dilluns, 24 de desembre del 2007

L'Esculapi. El retorn del déu

En aquest vídeo, jo mateix presento l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu". Forma part de la nova estratègia de difusió a través d'internet del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

L'Esculapi d'Empúries. Allò que ara en sabem

L'altre vídeo de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que recull de forma gràfica les conclusions de l'estudi al qual s'ha sotmès la peça.

El Projecte Esculapi

El vídeo mut de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que mostra el procés d'estudi i de restauració de l'Esculapi d'Empúries. Un procés modèl·lic iniciat per la Dra. Núria Rafel i executat pel restaurador del MNAC Àlex Massalles.

dimecres, 5 de desembre del 2007

Museu de Lleida

Divendres passat s'inaugurava, amb benedicció episcopal inclosa com als vells temps, el nou Museu de Lleida. Cal reconèixer que ha quedat magnífic, i que la part d'arqueologia està cridant més l'atenció dels visitants que cap altra. L'ús mesurat que s'ha fet de les noves tecnologies i de l'escenografia són dignes d'un museu del segle XXI, i tot plegat cal agrair-ho a la tasca de la Montserrat Macià i del seu equip.
Des del Museu d'Arqueologia de Catalunya s'hi han dipositat 39 peces que completen alguns buits que tenien les ja impressionats col·leccions que s'hi han aplegat, contribució de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.
Sobre aquest museu hi pesa, com espasa de Damocles, la reclamació que fa la ultraconservadora diòcesi de Barbastre-Montsó, recolzada per la suposadament progressista Diputación General de Aragón, d'un centenar llarg de peces que en algun moment de la seva història van estar en alguna de les esglésies de la Franja de Ponent.
Segons sembla, bona part d'aquestes peces havien format part del mobiliari de la seu vella de Lleida fins al 1707, quan el rei Felip V (IV d'Aragó i de Catalunya, ja que Felip el Bell tan sols fou rei de Castella) va tenir la genial idea de transformar-la en caserna i obligar als lleidatans a desplaçar-se al peu del turó on havien viscut des de l'època ibèrica.
Les obres d'art de la catedral es varen dispersar arreu de la diòcesi, que en aquells temps abastava tota la Franja i tenia uns límits occidentals més o menys coincidents amb els del domini lingüístic del català.
A les darreries del segle XIX, les parròquies empobrides van començar a vendre obres d'art de les seves esglésies als antiquaris, i va ser llavors quan el bisbe Messeguer es dedicà a igualar-ne les ofertes i menar les peces cap al Museu Diocesà de Lleida, inaugurat el 1893. Algunes d'aquestes peces havien estat anteriorment a la Seu Vella, i d'altres no. Però foren adquirides legalment i pagades religiosament, i mai aquesta paraula no ha estat millor emprada.
Cent dos anys després d'aquella inauguració, començaren els problemes amb la segregació de la part de la diòcesi que quedava administrativament a l'Aragó, que s'integrà en la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. Jo no entenc com els cristians de llengua catalana no van aconseguir aturar aquest procés, que ha deixat lingüísticament indefensos els fidels d'aquell costat, però admeto que és cosa seva.
Ara bé, que maregin la perdiu demanant la presumpta devolució d'un centenar de peces que fa més d'un segle que són a Lleida, mentre s'ignoren i es violen repetidament els drets dels catalanoparlants aragonesos, això no té perdó.
Divendres em van donar una octaveta -de fet, per ser exactes, un DIN-A-4- reivindicant que les peces es quedin a Lleida. La persona que me la va donar era de Fraga. Hi havia qui tenia por que es presentés un grup de manyos guarnits amb cachirulos que poguessin fer alguna bestiesa, i resulta que els únics ciutadans aragonesos que hi havia demanaven que el seu patrimoni es quedi allà on és.
Potser que comencem a reivindicar els drets dels catalanoparlants d'Aragó, o potser que aquests pensin si no els convindria una modificació de les fronteres.
I que consti que sóc una quarta part aragonès, i n'estic ben orgullós.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Esculapi o Asclepi?

Des del 27 d'octubre és oberta l'exposició L'Esculapi. El retorn del déu a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Estic molt content del resultat d'aquesta exposició, i els que l'han visitada ens feliciten amb entusiasme, així que espero que sigui l'èxit de l'any.

L'exposició presenta l'estàtua coneguda com l'Esculapi d'Empúries, tot embolcallant-la d'un ambient, una música i una olor molt especials. Explica també com es van iniciar les excavacions d'Empúries, com va ser trobada, i què té això a veure amb el naixement del noucentisme. Crec que hi hem aconseguit un bon equilibri entre la informació i l'emoció, que és el repte més difícil que té la museografia.
L'ambient d'olor l'ha fet generosament l'empresa Puig Beauty & Fashion, amb una combinació de les olors dels productes que se sap que s'ofrenaven als temples grecs: vi, mel, sarments, mirra, cardamom, llentiscle,... És una creació del perfumista Rosendo Mateu que ratlla la categoria d'obra d'art.

Al llibre de visites de l'exposició hi ha qui demana que comercialitzem el perfum. Caldrà estudiar-ho, si el creador ho vol. Però entre les felicitacions hi ha d'altres notes que em preocupen més, com les que demanen que anomenem l'estàtua Asclepi o Asklepios en lloc d'Esculapi, perquè indiquen que hi ha visitants que no han entès res...

L'Esculapi d'Empúries és possible que mai no fós Esculapi, sinó que directament arribés a Empúries com a Serapis. La identificació amb un o altre déu no és tan fàcil ni clara com sembla. Ho podeu descobrir en l'exposició. Així, doncs, per què hem d'hel·lenitzar un nom dubtós?

Com que la identificació no és clara i l'estàtua té un nom popular consolidat, és amb aquest nom, L'Esculapi d'Empúries, com creiem que ha de ser denominada. Jo sóc filhel·lenista, però hel·lenitzar el nom de l'estàtua quan sabem que possiblement no és el nom correcte, seria una bajanada. I perdoneu la contundència. Trobareu totes les dades i arguments en el catàleg de l'exposició.

Una altra queixa que em sorprèn és la de l'idioma. L'exposició està retolada en català, amb alguns textos en què es conserva la versió original castellana i una única frase en grec, que no està traduïda. Al costat de l'entrada hi ha jocs de còpies de tots els textos a disposició dels visitants, traduïts al castellà i a l'anglès. Aviat hi afegirem el francès. També tenim vint còpies en Braille per si ens visiten grups d'invidents. Es tracta, bàsicament, de no omplir les parets de textos confusos com s'esdevé normalment quan es vol posar tot als plafons en diversos idiomes. Els comentaris que deixen els estrangers (entre els quals hi ha japonesos, suecs, holandesos,...) són unànimement molt elogiosos.

Doncs bé, les queixes que hi ha sobre l'idioma de l'exposició són totes en castellà, i en bona part aclareixen que l'autor ja l'entén el català... alguna clareix que això no és cosmopolita...

Com a experiment, avui hem penjat a internet una visita a l'exposició, comentada per mi mateix, en català, castellà, francès i anglès. Quatre fitxers de trenta minuts completament artesanals que es poden descarregar al mòbil o a l'mp3.

Un tema que al final no hem tractat a l'exposició i que és molt interessant és la repercussió iconogràfica de l'Esculapi, que té còpies repartides per tota Barcelona i ha inspirat logos, segells, cartells turístics, rètols d'establiments,... Fins i tot hi ha una pizzeria de Sant Martí d'Empúries que n'ha registrat el domini .com.

A veure ara com s'ho faran per posar-hi els braços...

diumenge, 21 d’octubre del 2007

L'assemblea

Ja sé que a molts els sembla passat de moda, i que té nombrosos i importants inconvenients, però a mi, el sistema assembleari em fascina. És cert que es presta a tota mena de manipulacions, que sovint no s'hi poden prendre decisions urgents i importants, que permet certes expressions pintoresques de freakisme, i que vol temps i ganes, però a mi em segueix semblant la expressió més pura de democràcia.

Ahir, al Palau de Congressos, se'm feia present la imatge de l'immens espai on votaven els atenesos, el Πνύξ (Pnyx). El nivell i el to dels discursos, com les reaccions del demos, em recordaven tant les assemblees de l'Atenes clàssica... Digueu-me romàntic, però a mi em venien al cap discursos de Pèricles i també flaixos d'Aristòfanes.
Per cert que al Pnyx hi caben 6.000 persones. Hi havia 40.000 ciutadans censats, i tot i així no l'omplien. L'absentisme és un dels aspectes de l'assemblearisme. Per tenir més quòrum, al segle IV aC van haver de començar a pagar dietes... en lloc de cobrar quota i dinar... Cal dir que els atenesos tenien el local en propietat.

dissabte, 6 d’octubre del 2007

Els museus no són parcs d'atraccions

Avui, mentre parlava amb un amic que coneix bé el món de la cultura, me n'he adonat que ni tan sols ell s'escapava de la concepció que té molta gent dels museus, empobridora i reduccionista cap a l'exposició permanent. Com que fa massa anys que treballo en aquest camp, jo ja donava per fet que aquesta visió estava superada, però sembla que encara no hem estat capaços d'explicar-ho bé.
És cert que la difusió del coneixement és una funció fonamental dels museus, però aquesta difusió és impossible si abans no hi ha hagut una recerca que sovint és tan àrdua com poc visible. I hi ha d'haver tasques d'adquisició, de conservació, de restauració i de documentació d'unes col·leccions que sovint tenen una gran importància científica.
Encara que potser mai no hagin de ser exposades, aquestes col·leccions són utilitzades constantment per investigadors d'arreu del món. Cal veure per tant els museus, en primer lloc, com a centres de recerca científica i de formació de futurs científics.
Com sap gairebé tothom, els museus intercanvien sovint objectes, sobretot per a exposicions temporals, i és fàcil imaginar la complexitat del trasllat d'aquestes peces, sobre tot quan són enormement fràgils o molt pesants. Però també és important facilitar l'accés als testimonis materials de la nostra cultura a tanta gent com sigui possible.
Els museus realitzen també una important funció educativa, amb tallers didàctics, visites comentades, casals i tota mena d'activitats. I són un element de prestigi cultural i turístic rellevant. També han de ser un espai de participació ciutadana, on sigui possible col·laborar en la recerca, i un punt d'elaboració de noves idees i reflexions i d'irradiació d'aquestes cap a la societat.
Fins i tot, en alguns casos, des dels museus custodiem dipòsits judicials i assessorem la policia i els jutges sobre tràfic il·lícit d'obres d'art i antiguitats.
Afortunadament, la llei de museus incorpora gairebé textualment la definició d'aquestes institucions que feia l'ICOM en aquell moment, i remarca que els museus són "les institucions permanents, sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, obertes al públic, que reuneixen un conjunt de béns culturals mobles i immobles, els conserven, els documenten i estudien, els exhibeixen i en difonen el coneixement per a la recerca, l'ensenyament i el gaudi intel·lectual i estètic i es constitueixen en espai per a la participació cultural, lúdica i científica dels ciutadans." Tant la llei com l'ICOM remarquen la importància fonamental que té la preservació del patrimoni per a les generacions futures. Però la majoria dels nostres museus ni tan sols té al dia l'inventari dels seus fons, perquè aquesta tasca no llueix gens ni mica i és realment molt costosa.
És evident que amb menys recursos es poden fer exposicions interessants, atractives i lluïdes, que de vegades tenen la repercussió mediàtica que es mereixen. Imagineu, doncs, quines poden ser les temptacions quan els recursos no arriben per a fer-ho tot. I més quan des de l'opinió pública es valora l'èxit dels museus exclusivament per les xifres de públic, que són un indicador parcial i -diguem-ho- difícil de comprovar...
Un dels objectius bàsics dels museus hauria de ser que les persones que hi entrin en surtin millors: més sàbies, més conscients, més crítiques, més solidàries, més coneixedores del món, del país i d'elles mateixes. Cal començar a mirar els valors qualitatius, i no tan sols els quantitatius.
Hi ha altres formes de difusió que poden ser de vegades molt més eficaces que les exposicions. Per exemple, el cap de setmana ibèric que organitzem des del Museu d'Arqueologia de Catalunya avui i demà. Disset poblats ibèrics de Catalunya plens d'activitats interessants: des de reconstruccions d'activitats artesanals i de la vida quotidiana fins a vols en globus per observar els jaciments des de l'aire. Si encara hi sou a temps, no us el perdeu!

dilluns, 24 de setembre del 2007

Missió a Egipte. La tomba de Monthemhat

Aquesta és la darrera setmana per visitar l'exposició sobre la tomba de Monthemhat que vem produir des del Museu d'Aqueologia de Catalunya per donar a conèixer aquesta troballa arqueològica pràcticament inèdita i la tasca que hi fa el laboratori de paleopatologia i paleoantropologia del nostre museu. Un laboratori que funciona exclusivament amb voluntaris i col·laboradors externs, ja que crear-hi una plaça sembla que és més difícil que fer realitat totes les profecies de Francesc Pujols.

Es tracta d'una exposició fotogràfica i molt visual, on tot l'equip va fer un esforç per evitar deliberadament l'ús de textos i transmetre la informació d'una forma un tant "jeroglífica". Si algú en vol més informació, facilitem fulletons amb els textos en quatre idiomes.

Malgrat la modèstia del pressupost i dels recursos que hi hem utilitzat, n'estic molt content i crec que està agradant la gent que la vé a veure. Si encara no l'heu pogut visitar, no badeu, que això s'acaba!

dimarts, 11 de setembre del 2007

Cal fer un esforç per comunicar

Sembla que a l'estiu, que és l'època de la majoria de les excavacions programades, s'haurien de produir centenars de novetats interessants tant per al gran públic com per a la comunitat científica.

Com que és una època en la què hi acostuma a haver poques notícies i els periodistes de vegades han de publicar qualsevol notícia per omplir espai, la presència mediàtica de l'activitat arqueològica hauria de ser enorme.

La realitat, però, és que de notícies sobre arqueologia no en surten tantes com caldria esperar. Aquest estiu n'hi ha hagut algunes de sonades, però moltes altres han passat desapercebudes. I no crec que això s'hagi d'atribuir als periodistes, sinó als professionals de l'arqueologia, que no poden o no volen dedicar més esforços a la comunicació amb la societat. Ni tan sols amb els del propi gremi.

Així, els fòrums especialitzats com ara Arqueohispania pràcticament queden muts durant l'estiu, i pràcticament no existeixen blocs de campanya on es pugui fer seguiment de les excavacions, com abunda en el món anglosaxó.

Si considerem que la recerca arqueològica la paga íntegrament la societat, i que aquesta mateixa societat té interès en els resultats d'aquestes recerques, és ben segur que cal que els arqueòlegs comencem a treballar per la imatge pública de la nostra tasca, que oblidem els temps del secretisme i del monopoli de la informació i que comencem a compartir la informació entre nosaltres, i amb la societat. O és que el patrimoni i el passat no pertanyen a tothom?

divendres, 24 d’agost del 2007

Arqueologia i identitat nacional

S'acaben les vacances i viatjar pel món sempre provoca comparacions i reflexions. Aprofitant que passàvem per París, vaig fer una visita al Patrick Périn, director del Musée d'Archéologie Nationale de Saint-Germain-en-Laye.

És un museu que s'enfronta a problemes molt similars als que té la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i estic segur que el contacte donarà a lloc a futures col·laboracions, que no han existit en els darrers anys.

Deia en Périn que a França, com a Catalunya i com a Espanya, no es percep l'arqueologia com a un element important de la identitat nacional, i que això provoca el desinterès del món polític i una gasiveria extrema en els recursos disponibles per als museus arqueològics.

A França, després del referèndum de la constitució europea i de les darreres eleccions, sembla que tothom situa els temes identitaris al centre de la política, i ningú no ho troba estrany ni se n'avergonyeix. De fet és allò que passa en aquests moments arreu d'Europa i del Món, davant els potents vents globalitzadors que amenacen amb escombrar la diversitat cultural.

Però aquesta seria una altra reflexió.

El fet és que hi ha molts països que sí que situen l'arqueologia entre els elements que els caracteritzen davant el món i que hi inverteixen esforços proporcionalment molt importants. I que fins no fa pas massa anys França utilitzava l'antecendent dels gals com a ingredient de la seva essència, de la mateixa manera que certs sectors espanyols afirmen sense vergonya l'arrel visigòtica de la sacrosanta unitat.

A Catalunya, les excavacions d'Empúries d'ara fa cent anys van crear una consciència sobre l'arrel hel·lènica de la nostra cultura, que es va vincular estretament al naixement del noucentisme i que s'utilitza com a argument de força a La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Les aportacions de Pere Bosch Gimpera sobre l'arrel ibèrica dels Països Catalans van tenir molt d'impacte als anys trenta i van ser reivindicades ferventment pel malaurat Miquel Cura.

Potser ha arribat l'hora de recordar a la societat aquestes arrels prerromanes que van fer dels catalans un poble obert a la mediterrània i a les idees noves, amant del comerç i de la cuina, curós del seu territori i de la seva personalitat. I també un poble que ja va perdre una vegada la llengua, per bé que l'influx de l'iber acabés creant-ne una de nova a partir del llatí.

El proper centenari de les excavacions d'Empúries hauria de ser una bona ocasió per reivindicar aquells immigrants de l'Àsia Menor que ens van donar el primer impuls cap al futur.

dimecres, 8 d’agost del 2007

Hans Rosling: New insights on poverty and life around the world

Si hi hagués un Oscar a la millor presentació científica, jo li donaria a aquesta.

Esperança, estadística i màgia

Feia temps que no em divertia tant escoltar una conferència com amb aquesta de Hans Rosling, un metge suec prestigiós, expert en desenvolupament, innovador tecnològic i autèntic histrió, anomenada New insights on poverty and life around the world.

Per als qui ens preocupen les situacions d'extrema desigualtat que pateix el món, o sigui suposo que per a gairebé tothom, el missatge d'en Rosling és esperançador. Vé a dir que en tres o quatre dècades s'haurà produït un desenvolupament generalitzat arreu del planeta, i ho fa evident amb uns gràfics estadístics impressionants. Creu que cada racó de món trobarà la seva via, i entén el desenvolupament econòmic tan sols com a mitjà per arribar als objectius que són veritablement importants: la salut, el medi ambient, els drets humans i, per damunt de tot, la cultura.

A més, la presentació i l'anàlisi de les dades és molt espectacular, gràcies a un programa que permet analitzar a cop d'ull centenars de dades en moviment i que ha estat creat amb programari llliure pel mateix autor i els seus fills. El programa, anomenat Trendalyzer, ha estat comprat per Google i espero que aviat el podrem utilitzar en arqueologia. El seu potencial és impressionant, perquè permeten comparar sèries de dades encara que estiguin incompletes, jugant alhora amb un bon nombre de variables. Sembla màgic.

Esperem que els pronòstics no vagin errats...

dimarts, 7 d’agost del 2007

Felicitat

A mi, la meva feina m'agrada, i en general sempre frueixo d'allò que faig. Malauradament, però, els darrers mesos he disposat de massa poc temps per als meus fills.

Aquestes vacances, de moment, les dedico a jugar i fer amb ells tota mena de coses. I m'adono que allò que més necessiten és el nostre temps, tant de temps nostre com els puguem dedicar. I que res no val tant com el seu somriure.

Mentre estic jugant a pares i mares, treballant al jardí, cuinant o explorant amb ells un joc d'ordinador, en aquest país maltractat i col·lapsat, enmig d'un món encara massa injust, em venen al cap repetidament les paraules del Silvio Rodríguez...


Soy feliz, soy un hombre feliz

y quiero que me perdonen

por este día todos los muertos

de mi felicidad.

dilluns, 30 de juliol del 2007

Arqueoacústica

Fa dies que me'n van parlar, i encara no sé si creure-m'ho. Sembla que algú hauria inventat la manera de llegir els sons enregistrats a l'argila fresca tot analitzant les irregularitats dels solcs de la ceràmica.
Aquesta nova tecnologia arqueològica ha estat utilitzada en dues sèries de ficció científica americanes, CSI i Expedient X.
Però a mi m'interessava saber què hi havia de veritat sobre el tema i vaig anar a caure damunt d'aquest video del realitzador belga Blige Sehir, absolutament convincent, datat al març de fa dos anys, que ha generat altres notícies. El video ens mostra i ens fa sentir enregistraments d'aquesta mena extrets d'una peça precolombina i d'un vas de Pompeia.
El llenguatge i l'ambientació evoquen perfectament un departament universitari d'arqueologia, però les peces... les peces canten, i no pas musicalment.
Si t'entretens a escoltar unes quantes vegades la gravació d'època romana, captes al final la frase de Tertulià, posterior a la destrucció de Pompeia, Credo quia absurdum, o sigui, m'ho crec perquè és absurd. El video va enganyar molta gent però, malauradament, és una presa de pèl. I jo que ja m'imaginava un podcast de gravacions de les ceràmiques dels museus de Catalunya...
Tot i això, la idea no és pas impossible, i fou plantejada a nivell teòric ja el 1969 per David E.H. Jones (New Scientist, 6-2-1969) i Richard G. Woodbridge III (Acoustic recordings from the Antiquity, Proceedings of the IEEE, Vol. 57(8), August 1969, pp.1465-6).
Als anys 90, l'arqueòleg Paul Åström i el professor d'acústica Mendel Kleiner van demostrar experimentalment que és possible enregistrar i llegir so en un cilindre d'argila (The Brittle Sound of Ceramics - Can Vases Speak?, Archaeology and Natural Science, vol. 1, 1993, pp. 66-72). Però no sembla que ningú se n'hagi sortit a escoltar la veu d'un terrisser antic. M'agradaria saber si algú ho ha intentat seriosament...

diumenge, 22 de juliol del 2007

Demo cràcia o Mona arquia

Fa una colla de segles que Aristòtil va classificar i valorar els sistemes polítics segons uns esquemes que encara són prou vigents. Oposava el filòsof la democràcia i la monarquia. A la democràcia, tots els ciutadans som iguals, gaudim dels mateixos drets i dels mateixos deures. A la monarquia n'hi ha alguns de més iguals que els altres.

Deu fer un parell d'anys que em van demanar que traduís uns documents d'Esquerra al grec modern. Llavors em vaig adonar d'un detall que ja sabia, però que em va dificultar la traducció. En grec, δημοκρατία vol dir democràcia i també república. Per parlar de monarquia parlamentària democràtica cal dir Βασιλευόμενη Κοινοβουλευτική Δημοκρατία, però si vols dir república, es diu exactament igual que democràcia. Com republicà es diu igual que democràta, la veritat és que aquells textos van perdre molta força i van quedar forçats. Entenc que al final no els hagin penjat al lloc web. Em temo que la traducció tampoc no era de gaire qualitat...

De vegades, passen coses que ens recorden la fricció entre el concepte de monarquia, i el de democràcia.

Per exemple, un dibuixant anomenat Guillermo ha dibuixat una portada amb un acudit una mica poca-solta. Segons l'autor, hi apareixen Tom Cruise i Katie Holmes i s'hi fa un acudit relatiu a no haver doblegat mai l'esquena.

No sé per què, alguns hi volen veure una al·lusió a l'hereu de la monarquia veïna, i per això han estat capaços d'engegar un segrest de publicacions d'aquells de quan jo era petit. Els qui han decidit això, que potser es pensen que no és cansat, que no és feina, presidir desfilades, inauguracions, àpats, visites protocolàries, competicions esportives i tota mena de recepcions?

A l'acudit jo no crec que s'hi pugui identificar cap personatge concret, o sigui que Honi soit qui mal y pense... o, dit en català, perquè quedi clar, que se n'avergonyeixin els malpensats

Per cert, quin paper més galdós el del Col·legi de Periodistes...

diumenge, 15 de juliol del 2007

Animalades?

Diumenge passat inauguràvem a la casa dels forestals de Sant Martí d'Empúries l'exposició temporal que hi fem aquest estiu, dedicada als Animals d'Empúries.

Els humans van inventar la ciutat per protegir-se de la natura, per allunyar-se i defensar-se de les bèsties en un entorn que es volia i es vol artificial. Però tan aviat com van començar a viure-hi, la gent va omplir aquestes illes humanitzades d'animals i de representacions d'animals, i aquest costum s'ha mantingut fins al present.

La presència dels animals a les ciutats no es limita als aspectes utilitaris, sinó que inclou la decoració de les llars i dels estris, i també els animals de companyia. És com si les persones es resistissin a abandonar del tot els lligams amb la natura. Perquè és clar que dels animals n'hem d'extreure aliments i matèries primeres, però la omnipresència d'un zoològic complet entre les troballes gregues i romanes d'Empúries, la que fou la primera ciutat de Catalunya digna d'aquest nom, fa pensar sobre les contradiccions entre la humanitat i l'animalitat.

Un altre exemple d'aquesta relació ambivalent el trobo en mots com animalada, bestiesa i salvatjada. No serà que intentem imputar als animals els nostres pitjors defectes?

En els extrems de la perversió humana, hi ha un projecte britànic de construir bombes nuclears escalfades per un pollastre viu, destinades a minar Alemanya en cas d'invasió soviètica. Sembla una broma, però no ho és. Qui són, aquí, els animals? Els pollastres o els científics, polítics i militars?

dissabte, 30 de juny del 2007

Revetlles

Vam passar la revetlla de cap d'any al barri de la Barceloneta, a la darrera foguera tradicional que es fa al Prat de Llobregat. Recordo, quan era petit i en dèiem "verbenes", les dotzenes de muntanyes de fusta que s'anaven formant a mesura que s'acostava Sant Joan. I les rivalitats entre colles, que obligaven a vigilar constantment la fusta perquè no la prenguessin ni la cremessin, i a recollir els mobles vells casa per casa. Esgarrifa pensar en el magnífic mobiliari isabelí i modernista que es va cremar quan va arribar la moda de la fòrmica... Algun antropòleg considera que la preparació de la foguera era una mena de ritus iniciàtic en la socialització dels infants. Per això m'ha fet il·lusió que els meus fills coneguessin aquesta manera de celebrar el solstici.

I també van aprenent a manipular petards amb el mínim risc possible, cosa que em sembla molt més positiva que la prohibició que vol imposar Europa. Les fogueres i els petards de la nit de Sant Joan, acompanyats de bones coques i cava, identifiquen aquest país millor que cap altre tret cultural. I si tot plegat pot acabar amb un bany nocturn, millor encara. M'atreviria a pronosticar-ne un origen pre-romà, encara que hi ha qui pensa que pot ser una tradició molt més recent. L'ús i abús dels petards en aquesta nit és documentat com a mínim des del segle XVIII.

És llàstima que a aquesta festa que és tan viva perdi alguns dels seus atributs per un excés de zel normatiu. La repressió d'aquesta festa és tan tradicional com la revetlla. Els especialistes, en canvi, recomanen que els ajuntaments preparin espais per a les fogueres i que subministrin fusta de la deixalleria.

La revetlla que s'està perdent del tot és la de Sant Pere, que en altres temps era gairebé tan sonada com la de Sant Joan. Em temo que ja només la celebrem els Peres...

dilluns, 18 de juny del 2007

Per molts anys, IEC!

Avui toca felicitar l'Institut d'Estudis Catalans i el seu president Salvador Giner, en ocasió del centenari de l'Institut.

Tal dia com avui, fa justament un segle, Josep Puig i Cadafalch signava el decret de la Diputació de Barcelona pel qual es creava la nostra Acadèmia Nacional.

Cal recordar que l'Institut és pràcticament la única institució comú a tot els Països Catalans que està reconeguda oficialment. Hi ha institucions que, si no existissin, s'haurien d'inventar. Em temo que en les circumstàncies actuals no seria possible crear l'Institut d'Estudis Catalans, així que tenim molta sort de la visió de futur d'aquells que s'hi van llençar ara fa cent anys. I especialment del gran monstre intel·lectual que fou Puig i Cadafalch, el mateix que al cap de mig any impulsava les excavacions arqueològiques a la ciutat d'Empúries.

També caldrà algun dia reconèixer el paper de les diputacions, i especialment de la Diputació de Barcelona, en la construcció de les institucions culturals que la nostra cultura necessitava i necessita. I també en la seva preservació en els moments més nefastos de la nostra història recent.

L'IEC té reconeguda l'autoritat normativa sobre la llengua, i té un prestigi consolidat com a acadèmia científica, tant al país com internacionalment. Esperem que aviat recuperi també el seu paper en la recerca, la protecció i la dinamització del patrimoni cultural, en col·laboració amb les administracions, les universitats i els museus del país.
Estic segur que la secció històrico-arqueològica de l'IEC podria ajudar a donar a les polítiques patrimonials del país la solidesa, seriositat i permanència que calen, i que desgraciadament manquen.

dilluns, 11 de juny del 2007

Ciutats perdudes

Estic revisant un treball inèdit del 1991, dedicat a la història de la recerca arqueològica sobre la ciutat romana de Dertosa, i m'adono que si el treball és vàlid al cap de setze anys, és perquè la recerca no hi ha avançat gaire. Si més no per a l'època romana.

Tortosa és una de les ciutats perdudes del nostre passat clàssic. Se'n saben tan poques coses, que ni tan sols no és clara la forma que tenia la ciutat romana, ni on era exactament la ciutat ibèrica d'Hibera, que l'hauria precedit. Sort n'hi ha de les inscripcions, que permeten fer-se una idea de la importància de la ciutat, situada en el punt de contacte entre la navegació marítima i la fluvial.
També són útils les cròniques de les troballes que hi ha hagut a la ciutat en els darrers 500 anys, des de Cristòfor Despuig ençà, i especialment l'obra inèdita d'Antoni Cortés, la Historia de la Ciudad de Tortosa y de la Región Ilergavonia que comprendía lo que oy contiene su Obispado. Antoni Cortés va fer excavacions arqueològiques al pati de casa seva l'any 1740, cosa que en fa un dels primers arqueòlegs catalans.

Les excavacions arqueològiques a la part baixa de la ciutat mai no arriben més enllà dels nivells tardo-romans, que apareixen a cinc o més metres de fondària i dins els nivells freàtics. El problema tècnic no és insalvable i aquest obstacle s'hauria de veure com una oportunitat per localitzar-hi objectes fets de matèria orgànica, que s'acostumen a conservar en aquestes condicions.

El fet, però, és que el coneixement que tenim sobre les ciutats romanes del nostre país és molt desigual. Algunes són ben conegudes, malgrat que s'hi continuen trobant sorpreses, com ara Barcino, Tarraco, Baetulo o Pollentia. D'altres estan començant a sortir a la llum, com Iesso, Valentia o Ilerda. Però n'hi ha algunes que tan sols s'intueixen, com Dertosa o Sigarra. I encara d'altres que ni tan sols s'han localitzat amb certesa, com Cypsela, Subur o Tolobi.
Quan em pregunten si a Catalunya hi queden gaire coses per descobrir, no sé si riure o plorar...

dissabte, 2 de juny del 2007

No era un mirall, sinó un prisma

Fa un any, l'expresident Pujol declarà que Catalunya s'havia mirat al mirall de l'estatut i no s'havia agradat. A mi em sembla que aquell procés que va semblar que acabava bé el 30 de setembre, més que enmirallar el país va fer passar la llum blanca, monòtona, avorrida i ingènua de l'oasi català per un prisma d'un cristall fet de posicions tàctiques, de blancs i negres, que la van descompondre per sempre més.

Els darrers processos electorals han accentuat aquest efecte prisma, que ha separat la societat en un panorama polític cada cop més dispers i fragmentat, mentre es disparen el vot en blanc i l'abstenció. A l'hora de votar, em temo que cada cop ho fem menys amb el cap i més pels sentiments d'afinitat o de repulsió que s'han instal·lat en cadascú.

Mentre no es prenien decisions importants, els partits podien ser més transversals. Em temo que som en un procés en el qual han hagut d'especificar posicions i que això sempre separa aquells que no coincideixen amb aquestes decisions, encara que comparteixin idees i objectius. La gran massa de gent que ha deixat d'emmirallar-se en les opcions polítiques que teníem és la que està nodrint el vot en blanc i l'abstenció, però també formacions emergents que recullen l'independentisme més intransigent, el nacionalcatolicisme racista pairal o l'espanyolisme suposadament internacionalista. I és probable que la descomposició encara s'accentui, perquè tots els partits experimenten tensions internes, mentre la gent ha perdut la ingenuïtat i està escaldada d'il·lusionar-se amb la política.

Malgrat que és certament perjudicial per a la democràcia, l'abstenció és una decisió conscient que no hauria de ser criminalitzada. De totes maneres, que la gent s'inhibeixi de triar qui ha de regir el seu entorn més immediat i de quina manera cal menar-lo -o que accepti mantenir models de desenvolupament local insostenibles- és realment preocupant. Fa l'efecte que la realitat quotidiana ens importa encara menys que les qüestions d'identitat.

diumenge, 20 de maig del 2007

La nit dels museus

Qui pensi que a la gent no li interessen els museus, s'hi hauria d'haver acostat dissabte a la nit, i hauria canviat de punt de vista. L'èxit d'aquest Dia Internacional dels Museus que s'ha convertit en cap de setmana llarg, ha estat sorprenent per a tothom.

Una hora abans d'obrir, a les nou, hi havia cua a la porta de la seu de Barcelona de Museu d'Arqueologia, mentre encara estaven sobrevolant Olèrdola en globus els darrers que s'esperaven des de les sis de la tarda.

La visita teatralitzada a l'exposició Reflexos d'Apol·lo, acompanyada d'un tast de menjars grecs antics, va congregar 377 persones. L'afluència va doblar les previsions, i va obligar a reduir l'espectacle i a augmentar fins a 70 persones els grups de la visita comentada.

La veritat és que ni l'exposició ni les activitats no estaven preparades per a tanta gent, i que això va disminuir la qualitat de la visita, i les menges per càpita, tot i que la gent en va sortir satisfeta, i tot va anar rodat gràcies als titànics esforços del personal que hi participà.

L'any que vé serem més previsors i conscients de l'atractiu d'aquesta festa per als ciutadans que s'interessen pels museus.

Aquests tres dies d'entrada gratuïta i multitudinària han confirmat la necessitat de començar a estudiar un contracte programa per a la gratuïtat dels museus públics, començant pels nacionals. L'exemple britànic, que des del 1997 ha implicat un 83% de creixement del públic, ha estat exportat recentment a Baltimore.

És una aposta que va molt més enllà de l'abolició de barreres econòmiques i que compromet els museus a treballar activament per l'accés a la cultura de tota la població, a canvi d'un generós finançament governamental. Curiosament, el descens de la venda d'entrades es veu compensat gairebé exactament amb l'increment de beneficis de les botigues dels museus. I cal no oblidar que els escassos estudis econòmics sobre el sector afirmen que cada visitant aporta entre 43 i 300 € al PIB de l'entorn de cada museu. Al darrer número de Mnemósine, calculava que els visitants del MNAC aporten al PIB de Barcelona com a mínim tres vegades allò que hi aporten les administracions.
Cal que els museus orientin la seva atenció cap a la societat i cal que la societat els consideri un servei públic especialitzat en la cultura i l'educació tan útil, digne, universal i gratuït com una escola o un centre de salut, on a ningú no se li acut cobrar entrada.

dissabte, 12 de maig del 2007

L'Institut Amatller

Des de fa pocs dies, el Museu d'Arqueologia de Catalunya ha traslladat el seu lloc web a l'adreça www.mac.cat. El trasllat ha costat exactament 69 dies, a causa d'algú que l'obstruia tot pensant que l'adreça corresponia al Mercat Audiovisual de Catalunya.

Dilluns el vaig dedicar a la Seu de Girona, on preparen una remodelació de l'exposició permanent que s'ha d'inaugurar el 23 de maig. L'endemà vaig visitar l'Institut Amatller d'Art Hispànic, amb el qual col·laborarem per documentar, estudiar i restaurar la seva magnífica col·lecció de vidre antic.

L'interior de la casa Amatller està magníficament conservat, amb el mobiliari, la tapisseria i la decoració prècticament intactes. Permet traslladar-se a l'any 1900 sense haver de posar-hi gaire imaginació. He vist molts edificis modernistes i molt de mobiliari de l'època, que sempre m'han fascinat, i puc valorar fins a quin punt aquest fet és únic i miraculós. Gairebé tots els espais modernistes que es poden visitar a Barcelona són recreacions més o menys afortunades, perquè la gent va modernitzar la decoració quan el modernisme va passar de moda.

I no deixa de ser emocionant la petita història de la família, que es reflecteix bellíssimament en la decoració i en la mateixa arquitectura. Els Amatller, sensibles a totes les arts, es van extingir i van deixar per a la cultura una institució indispensable, que custodia un fons de més de 250.000 clixés.

Si mai teniu una estona, mireu-vos bé la façana. Hi podeu llegir una descripció de les dèries d'un home ben singular: la xocolata, la literatura, el vidre, la ceràmica, la pintura,...
Ara que la genialitat d'en Gaudí ha estat reconeguda mundialment, penso que li hauria de tocar l'hora al polifacètic Josep Puig i Cadafalch.

diumenge, 6 de maig del 2007

Qui ha de defensar la llengua?

Massa viatges per treballar i per escriure tranquil. El cap de setmana passat, tot aprofitant el pont, amb els pares vam muntar una excursió al Conflent amb tota la família -10 adults i 9 infants- en microbús. Fou una ocasió més per comprovar com hi retrocedeix el català, tot i que encara hi ha prou gent que el sap parlar.

Allò que més m'indigna és l'actitud entre prepotent i ignorant de molts catalans del sud quan s'hi desplacen. Els que no saben francès, hi parlen en castellà, tot menyspreant els esforços que fan alguns nordcatalans per conversar en la llengua dels seus avis. Tampoc són sensibles al fet que tenen el mateix dret que nosaltres a sentir-se catalans, encara que sigui en francès.

Tres exemples, a Vilafranca de Conflent, dilluns passat: jo demanava en català un objecte a una botiga, i veient que no m'entenien ho traduïa al francès, i la dependenta em diu: "Nous sommes en France, monsieur", i jo que li dic: "Mais nous sommes aussi en Catalogne, madame, et çà vous ferait pas du mal d'en apprendre la langue" i ella que talla "Je suis française et je n'en suis pas obligée".

Al carrer, uns catalans comentaven que "aquests no saben que Espanya és més que sol i toros..."
Demano a la dependenta de la botiga del costat "Em podeu dir on és, la gara", que és com els vells de Prada ho deien, quan jo era jovenet, i em contesta amb un somriure "En català també diem l'estació", tot seguit m'ho explica en un bell i depurat rossellonès.

Em demano què poc que costaria mentalitzar els catalans del sud perquè hi parlin en català i subvencionar-hi cursos per a adults, ni que sigui per atendre el turisme.

Divendres era a la Granja de San Ildefonso, prop de Segovia, per inaugurar l'exposició La fragilidad en el tiempo. El vidrio en la antigüedad, al Centro Nacional del Vidrio. Aquest és un dels escassos museus que reuneixen difusió, formació i producció, com el de Capellades a casa nostra.

Parlant amb una de les professores se'm queixa que tota la bibliografia especialitzada nova es publica en anglès, i que els alumnes ignoren el vocabulari en castellà. Es proposa publicar traduccions de les principals novetats en llengua castellana i diu als alumnes que no els entén quan fan servir anglicismes, encara que siguin estudiants estrangers. Em diu "Si el español no lo defendemos nosotros, quién le va a defender..."

diumenge, 22 d’abril del 2007

Dues recomanacions per Sant Jordi

Demà s'escau la festa més bonica del nostre calendari festiu. Sempre he pensat que és una metàfora magnífica que el dia del llibre i de l'amor s'hagin acabat associant amb la festivitat d'un sant de ficció. Un sant que tallava caps de dragó com els herois dels contes que ens explicava l'avi.

En la tradició copta es considera que sant Jordi era el nuvi de Jesús, per la qual cosa ha estat proposat com a patró dels matrimonis entre persones del mateix sexe.

Que sant Jordi potser no existís mai -si més no el cavaller de la llegenda- no sembla que sigui cap obstacle perquè continui sent venerat com a sant patró d'Anglaterra, Geòrgia, Catalunya, Bulgària, Portugal, Grècia, Montenegro, Canadà i Sèrbia.

L'any 1989, mentre excavàvem a les restes del castell de Sant Jordi d'Alfama i cercava informació sobre la reial Orde militar que hi tenia la seu, vaig arribar a la conclusió que aquesta Orde era la responsable de les aparicions del sant en les batalles dels nostres comtes-reis, però això ja ho explicaré amb calma un altre dia.

Avui tocaria recomanar un parell de llibres per als amics. No recomanaré ficció, que de ficció n'he llegit tanta que ja no m'atreviria a recomanar un sol llibre.

Recomanaré un llibre per als del gremi, perquè penso que tots els arqueòlegs l'haurien de conèixer. Es tracta de la monografia número 6 del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, una obra d'Àngel Bosch, Júlia Chinchilla i Josep Tarrús dedicada als objectes de fusta del jaciment de la Draga de Banyoles. Està magníficament il·lustrada amb dibuixos, fotografies i seccions de tots els objectes de fusta, cistelles i cordes que s'hi han trobat fins a l'any 2005. El mestre i amic Aimé Bocquet sempre ha dit que el neolític, tecnològicament, no va ser l'edat de la pedra polida, ni de la ceràmica, sinó l'edat de la fusta. Els fusters neolítics assoliren un domini tecnològic altíssim sobre una matèria tan complexa, com es pot comprovar abastament en aquest magnífic conjunt fabricat i utilitzat fa set mil anys pels primers pagesos i ramaders. El llibre és una oportunitat única per a conèixer aquests materials que habitualment no es conserven, entendre com s'utilitzaven i s'enmanegaven les eines de pedra i imaginar com devia ser un poblat fet tot ell de fusta treballada, amb els seus habitants dedicats a tallar arbres, artigar la terra i treballar els camps. Els pioners del paisatge humanitzat. La seva memòria, submergida dins el llac com el castell maleït de la llegenda, ha estat rescatada. Aquest és el veritable tresor del llac de Banyoles.

I per als que preferiu llegir sobre l'actualitat, m'ha semblat excepcionalment lúcid l'assaig de l'argentino-catalana Patrícia Gabancho anomenat El preu de ser catalans, amb l'alarmant i publicitari subtítol una cultura mil·lenària en vies d'extinció. Afortunadament, el contingut, a més de dur, és més optimista i propositiu. Va sortir el mes de febrer, però crec que encara ha de generar reflexió, debat i polèmica. Aquí en teniu un tast.

I si no són aquests, qualsevol altre llibre és bo si es gaudeix llegint-lo, i encara més si te'l regalen acompanyat d'una tendra rosa.

dilluns, 16 d’abril del 2007

Reflexos d'Apol·lo al YouTube

Fa pocs dies, en fase de proves, el Museu d'Arqueologia de Catalunya ha estrenat un canal a YouTube, tot penjant-hi un primer video, sobre l'exposició Reflexes d'Apol·lo, sobre l'esport a l'Antiguitat, que serà a la seu de Barcelona fins a mitjans de maig.

Pel meu gust, al reportatge hi surto massa, ja que l'exposició és mèrit de tot l'equip del museu i de l'anterior direcció. El video és un experiment de captació de nous públics que fem conjuntament amb l'Àrea de Desenvolupament i Projecció. Un petit documental basat en una exposició sobre l'esport a l'Antiguitat que mostra peces gregues i romanes de qualitat insuperable.

Per cert que hi ha un reportatge sobre aquesta exposició de vuit pàgines, a més de dedicar-hi la portada i l'editorial, al darrer número de la Revista d'Arqueologia. Fins i tot recomanen viatjar expressament a Barcelona per a veure-la. Espero que això tindrà efectes en l'afluència de visitants. En qualsevol cas, l'exposició mostra unes peces magnífiques que el Ministerio de Cultura ha comprat al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Crec que cal felicitar l'equip de difusió de la seu de Barcelona del museu.

diumenge, 15 d’abril del 2007

El gran museu del neocolonialisme

És habitual a molts llocs que els governs esmercin bona part del seu pressupost de cultura en un únic museu, si pot ser de nova creació, o sinó una renovació radical, que està destinat a esdevenir el llegat més visible i perdurable d'aquell mandat.

Això, a França, ho saben prou, acostumats a que cada govern i cada president s'associin a un centre museístic concret, que cal inaugurar abans que s'acabi el mandat. Són les piràmides dels faraons d'avui, i n'hi ha hagut algun que fins i tot s'ha fet una piràmide de debó.

La darrera manifestació d'aquest curiós costum la vaig poder visitar al gener a Paris. Es tracta del Musée du Quai Branly, inaugurat el 20 de juny de l'any passat i considerat com la piràmide de Jacques Chirac.

La creació d'aquest museu crec que és una mala notícia per als qui valorem les cultures en tota la seva diversitat i l'etnologia com la ciència que les estudia. S'ha desmuntat el vell i charmant Musée de l'Homme i el Musée National des Arts Africains et Océaniens per integrar-ne les col·leccions en una nova institució, a la major gloria d'en Chirac, dedicada en exclusiva a l'aspecte artístic de les cultures no-occidentals. Com ja advertien alguns fa sis anys, el projecte ha deixat fora de lloc el 95% de les col·leccions del Musée de l'Homme, que es refereixen a la vida quotidiana, per exaltar unes arts exòtiques que en aquest moment pateixen un intens procés d'espoli i d'especulació. I no és casual que l'inspirador del nou museu fós un tèrbol amic de Chirac, el col·leccionista Jacques Kerkache, especulador de l'art professional. Cal ser conscients de quin és l'impacte econòmic que representa exposar com a obres d'art determinades peces.

Si encara hi ha algú prou ingenu per pensar que els museus no tenen ideologia ni color polític, ha de visitar aquest. Un edifici enorme que sura a deu metres de terra, un interior espectacular amb les parets completament entapissades amb milers de peces de cuir, peces meravelloses, algunes de les quals magníficament exposades, farcit d'alta tecnologia i de marques de patrocinadors i amb un missatge enormement superficial, que no permet comprendre fins a quin punt està amenaçada o ja directament extingida la diversitat cultural que ha permès la creació de tanta bellesa. Un monument al neocolonialisme estèticament frapant i plagat de pantalletes d'informació complementària que tan sols poden consultar els qui disposen de temps infinit i que són l'única manera de conèixer el context social i cultural dels objectes.


Per no dir-ne cap nom políticament incorrecte, com ara Museu de les Arts No-occidentals, Tercermundistes, Primitives, o similars, el nou museu nacional francès té un nom buit, el topònim del moll adjacent. Presentat projectualment com a Museu de les Arts i de les Civilitzacions, amb referents museològics remotament canadencs, crec que ha demostrat quin no ha de ser el camí d'un museu nacional. I al damunt ha destruït les perspectives de futur del Musée de l'Homme, que es queda tan sols amb els fons d'antropologia física i evolució, com una part del Musée National d'Histoire Naturelle.


Això sí, Chirac deixa a Paris el Quai Branly, com Miterrand deixà el seu Grand Louvre, Giscard el Musée d'Orsay i Pompidou el seu centre d'art contemporani al Beaubourg. I encara sort que en Chirac no tenia cap amic antiquari, i que de moment s'ha salvat el venerable Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye!

Allà on els pressupostos de cultura són exigus o freguen el ridícul -i no dic cap país concret perquè penso que tothom m'entén- el pitjor aspecte d'aquesta política de fer grans museus associats a la grandesa de cada govern és que els projectes en qüestió fan anar de corcoll la resta del sistema museístic, que es veu privat dels recursos necessaris per mantenir els serveis i les instal·lacions al dia i, fins i tot, per conservar els edificis. Però aquest és un altre tema...

Per cert, que al Quai Branly no hi vaig veure ningú amb aspecte asiàtic, ni polinesi, ni tan sol africà.

dilluns, 9 d’abril del 2007

Ename

Des del 16 de març d'enguany que està disponible una nova versió actualitzada de la Carta ICOMOS per la interpretació i presentació de llocs de patrimoni cultural, més coneguda com a Carta Ename.
Es tracta d'un document imprescindible per a tothom que treballi en l'adequació a la visita pública de jaciments arqueològics i d'altres llocs patrimonials, on es recullen els objectius i els principis que haurien de regir la interpretació del patrimoni.

La nova versió s'anuncia com a "Proposed final draft". Esperem que sigui veritat, perquè la carta aquesta ja l'he hagut de traduir al català tres vegades. Evidentment, cada vegada he enviat la versió catalana als amics Neil Silberman i Malika Hamza, del Centre Ename, per tal que les pengessin al lloc web. També els vam facilitar per penjar les versions sueca, flamenca, italiana i castellana. No ho han fet, però, i continuen oferint als internautes tan sols les versions anglesa i francesa, en clara contradicció amb el punt 1.4 de la mateixa carta, que recomana que la interpretació tingui en consideració la diversitat lingüística dels visitants.

L'única versió catalana que trobareu a internet és la que s'inclou a l'annex 3 (pàgines 118-123) del llibre "Centres d'interpretació del patrimoni. Manual hicira", que vaig tenir el plaer de coordinar des de la Diputació de Barcelona, juntament amb el Jordi Tresserras i el Joan Carles Matamala, dins un programa Cultura 2000 de la Unió Europea. Correspon al segon esborrany, del 24 de juny del 2004.
Vam publicar en paper la traducció del 3r esborrany, del 5 de juliol del 2005, en la revisió del mateix manual anomenada "Interpretar el patrimoni. Guia bàsica", però aquest llibre, de moment, no l'han penjat a internet.

Per cert que després d'una dura tasca de lluita contra les inèrcies de l'administració, tots dos llibres van ser publicats amb copyleft i llicència GNU Free Documentation License 1.2, de manera que el text i les imatges poden ser copiats, distribuïts i modificats lliurement amb la condició que se'n reconegui l'origen i que no se'n faci ús comercial. Que en prenguin nota els senyors de CEDRO i d'altres gestores de drets d'autor, i els diputats que aproven lleis que recolzen el seu oligopoli. Per les fotocòpies d'aquest llibre no en poden cobrar ni un duro. I tampoc no s'hauria de carregar cap cànon als CDs que es facin servir per gravar-lo...
I si algú se'l vol fotocopiar sencer, té el permís de tots els autors per a fer-ho i cap bibliotecari no li ho hauria de poder impedir.

dissabte, 7 d’abril del 2007

Homenatge

He anat amb els nens a veure Un pont cap a Terabitia, basada en la novel·la homònima de Katherine Paterson, que la va escriure per mirar de donar sentit a la mort de la millor amiga d'un dels seus fills. No hi anàvem previnguts, i allò que comença com una pel·lícula de preadolescents que s'escapen dels problemes mitjançant la fantasia, ha acabat com un drama i cap dels quatre no ha pogut evitar alguna llàgrima.

Tots quatre tenim gent per plorar. Fins i tot la nena, amb cinc anys, recorda sovint la seva àvia, que ens deixà quan ella era ben petita. El nen, en els seus primers anys, va perdre dos amics de classe amb poc temps de diferència.

Quan no creus que hi hagi cap més enllà, pel·lícules com aquesta et recorden que els amics perduts tan sols poden reviure mentre els tens a la memòria.

Avui m'acompanyen molts amics, massa, en aquest record agredolç. Penso en el Josan Nicolás, que morí amb la moto quan anava cap a la feina; en la Françoise Monier, que deixà dos nens petitíssims quan el càncer se l'emportà; en el Quim Arxé i el seu somriure d'aneguet lleig; en el José-Luís Daroca, que caigué fulminat quan tancava la porta del cotxe; en el Philippe Nowacky-Bruczevsky, que es va quedar per sempre a la Guayana Francesa; en la Susa de Tortosa, que la meningitis va destruir en dues fases; en el Xavier Dupré, que trobà la felicitat a Roma; en el Toni de Quart de Poblet, que no menjava carn per no matar animals; en el marit de l'Encarna de Gandia, que tan poc li va durar.

I també en aquells que van poder arribar a vells i amb qui em sento deutor, els mestres que em van honorar amb la seva confiança: en Miquel Tarradell, que em coniderà digne de la seva amistat; el Josep Soler Vidal, que m'inicià en la història i en la política; el Pep Barberà i la seva passió per l'arqueologia; el Bernard Liou, sempre darrere les àmfores; el Miquel Cura i la seva constància; el senyor Badia -em dic Joan però em diuen Jaume- que no havia anat mai a escola però que recollí i salvà tants materials de les Sorres; els ulls aquosos d'en Joan Maluquer; l'enorme exigència del Pere de Palol; l'avi Jaume que m'ensenyà a apreciar les petites coses de la vida i em donà els seus records de Filipines i els millors moments de la infantesa; l'avi Pere que va saber remuntar el trencament de les esperances i la repressió de la postguerra; el sogre i la sogra, que em van estimar com un fill;...
Abans dels quaranta anys, ja en tenia més allà que aquí, i de ben segur que m'en deixo alguns.

Necessitava posar aquí els seus noms, per donar-los les gràcies i perquè visquin tots junts en un racó de la xarxa.

divendres, 6 d’abril del 2007

On són les Canàries?

Per tancar el tema de mapes i ideologia del post anterior, avui he descobert un joc didàctic fantàstic que ha penjat Justícia i Pau a internet. Es tracta d'un mapa d'Àfrica on cal posar cada estat en la seva situació exacta. És un bon test de coneixements de geografia i informa del nom de la capital de cada estat i d'algunes dades sobre alguns dels seus problemes. S'hi inclouen territoris que actualment no són independents, com ara el Sàhara Occidental.

La idea és bona, però -pel meu gust- no acaba d'estar ben resolta. D'entrada, alguns països petits te'ls compta com a errades encara que els posis al seu lloc. I és llàstima que no s'hi informi una mica més sobre llengües i grups ètnics, sabent que els estats i les fronteres d'Àfrica es poden considerar els més artificials del món. Les úniques ètnies que s'hi esmenten em sembla que són els hutus i els tutsis. No hi he vist res sobre els tuaregs, els nuer, els bosquimans, els dogons, els berbers,... i tantes altres cultures que ens fascinen als llibres d'antropologia. I tampoc no es diu res sobre les amenaces que planen sobre aquestes cultures.

Curiosament, les Illes Canàries no són a la llista. Hi ha les Seychelles, o les Maurici, que són al mig de l'Índic, però les Canàries no. Si fós malpensat diria que han estat omitides conscientment, per amagar que hi ha un moviment independentista, encara que molt minoritari, que en reclama la descolonització.

Però és més probable que el subconscient hagi traït els autors del mapa, i que hagin oblidat que de Fuerteventura a les costes del Sàhara hi ha 96 km, més o menys la distància de Girona a Barcelona, mentre que de l'Illot d'Alegranza fins a Cadis hi ha 1.030 km. Estem tan habituats a veure mapes amb les Canàries posades a tocar d'Andalusia, que el subconscient ens pot trair i oblidar que, per molt espanyoles que es vulgui que siguin, també són geogràficament africanes.

dissabte, 31 de març del 2007

Mapes històrics o mapes ideològics?

Si en el post anterior insistia en la obligació que haurien de tenir els museus de desfer els falsos mites que ens ofereix la cultura de masses, tot equilibrant la imatge violenta del passat amb l'exposició d'altres aspectes més pacífics i quotidians, també cal dir que la guerra i la violència han estat massa freqüents en la història de la bèstia humana. Sobre aquest tema de la violència al llarg de la prehistòria i la protohistòria, hi ha un magnífic treball col·lectiu al número 16 de la revista Cypsela.

Un altre tema derivat del post de l'altre dia, és el de la neutralitat. Poden els museus ser neutrals ideològicament, o han de fer una tasca de conscienciació de la societat? En quin sentit?

És clar que, encara que no ho vulguin, els museus reflecteixen determinats punts de vista sobre el passat, i que rarament reflecteixen els debats, els dubtes i les incerteses que es produeixen en la comunitat científica. Una comunitat que, evidentment, inclou persones amb sensibilitats i ideologies tan diverses com les de la resta de la societat.

Els museus, de fet, sota una pretesa apariència d'objectivitat, acostumen a relectir un conformisme manifest amb l'statu quo, un conformisme que els fa còmplices de les situacions d'injustícia i de desigualtat dels temps presents.

I no podem oblidar que els estudis que s'han fet en altres països demostren que la població confia en la informació que hi ha als museus. Hi confia molt més que no pas en la de la televisió, la premsa o els llibres. Si volem conservar aquesta confiança, cal que els museòlegs siguem molt honestos, que reconeguem els límits del coneixement i que expliquem de forma comprensible els debats i les incerteses que justifiquen la necessitat de continuar investigant.

També cal que evitem, tant com sigui possible, la transmissió subliminal de valors ideològics actuals, que sovint fem de manera inconscient. Els supòsits ideològics d'una exposició haurien de ser sempre explícits. És lícit que hi siguin, sempre i quan el públic en sigui informat i pugui discutir-los.

Aquest tema donaria per un llibre sencer, però el centraré en una cosa tan senzilla com els mapes, que sovint apareixen als museus com a informació complementària dels objectes exposats. He triat els mapes perquè a mí em sembla que contenen una càrrega ideològica implícita però evident.

En la nostra societat, les lleis marquen cinc nivells de "fronteres": l'estatal, la de les comunitats autònomes, les provincials, les comarcals i les municipals. A banda d'això, una part important de la població s'adscriu a pertinences territorials diferents de les legals. Hi ha qui es considera ciutadà del món o europeu, i entre els qui ens considerem catalans, hi ha qui sent el seu país com a limitat a la comunitat autònoma, qui considera que el principat també inclou la Catalunya Nord, i els que, seguint la frase de Josep Pla, pensem que el nostre país és tot arreu on quan dius bon dia et contesten (amb sort) bon dia.

No he entès mai per què molts dels mapes històrics han de reflectir fronteres polítiques actuals. Fixem-nos quines d'aquestes fronteres s'han seleccionat, i sabrem quin és el mapa mental que domina en aquella institució, o com a mínim en els tècnics que hi han intervingut.

Quan posem en un plafó un mapa de distribució de qualsevol cosa, posem per cas de jaciments paleolítics, com aquest de l'esquerra, acostumem a reflectir-hi una visió del món. Aquí s'ha marcat amb traç ben gruixut una comunitat Autònoma, l'Aragó, de manera que els grups de jaciments acaben abruptament a les fronteres de l'autonomia. Hi ha un segon nivell de frontera, en traç discontinu, que no és altra que l'estatal entre els estats francès i espanyol. No s'assenyalen els altres límits autonòmics, entre Catalunya, el País Valencià, Castella i Navarra. En conseqüència, l'autor ens està dient que per a ell només hi ha dos nivells d'adscripció territorial rellevants, el de l'Aragó i el d'Espanya.

És molt probable que aquest mapa sigui de consens en bona part de la població aragonesa, i que la majoria de ciutadans el trobin perfectament natural.

Però no ho és. No ho és, d'entrada, perquè les fronteres que s'hi dibuixen, al paleolític ni tan sols se les podien imaginar. Estan mostrant, inconscientment, fets del passat mitjançant marcs presents carregats ideològicament. Pot ser que per a alguns el món es divideixi en terres aragoneses, altres terres espanyoles indiferenciades i territoris estrangers, però no hi ha cap motiu per projectar aquesta visió al Paleolític. O jo, almenys, no el sé trobar.

Per tal que un mapa històric sigui no tan sols neutral, sinó també correcte, cal que sigui un mapa físic i que tan sols mostri, si es coneixen, les divisions territorials i la toponímia de l'època, tot indicant allò què es coneix amb certesa i allò què és suposat, com s'esdevé en aquest mapa del Conventus Caesaraugustanus. Amb les costes, el riu Ebre i els noms antics més fàcils d'identificar, qualsevol amb una cultura mitjana pot percebre quin territori s'està descrivint, sense necessitat de superposar-hi límits geopolítics actuals.



A mi, personalment, m'agraden més els mapes sobre fotografia satèl·lit o sobre ortofotomapa, perquè permeten apreciar bona part del marc natural que ha envoltat la vida humana, malgrat els canvis que el nostre entorn ha experimentat. S'hi veuen les valls, els cursos fluvials, les planes, les zones muntanyoses... Tan sols cal marcar, quan se sap, el límit de la costa en època antiga, ja que sabem que en molts llocs els canvis del litoral han estat realment molt importants.

Actualment, podem trobar a internet tota mena de recursos cartogràfics basats en imatges de satèl·lit i ortofotos. A banda de l'insuperable GoogleEarth, que és útil fins i tot com a eina de prospecció arqueològica, hi ha les pàgines dels instituts cartogràfics, i el compilador en flaix FlashEarth.

Allò que justament hauríem de transmetre en els mapes històrics és que les fronteres són una construcció social, i que com a tal, vistes en perspectiva històrica, són essencialment inestables. Es creen i es destrueixen amb relativa facilitat, i es belluguen en funció de molts factors. Que els estats, les cultures i les civilitzacions són coses en estat de permanent transformació, i que res no és etern ni immutable.

Emprem, doncs, mapes sense fronteres, i que cadascú hi posi les seves, si és que ho necessita per a endreçar el seu món.

diumenge, 25 de març del 2007

Dulce et decorum est pro Patria mori

He anat al cine Capri a veure 300, la darrera superproducció americana basada en mites de l'antiguitat clàssica. Sabia que no m'agradaria, però em sembla que ens cal conèixer allò que arriba al públic com a imatge del món antic. Els mitjans de masses transmeten idees preconcebudes a tota la societat, i aquestes idees són les que porten posades molts dels visitants quan entren als nostres museus.

És una gran llàstima que aquestes pel·lícules que han revifat el gènere es concentrin tant en els aspectes més gore i sagnants. També ho és que els productors no es puguin gastar una mínima fracció del pressupost en trobar assessors solvents que resolguin com han de ser els objectes, l'arquitectura, els paisatges o les mentalitats.

En aquest cas és evident que no els interessava per a res, l'assessorament científic. Des de bon principi ja es veu que l'objectiu era fer un videoclip de ritme trepidant i d'imatges bellíssimes malgrat que sovint molt truculentes. Tan truculentes que deixen Tarantino al nivell d'una mongeta de la caritat. S'utilitzen elements de les cultures grega i persa de manera molt lliure, mentre se'ns remet a un món de monstres i éssers deformes més aviat propi de Tolkien.

La llegenda de Leònides i els seus 300 espartans escollits és tan sols una excusa. Perquè allò que realment ven la pel·lícula és la suposada glòria de morir lluitant, en l'etern conflicte entre Orient i Occident. Si Occident sempre s'ha sentit hereu de la tradició grega -i en part a això deuen els grecs llur independència- la identificació entre Pèrsia i l'Iran teocràtic actual és del tot evident.

Es glorifica i s'embelleix la matança d'humans, tot mitificant la mort per la pàtria, pels valors i per les idees. Es rescatat l'anomenat esperit agonal dels grecs. I es prepara subconscientment el jovent per anar a morir a una eventual guerra contra l'Iran que es dedica a fer experiments amenaçadors. Llàstima que falla el detall que en temps de Leònides i Xerxes els invasors eren els perses.

Però de debó que algú es creu la terrible frase d'Horaci? Encara no ha mort prou gent, per pàtries i per honor?

Pensava que els humans ens estàvem civilitzant i que acabaríem entenent que la violència tan sols engendra violència. Però ja veig que no. La propaganda subconscient ens va preparant per aguantar sense nàusies una carnisseria humana rere l'altra, i en aquesta pel·lícula fins i tot per a fruir-ne.

Ja cal que des dels museus i des de l'escola ens esforcem a donar a conèixer d'una altra manera la història humana, a mostrar també els valors positius que hem heretat de l'antiguitat clàssica: el diàleg, el pensament lliure, el dubte, el respecte, el dret, el deure, el raonament,...

I també cal fer evident que a la història hi ha vida quotidiana, hi ha joc, hi ha bellesa, hi ha amor i hi ha molta feina. Una feina que s'ha anat acumulant en benefici nostre i de la qual en som responsables.

dissabte, 24 de març del 2007

En Sierra és el culpable

A mí això de la tecnologia sempre m'ha fascinat.

L'any 1974, em penso que era, vaig acompanyar al meu pare a Madrid, a comprar un ordinador per al despatx. L'NCR-399 tenia la forma d'una enorme taula d'escriptori, ocupava una habitació climatitzada i llegia cintes de cassette, bandes magnètiques i cintes perforades. Tenia 20 Kb de RAM i costava com un bon cotxe.

Des de llavors, que jo tenia 11 anys, que mai no he deixat d'estar en contacte amb els ordinadors.

Pot semblar estrany que algú que es dedica al patrimoni cultural, a interpretar les restes del passat, tingui passió per la informàtica i les innovacions tecnològiques, però em penso que de fet es tracta del mateix interès, el d'entendre el funcionament de la humanitat, d'intentar saber cap a on anem, d'on venim i què ens ha fet com som. No podem renunciar a entendre el perquè de tot plegat.

En els darrers trenta anys, el salt tecnològic ha estat espectacular. Malauradament, ha anat acompanyat d'un augment de la destrucció dels recursos naturals fins a l'extrem de posar en perill la supervivència mateixa de la humanitat, però això és un altre tema.

Quan penso que fa poc més de deu anys ens reuníem tots els museòlegs en una sala d'actes per veure com un informàtic ens ensenyava les primeres pàgines web, descarregades amb llarguíssimes estones d'espera...

De seguida que vaig poder, vaig crear la meva pàgina web, que encara existeix i que vaig escriure i he mantingut sempre directament en codi html. Hi vaig penjar alguns articles i treballs inèdits o difícils de trobar. Des de llavors se n'han descarregat unes 200.000 pàgines, o sigui que suposo que algú ho deu trobar útil.

Quan va aparèixer la moda dels blocs, de seguida vaig tenir la temptació de fer-ne un, però em vaig adonar que si no tenia temps per mantenir la pàgina web, menys encara en tindria per a escriure un bloc amb regularitat. Sempre he estat ficat en tants enrenous com he pogut, i a més tinc dos fills meravellosos a qui voldria dedicar tot el temps possible.

Ahir vaig estar parlant amb l'Albert Sierra, i em va convèncer de la necessitat de mantenir un bloc que em permeti donar a conèixer els meus punts de vista. Segurament és necessari. També és arriscat. Quan algú ocupa un lloc de responsabilitat ha de mesurar més les paraules i sempre s'escapen interpretacions esbiaixades. Tan sols demano, doncs, un xic de benevolència.

I si no la teniu, en Sierra és el culpable...