dimarts, 30 de desembre del 2008

Un ou ferrat per a'n Brossa

Avui fa deu anys, ja, que ens va deixar en Joan Brossa.
Vull afegir-me a la commemoració blocaire amb una petita anècdota d'aquell gran home, tan incòmode per a molts i tan lúcid per als altres.
Vaig conèixer en Brossa l'any 93, quan dirigia els museus municipals de Sabadell i vam presentar al Museu d'Art el seu llibre-objecte Trasllats, un poemari d'en Brossa amb serigrafies i collages d'Alfons Borrell.
Després de la presentació, el regidor de cultura de l'època i la seva incompetent mà dreta havien organitzat un sopar a un restaurant ben fi de la ciutat, d'aquells que no es poden pagar amb un sou de director de museu.
En Brossa i jo ens vam entendre de seguida, perquè teníem una manera semblant de veure el món. Mentre ens assèiem, em demanava si seria possible que s'instal·lés a viure durant uns dies a la part noble de la casa Turull, seu del Museu d'Art i antiga residència d'una família influent i rica que donà algun diputat a Madrid i feina, per poc sou, a molta gent.
Em va semblar magnífic, tot i que al regidor no li va semblar tant bé i no es va poder fer. I això que en Brossa estava disposat a cedir al Museu tot allò que hi creés...
Mentre en parlàvem van portar la carta, amb plats complicats de noms llarguíssims. En Brossa hi va fer una ullada ràpida, la va tancar, i va dir, davant l'astorament dels pihoprogres que l'envoltaven: "Vull un ou ferrat".
Joan, t'enyoro!

dilluns, 29 de desembre del 2008

Pere Bosch Gimpera (1891-1974)

Article publicat a la revista Auriga, 52, tardor del 2008


A la història de tots els països hi ha personatges excepcionals, persones de qualitats tan extraordinàries que amb prou feina se'n pot trobar una a cada generació. Pere Bosch Gimpera, l'arqueòleg català més universal de tots els temps, n'és un clar exemple.

Barceloní nascut el 22 de març de 1891, va passar l’adolescència i joventut en aquella dècada prodigiosa i convulsa en què una conjunció de veritables genis engegava un programa de regeneració del país fonamentat en la cultura i en la civilitat. El fort component filohel·lènic que amarava el noucentisme havia d'influir en els primers interessos de Bosch, que sempre es reconegué deixeble de dos magnífics hel·lenistes: Antoni Rubió i Lluch i Lluís Segalà i Estalella. A la Universitat de Barcelona, on estudià Dret i Lletres, fou company d'estudis de Lluís Nicolau d'Olwer, de Jordi Rubió, de Ramon d'Abadal i de Carrasco i Formiguera, entre d'altres. Mentre hi estudiava, col·laborà amb Joan Maragall en la traducció en vers dels Himnes homèrics.

Als dinou anys passà un curs a Madrid, que li permeté fer la tesi doctoral en Lletres, sobre la traducció i l'estudi d'uns poemes de Βακχυλίδης de Κέα, que mai no va publicar, i la tesi doctoral en Dret, sobre el dret de la guerra a Grècia.

El curs 1911-1912 el dedicà a fer un viatge d'estudis per Europa, amb base a Berlín. Allà, als vint anys, davant les escultures del frontó del temple d'Αφάια d’Αίγινα dins la Glyptotheke muniquesa, hi descobrí la seva vocació per l'arqueologia. I de ben segur que allà li nasqué el desig de fer un museu semblant a Barcelona, amb la mateixa filosofia.

El destí de Bosch va fer un tomb. A partir d'aquell moment, la filologia grega perdia un talent prometedor, i el guanyava l'arqueologia. Amb l'ajut de l'hel·lenista Ulrich von Wilamowitz-Moellendorf, començà a treballar amb l'estudiós dels vasos grecs d'Empúries, Adolf Frickenhaus, que li aconsellà estudiar prehistòria amb Hubert Schmidt i amb Gustaf Kossinna, fundador de la etnoarqueologia i difusionista convençut, dos trets que van influenciar Bosch la resta de la seva vida. També viatjà a Erlangen per conèixer el professor Adolf Schulten.

L'estiu del 1912 el dedicà a visitar els museus d'Estocolm, Copenhague, Londres, París, Florència i Roma. El curs següent va fer oposicions al Cuerpo Superior de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, però no les va guanyar. També publicà el seu primer article d'arqueologia, “La ceràmica grega”, a l'anuari de l'IEC.

El 1913 tornà a Berlín com a assistent de Hubert Schmidt al Museum für Völkerkunde, mentre participava en excavacions a Bulgària i estudiava arqueologia grega amb Gerhard Rodenwaldt i Georg Loeschcke, i prehistòria amb Kossinna. Allà el va sorprendre la guerra europea i el seu retorn a Barcelona fou tota una aventura.

Llavors començà a col·laborar amb Josep Puig i Cada falch en la creació del Servei d'Investigacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1915 viatja a Madrid per tal de cercar la complicitat dels factòtums de l'arqueologia espanyola. Col·labora amb Agustí Duran i Sampere a Sidamon, i amb Joan Serra Vilaró en l'estudi dels dòlmens del Solsonès. Amb Duran, Llorenç Pérez Temprado i Josep Colo minas, fa la primera campanya d'excavacions als poblats ibèrics de la Franja. A finals del 1915 és nomenat director del Servei d'Investigacions Arqueològiques, instal·lat a les golfes del palau de la Generalitat. Tenia tan sols vint-i-quatre
anys.

L'any 1916 guanyà, al segon intent, la càtedra d'Història Universal Antiga i Mitjana de la Universitat de Barcelona, on es limità a explicar la part antiga de l'assignatura. En el primer curs tingué com a deixeble Lluís Pericot, i el curs següent, el 1917/18, Josep de Calassanç Serra-Ràfols, el seu germà Elies i Albert del Castillo, que aviat foren també col·laboradors seus al
Servei.

L'activitat arqueològica del Servei, entre el 1916 i el 1923, fou impressionant. Tot comptant amb el suport entusiàstic de Prat de la Riba i de Puig i Cadafalch, es desplegà arreu dels Països Catalans i amb una intensitat increïble, abastant tots els períodes de la prehistòria i de l'antiguitat. Aquells anys van revolucionar els coneixements sobre el passat del nostre país i van representar un model que posava l'arqueologia catalana en posicions capdavanteres a escala mundial.

Les intervencions seguien una metodologia estratigràfica i eren enregistrades en diaris de camp, d'acord amb les directrius de Bosch, i abastaven des de coves amb hàbitat prehistòric fins a edificis romans, passant per necròpolis de diverses èpoques, pintures rupestres i monuments talaiòtics. Es publicaven sistemàticament, sovint a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, que esdevingué una revista de referència per a l'arqueologia a escala internacional.

Els Servei va organitzar la seva acció territorial tot partint de la idea de Bosch de basar-se en els grups i les organitzacions locals existents, en lloc de crear una estructura completament nova i artificial. Una idea de Bosch –aquesta de l'aprofitament reglamentat de les xarxes locals– que té encara molt de camí per fer.

El mateix dia de la inauguració del Servei, Puig i Cadafalch anuncià que la propera inauguració seria la del museu, i des de llavors es començaren a constituir les col·leccions i la biblioteca del futur Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Malauradament, la dictadura de Primo de Rivera tallà en sec l'activitat del Servei al setembre de 1923. Refugiat a la seva càtedra universitària, Bosch inicià la publicació, amb Adolf Schulten, de les Fontes Hispaniae Antiquae, i reorientà la seva activitat i la dirigí cap al reconeixement internacional de l'arqueologia catalana.

El mateix any 1923, en una reunió per oferir la col·laboració de l'IEC en la publicació del Corpus Vasorum Antiquorum, aconseguí que la nostra acadèmia nacional ingressés com a membre de ple dret en la Unió Acadèmica Internacional, on continua essent present al mateix nivell que les altres acadèmies estatals del món.

Bosch es revelà com un veritable internacionalista, convençut com estava de la necessitat de fer ciència tot superant les fronteres. El 1921 fou convidat a impartir un semestre a la Universitat de Berlín i, durant la dictadura, participà en tota mena de congressos i reunions a Brussel·les, Tolosa de Llenguadoc, Heidelberg, Erlangen, Sardenya, Oxford, Londres, Frankfurt, Mainz, Florència,
Atenes, Rodes, Alger... Organitzà, a la Universitat de Barcelona, el Congrés d'Arqueologia Clàssica del 1929, i aprofità l'Exposició Universal d'aquell any per presentar una mostra de materials prehistòrics, dins l'exposició El arte en España. També tingué un paper fonamental
en la creació dels Con gressos Internacionals de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques.

Tot i aquest internacionalisme, o potser a causa d'aquest, Bosch insistia moltíssim en la importància de fer ciència i publicar-la en llengua catalana. I és que també fou un militant destacat d'Acció Catalana. La seva vocació política sembla que nasqué arran de la seva
implicació en els moviments per la reforma de la universitat, i la canalitzà amb l'objectiu de crear un centre arqueològic de nivell internacional.

Durant la dictadura de Primo, l'Escola Catalana d'Arqueologia es féu major d'edat i s'escampà. Entre els deixebles de Bosch d'aquests anys hi ha Salvador Espriu, Joan Maluquer de Motes, Julio Martínez Santolalla, Concepció Gener, Francesc Esteve Gàlvez, Salvador Roca, Mercè Muntañola... Dos anys després de llegir la seva tesi sobre dólmens, el 1923, Lluís Pericot guanyà una càtedra a Santiago de Compostel·la, on fou substituït per Albert del Castillo el 1927, ja que aconseguí la de València. Allà, juntament amb Isidre Ballester, participà en la fundació del Servei
d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació Provincial.

El 1931, amb el canvi de règim, arribà l'hora de dur els somnis a la realitat. Elegit degà de la Facultat de Lletres, Bosch participà en la redacció dels estatuts que transformaren la Universitat de Barcelona en Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou el segon rector, des del 1933 fins al 1939.

La seva obra cabdal, Etnología de la Península Ibérica, fou publicada el 1932 i esdevingué un llibre polèmic, perquè feia remuntar les arrels dels pobles ibèrics fins a la prehistòria, tot negant l'existència d'una raça espanyola, afirmació inacceptable per als sectors més recalcitrants del país veí.

Fins al 1932, els materials de les excavacions arqueològiques de l'IEC es mostraven al Museu General, que estava instal·lat a l'actual Palau del Parlament, a la Ciutadella. Des del 1929, Bosch somniava transformar aquell edifici en un Museu d'Arqueologia, gran i modern, però quan s'hi va instal·lar el Parlament el 1932, va decidir, juntament amb el conseller Ventura Gassol, aprofitar per al projecte el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició del 29, on encara és actualment.

El Museu d'Arqueologia de Catalunya havia de reunir les col·leccions del de la Ciutadella i del Museu Provincial d'Antiguitats –ubicat a la capella de Santa Àgata i creat el 1879, que era de l'Estat i estava en una situació lamentable. El mateix any 1932 es creà un patronat, presidit per Puig i Cadafalch, se li traspassaren les col·leccions i es nomenà Bosch Gimpera com a primer director. L'any següent se li annexaren les excavacions d'Empúries, on Bosch rellevà Puig i
Cadafalch.

La concepció que Bosch tenia del nou museu nacional era la d'una institució científica que havia d'incloure el Servei d'Investigacions Arqueològiques, el Seminari d'Arqueologia de la Universitat, una biblioteca especialitzada de nivell internacional, tallers de restauració, laboratoris de recerca i serveis de publicacions i de difusió. Un organisme compacte que s'ocupés del patrimoni arqueològic del país en tots els seus aspectes i que disposés de delegacions comarcals, per donar suport als museus locals i a la protecció dels jaciments.

L'ambientació del Museu, allò de què avui en diríem la museografia, fou a càrrec de l'arquitecte Josep Gudiol, tot partint de les idees de Bosch. Com que no es disposava de pressupost, el fill de Domènec i Montaner es féu càrrec del cost de les obres, a partir del compromís verbal de Ventura Gassol. El 1934 es finalitzà el projecte i s'obriren al públic les sales de Mallorca i d'Empúries i la part central, on hi havia una reproducció del mosaic de Centcelles, una evocació
d'una casa romana de Badalona, els dos grans mosaics del circ, i diferents sepulcres i elements arquitectònics reconstruïts.

El primer pressupost fou aprovat el 2 d'octubre del 1934 i, pocs dies després, tant el govern com el director del Museu eren empresonats com a conseqüència del fracàs de la proclamació de la República Catalana.

Bosch fou suspès per un any en les seves funcions com a rector de la Universitat, cosa que aprofità per fer una gira de conferències per Alemanya i per organitzar i presidir a Barcelona la Conferència Internacional de Prehistòria del Mediterrani.

El 3 de novembre de 1935 es féu la inauguració oficial del Museu, en la qual el conseller de cultura afirmà: “Aquest Museu sempre comptarà amb el su port de les autoritats.” El 29 de novembre del 1935 esdevé membre numerari de la Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

En esclatar la guerra, Bosch s'ocupà de la protecció del patrimoni del país, mentre tirava endavant excavacions a Empúries i Sant Cugat del Vallès, i participava en l’organització de l'exposició d'art català que es féu al Jeu de Paume de París el 1936. També pronuncià diverses conferències a l'estranger per de fensar la política de protecció del patrimoni de la República.

El juny del 1937 fou nomenat conseller de Justícia i Dret del govern de la Generalitat, càrrec des del qual intentà imposar l'ordre i defensar-se de les contínues ingerències del govern de la República. Un dels refugis per a la protecció del patrimoni que Bosch havia previst, el mas Perxés d'Agullana, fou el darrer refugi dels governs de Catalunya i d'Euskadi abans de marxar a
l'exili. Bosch passà la frontera en automòbil, acompanyat per Pau Vila i seguit per un bibliobús que transportava els nostres millors intel·lectuals, per facilitar-los el pas de la frontera.

A l'exili, es traslladà a Oxford, des d’on marxà cap a Panamà, Colòmbia i Mèxic, on finalment trobà un bon recer. Es nacionalitzà mexicà i fou nomenat professor de la Universidad Nacional Autónoma i de la Escuela Nacional de Antropología. Impartí cursos arreu del continent i el 1948 fou nomenat director de la Divisió de Filosofia i Humanitats de la UNESCO, des d'on organitzà la Unió Internacional de Ciències Antropològiques i Etnològiques i fou el promotor de la creació
de la Unió Internacional de Ciències Pre històriques i Protohistòriques, de la qual fou no menat president honorari perpetu. Mentrestant, ocupava la presidència d'Acció Catalana Republicana a l'exili. El 1955 denuncià Espanya davant el Comissariat de Drets Humans de l'ONU per la repressió de la cultura catalana.

Des de París va poder entrar en contacte amb una nova generació d'arqueòlegs catalans que sempre se'n van considerar deixebles –Pere de Palol, Miquel Tarradell, Eduard Ripoll–, que va ser anomenada “la generació del mestre absent”.

De tornada a Mèxic, el 1954 fou nomenat investigador de l'Institut d'Història de la UNAM i, el 1963, investigador emèrit. Va centrar la seva atenció científica en l'estudi de la pintura rupestre, en el primer poblament d'Amèrica i en tota mena d'aspectes del passat de la península Ibèrica, des del paleolític a l'època romana. El 1966 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Heidelberg.

El professor Bosch Gimpera va mantenir la seva intensa activitat i va rebre tota mena de premis i de reconeixements internacionals fins a la seva mort, que li arribà a Mèxic el 9 d'octubre de 1974. La seva petjada a l'arqueologia europea i americana és inesborrable.

El nostre país i l'arqueologia catalana li deuen molt del que són avui, i és la nostra responsabilitat
transmetre el seu exemple i el seu llegat a les generacions futures.


Barcelona, 28 d’agost de 2008

dimarts, 23 de desembre del 2008

Per fi el MAC ha renovat la web



Gairebé tres mesos després d'allò que estava previst, perquè el 30 de setembre estava pràcticament llesta, el MAC ha renovat la pàgina web, tot substituïnt l'antiga, que es remuntava a la prehistòria d'internet i era de disseny casolà i més aviat lletjota. Res a veure amb la nova.

La nova pàgina és el resultat de dos anys de treball de tot l'equip, i molt especialment de Marta Sáez, una tècnica de primeríssima clase que, com fa de free-lance, només apareix a l'organigrama al grup de col·laboradors...

Veig que al final han decidit no penjar-hi els pdf de les publicacions, tal com estava previst, ni tampoc les fotos de baixa resolució de l'arxiu fotogràfic, o potser ho faran més endavant. També cal esperar que no triguin a posar-hi accés a versions digitals de l'arxiu i les col·leccions completes del museu. En qualsevol cas, penso que és un avanç important per al Museu d'Arqueologia de Catalunya i una bona notícia per a tots els que l'estimem.

dimarts, 30 de setembre del 2008

Comiat

Avui és el meu darrer dia com a director del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

El conseller Tresserras va acceptar dijous passat la meva carta de dimissió, que es fonamenta en la impossibilitat de redreçar la greu situació del museu amb els mitjans disponibles i sense suport polític, i també en la manca de sintonia entre les polítiques de patrimoni que desplega la conselleria i les propostes que he estat defensant públicament durant els darrers vint anys, i que esperava poder aplicar al MAC.

Vaig entomar aquesta feina fa dinou mesos i vuit dies amb molta il·lusió, però conscient de l'estat lamentable en què es trobava el museu en totes les seves seus. Esperava que les principals dificultats serien internes, però em negava a acceptar les veus de Cassandra que diuen que el MAC no te remei. I encara penso que hauria estat possible donar-li el tomb si hagués tingut una mica més de suport per part dels qui regeixen la política cultural d'aquest país. He fet tant com he pogut.

He de reconèixer, però, que he fracassat. He fracassat perquè no he estat capaç de convèncer els meus superiors jeràrquics de l'enorme potencial d'aquesta institució, de la qualitat del seu equip humà i de la necessitat de fer-li una empenta, per superar anys i anys de desídia, d'escassedat pressupostària i de canvis constants de directors i de projectes. Sabia el risc que corria si no era capaç de convèncer de la necessitat de recuperar i d'actualitzar el projecte original d'aquest museu, la idea de fer un museu dispers pel territori, de l'estil dels dels Lander alemanys, amb un paper en la gestió del patrimoni arqueològic de tot el país. Una xarxa on hi conflueixi la recerca, la conservació, la docència, la difusió i la presència pública de l'arqueologia i en la que hi col·laborin totes les institucions, entitats i persones que ho desitgin.

No és temps ja, per a somniar. Si més no per a mí. Deixo, però, anotat aquest somni per si algú el vol recollir.

Demà tornaré al meu lloc com a funcionari de carrera de la Diputació de Barcelona, a l'Oficina de Patrimoni Cultural.

I espero que aviat hi haurà un nou director a qui desitjo molta sort i, sobre tot, temps suficient per fer feina.

Ha estat un honor seure aquest temps a la taula de Bosch Gimpera, però sobre tot ha estat un honor poder col·laborar amb vosaltres.
ADDENDA
Crec que deixo totes les seus del museu millor que quan les vaig trobar: Empúries amb l'Esculapi, una sala nova per a l'estàtua i un nou dipòsit arqueològic gairebé acabat, la rehabilitació del fòrum quasi acabada i un nou centre d'acollida de visitants en projecte. El vaixell Thetis del CASC amb mampares noves; Girona amb una nova exposició permanent i un nou vestíbula Galligants; Olèrdola amb l'església de Sant Miquel restaurada i lavabos nous.
A Ullastret progressa la recerca i les excavacions d'un veritable palau d'època ibèrica. S'ha tancat el solar i s'han fet projectes i excavacions al Molí d'Espígol de Tornabous, i a Tivissa, s'ha endegat l'adequació de la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles.
A Barcelona s'ha arranjat la façana, la sala de descans dels treballadors i els magatzems, i disposem d'un projecte pendent d'adjudicar per restaurar la vella teulada; en pocs dies s'enllestirà la renovació de les sales de prehistòria i es penjarà la nova web de tot plegat.
Tan sols lamento no haver pogut solucionar les delicades situacions laborals d'alguns dels treballadors, i no haver estat capaç de tirar endavant la implantació d'un organigrama.

dimecres, 20 d’agost del 2008

Empúries: cent anys d’excavacions i d’interpretació del país

Tal i com he promès aquest migdia, aquí hi teniu el text de la meva intervenció a la taula rodona de la Universitat Catalana d'Estiu.

Abans de començar voldria agrair a l'organització de l'UCE que hagi programat aquest debat.

Encara que no se'n parli gaire, el patrimoni és un element essencial de la nostra identitat cultural. Sense patrimoni, entès en un sentit ampli que inclou també la llengua i la manera d'entendre el món, no seríem per a res diferents a qualsevol regió espanyola. Com diu el museòleg croat Tomislav Sola, els llocs amb patrimoni es visiten i es valoren, mentre que els llocs sense patrimoni s'exploten, s'esgoten i s'abandonen.

D'altra banda, tots els estudis que s'han fet fins ara demostren que cada euro que es destina a museus i a patrimoni en genera entre tres i deu de PIB.

Dins el nostre imaginari col·lectiu, les arrels gregues de la cultura catalana, i per tant, Empúries, haurien de tenir un paper essencial. Aquestes arrels gregues han estat reivindicades des de les darreries del segle XIX, amb la famosa carta de les autoritats catalanes al rei dels hel·lens, i van constituir la base teòrica del noucentisme.

És en aquest context de reivindicació nacional que comencen les excavacions d'Empúries, de la mà d'un arqueòleg que era moltes altres coses, entre elles un polític excepcional.

Tant va molestar a Espanya la reivindicació de la nostra hel·lenicitat, que encapçalaven noms de la talla de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Bosch Gimpera, que el franquisme de seguida es va haver d'inventar el concepte d'Iberia Graeca per a contrarrestar-la. I també va reivindicar i encara reivindica un suposat precedent romà d'unidad nacional.

No sé si és gaire conegut el treball del filòsof Joan Cavaller, “Teoria de les Nacions I. Kath'hel·lens”. En qualsevol cas, us el recomano com una obra essencial per comprendre el nostre país. Es tracta d'un treball amb vocació de polemitzar, amb aspectes discutibles, que renova i actualitza aquest discurs que vincula la nostra personalitat nacional als antecedents prerromans, a aquell poble iber que s'estenia des de Múrcia fins a Narbona i que adoptà tants elements de la cultura grega present a Empúries, però també a Roses, a Sagunt, a Dénia o a Alacant.

Encara que no ho sapiguem ni nosaltres mateixos, els catalans som grecs en molts aspectes i devem molt més del que sembla a aquells colons arribats de Focea al segle VI aC. Tingui raó o no en Cavaller, les arrels comunes amb la Grècia moderna són perceptibles en tots dos idiomes, i en els costums, les mentalitats i les maneres de viure i de veure el món. L'imperi mediterrani medieval, no era sinó una recuperació -conscient o inconscient- d'aquesta gran pàtria grega que anava des d'Empúries fins a l'Àsia Menor.

Els materials d'Empúries són presents a molts museus dels Països Catalans. El Museu de Prehistòria de València, per exemple, hi dedica una part de l'exposició permanent on ens mostra la ciutat com un element fonamental de conformació de la identitat. No m'imagino que en el Museu d'Etnologia annex hi mostressin la sardana sense provocar rebuig...

Malgrat això, de l'Empúries grega original se'n pot veure ben poca cosa. La major part d'allò que hi veiem actualment són restes posteriors a l'arribada dels romans, per bé que denoten que la llengua i la cultura gregues van continuar essent dominants a la ciutat durant molt de temps. La ciutat anterior encara s'ha d'excavar.

En les darreres dècades, al nostre país s'han invertit molts més diners que mai en l'arqueologia en general. Tot i això, els resultats científics i de difusió han estat mínims. Ni es fan publicacions especialitzades de bon nivell ni encara menys publicacions i exposicions dirigides al gran públic. La solució a aquesta paradoxa és un canvi de model: vincular els museus d'arqueologia del país a les excavacions arqueològiques des del mateix moment de la seva planificació, tot organitzant-los en una xarxa que estigui encapçalada per un museu nacional.

En una època en la gestió és cada cop més complexa i en la que el catàleg d'especialitats necessàries en el tractament del patrimoni arqueològic s'ha diversificat moltíssim, tan sols un museu en xarxa, estès pel territori, pot permetre's disposar dels recursos humans i materials necessaris. Només d'aquesta manera els jaciments poden donar de sí tot allò que la ciència i la societat n'esperen. Amb els mitjans tecnològics actuals, la localització física dels especialistes cada cop serà menys important.

L'únic patrimoni que creix constantment és l'arqueològic. D'obres d'art n'ingressen poquíssimes, als museus catalans, però en canvi cada any es fan unes dues mil intervencions arqueològiques els materials de les quals, de moment, queden condemnats als magatzems de les empreses o a les cases dels arqueòlegs, ja que el SAM de Girona està saturat. Els jaciments arqueològics que cal museitzar i obrir al públic es troben sovint en municipis que no poden fer-se càrrec dels costos i de la gestió que això representaria. La única possibilitat viable és un museu nacional en xarxa, que pugui ajudar els ajuntaments i els museus i jaciments existents per tal de donar-hi serveis de qualitat.

Hi ha una fracció del turisme que ens visita, i una part important del públic escolar i familiar, que busquen una visió de conjunt i l'han de poder trobar a la capital mateixa. Els museus de Tarragona i d'Empúries són museus monogràfics de monuments molt importants, però justament per això no poden presentar una visió de síntesi. Ens cal un aparador de l'arqueologia del país a la seva capital.

Barcelona ha de ser important dins els circuits internacionals d'exposicions d'arqueologia. No pot ser que les grans exposicions passin de llarg del nostre país o les hagi de portar una entitat privada com és la Caixa.

Empúries també ha de ser aprofitada com a element de projecció exterior i d'intercanvi científic i cultural amb els altres països amb presència grega.

I dins d'un museu amb aquestes característiques, s'anomeni com s'anomeni i tingui els límits temàtics que tingui, Empúries ha de ser una peça fonamental. Ha de ser el laboratori on s'experimentin els mètodes i les tecnologies més punters; ha de ser l'escola pràctica de l'arqueologia catalana; ha de ser un referent nacional del component hel·lènic de la nostra identitat.

Actualment, a causa del programa del centenari de les excavacions, Empúries absorbeix més de la meitat de les despeses corrents i el vuitanta per cent del pressupost d'inversions del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Aquests diners, però tan sols estan destinats a actuacions destinades a les infraestructures bàsiques: un magatzem de materials digne d'aquest nom, un centre d'acollida de visitants i poca cosa més. No hi ha recursos per a la recerca, l'excavació o la restauració, i encara menys per fer una versió virtual del jaciment que el faci comprensible per al públic i faciliti al mateix temps la integració de les dades científiques. Una ciberempúries sobre la qual es podrien construir tota mena d'aplicacions didàctiques i lúdiques.

Si el Pla de Museus del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació té un problema seriós, no és pas l'oposició contra els seus aspectes més polèmics. La principal amenaça, és econòmica. L'aplicació del Pla necessita un increment molt substancial dels recursos que es destinen als museus, com ho necessita tot el conjunt del patrimoni cultural. I en aquests moments no disposem ni tan sols dels recursos necessaris per garantir la prestació dels serveis museístics més bàsics.

Cal que els nostres polítics assumeixin aquestes necessitats i aconsegueixin que es destinin als museus i al patrimoni els diners mínims necessaris. Les polítiques de patrimoni també són polítiques socials, destinades a millorar l'educació, el lleure i la consciència dels ciutadans.


I permeteu-me que introdueixi, per acabar, un altre tema preocupant. El mateix any en què celebrem el centenari de les excavacions que van permetre recuperar les nostres arrels gregues, tancaran el consolat hel·lènic de Barcelona. Com és que ningú no ho troba alarmant?

diumenge, 27 de juliol del 2008

Museu ocell


Hegoak ebaki banizkio

nerea izango zen,

ez zuen aldegingo.

Bainan, honela

ez zen gehiago txoria izango

eta nik...

txoria nuen maite.
Pels que no entengueu l'euskera, trobareu traduccions a diversos idiomes aquí.

dimarts, 15 de juliol del 2008

Lupa Capitolina o Serp Estival?

Tots els mitjans de comunicació del món dediquen en les darreres hores espais destacats a la suposada notícia que desmenteix l'origen etrusc i data en època medieval la fabricació de la famosíssima Lupa Capitolina, símbol de la ciutat i de l'imperi romà.

La notícia parteix d'un article publicat al diari La Reppubblica per l'ex-sopraintendente ai beni culturali de Roma Adriano La Regina i anomenat La lupa del Campidoglio è medievale, la prova è nel test al carbonio.


Ha estat recollida de forma acrítica per tota mena de mitjans, BBC inclosa, sense qüestionar-la en absolut, com si fos una gran novetat i com si fos científicament possible.

Com carai es data una estàtua de bronze amb el mètode del Carboni 14? Aquest isòtop radiactiu només és útil per datar matèria orgànica que hagi estat aïllada de l'atmosfera. El bronze és orgànic?

La Regina ha generat la mateixa notícia un parell de vegades des del 17 de novembre del 2006, sense afegir-hi suposades proves científiques, i cada vegada ha tingut un ressó excessiu, considerant que la polèmica entre els científics que la consideren una peça associada a l'art etrusc i els que pensen que és una peça medieval es remunta a l'any 1854. Des de llavors, l'han considerat una peça medieval Emil Braun (1854), Wilhelm Fröhner (1878), Wilhelm Bode (1885), Erika Simon (1966), la restauradora Anna Maria Carruba (2006) i el mateix La Regina, mentre que la consideren una peça antiga, de tradició o factura etrusca, des del segle XVIII, Winckelmann (1764), Theodor Mommsen (1845), Friedrich Matz (1951), Andrea Carandini (2006) o Gregory Warden (2006).

Jo no en sóc expert, però diria que l'atribució medieval estilísticament té més dificultats que l'etrusca.

També hi ha la possibilitat que es tracti d'una còpia, feta a motllo, a partir d'un original malmès, fins i tot fonent el mateix bronze. Sembla que el gran argument de la datació medieval és la tècnica de fosa en una sola peça, que se suposa que apareix al segle XII. Però això no impedeix ni la reproducció d'una peça anterior ni exclou la possibilitat d'una excepció.

Haurem d'esperar que els resultats de l'estudi siguin discutits per la comunitat científica, però em sembla molt poc seriosa l'acceptació acrítica d'una prova impossible.

També em preocupa que tants mitjans de comunicació seriosos badin tant en temes de patrimoni i contrastin tan poc la informació. I que es fixin tan poc en les veritables notícies que s'estan produïnt a l'arqueologia catalana.

divendres, 27 de juny del 2008

Aforisme


Em vaig posar a la política per canviar el món, i no per a què el món em canviés a mi.

(Dedicat a un vell amic amb qui he conversat avui tornant de València)

dimarts, 10 de juny del 2008

Per què escolto la COPE?

Jo sóc dels que recomanen escoltar la COPE de tant en tant, i a més a més ho practico. Ho faig per vuit motius diferents:

1) És més interessant escoltar aquells qui pensen diferent que no qui et repeteix allò que ja has pensat. Alguns dirien que cal "conèixer l'enemic", especialment si saps que tornarà al poder a Espanya tard o d'hora.

2) Cal saber quines empreses s'hi anuncien. Si mai he de fer ús dels seus serveis almenys vull ser-ne conscient.

3) Cal saber quina informació arriba a una part important de ciutadans, alguns dels quals fins i tot l'escolten de bona fe. I mai millor dit...

4) Cal veure com s'estan apropiant de la història, i molt especialment de la història antiga, per justificar determinades tesis, com ara que Espanya és una des d'època romana i que va quedar consagrada per Déu des dels visigots, per difondre els fets reals amb una cura especial.

5) Permet adonar-se que cap ràdio no pot negar-se a utilitzar el català en part del temps de desconnexió, ni que sigui maltractant-lo, i que el seu públic més fanàtic ha d'acceptar la llengua i és perfectament capaç d'entendre-la. Cap dels oients que protesta per la suposada imposició del català a l'escola i a la feina, no es queixa de l'ús mixt de castellà i catanyol en les desconnexions.

6) És una emissora que mai no t'avorreix. S'hi poden sentir més bestieses per minut que en el millor Polònia de la temporada.

7) Passo moltíssimes hores conduint cap a les seus i els jaciments del museu i Catalunya Informació, si l'has de sentir més de mitja hora, es repeteix. En canvi, els ensurts de la COPE asseguren que és impossible adormir-se al volant.

8) És un indicador claríssim de què és allò que fa més mal a la carcúndia. Quan avui escoltava com abocaven àcid verbal damunt de Joan Puig per la seva defensa del català davant les bajanades del director d'Air Berlin, he pensat que aquest cop en Puig l'ha tornat a encertar.

dissabte, 31 de maig del 2008

El perfum del temple d'Asclepi

Segons sembla, el sindicat de funcionaris neofeixista anomenat Manos Limpias ha denunciat un munt d'informes i d'estudis encarregats per l'administració de la Generalitat. Entre les suposades malversacions, hi ha els 1.392 €, IVA inclòs, que va costar l'estudi, el disseny i la producció del mecanisme que permetia fer que l'àmbit de l'estàtua coneguda amb el nom d'Esculapi d'Empúries tingués una olor inspirada en la que devia fer un temple grec.

En realitat, la notícia de La Vanguardia diu literalment "Cultura se gasta 1.392 euros en un estudio para la "creación de olor" en una exposición sobre Esculapio ".

Suposo que ningú pot ni imaginar-se que es pugui crear una fragància amb aquests diners. Em declaro responsable de la idea de perfumar l'ambient de l'estàtua amb un aroma que recordés els diversos productes que s'ofrenaven als temples de l'antiga Grècia. Vaig escriure a la casa Puig Beauty & Fashion, tot proposant-los de col·laborar amb el Museu d'Arqueologia de Catalunya en el desenvolupament d'aquesta fragància, i va ser aquesta empresa qui va córrer amb el cost de crear la olor, una olor que transportava... En Rosendo Mateu, el perfumista en cap de Puig, hi va treballar amb gran interès i sense escatimar mitjans. La feina que va fer la casa Puig no sé quant els va costar, però segur que moltíssim més de mil euros...

Un cop disposàvem de la olor, calia escampar-la en la concentració adequada, de manera que la olor es percebés tan sols en l'espai del déu, i ho fés amb la intensitat exactament desitjada. Això sembla molt fàcil però no ho és gens. Afortunadament, tenim a Barcelona un dels experts de nivell mundial en aquest tema, Darío Sirerol, que ha treballat en moltes exposicions d'altres museus i que té patents mundials de diversos aparells especials.

Ell s'encarregà de diluïr l'essència en la proporció adequada i de dissenyar, instal·lar i mantenir el sistema que l'escampava. A mi, el preu que va cobrar no em sembla especialment car. Amb els mateixos diners comprem quatre o cinc focus Erco i ningú no en diria res.

Una exposició ha de transmetre informació i sensacions. I un dels suports d'aquesta informació i d'aquestes sensacions és l'olor. Igual que ho és el so, la música, els audiovisuals, les escenografies, els plafons o les vitrines. A quina llei hi diu que no podem fer servir alguns d'aquests recursos des dels museus públics?

dimarts, 13 de maig del 2008

La setmana dels museus

Encara que el Dia Internacional dels Museus no serà fins diumenge vinent, aquesta setmana el Museu d'Arqueologia de Catalunya organitza activitats cada dia... i una nit.

Hem començat avui, a la seu de Barcelona, amb una conferència de Juan Francisco Gibaja, de la Universidade do Algarve i de Xavier Terradas. del CSIC, sobre Les grans fulles de sílex a Catalunya.

Demà, dia 14, l'ICAC hi presentarà a Barcelona els resultats de les prospeccions geofísiques que han dut a terme a la catedral de Tarragona. I dijous 15 n'hi ha una altra d'Antonio Poveda sobre Oci i plaer a Pompeia, dins el cicle Cicerone.

Divendres visitarà la seu de Barcelona del MAC tot el Col·legi d'Educació Infantil i Primària del barri, on se'ls oferiran una sèrie d'activitats didàctiques, en una acció dirigida a acostar el museu al seu veïnat, un veïnat especialment multicultural.

I dissabte participarem en la Nit dels Museus a les seus de Barcelona i de Girona simultàniament. A Girona hi haurà una visita comentada a l'exposició La Tomba de Monthemhat, seguida d'una degustació de tastets egipcis contemporanis al magnífic claustre de Sant Pere de Galligans, a partir de les 9 del vespre.

A Barcelona hi haurà un recital poètic inclòs en el “Festival de Poesia de Barcelona”, a càrrec de Rogelio Saunders i Antoni Dalmases, a dos quarts de vuit.

A les nou del vespre farem una visita nocturna a l’exposició Europa al final de la prehistòria. Les grans fulles de sílex i una demostració de com tallaven eines amb sílex a la prehistòria, a càrrec d’Arqueolític.

I diumenge farem portes obertes, un taller de joieria romana i la proposta Descobreix una joia del museu. A Girona, el taller infantil "Joies i tresors a l'antiguitat".

dijous, 17 d’abril del 2008

Pedres precioses

Ja fa uns dies que es pot visitar la nova exposició temporal de la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Es tracta d'una exposició que mostra un fenòmen curiós: la fabricació i difusió -fins a centenars de quilòmetres de distància- de llarguíssimes làmines de sílex delicadament tallat.

La mostra és producte d'un projecte europeu finançat pel programa Cultura 2000, encapçalat per l'associació francesa Archéa en col·laboració amb institucions i científics de França, Bulgària, Ucraïna, Rússia i Andalusia, on hi ha centres de producció d'aquests precedents de les navalles suïsses. Abans de venir a Barcelona ha visitat Tours, Orléans, Varna i Granada.

La presentació de Barcelona ha estat adaptada tot afegint-hi una zona consumidora, Catalunya. S'hi ha mantingut l'esperit didàctic que en va fer un èxit a les ciutats que ha visitat anteriorment. Inclou un espai experimental i lúdic on es poden fer tallers de diverses activitats relacionades amb la prehistòria, i espectaculars ambientacions de mida natural d'una cabana, un refugi i un dòlmen d'aquell moment. Cal felicitar l'equip del museu, que ha treballat molt intensament per aconseguir un bon resultat.

Es considera que aquestes eines perfectes, sovint contemporànies dels primers instruments de coure, eren un senyal de distinció per a qui les posseia, esdevenint així un dels primers símptomes dels inicis de la desigualtat social. Obtenir un ganivet de gairebé 30 cm era difícil i només es podia fer amb alguns sílexs molt especials.

Sembla que també les grans destrals de pedra polida podrien haver estat objecte d'exportacions a llarga distància. Aquesta setmana, un equip del Centre National de la Recherche Scientiphique dirigit epls Drs. Jean Vaquer i Pierre Petrequin s'ha instal·lat a la seu de Barcelona del MAC i ha estat analitzant amb un espectrògraf especial una bona quantitat de destrals neolítiques catalanes. Els resultats sembla que seran espectaculars.

divendres, 14 de març del 2008

El déu és de nou a casa seva

Des d'ahir al matí, l'Esculapi d'Empúries torna a ser a la ciutat que el va encarregar i adoptar ara fa vint-i-dos segles.

Per aquest motiu i pels treballs de restauració de la peça, la Vanguardia em dedica un magnífic, i immerescut, semàfor verd.

Amb el trasllat de l'estàtua d'Asclepi-o-de-Serapis, no he fet més que complir amb el meu deure i amb una decisió del Parlament de Catalunya de l'any 2004, que és en tot cas qui té dret al semàfor.

Tampoc no puc, de cap de les maneres, penjar-me una medalla per un procés d'estudi i de restauració modèlic, que ja em vaig trobar encarrilat per la meva antecessora, la Dra. Núria Rafel i Fontanals, i que també és mèrit del restaurador del MNAC Àlex Masalles, i de tota la comissió d'experts que va participar en el projecte. Ells són els que mereixen les felicitacions.

És del tot comprensible el valor sentimental que aquesta peça té per als habitants de l'Escala. L'Esculapi d'Empúries hi és tot un símbol, com també és símbol de les arrels clàssiques de tota la cultura catalana.

A partir de dissabte podrà ser visitat a la seu d'Empúries del Museu d'Arqueologia de Catalunya, en una nova sala que li ha estat dedicada.

I començarà la commemoració del centenari de les excavacions...

divendres, 22 de febrer del 2008

Quand il est mort le poète

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre
París, 6 de maig de 1946

dimecres, 6 de febrer del 2008

Entrevista a l'Avui




diumenge, 20 de gener del 2008

Quina enveja de web!

Perdoneu-me que sigui tan sincer, però una visita detallada al lloc web de l'exposició Arqueologia de Barcelona m'ha deixat absolutament bocabadat. Crec que hi han fet una feina de primeríssim nivell i que el resultat és millor, fins i tot, que l'exposició mateixa.

Hauria estat interessant, però, que es poguessin descarregar directament les publicacions recents sobre l'arqueologia de la ciutat. És un suggeriment, posats a fer-ne algun.

Esperem que en poques setmanes tindrem operativa la nova web del MAC, però el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona i l'empresa Kobe)media han posat un llistó realment molt alt.

dimecres, 16 de gener del 2008

Què han de ser els museus nacionals?

A mi em dol quan, des de perspectives suposadament progressistes, hi ha qui troba excessius els escassos diners públics que es destinen als museus, com també qui considera innecessaris i sense paper social els nostres museus nacionals.

Si dins la museologia es produeixen processos de reflexió que estan redefinint els museus per al segle XXI, també és cert que el debat centrat en els museus nacionals és escàs. Pot ser perquè l'existència mateixa d'aquestes institucions, en molts països, es considera tan natural que no es veu necessari un procés de revisió.

Però el cert és que el món canvia molt de pressa, i que cal adaptar-se al futur. En un article per a especialistes que malauradament no es pot descarregar d'internet, dibuixava allò que penso que han de ser els museus nacionals del nostre país en el segle que tot just encetem. Dos anys després, penso que no anava errat i he pensat que seria bo donar-los a conèixer tot adaptant-los aquí:
  • Centres de referència en recerca i innovació, a nivell nacional i internacional, tant en les disciplines que els són pròpies com en museologia, museografia, documentació, conservació i restauració del patrimoni.

  • Espais de trobada del món acadèmic, tot posant en comunicació els investigadors, fomentant les sinergies i ajudant a revifar les escoles catalanes d'arqueologia, arqueologia industrial, història, història de l'art, etnologia, paleontologia, geologia, botànica, zoologia,...

  • Centres educatius en el sentit més ampli de la paraula, on es generin instruments pedagògics per a la formació atractius per a la gent de totes les edats, mentalitats i orígens.

  • Centres de documentació, on es faciliti la feina als investigadors i als estudiants, tant presencialment com a través d'Internet.

  • Instruments de suport a les polítiques patrimonials del govern.

  • Elements d'impacte en el turisme, com a pols d'atracció de visitants de qualitat, entenent per qualitat no pas el gruix de la cartera, sinó la sensibilitat, el respecte i la capacitat necessaris per a entendre i gaudir del país que es visita.

  • Espais cívics i comunitaris, on s'organitzant formes de participació que permetin als ciutadans sentir-se'ls seus i exercir-hi el dret universal d'accés a la cultura.

  • Referents per al coneixement i l'autoestima del país, tot treballant per difondre arreu la nostra realitat, i per fer fructíferes les relacions entre identitat i universalitat.

  • Punts de suport per a tots els museus i el patrimoni del país, mitjançant xarxes temàtiques i serveis que contribueixin al bon funcionament del conjunt.

  • Centres amb perspectiva internacional, amb veu pròpia dins les xarxes internacionals de recerca i integrats dins els circuits internacionals d'exposicions, tot mostrant el nostre patrimoni a l'estranger i fent arribar a la nostra societat el patrimoni d'altres cultures.

  • Llocs on s'estimuli la creativitat, on sigui possible trobar-hi inspiració i facilitats per a la creació artística, literària i científica.

  • Centres pel canvi social, que facilitin la comprensió i el diàleg entre cultures, i al mateix temps la introspecció, amb l'objectiu de millorar la societat.

  • Eines de creació de continguts per a la societat de la informació i del coneixement.
En definitiva, els museus nacionals del segle XXI hauran de ser institucions que ajudin el conjunt de la societat a ser més culte, més crític, més conscient, més creatiu i més lliure.

dilluns, 7 de gener del 2008

Alícia Estrada, in memoriam

Hi ha gent a qui el dolor els ajuda a escriure. A mí, gens ni mica. Més aviat m'anul·la qualsevol cosa que s'assembli a la creativitat.

I dolor és exactament la única cosa que sento en aquests moments, malgrat les festes i la canalla esverada per la màgia del dia i per l'inevitable excés de regals.

A primera hora de dissabte ens deixava l'Alícia Estrada, amb tot just quatre dècades de vida i uns quants anys de dura lluita contra la malaltia.

Recordo com si fos ara el dia que vam començar a excavar junts a Sant Pere de Gavà, i després com vam co-dirigir la campanya del 1990 a la necròpoli de Rocabruna. Van ser les seves primeres excavacions com a directora, contractada en un programa de lluita contra l'atur que va endegar el Museu de Gavà quan jo n'era conservador. Des del primer moment, aquella noia acabada de llicenciar em va inspirar confiança i em va semblar que calia fer-li assumir responsabilitats i ajudar-la a professionalitzar-se en arqueologia. Se n'han perdut tants, de talents que després de llicenciar-se ho han acabat deixant per desànim...

Mai no haguera imaginat que tan aviat la ploraria, ni que hauria de dedicar durant tant de temps la seva inmensa energia a lluitar per a sobreviure.

Alícia, Sit Tibi Terra Levis