executat pel restaurador del MNAC Àlex Massalles.
dimecres, 5 de desembre del 2007
Museu de Lleida
dimarts, 6 de novembre del 2007
Esculapi o Asclepi?
diumenge, 21 d’octubre del 2007
L'assemblea
dissabte, 6 d’octubre del 2007
Els museus no són parcs d'atraccions
dilluns, 24 de setembre del 2007
Missió a Egipte. La tomba de Monthemhat
Aquesta és la darrera setmana per visitar l'exposició sobre la tomba de Monthemhat que vem produir des del Museu d'Aqueologia de Catalunya per donar a conèixer aquesta troballa arqueològica pràcticament inèdita i la tasca que hi fa el laboratori de paleopatologia i paleoantropologia del nostre museu. Un laboratori que funciona exclusivament amb voluntaris i col·laboradors externs, ja que crear-hi una plaça sembla que és més difícil que fer realitat totes les profecies de Francesc Pujols.
Es tracta d'una exposició fotogràfica i molt visual, on tot l'equip va fer un esforç per evitar deliberadament l'ús de textos i transmetre la informació d'una forma un tant "jeroglífica". Si algú en vol més informació, facilitem fulletons amb els textos en quatre idiomes.
Malgrat la modèstia del pressupost i dels recursos que hi hem utilitzat, n'estic molt content i crec que està agradant la gent que la vé a veure. Si encara no l'heu pogut visitar, no badeu, que això s'acaba!
dimarts, 11 de setembre del 2007
Cal fer un esforç per comunicar
divendres, 24 d’agost del 2007
Arqueologia i identitat nacional
És un museu que s'enfronta a problemes molt similars als que té la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i estic segur que el contacte donarà a lloc a futures col·laboracions, que no han existit en els darrers anys.
Deia en Périn que a França, com a Catalunya i com a Espanya, no es percep l'arqueologia com a un element important de la identitat nacional, i que això provoca el desinterès del món polític i una gasiveria extrema en els recursos disponibles per als museus arqueològics.
A França, després del referèndum de la constitució europea i de les darreres eleccions, sembla que tothom situa els temes identitaris al centre de la política, i ningú no ho troba estrany ni se n'avergonyeix. De fet és allò que passa en aquests moments arreu d'Europa i del Món, davant els potents vents globalitzadors que amenacen amb escombrar la diversitat cultural.
Però aquesta seria una altra reflexió.
El fet és que hi ha molts països que sí que situen l'arqueologia entre els elements que els caracteritzen davant el món i que hi inverteixen esforços proporcionalment molt importants. I que fins no fa pas massa anys França utilitzava l'antecendent dels gals com a ingredient de la seva essència, de la mateixa manera que certs sectors espanyols afirmen sense vergonya l'arrel visigòtica de la sacrosanta unitat.
A Catalunya, les excavacions d'Empúries d'ara fa cent anys van crear una consciència sobre l'arrel hel·lènica de la nostra cultura, que es va vincular estretament al naixement del noucentisme i que s'utilitza com a argument de força a La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Les aportacions de Pere Bosch Gimpera sobre l'arrel ibèrica dels Països Catalans van tenir molt d'impacte als anys trenta i van ser reivindicades ferventment pel malaurat Miquel Cura.
Potser ha arribat l'hora de recordar a la societat aquestes arrels prerromanes que van fer dels catalans un poble obert a la mediterrània i a les idees noves, amant del comerç i de la cuina, curós del seu territori i de la seva personalitat. I també un poble que ja va perdre una vegada la llengua, per bé que l'influx de l'iber acabés creant-ne una de nova a partir del llatí.
El proper centenari de les excavacions d'Empúries hauria de ser una bona ocasió per reivindicar aquells immigrants de l'Àsia Menor que ens van donar el primer impuls cap al futur.
dimecres, 8 d’agost del 2007
Hans Rosling: New insights on poverty and life around the world
Si hi hagués un Oscar a la millor presentació científica, jo li donaria a aquesta.
Esperança, estadística i màgia
Per als qui ens preocupen les situacions d'extrema desigualtat que pateix el món, o sigui suposo que per a gairebé tothom, el missatge d'en Rosling és esperançador. Vé a dir que en tres o quatre dècades s'haurà produït un desenvolupament generalitzat arreu del planeta, i ho fa evident amb uns gràfics estadístics impressionants. Creu que cada racó de món trobarà la seva via, i entén el desenvolupament econòmic tan sols com a mitjà per arribar als objectius que són veritablement importants: la salut, el medi ambient, els drets humans i, per damunt de tot, la cultura.
A més, la presentació i l'anàlisi de les dades és molt espectacular, gràcies a un programa que permet analitzar a cop d'ull centenars de dades en moviment i que ha estat creat amb programari llliure pel mateix autor i els seus fills. El programa, anomenat Trendalyzer, ha estat comprat per Google i espero que aviat el podrem utilitzar en arqueologia. El seu potencial és impressionant, perquè permeten comparar sèries de dades encara que estiguin incompletes, jugant alhora amb un bon nombre de variables. Sembla màgic.
Esperem que els pronòstics no vagin errats...
dimarts, 7 d’agost del 2007
Felicitat
dilluns, 30 de juliol del 2007
Arqueoacústica
diumenge, 22 de juliol del 2007
Demo cràcia o Mona arquia
Deu fer un parell d'anys que em van demanar que traduís uns documents d'Esquerra al grec modern. Llavors em vaig adonar d'un detall que ja sabia, però que em va dificultar la traducció. En grec, δημοκρατία vol dir democràcia i també república. Per parlar de monarquia parlamentària democràtica cal dir Βασιλευόμενη Κοινοβουλευτική Δημοκρατία, però si vols dir república, es diu exactament igual que democràcia. Com republicà es diu igual que democràta, la veritat és que aquells textos van perdre molta força i van quedar forçats. Entenc que al final no els hagin penjat al lloc web. Em temo que la traducció tampoc no era de gaire qualitat...
De vegades, passen coses que ens recorden la fricció entre el concepte de monarquia, i el de democràcia.
Per exemple, un dibuixant anomenat Guillermo ha dibuixat una portada amb un acudit una mica poca-solta. Segons l'autor, hi apareixen Tom Cruise i Katie Holmes i s'hi fa un acudit relatiu a no haver doblegat mai l'esquena.
No sé per què, alguns hi volen veure una al·lusió a l'hereu de la monarquia veïna, i per això han estat capaços d'engegar un segrest de publicacions d'aquells de quan jo era petit. Els qui han decidit això, que potser es pensen que no és cansat, que no és feina, presidir desfilades, inauguracions, àpats, visites protocolàries, competicions esportives i tota mena de recepcions?
A l'acudit jo no crec que s'hi pugui identificar cap personatge concret, o sigui que Honi soit qui mal y pense... o, dit en català, perquè quedi clar, que se n'avergonyeixin els malpensats
Per cert, quin paper més galdós el del Col·legi de Periodistes...
diumenge, 15 de juliol del 2007
Animalades?
Els humans van inventar la ciutat per protegir-se de la natura, per allunyar-se i defensar-se de les bèsties en un entorn que es volia i es vol artificial. Però tan aviat com van començar a viure-hi, la gent va omplir aquestes illes humanitzades d'animals i de representacions d'animals, i aquest costum s'ha mantingut fins al present.
La presència dels animals a les ciutats no es limita als aspectes utilitaris, sinó que inclou la decoració de les llars i dels estris, i també els animals de companyia. És com si les persones es resistissin a abandonar del tot els lligams amb la natura. Perquè és clar que dels animals n'hem d'extreure aliments i matèries primeres, però la omnipresència d'un zoològic complet entre les troballes gregues i romanes d'Empúries, la que fou la primera ciutat de Catalunya digna d'aquest nom, fa pensar sobre les contradiccions entre la humanitat i l'animalitat.
Un altre exemple d'aquesta relació ambivalent el trobo en mots com animalada, bestiesa i salvatjada. No serà que intentem imputar als animals els nostres pitjors defectes?
En els extrems de la perversió humana, hi ha un projecte britànic de construir bombes nuclears escalfades per un pollastre viu, destinades a minar Alemanya en cas d'invasió soviètica. Sembla una broma, però no ho és. Qui són, aquí, els animals? Els pollastres o els científics, polítics i militars?
dissabte, 30 de juny del 2007
Revetlles
dilluns, 18 de juny del 2007
Per molts anys, IEC!
dilluns, 11 de juny del 2007
Ciutats perdudes
dissabte, 2 de juny del 2007
No era un mirall, sinó un prisma
Els darrers processos electorals han accentuat aquest efecte prisma, que ha separat la societat en un panorama polític cada cop més dispers i fragmentat, mentre es disparen el vot en blanc i l'abstenció. A l'hora de votar, em temo que cada cop ho fem menys amb el cap i més pels sentiments d'afinitat o de repulsió que s'han instal·lat en cadascú.
Mentre no es prenien decisions importants, els partits podien ser més transversals. Em temo que som en un procés en el qual han hagut d'especificar posicions i que això sempre separa aquells que no coincideixen amb aquestes decisions, encara que comparteixin idees i objectius. La gran massa de gent que ha deixat d'emmirallar-se en les opcions polítiques que teníem és la que està nodrint el vot en blanc i l'abstenció, però també formacions emergents que recullen l'independentisme més intransigent, el nacionalcatolicisme racista pairal o l'espanyolisme suposadament internacionalista. I és probable que la descomposició encara s'accentui, perquè tots els partits experimenten tensions internes, mentre la gent ha perdut la ingenuïtat i està escaldada d'il·lusionar-se amb la política.
Malgrat que és certament perjudicial per a la democràcia, l'abstenció és una decisió conscient que no hauria de ser criminalitzada. De totes maneres, que la gent s'inhibeixi de triar qui ha de regir el seu entorn més immediat i de quina manera cal menar-lo -o que accepti mantenir models de desenvolupament local insostenibles- és realment preocupant. Fa l'efecte que la realitat quotidiana ens importa encara menys que les qüestions d'identitat.
diumenge, 20 de maig del 2007
La nit dels museus
dissabte, 12 de maig del 2007
L'Institut Amatller
diumenge, 6 de maig del 2007
Qui ha de defensar la llengua?
Allò que més m'indigna és l'actitud entre prepotent i ignorant de molts catalans del sud quan s'hi desplacen. Els que no saben francès, hi parlen en castellà, tot menyspreant els esforços que fan alguns nordcatalans per conversar en la llengua dels seus avis. Tampoc són sensibles al fet que tenen el mateix dret que nosaltres a sentir-se catalans, encara que sigui en francès.
Tres exemples, a Vilafranca de Conflent, dilluns passat: jo demanava en català un objecte a una botiga, i veient que no m'entenien ho traduïa al francès, i la dependenta em diu: "Nous sommes en France, monsieur", i jo que li dic: "Mais nous sommes aussi en Catalogne, madame, et çà vous ferait pas du mal d'en apprendre la langue" i ella que talla "Je suis française et je n'en suis pas obligée".
Al carrer, uns catalans comentaven que "aquests no saben que Espanya és més que sol i toros..."
Demano a la dependenta de la botiga del costat "Em podeu dir on és, la gara", que és com els vells de Prada ho deien, quan jo era jovenet, i em contesta amb un somriure "En català també diem l'estació", tot seguit m'ho explica en un bell i depurat rossellonès.
Em demano què poc que costaria mentalitzar els catalans del sud perquè hi parlin en català i subvencionar-hi cursos per a adults, ni que sigui per atendre el turisme.
Divendres era a la Granja de San Ildefonso, prop de Segovia, per inaugurar l'exposició La fragilidad en el tiempo. El vidrio en la antigüedad, al Centro Nacional del Vidrio. Aquest és un dels escassos museus que reuneixen difusió, formació i producció, com el de Capellades a casa nostra.
Parlant amb una de les professores se'm queixa que tota la bibliografia especialitzada nova es publica en anglès, i que els alumnes ignoren el vocabulari en castellà. Es proposa publicar traduccions de les principals novetats en llengua castellana i diu als alumnes que no els entén quan fan servir anglicismes, encara que siguin estudiants estrangers. Em diu "Si el español no lo defendemos nosotros, quién le va a defender..."
diumenge, 22 d’abril del 2007
Dues recomanacions per Sant Jordi
En la tradició copta es considera que sant Jordi era el nuvi de Jesús, per la qual cosa ha estat proposat com a patró dels matrimonis entre persones del mateix sexe.
Que sant Jordi potser no existís mai -si més no el cavaller de la llegenda- no sembla que sigui cap obstacle perquè continui sent venerat com a sant patró d'Anglaterra, Geòrgia, Catalunya, Bulgària, Portugal, Grècia, Montenegro, Canadà i Sèrbia.
L'any 1989, mentre excavàvem a les restes del castell de Sant Jordi d'Alfama i cercava informació sobre la reial Orde militar que hi tenia la seu, vaig arribar a la conclusió que aquesta Orde era la responsable de les aparicions del sant en les batalles dels nostres comtes-reis, però això ja ho explicaré amb calma un altre dia.
Avui tocaria recomanar un parell de llibres per als amics. No recomanaré ficció, que de ficció n'he llegit tanta que ja no m'atreviria a recomanar un sol llibre.
Recomanaré un llibre per als del gremi, perquè penso que tots els arqueòlegs l'haurien de conèixer. Es tracta de la monografia número 6 del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, una obra d'Àngel Bosch, Júlia Chinchilla i Josep Tarrús dedicada als objectes de fusta del jaciment de la Draga de Banyoles. Està magníficament il·lustrada amb dibuixos, fotografies i seccions de tots els objectes de fusta, cistelles i cordes que s'hi han trobat fins a l'any 2005. El mestre i amic Aimé Bocquet sempre ha dit que el neolític, tecnològicament, no va ser l'edat de la pedra polida, ni de la ceràmica, sinó l'edat de la fusta. Els fusters neolítics assoliren un domini tecnològic altíssim sobre una matèria tan complexa, com es pot comprovar abastament en aquest magnífic conjunt fabricat i utilitzat fa set mil anys pels primers pagesos i ramaders. El llibre és una oportunitat única per a conèixer aquests materials que habitualment no es conserven, entendre com s'utilitzaven i s'enmanegaven les eines de pedra i imaginar com devia ser un poblat fet tot ell de fusta treballada, amb els seus habitants dedicats a tallar arbres, artigar la terra i treballar els camps. Els pioners del paisatge humanitzat. La seva memòria, submergida dins el llac com el castell maleït de la llegenda, ha estat rescatada. Aquest és el veritable tresor del llac de Banyoles.
I per als que preferiu llegir sobre l'actualitat, m'ha semblat excepcionalment lúcid l'assaig de l'argentino-catalana Patrícia Gabancho anomenat El preu de ser catalans, amb l'alarmant i publicitari subtítol una cultura mil·lenària en vies d'extinció. Afortunadament, el contingut, a més de dur, és més optimista i propositiu. Va sortir el mes de febrer, però crec que encara ha de generar reflexió, debat i polèmica. Aquí en teniu un tast.
I si no són aquests, qualsevol altre llibre és bo si es gaudeix llegint-lo, i encara més si te'l regalen acompanyat d'una tendra rosa.
dilluns, 16 d’abril del 2007
Reflexos d'Apol·lo al YouTube
Fa pocs dies, en fase de proves, el Museu d'Arqueologia de Catalunya ha estrenat un canal a YouTube, tot penjant-hi un primer video, sobre l'exposició Reflexes d'Apol·lo, sobre l'esport a l'Antiguitat, que serà a la seu de Barcelona fins a mitjans de maig.
Pel meu gust, al reportatge hi surto massa, ja que l'exposició és mèrit de tot l'equip del museu i de l'anterior direcció. El video és un experiment de captació de nous públics que fem conjuntament amb l'Àrea de Desenvolupament i Projecció. Un petit documental basat en una exposició sobre l'esport a l'Antiguitat que mostra peces gregues i romanes de qualitat insuperable.
Per cert que hi ha un reportatge sobre aquesta exposició de vuit pàgines, a més de dedicar-hi la portada i l'editorial, al darrer número de la Revista d'Arqueologia. Fins i tot recomanen viatjar expressament a Barcelona per a veure-la. Espero que això tindrà efectes en l'afluència de visitants. En qualsevol cas, l'exposició mostra unes peces magnífiques que el Ministerio de Cultura ha comprat al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.
Crec que cal felicitar l'equip de difusió de la seu de Barcelona del museu.
diumenge, 15 d’abril del 2007
El gran museu del neocolonialisme
Això, a França, ho saben prou, acostumats a que cada govern i cada president s'associin a un centre museístic concret, que cal inaugurar abans que s'acabi el mandat. Són les piràmides dels faraons d'avui, i n'hi ha hagut algun que fins i tot s'ha fet una piràmide de debó.
La darrera manifestació d'aquest curiós costum la vaig poder visitar al gener a Paris. Es tracta del Musée du Quai Branly, inaugurat el 20 de juny de l'any passat i considerat com la piràmide de Jacques Chirac.
La creació d'aquest museu crec que és una mala notícia per als qui valorem les cultures en tota la seva diversitat i l'etnologia com la ciència que les estudia. S'ha desmuntat el vell i charmant Musée de l'Homme i el Musée National des Arts Africains et Océaniens per integrar-ne les col·leccions en una nova institució, a la major gloria d'en Chirac, dedicada en exclusiva a l'aspecte artístic de les cultures no-occidentals. Com ja advertien alguns fa sis anys, el projecte ha deixat fora de lloc el 95% de les col·leccions del Musée de l'Homme, que es refereixen a la vida quotidiana, per exaltar unes arts exòtiques que en aquest moment pateixen un intens procés d'espoli i d'especulació. I no és casual que l'inspirador del nou museu fós un tèrbol amic de Chirac, el col·leccionista Jacques Kerkache, especulador de l'art professional. Cal ser conscients de quin és l'impacte econòmic que representa exposar com a obres d'art determinades peces.
Si encara hi ha algú prou ingenu per pensar que els museus no tenen ideologia ni color polític, ha de visitar aquest. Un edifici enorme que sura a deu metres de terra, un interior espectacular amb les parets completament entapissades amb milers de peces de cuir, peces meravelloses, algunes de les quals magníficament exposades, farcit d'alta tecnologia i de marques de patrocinadors i amb un missatge enormement superficial, que no permet comprendre fins a quin punt està amenaçada o ja directament extingida la diversitat cultural que ha permès la creació de tanta bellesa. Un monument al neocolonialisme estèticament frapant i plagat de pantalletes d'informació complementària que tan sols poden consultar els qui disposen de temps infinit i que són l'única manera de conèixer el context social i cultural dels objectes.
Per no dir-ne cap nom políticament incorrecte, com ara Museu de les Arts No-occidentals, Tercermundistes, Primitives, o similars, el nou museu nacional francès té un nom buit, el topònim del moll adjacent. Presentat projectualment com a Museu de les Arts i de les Civilitzacions, amb referents museològics remotament canadencs, crec que ha demostrat quin no ha de ser el camí d'un museu nacional. I al damunt ha destruït les perspectives de futur del Musée de l'Homme, que es queda tan sols amb els fons d'antropologia física i evolució, com una part del Musée National d'Histoire Naturelle.
Això sí, Chirac deixa a Paris el Quai Branly, com Miterrand deixà el seu Grand Louvre, Giscard el Musée d'Orsay i Pompidou el seu centre d'art contemporani al Beaubourg. I encara sort que en Chirac no tenia cap amic antiquari, i que de moment s'ha salvat el venerable Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye!
Allà on els pressupostos de cultura són exigus o freguen el ridícul -i no dic cap país concret perquè penso que tothom m'entén- el pitjor aspecte d'aquesta política de fer grans museus associats a la grandesa de cada govern és que els projectes en qüestió fan anar de corcoll la resta del sistema museístic, que es veu privat dels recursos necessaris per mantenir els serveis i les instal·lacions al dia i, fins i tot, per conservar els edificis. Però aquest és un altre tema...
Per cert, que al Quai Branly no hi vaig veure ningú amb aspecte asiàtic, ni polinesi, ni tan sol africà.
dilluns, 9 d’abril del 2007
Ename
dissabte, 7 d’abril del 2007
Homenatge
divendres, 6 d’abril del 2007
On són les Canàries?
La idea és bona, però -pel meu gust- no acaba d'estar ben resolta. D'entrada, alguns països petits te'ls compta com a errades encara que els posis al seu lloc. I és llàstima que no s'hi informi una mica més sobre llengües i grups ètnics, sabent que els estats i les fronteres d'Àfrica es poden considerar els més artificials del món. Les úniques ètnies que s'hi esmenten em sembla que són els hutus i els tutsis. No hi he vist res sobre els tuaregs, els nuer, els bosquimans, els dogons, els berbers,... i tantes altres cultures que ens fascinen als llibres d'antropologia. I tampoc no es diu res sobre les amenaces que planen sobre aquestes cultures.
Curiosament, les Illes Canàries no són a la llista. Hi ha les Seychelles, o les Maurici, que són al mig de l'Índic, però les Canàries no. Si fós malpensat diria que han estat omitides conscientment, per amagar que hi ha un moviment independentista, encara que molt minoritari, que en reclama la descolonització.
Però és més probable que el subconscient hagi traït els autors del mapa, i que hagin oblidat que de Fuerteventura a les costes del Sàhara hi ha 96 km, més o menys la distància de Girona a Barcelona, mentre que de l'Illot d'Alegranza fins a Cadis hi ha 1.030 km. Estem tan habituats a veure mapes amb les Canàries posades a tocar d'Andalusia, que el subconscient ens pot trair i oblidar que, per molt espanyoles que es vulgui que siguin, també són geogràficament africanes.
dissabte, 31 de març del 2007
Mapes històrics o mapes ideològics?
Un altre tema derivat del post de l'altre dia, és el de la neutralitat. Poden els museus ser neutrals ideològicament, o han de fer una tasca de conscienciació de la societat? En quin sentit?
És clar que, encara que no ho vulguin, els museus reflecteixen determinats punts de vista sobre el passat, i que rarament reflecteixen els debats, els dubtes i les incerteses que es produeixen en la comunitat científica. Una comunitat que, evidentment, inclou persones amb sensibilitats i ideologies tan diverses com les de la resta de la societat.
Els museus, de fet, sota una pretesa apariència d'objectivitat, acostumen a relectir un conformisme manifest amb l'statu quo, un conformisme que els fa còmplices de les situacions d'injustícia i de desigualtat dels temps presents.
I no podem oblidar que els estudis que s'han fet en altres països demostren que la població confia en la informació que hi ha als museus. Hi confia molt més que no pas en la de la televisió, la premsa o els llibres. Si volem conservar aquesta confiança, cal que els museòlegs siguem molt honestos, que reconeguem els límits del coneixement i que expliquem de forma comprensible els debats i les incerteses que justifiquen la necessitat de continuar investigant.
També cal que evitem, tant com sigui possible, la transmissió subliminal de valors ideològics actuals, que sovint fem de manera inconscient. Els supòsits ideològics d'una exposició haurien de ser sempre explícits. És lícit que hi siguin, sempre i quan el públic en sigui informat i pugui discutir-los.
Aquest tema donaria per un llibre sencer, però el centraré en una cosa tan senzilla com els mapes, que sovint apareixen als museus com a informació complementària dels objectes exposats. He triat els mapes perquè a mí em sembla que contenen una càrrega ideològica implícita però evident.
En la nostra societat, les lleis marquen cinc nivells de "fronteres": l'estatal, la de les comunitats autònomes, les provincials, les comarcals i les municipals. A banda d'això, una part important de la població s'adscriu a pertinences territorials diferents de les legals. Hi ha qui es considera ciutadà del món o europeu, i entre els qui ens considerem catalans, hi ha qui sent el seu país com a limitat a la comunitat autònoma, qui considera que el principat també inclou la Catalunya Nord, i els que, seguint la frase de Josep Pla, pensem que el nostre país és tot arreu on quan dius bon dia et contesten (amb sort) bon dia.
No he entès mai per què molts dels mapes històrics han de reflectir fronteres polítiques actuals. Fixem-nos quines d'aquestes fronteres s'han seleccionat, i sabrem quin és el mapa mental que domina en aquella institució, o com a mínim en els tècnics que hi han intervingut.
Quan posem en un plafó un mapa de distribució de qualsevol cosa, posem per cas de jaciments paleolítics, com aquest de l'esquerra, acostumem a reflectir-hi una visió del món. Aquí s'ha marcat amb traç ben gruixut una comunitat Autònoma, l'Aragó, de manera que els grups de jaciments acaben abruptament a les fronteres de l'autonomia. Hi ha un segon nivell de frontera, en traç discontinu, que no és altra que l'estatal entre els estats francès i espanyol. No s'assenyalen els altres límits autonòmics, entre Catalunya, el País Valencià, Castella i Navarra. En conseqüència, l'autor ens està dient que per a ell només hi ha dos nivells d'adscripció territorial rellevants, el de l'Aragó i el d'Espanya.
És molt probable que aquest mapa sigui de consens en bona part de la població aragonesa, i que la majoria de ciutadans el trobin perfectament natural.
Però no ho és. No ho és, d'entrada, perquè les fronteres que s'hi dibuixen, al paleolític ni tan sols se les podien imaginar. Estan mostrant, inconscientment, fets del passat mitjançant marcs presents carregats ideològicament. Pot ser que per a alguns el món es divideixi en terres aragoneses, altres terres espanyoles indiferenciades i territoris estrangers, però no hi ha cap motiu per projectar aquesta visió al Paleolític. O jo, almenys, no el sé trobar.
Per tal que un mapa històric sigui no tan sols neutral, sinó també correcte, cal que sigui un mapa físic i que tan sols mostri, si es coneixen, les divisions territorials i la toponímia de l'època, tot indicant allò què es coneix amb certesa i allò què és suposat, com s'esdevé en aquest mapa del Conventus Caesaraugustanus. Amb les costes, el riu Ebre i els noms antics més fàcils d'identificar, qualsevol amb una cultura mitjana pot percebre quin territori s'està descrivint, sense necessitat de superposar-hi límits geopolítics actuals.
A mi, personalment, m'agraden més els mapes sobre fotografia satèl·lit o sobre ortofotomapa, perquè permeten apreciar bona part del marc natural que ha envoltat la vida humana, malgrat els canvis que el nostre entorn ha experimentat. S'hi veuen les valls, els cursos fluvials, les planes, les zones muntanyoses... Tan sols cal marcar, quan se sap, el límit de la costa en època antiga, ja que sabem que en molts llocs els canvis del litoral han estat realment molt importants.
Actualment, podem trobar a internet tota mena de recursos cartogràfics basats en imatges de satèl·lit i ortofotos. A banda de l'insuperable GoogleEarth, que és útil fins i tot com a eina de prospecció arqueològica, hi ha les pàgines dels instituts cartogràfics, i el compilador en flaix FlashEarth.
Allò que justament hauríem de transmetre en els mapes històrics és que les fronteres són una construcció social, i que com a tal, vistes en perspectiva històrica, són essencialment inestables. Es creen i es destrueixen amb relativa facilitat, i es belluguen en funció de molts factors. Que els estats, les cultures i les civilitzacions són coses en estat de permanent transformació, i que res no és etern ni immutable.
Emprem, doncs, mapes sense fronteres, i que cadascú hi posi les seves, si és que ho necessita per a endreçar el seu món.
diumenge, 25 de març del 2007
Dulce et decorum est pro Patria mori
És una gran llàstima que aquestes pel·lícules que han revifat el gènere es concentrin tant en els aspectes més gore i sagnants. També ho és que els productors no es puguin gastar una mínima fracció del pressupost en trobar assessors solvents que resolguin com han de ser els objectes, l'arquitectura, els paisatges o les mentalitats.
En aquest cas és evident que no els interessava per a res, l'assessorament científic. Des de bon principi ja es veu que l'objectiu era fer un videoclip de ritme trepidant i d'imatges bellíssimes malgrat que sovint molt truculentes. Tan truculentes que deixen Tarantino al nivell d'una mongeta de la caritat. S'utilitzen elements de les cultures grega i persa de manera molt lliure, mentre se'ns remet a un món de monstres i éssers deformes més aviat propi de Tolkien.
La llegenda de Leònides i els seus 300 espartans escollits és tan sols una excusa. Perquè allò que realment ven la pel·lícula és la suposada glòria de morir lluitant, en l'etern conflicte entre Orient i Occident. Si Occident sempre s'ha sentit hereu de la tradició grega -i en part a això deuen els grecs llur independència- la identificació entre Pèrsia i l'Iran teocràtic actual és del tot evident.
Es glorifica i s'embelleix la matança d'humans, tot mitificant la mort per la pàtria, pels valors i per les idees. Es rescatat l'anomenat esperit agonal dels grecs. I es prepara subconscientment el jovent per anar a morir a una eventual guerra contra l'Iran que es dedica a fer experiments amenaçadors. Llàstima que falla el detall que en temps de Leònides i Xerxes els invasors eren els perses.
Però de debó que algú es creu la terrible frase d'Horaci? Encara no ha mort prou gent, per pàtries i per honor?
Pensava que els humans ens estàvem civilitzant i que acabaríem entenent que la violència tan sols engendra violència. Però ja veig que no. La propaganda subconscient ens va preparant per aguantar sense nàusies una carnisseria humana rere l'altra, i en aquesta pel·lícula fins i tot per a fruir-ne.
Ja cal que des dels museus i des de l'escola ens esforcem a donar a conèixer d'una altra manera la història humana, a mostrar també els valors positius que hem heretat de l'antiguitat clàssica: el diàleg, el pensament lliure, el dubte, el respecte, el dret, el deure, el raonament,...
I també cal fer evident que a la història hi ha vida quotidiana, hi ha joc, hi ha bellesa, hi ha amor i hi ha molta feina. Una feina que s'ha anat acumulant en benefici nostre i de la qual en som responsables.
dissabte, 24 de març del 2007
En Sierra és el culpable
L'any 1974, em penso que era, vaig acompanyar al meu pare a Madrid, a comprar un ordinador per al despatx. L'NCR-399 tenia la forma d'una enorme taula d'escriptori, ocupava una habitació climatitzada i llegia cintes de cassette, bandes magnètiques i cintes perforades. Tenia 20 Kb de RAM i costava com un bon cotxe.
Des de llavors, que jo tenia 11 anys, que mai no he deixat d'estar en contacte amb els ordinadors.
Pot semblar estrany que algú que es dedica al patrimoni cultural, a interpretar les restes del passat, tingui passió per la informàtica i les innovacions tecnològiques, però em penso que de fet es tracta del mateix interès, el d'entendre el funcionament de la humanitat, d'intentar saber cap a on anem, d'on venim i què ens ha fet com som. No podem renunciar a entendre el perquè de tot plegat.
En els darrers trenta anys, el salt tecnològic ha estat espectacular. Malauradament, ha anat acompanyat d'un augment de la destrucció dels recursos naturals fins a l'extrem de posar en perill la supervivència mateixa de la humanitat, però això és un altre tema.
Quan penso que fa poc més de deu anys ens reuníem tots els museòlegs en una sala d'actes per veure com un informàtic ens ensenyava les primeres pàgines web, descarregades amb llarguíssimes estones d'espera...
De seguida que vaig poder, vaig crear la meva pàgina web, que encara existeix i que vaig escriure i he mantingut sempre directament en codi html. Hi vaig penjar alguns articles i treballs inèdits o difícils de trobar. Des de llavors se n'han descarregat unes 200.000 pàgines, o sigui que suposo que algú ho deu trobar útil.
Quan va aparèixer la moda dels blocs, de seguida vaig tenir la temptació de fer-ne un, però em vaig adonar que si no tenia temps per mantenir la pàgina web, menys encara en tindria per a escriure un bloc amb regularitat. Sempre he estat ficat en tants enrenous com he pogut, i a més tinc dos fills meravellosos a qui voldria dedicar tot el temps possible.
Ahir vaig estar parlant amb l'Albert Sierra, i em va convèncer de la necessitat de mantenir un bloc que em permeti donar a conèixer els meus punts de vista. Segurament és necessari. També és arriscat. Quan algú ocupa un lloc de responsabilitat ha de mesurar més les paraules i sempre s'escapen interpretacions esbiaixades. Tan sols demano, doncs, un xic de benevolència.
I si no la teniu, en Sierra és el culpable...