Centenari

Avui fa exactament cent anys que l'arqueòleg Emili Gandia trobà la part inferior de l'estàtua d'un déu grec, probablement Serapis, conegut des de llavors com l'Esculapi d'Empúries, tombada endavant dins la petita cel·la del seu temple.

Fins on jo sé, ningú no s'ha fet ressó d'aquest fet, ni hi ha hagut cap mena de commemoració oficial.

Hauria estat bé recordar-ho, i potser fer-li una cerimònia ben documentada, com la que vam muntar el dia que el vam tornar a Empúries, amb l'ajuda de l'Institut del Teatre i l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica.

Tot coincidint amb aquesta efemèride, però, l'Associació Memorial Emili Gandia ha activat el seu lloc web http://www.emiligandia.cat/, on es facilitarà l'accés d'estudiosos, investigadors, estudiants i públic en general a la documentació que es conserva sobre aquest precursor de l'arquologia i la museologia catalanes, director efectiu de les excavacions d'Empúries des del seu inici el 1908, fins al 1937, conservador del Museu de Belles Arts i Arqueologia de la Ciutadella i després conservador general dels museus de Barcelona.

En el dia de la poesia, Perdurança

Des del fons lluminós dels anys i els segles,
els tresors soterrats van ressorgint,
i són les velles regles
les que a les noves regles van nodrint.

Cauran d'avui les formes transitòries
i de l'antiga història les memòries
damunt l'àurea sorra s'escriuran.


Caterina Albert

(publicat per primer cop a Atenes, el 2008, per Eusebi Ayensa i Φαίδων Χατζηαντωνίου)

Pere Bosch Gimpera (1891-1974)

Article publicat a la revista Auriga, 52, tardor del 2008

A la història de tots els països hi ha personatges excepcionals, persones de qualitats tan extraordinàries que amb prou feina se'n pot trobar una a cada generació. Pere Bosch Gimpera, l'arqueòleg català més universal de tots els temps, n'és un clar exemple.

Barceloní nascut el 22 de març de 1891, va passar l’adolescència i joventut en aquella dècada prodigiosa i convulsa en què una conjunció de veritables genis engegava un programa de regeneració del país fonamentat en la cultura i en la civilitat. El fort component filohel·lènic que amarava el noucentisme havia d'influir en els primers interessos de Bosch, que sempre es reconegué deixeble de dos magnífics hel·lenistes: Antoni Rubió i Lluch i Lluís Segalà i Estalella. A la Universitat de Barcelona, on estudià Dret i Lletres, fou company d'estudis de Lluís Nicolau d'Olwer, de Jordi Rubió, de Ramon d'Abadal i de Carrasco i Formiguera, entre d'altres. Mentre hi estudiava, col·laborà amb Joan Maragall en la traducció en vers dels Himnes homèrics.

Als dinou anys passà un curs a Madrid, que li permeté fer la tesi doctoral en Lletres, sobre la traducció i l'estudi d'uns poemes de Βακχυλίδης de Κέα, que mai no va publicar, i la tesi doctoral en Dret, sobre el dret de la guerra a Grècia.

El curs 1911-1912 el dedicà a fer un viatge d'estudis per Europa, amb base a Berlín. Allà, als vint anys, davant les escultures del frontó del temple d'Αφάια d’Αίγινα dins la Glyptotheke muniquesa, hi descobrí la seva vocació per l'arqueologia. I de ben segur que allà li nasqué el desig de fer un museu semblant a Barcelona, amb la mateixa filosofia.

El destí de Bosch va fer un tomb. A partir d'aquell moment, la filologia grega perdia un talent prometedor, i el guanyava l'arqueologia. Amb l'ajut de l'hel·lenista Ulrich von Wilamowitz-Moellendorf, començà a treballar amb l'estudiós dels vasos grecs d'Empúries, Adolf Frickenhaus, que li aconsellà estudiar prehistòria amb Hubert Schmidt i amb Gustaf Kossinna, fundador de la etnoarqueologia i difusionista convençut, dos trets que van influenciar Bosch la resta de la seva vida. També viatjà a Erlangen per conèixer el professor Adolf Schulten.

L'estiu del 1912 el dedicà a visitar els museus d'Estocolm, Copenhague, Londres, París, Florència i Roma. El curs següent va fer oposicions al Cuerpo Superior de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, però no les va guanyar. També publicà el seu primer article d'arqueologia, “La ceràmica grega”, a l'anuari de l'IEC.

El 1913 tornà a Berlín com a assistent de Hubert Schmidt al Museum für Völkerkunde, mentre participava en excavacions a Bulgària i estudiava arqueologia grega amb Gerhard Rodenwaldt i Georg Loeschcke, i prehistòria amb Kossinna. Allà el va sorprendre la guerra europea i el seu retorn a Barcelona fou tota una aventura.

Llavors començà a col·laborar amb Josep Puig i Cada falch en la creació del Servei d'Investigacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1915 viatja a Madrid per tal de cercar la complicitat dels factòtums de l'arqueologia espanyola. Col·labora amb Agustí Duran i Sampere a Sidamon, i amb Joan Serra Vilaró en l'estudi dels dòlmens del Solsonès. Amb Duran, Llorenç Pérez Temprado i Josep Colo minas, fa la primera campanya d'excavacions als poblats ibèrics de la Franja. A finals del 1915 és nomenat director del Servei d'Investigacions Arqueològiques, instal·lat a les golfes del palau de la Generalitat. Tenia tan sols vint-i-quatre
anys.

L'any 1916 guanyà, al segon intent, la càtedra d'Història Universal Antiga i Mitjana de la Universitat de Barcelona, on es limità a explicar la part antiga de l'assignatura. En el primer curs tingué com a deixeble Lluís Pericot, i el curs següent, el 1917/18, Josep de Calassanç Serra-Ràfols, el seu germà Elies i Albert del Castillo, que aviat foren també col·laboradors seus al
Servei.

L'activitat arqueològica del Servei, entre el 1916 i el 1923, fou impressionant. Tot comptant amb el suport entusiàstic de Prat de la Riba i de Puig i Cadafalch, es desplegà arreu dels Països Catalans i amb una intensitat increïble, abastant tots els períodes de la prehistòria i de l'antiguitat. Aquells anys van revolucionar els coneixements sobre el passat del nostre país i van representar un model que posava l'arqueologia catalana en posicions capdavanteres a escala mundial.

Les intervencions seguien una metodologia estratigràfica i eren enregistrades en diaris de camp, d'acord amb les directrius de Bosch, i abastaven des de coves amb hàbitat prehistòric fins a edificis romans, passant per necròpolis de diverses èpoques, pintures rupestres i monuments talaiòtics. Es publicaven sistemàticament, sovint a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, que esdevingué una revista de referència per a l'arqueologia a escala internacional.

Els Servei va organitzar la seva acció territorial tot partint de la idea de Bosch de basar-se en els grups i les organitzacions locals existents, en lloc de crear una estructura completament nova i artificial. Una idea de Bosch –aquesta de l'aprofitament reglamentat de les xarxes locals– que té encara molt de camí per fer.

El mateix dia de la inauguració del Servei, Puig i Cadafalch anuncià que la propera inauguració seria la del museu, i des de llavors es començaren a constituir les col·leccions i la biblioteca del futur Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Malauradament, la dictadura de Primo de Rivera tallà en sec l'activitat del Servei al setembre de 1923. Refugiat a la seva càtedra universitària, Bosch inicià la publicació, amb Adolf Schulten, de les Fontes Hispaniae Antiquae, i reorientà la seva activitat i la dirigí cap al reconeixement internacional de l'arqueologia catalana.

El mateix any 1923, en una reunió per oferir la col·laboració de l'IEC en la publicació del Corpus Vasorum Antiquorum, aconseguí que la nostra acadèmia nacional ingressés com a membre de ple dret en la Unió Acadèmica Internacional, on continua essent present al mateix nivell que les altres acadèmies estatals del món.

Bosch es revelà com un veritable internacionalista, convençut com estava de la necessitat de fer ciència tot superant les fronteres. El 1921 fou convidat a impartir un semestre a la Universitat de Berlín i, durant la dictadura, participà en tota mena de congressos i reunions a Brussel·les, Tolosa de Llenguadoc, Heidelberg, Erlangen, Sardenya, Oxford, Londres, Frankfurt, Mainz, Florència,
Atenes, Rodes, Alger... Organitzà, a la Universitat de Barcelona, el Congrés d'Arqueologia Clàssica del 1929, i aprofità l'Exposició Universal d'aquell any per presentar una mostra de materials prehistòrics, dins l'exposició El arte en España. També tingué un paper fonamental
en la creació dels Con gressos Internacionals de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques.

Tot i aquest internacionalisme, o potser a causa d'aquest, Bosch insistia moltíssim en la importància de fer ciència i publicar-la en llengua catalana. I és que també fou un militant destacat d'Acció Catalana. La seva vocació política sembla que nasqué arran de la seva
implicació en els moviments per la reforma de la universitat, i la canalitzà amb l'objectiu de crear un centre arqueològic de nivell internacional.

Durant la dictadura de Primo, l'Escola Catalana d'Arqueologia es féu major d'edat i s'escampà. Entre els deixebles de Bosch d'aquests anys hi ha Salvador Espriu, Joan Maluquer de Motes, Julio Martínez Santolalla, Concepció Gener, Francesc Esteve Gàlvez, Salvador Roca, Mercè Muntañola... Dos anys després de llegir la seva tesi sobre dólmens, el 1923, Lluís Pericot guanyà una càtedra a Santiago de Compostel·la, on fou substituït per Albert del Castillo el 1927, ja que aconseguí la de València. Allà, juntament amb Isidre Ballester, participà en la fundació del Servei
d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació Provincial.

El 1931, amb el canvi de règim, arribà l'hora de dur els somnis a la realitat. Elegit degà de la Facultat de Lletres, Bosch participà en la redacció dels estatuts que transformaren la Universitat de Barcelona en Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou el segon rector, des del 1933 fins al 1939.

La seva obra cabdal, Etnología de la Península Ibérica, fou publicada el 1932 i esdevingué un llibre polèmic, perquè feia remuntar les arrels dels pobles ibèrics fins a la prehistòria, tot negant l'existència d'una raça espanyola, afirmació inacceptable per als sectors més recalcitrants del país veí.

Fins al 1932, els materials de les excavacions arqueològiques de l'IEC es mostraven al Museu General, que estava instal·lat a l'actual Palau del Parlament, a la Ciutadella. Des del 1929, Bosch somniava transformar aquell edifici en un Museu d'Arqueologia, gran i modern, però quan s'hi va instal·lar el Parlament el 1932, va decidir, juntament amb el conseller Ventura Gassol, aprofitar per al projecte el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició del 29, on encara és actualment.

El Museu d'Arqueologia de Catalunya havia de reunir les col·leccions del de la Ciutadella i del Museu Provincial d'Antiguitats –ubicat a la capella de Santa Àgata i creat el 1879, que era de l'Estat i estava en una situació lamentable. El mateix any 1932 es creà un patronat, presidit per Puig i Cadafalch, se li traspassaren les col·leccions i es nomenà Bosch Gimpera com a primer director. L'any següent se li annexaren les excavacions d'Empúries, on Bosch rellevà Puig i
Cadafalch.

La concepció que Bosch tenia del nou museu nacional era la d'una institució científica que havia d'incloure el Servei d'Investigacions Arqueològiques, el Seminari d'Arqueologia de la Universitat, una biblioteca especialitzada de nivell internacional, tallers de restauració, laboratoris de recerca i serveis de publicacions i de difusió. Un organisme compacte que s'ocupés del patrimoni arqueològic del país en tots els seus aspectes i que disposés de delegacions comarcals, per donar suport als museus locals i a la protecció dels jaciments.

L'ambientació del Museu, allò de què avui en diríem la museografia, fou a càrrec de l'arquitecte Josep Gudiol, tot partint de les idees de Bosch. Com que no es disposava de pressupost, el fill de Domènec i Montaner es féu càrrec del cost de les obres, a partir del compromís verbal de Ventura Gassol. El 1934 es finalitzà el projecte i s'obriren al públic les sales de Mallorca i d'Empúries i la part central, on hi havia una reproducció del mosaic de Centcelles, una evocació
d'una casa romana de Badalona, els dos grans mosaics del circ, i diferents sepulcres i elements arquitectònics reconstruïts.

El primer pressupost fou aprovat el 2 d'octubre del 1934 i, pocs dies després, tant el govern com el director del Museu eren empresonats com a conseqüència del fracàs de la proclamació de la República Catalana.

Bosch fou suspès per un any en les seves funcions com a rector de la Universitat, cosa que aprofità per fer una gira de conferències per Alemanya i per organitzar i presidir a Barcelona la Conferència Internacional de Prehistòria del Mediterrani.

El 3 de novembre de 1935 es féu la inauguració oficial del Museu, en la qual el conseller de cultura afirmà: “Aquest Museu sempre comptarà amb el su port de les autoritats.” El 29 de novembre del 1935 esdevé membre numerari de la Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

En esclatar la guerra, Bosch s'ocupà de la protecció del patrimoni del país, mentre tirava endavant excavacions a Empúries i Sant Cugat del Vallès, i participava en l’organització de l'exposició d'art català que es féu al Jeu de Paume de París el 1936. També pronuncià diverses conferències a l'estranger per de fensar la política de protecció del patrimoni de la República.

El juny del 1937 fou nomenat conseller de Justícia i Dret del govern de la Generalitat, càrrec des del qual intentà imposar l'ordre i defensar-se de les contínues ingerències del govern de la República. Un dels refugis per a la protecció del patrimoni que Bosch havia previst, el mas Perxés d'Agullana, fou el darrer refugi dels governs de Catalunya i d'Euskadi abans de marxar a
l'exili. Bosch passà la frontera en automòbil, acompanyat per Pau Vila i seguit per un bibliobús que transportava els nostres millors intel·lectuals, per facilitar-los el pas de la frontera.

A l'exili, es traslladà a Oxford, des d’on marxà cap a Panamà, Colòmbia i Mèxic, on finalment trobà un bon recer. Es nacionalitzà mexicà i fou nomenat professor de la Universidad Nacional Autónoma i de la Escuela Nacional de Antropología. Impartí cursos arreu del continent i el 1948 fou nomenat director de la Divisió de Filosofia i Humanitats de la UNESCO, des d'on organitzà la Unió Internacional de Ciències Antropològiques i Etnològiques i fou el promotor de la creació
de la Unió Internacional de Ciències Pre històriques i Protohistòriques, de la qual fou no menat president honorari perpetu. Mentrestant, ocupava la presidència d'Acció Catalana Republicana a l'exili. El 1955 denuncià Espanya davant el Comissariat de Drets Humans de l'ONU per la repressió de la cultura catalana.

Des de París va poder entrar en contacte amb una nova generació d'arqueòlegs catalans que sempre se'n van considerar deixebles –Pere de Palol, Miquel Tarradell, Eduard Ripoll–, que va ser anomenada “la generació del mestre absent”.

De tornada a Mèxic, el 1954 fou nomenat investigador de l'Institut d'Història de la UNAM i, el 1963, investigador emèrit. Va centrar la seva atenció científica en l'estudi de la pintura rupestre, en el primer poblament d'Amèrica i en tota mena d'aspectes del passat de la península Ibèrica, des del paleolític a l'època romana. El 1966 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Heidelberg.

El professor Bosch Gimpera va mantenir la seva intensa activitat i va rebre tota mena de premis i de reconeixements internacionals fins a la seva mort, que li arribà a Mèxic el 9 d'octubre de 1974. La seva petjada a l'arqueologia europea i americana és inesborrable.

El nostre país i l'arqueologia catalana li deuen molt del que són avui, i és la nostra responsabilitat
transmetre el seu exemple i el seu llegat a les generacions futures.

Barcelona, 28 d’agost de 2008

Empúries: cent anys d’excavacions i d’interpretació del país

Tal i com he promès aquest migdia, aquí hi teniu el text de la meva intervenció a la taula rodona de la Universitat Catalana d'Estiu.

Abans de començar voldria agrair a l'organització de l'UCE que hagi programat aquest debat.

Encara que no se'n parli gaire, el patrimoni és un element essencial de la nostra identitat cultural. Sense patrimoni, entès en un sentit ampli que inclou també la llengua i la manera d'entendre el món, no seríem per a res diferents a qualsevol regió espanyola. Com diu el museòleg croat Tomislav Sola, els llocs amb patrimoni es visiten i es valoren, mentre que els llocs sense patrimoni s'exploten, s'esgoten i s'abandonen.

D'altra banda, tots els estudis que s'han fet fins ara demostren que cada euro que es destina a museus i a patrimoni en genera entre tres i deu de PIB.

Dins el nostre imaginari col·lectiu, les arrels gregues de la cultura catalana, i per tant, Empúries, haurien de tenir un paper essencial. Aquestes arrels gregues han estat reivindicades des de les darreries del segle XIX, amb la famosa carta de les autoritats catalanes al rei dels hel·lens, i van constituir la base teòrica del noucentisme.

És en aquest context de reivindicació nacional que comencen les excavacions d'Empúries, de la mà d'un arqueòleg que era moltes altres coses, entre elles un polític excepcional.

Tant va molestar a Espanya la reivindicació de la nostra hel·lenicitat, que encapçalaven noms de la talla de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Bosch Gimpera, que el franquisme de seguida es va haver d'inventar el concepte d'Iberia Graeca per a contrarrestar-la. I també va reivindicar i encara reivindica un suposat precedent romà d'unidad nacional.

No sé si és gaire conegut el treball del filòsof Joan Cavaller, “Teoria de les Nacions I. Kath'hel·lens”. En qualsevol cas, us el recomano com una obra essencial per comprendre el nostre país. Es tracta d'un treball amb vocació de polemitzar, amb aspectes discutibles, que renova i actualitza aquest discurs que vincula la nostra personalitat nacional als antecedents prerromans, a aquell poble iber que s'estenia des de Múrcia fins a Narbona i que adoptà tants elements de la cultura grega present a Empúries, però també a Roses, a Sagunt, a Dénia o a Alacant.

Encara que no ho sapiguem ni nosaltres mateixos, els catalans som grecs en molts aspectes i devem molt més del que sembla a aquells colons arribats de Focea al segle VI aC. Tingui raó o no en Cavaller, les arrels comunes amb la Grècia moderna són perceptibles en tots dos idiomes, i en els costums, les mentalitats i les maneres de viure i de veure el món. L'imperi mediterrani medieval, no era sinó una recuperació -conscient o inconscient- d'aquesta gran pàtria grega que anava des d'Empúries fins a l'Àsia Menor.

Els materials d'Empúries són presents a molts museus dels Països Catalans. El Museu de Prehistòria de València, per exemple, hi dedica una part de l'exposició permanent on ens mostra la ciutat com un element fonamental de conformació de la identitat. No m'imagino que en el Museu d'Etnologia annex hi mostressin la sardana sense provocar rebuig...

Malgrat això, de l'Empúries grega original se'n pot veure ben poca cosa. La major part d'allò que hi veiem actualment són restes posteriors a l'arribada dels romans, per bé que denoten que la llengua i la cultura gregues van continuar essent dominants a la ciutat durant molt de temps. La ciutat anterior encara s'ha d'excavar.

En les darreres dècades, al nostre país s'han invertit molts més diners que mai en l'arqueologia en general. Tot i això, els resultats científics i de difusió han estat mínims. Ni es fan publicacions especialitzades de bon nivell ni encara menys publicacions i exposicions dirigides al gran públic. La solució a aquesta paradoxa és un canvi de model: vincular els museus d'arqueologia del país a les excavacions arqueològiques des del mateix moment de la seva planificació, tot organitzant-los en una xarxa que estigui encapçalada per un museu nacional.

En una època en la gestió és cada cop més complexa i en la que el catàleg d'especialitats necessàries en el tractament del patrimoni arqueològic s'ha diversificat moltíssim, tan sols un museu en xarxa, estès pel territori, pot permetre's disposar dels recursos humans i materials necessaris. Només d'aquesta manera els jaciments poden donar de sí tot allò que la ciència i la societat n'esperen. Amb els mitjans tecnològics actuals, la localització física dels especialistes cada cop serà menys important.

L'únic patrimoni que creix constantment és l'arqueològic. D'obres d'art n'ingressen poquíssimes, als museus catalans, però en canvi cada any es fan unes dues mil intervencions arqueològiques els materials de les quals, de moment, queden condemnats als magatzems de les empreses o a les cases dels arqueòlegs, ja que el SAM de Girona està saturat. Els jaciments arqueològics que cal museitzar i obrir al públic es troben sovint en municipis que no poden fer-se càrrec dels costos i de la gestió que això representaria. La única possibilitat viable és un museu nacional en xarxa, que pugui ajudar els ajuntaments i els museus i jaciments existents per tal de donar-hi serveis de qualitat.

Hi ha una fracció del turisme que ens visita, i una part important del públic escolar i familiar, que busquen una visió de conjunt i l'han de poder trobar a la capital mateixa. Els museus de Tarragona i d'Empúries són museus monogràfics de monuments molt importants, però justament per això no poden presentar una visió de síntesi. Ens cal un aparador de l'arqueologia del país a la seva capital.

Barcelona ha de ser important dins els circuits internacionals d'exposicions d'arqueologia. No pot ser que les grans exposicions passin de llarg del nostre país o les hagi de portar una entitat privada com és la Caixa.

Empúries també ha de ser aprofitada com a element de projecció exterior i d'intercanvi científic i cultural amb els altres països amb presència grega.

I dins d'un museu amb aquestes característiques, s'anomeni com s'anomeni i tingui els límits temàtics que tingui, Empúries ha de ser una peça fonamental. Ha de ser el laboratori on s'experimentin els mètodes i les tecnologies més punters; ha de ser l'escola pràctica de l'arqueologia catalana; ha de ser un referent nacional del component hel·lènic de la nostra identitat.

Actualment, a causa del programa del centenari de les excavacions, Empúries absorbeix més de la meitat de les despeses corrents i el vuitanta per cent del pressupost d'inversions del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Aquests diners, però tan sols estan destinats a actuacions destinades a les infraestructures bàsiques: un magatzem de materials digne d'aquest nom, un centre d'acollida de visitants i poca cosa més. No hi ha recursos per a la recerca, l'excavació o la restauració, i encara menys per fer una versió virtual del jaciment que el faci comprensible per al públic i faciliti al mateix temps la integració de les dades científiques. Una ciberempúries sobre la qual es podrien construir tota mena d'aplicacions didàctiques i lúdiques.

Si el Pla de Museus del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació té un problema seriós, no és pas l'oposició contra els seus aspectes més polèmics. La principal amenaça, és econòmica. L'aplicació del Pla necessita un increment molt substancial dels recursos que es destinen als museus, com ho necessita tot el conjunt del patrimoni cultural. I en aquests moments no disposem ni tan sols dels recursos necessaris per garantir la prestació dels serveis museístics més bàsics.

Cal que els nostres polítics assumeixin aquestes necessitats i aconsegueixin que es destinin als museus i al patrimoni els diners mínims necessaris. Les polítiques de patrimoni també són polítiques socials, destinades a millorar l'educació, el lleure i la consciència dels ciutadans.


I permeteu-me que introdueixi, per acabar, un altre tema preocupant. El mateix any en què celebrem el centenari de les excavacions que van permetre recuperar les nostres arrels gregues, tancaran el consolat hel·lènic de Barcelona. Com és que ningú no ho troba alarmant?

El déu és de nou a casa seva

Des d'ahir al matí, l'Esculapi d'Empúries torna a ser a la ciutat que el va encarregar i adoptar ara fa vint-i-dos segles.

Per aquest motiu i pels treballs de restauració de la peça, la Vanguardia em dedica un magnífic, i immerescut, semàfor verd.

Amb el trasllat de l'estàtua d'Asclepi-o-de-Serapis, no he fet més que complir amb el meu deure i amb una decisió del Parlament de Catalunya de l'any 2004, que és en tot cas qui té dret al semàfor.

Tampoc no puc, de cap de les maneres, penjar-me una medalla per un procés d'estudi i de restauració modèlic, que ja em vaig trobar encarrilat per la meva antecessora, la Dra. Núria Rafel i Fontanals, i que també és mèrit del restaurador del MNAC Àlex Masalles, i de tota la comissió d'experts que va participar en el projecte. Ells són els que mereixen les felicitacions.

És del tot comprensible el valor sentimental que aquesta peça té per als habitants de l'Escala. L'Esculapi d'Empúries hi és tot un símbol, com també és símbol de les arrels clàssiques de tota la cultura catalana.

A partir de dissabte podrà ser visitat a la seu d'Empúries del Museu d'Arqueologia de Catalunya, en una nova sala que li ha estat dedicada.

I començarà la commemoració del centenari de les excavacions...

Esculapi o Asclepi?

Des del 27 d'octubre és oberta l'exposició L'Esculapi. El retorn del déu a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Estic molt content del resultat d'aquesta exposició, i els que l'han visitada ens feliciten amb entusiasme, així que espero que sigui l'èxit de l'any.

L'exposició presenta l'estàtua coneguda com l'Esculapi d'Empúries, tot embolcallant-la d'un ambient, una música i una olor molt especials. Explica també com es van iniciar les excavacions d'Empúries, com va ser trobada, i què té això a veure amb el naixement del noucentisme. Crec que hi hem aconseguit un bon equilibri entre la informació i l'emoció, que és el repte més difícil que té la museografia.

L'ambient d'olor l'ha fet generosament l'empresa Puig Beauty & Fashion, amb una combinació de les olors dels productes que se sap que s'ofrenaven als temples grecs: vi, mel, sarments, mirra, cardamom, llentiscle,... És una creació del perfumista Rosendo Mateu que ratlla la categoria d'obra d'art.

Al llibre de visites de l'exposició hi ha qui demana que comercialitzem el perfum. Caldrà estudiar-ho, si el creador ho vol. Però entre les felicitacions hi ha d'altres notes que em preocupen més, com les que demanen que anomenem l'estàtua Asclepi o Asklepios en lloc d'Esculapi, perquè indiquen que hi ha visitants que no han entès res...

L'Esculapi d'Empúries és possible que mai no fós Esculapi, sinó que directament arribés a Empúries com a Serapis. La identificació amb un o altre déu no és tan fàcil ni clara com sembla. Ho podeu descobrir en l'exposició. Així, doncs, per què hem d'hel·lenitzar un nom dubtós?

Com que la identificació no és clara i l'estàtua té un nom popular consolidat, és amb aquest nom, L'Esculapi d'Empúries, com creiem que ha de ser denominada. Jo sóc filhel·lenista, però hel·lenitzar el nom de l'estàtua quan sabem que possiblement no és el nom correcte, seria una bajanada. I perdoneu la contundència. Trobareu totes les dades i arguments en el catàleg de l'exposició.

Una altra queixa que em sorprèn és la de l'idioma. L'exposició està retolada en català, amb alguns textos en què es conserva la versió original castellana i una única frase en grec, que no està traduïda. Al costat de l'entrada hi ha jocs de còpies de tots els textos a disposició dels visitants, traduïts al castellà i a l'anglès. Aviat hi afegirem el francès. També tenim vint còpies en Braille per si ens visiten grups d'invidents. Es tracta, bàsicament, de no omplir les parets de textos confusos com s'esdevé normalment quan es vol posar tot als plafons en diversos idiomes. Els comentaris que deixen els estrangers (entre els quals hi ha japonesos, suecs, holandesos,...) són unànimement molt elogiosos.

Doncs bé, les queixes que hi ha sobre l'idioma de l'exposició són totes en castellà, i en bona part aclareixen que l'autor ja l'entén el català... alguna clareix que això no és cosmopolita...

Com a experiment, avui hem penjat a internet una visita a l'exposició, comentada per mi mateix, en català, castellà, francès i anglès. Quatre fitxers de trenta minuts completament artesanals que es poden descarregar al mòbil o a l'mp3.

Un tema que al final no hem tractat a l'exposició i que és molt interessant és la repercussió iconogràfica de l'Esculapi, que té còpies repartides per tota Barcelona i ha inspirat logos, segells, cartells turístics, rètols d'establiments,... Fins i tot hi ha una pizzeria de Sant Martí d'Empúries que n'ha registrat el domini .com.

A veure ara com s'ho faran per posar-hi els braços...

Arqueologia i identitat nacional

S'acaben les vacances i viatjar pel món sempre provoca comparacions i reflexions. Aprofitant que passàvem per París, vaig fer una visita al Patrick Périn, director del Musée d'Archéologie Nationale de Saint-Germain-en-Laye.

És un museu que s'enfronta a problemes molt similars als que té la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i estic segur que el contacte donarà a lloc a futures col·laboracions, que no han existit en els darrers anys.

Deia en Périn que a França, com a Catalunya i com a Espanya, no es percep l'arqueologia com a un element important de la identitat nacional, i que això provoca el desinterès del món polític i una gasiveria extrema en els recursos disponibles per als museus arqueològics.

A França, després del referèndum de la constitució europea i de les darreres eleccions, sembla que tothom situa els temes identitaris al centre de la política, i ningú no ho troba estrany ni se n'avergonyeix. De fet és allò que passa en aquests moments arreu d'Europa i del Món, davant els potents vents globalitzadors que amenacen amb escombrar la diversitat cultural.

Però aquesta seria una altra reflexió.

El fet és que hi ha molts països que sí que situen l'arqueologia entre els elements que els caracteritzen davant el món i que hi inverteixen esforços proporcionalment molt importants. I que fins no fa pas massa anys França utilitzava l'antecendent dels gals com a ingredient de la seva essència, de la mateixa manera que certs sectors espanyols afirmen sense vergonya l'arrel visigòtica de la sacrosanta unitat.

A Catalunya, les excavacions d'Empúries d'ara fa cent anys van crear una consciència sobre l'arrel hel·lènica de la nostra cultura, que es va vincular estretament al naixement del noucentisme i que s'utilitza com a argument de força a La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Les aportacions de Pere Bosch Gimpera sobre l'arrel ibèrica dels Països Catalans van tenir molt d'impacte als anys trenta i van ser reivindicades ferventment pel malaurat Miquel Cura.

Potser ha arribat l'hora de recordar a la societat aquestes arrels prerromanes que van fer dels catalans un poble obert a la mediterrània i a les idees noves, amant del comerç i de la cuina, curós del seu territori i de la seva personalitat. I també un poble que ja va perdre una vegada la llengua, per bé que l'influx de l'iber acabés creant-ne una de nova a partir del llatí.

El proper centenari de les excavacions d'Empúries hauria de ser una bona ocasió per reivindicar aquells immigrants de l'Àsia Menor que ens van donar el primer impuls cap al futur.