diumenge, 22 d’abril del 2007

Dues recomanacions per Sant Jordi

Demà s'escau la festa més bonica del nostre calendari festiu. Sempre he pensat que és una metàfora magnífica que el dia del llibre i de l'amor s'hagin acabat associant amb la festivitat d'un sant de ficció. Un sant que tallava caps de dragó com els herois dels contes que ens explicava l'avi.

En la tradició copta es considera que sant Jordi era el nuvi de Jesús, per la qual cosa ha estat proposat com a patró dels matrimonis entre persones del mateix sexe.

Que sant Jordi potser no existís mai -si més no el cavaller de la llegenda- no sembla que sigui cap obstacle perquè continui sent venerat com a sant patró d'Anglaterra, Geòrgia, Catalunya, Bulgària, Portugal, Grècia, Montenegro, Canadà i Sèrbia.

L'any 1989, mentre excavàvem a les restes del castell de Sant Jordi d'Alfama i cercava informació sobre la reial Orde militar que hi tenia la seu, vaig arribar a la conclusió que aquesta Orde era la responsable de les aparicions del sant en les batalles dels nostres comtes-reis, però això ja ho explicaré amb calma un altre dia.

Avui tocaria recomanar un parell de llibres per als amics. No recomanaré ficció, que de ficció n'he llegit tanta que ja no m'atreviria a recomanar un sol llibre.

Recomanaré un llibre per als del gremi, perquè penso que tots els arqueòlegs l'haurien de conèixer. Es tracta de la monografia número 6 del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, una obra d'Àngel Bosch, Júlia Chinchilla i Josep Tarrús dedicada als objectes de fusta del jaciment de la Draga de Banyoles. Està magníficament il·lustrada amb dibuixos, fotografies i seccions de tots els objectes de fusta, cistelles i cordes que s'hi han trobat fins a l'any 2005. El mestre i amic Aimé Bocquet sempre ha dit que el neolític, tecnològicament, no va ser l'edat de la pedra polida, ni de la ceràmica, sinó l'edat de la fusta. Els fusters neolítics assoliren un domini tecnològic altíssim sobre una matèria tan complexa, com es pot comprovar abastament en aquest magnífic conjunt fabricat i utilitzat fa set mil anys pels primers pagesos i ramaders. El llibre és una oportunitat única per a conèixer aquests materials que habitualment no es conserven, entendre com s'utilitzaven i s'enmanegaven les eines de pedra i imaginar com devia ser un poblat fet tot ell de fusta treballada, amb els seus habitants dedicats a tallar arbres, artigar la terra i treballar els camps. Els pioners del paisatge humanitzat. La seva memòria, submergida dins el llac com el castell maleït de la llegenda, ha estat rescatada. Aquest és el veritable tresor del llac de Banyoles.

I per als que preferiu llegir sobre l'actualitat, m'ha semblat excepcionalment lúcid l'assaig de l'argentino-catalana Patrícia Gabancho anomenat El preu de ser catalans, amb l'alarmant i publicitari subtítol una cultura mil·lenària en vies d'extinció. Afortunadament, el contingut, a més de dur, és més optimista i propositiu. Va sortir el mes de febrer, però crec que encara ha de generar reflexió, debat i polèmica. Aquí en teniu un tast.

I si no són aquests, qualsevol altre llibre és bo si es gaudeix llegint-lo, i encara més si te'l regalen acompanyat d'una tendra rosa.

dilluns, 16 d’abril del 2007

Reflexos d'Apol·lo al YouTube

Fa pocs dies, en fase de proves, el Museu d'Arqueologia de Catalunya ha estrenat un canal a YouTube, tot penjant-hi un primer video, sobre l'exposició Reflexes d'Apol·lo, sobre l'esport a l'Antiguitat, que serà a la seu de Barcelona fins a mitjans de maig.

Pel meu gust, al reportatge hi surto massa, ja que l'exposició és mèrit de tot l'equip del museu i de l'anterior direcció. El video és un experiment de captació de nous públics que fem conjuntament amb l'Àrea de Desenvolupament i Projecció. Un petit documental basat en una exposició sobre l'esport a l'Antiguitat que mostra peces gregues i romanes de qualitat insuperable.

Per cert que hi ha un reportatge sobre aquesta exposició de vuit pàgines, a més de dedicar-hi la portada i l'editorial, al darrer número de la Revista d'Arqueologia. Fins i tot recomanen viatjar expressament a Barcelona per a veure-la. Espero que això tindrà efectes en l'afluència de visitants. En qualsevol cas, l'exposició mostra unes peces magnífiques que el Ministerio de Cultura ha comprat al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Crec que cal felicitar l'equip de difusió de la seu de Barcelona del museu.

diumenge, 15 d’abril del 2007

El gran museu del neocolonialisme

És habitual a molts llocs que els governs esmercin bona part del seu pressupost de cultura en un únic museu, si pot ser de nova creació, o sinó una renovació radical, que està destinat a esdevenir el llegat més visible i perdurable d'aquell mandat.

Això, a França, ho saben prou, acostumats a que cada govern i cada president s'associin a un centre museístic concret, que cal inaugurar abans que s'acabi el mandat. Són les piràmides dels faraons d'avui, i n'hi ha hagut algun que fins i tot s'ha fet una piràmide de debó.

La darrera manifestació d'aquest curiós costum la vaig poder visitar al gener a Paris. Es tracta del Musée du Quai Branly, inaugurat el 20 de juny de l'any passat i considerat com la piràmide de Jacques Chirac.

La creació d'aquest museu crec que és una mala notícia per als qui valorem les cultures en tota la seva diversitat i l'etnologia com la ciència que les estudia. S'ha desmuntat el vell i charmant Musée de l'Homme i el Musée National des Arts Africains et Océaniens per integrar-ne les col·leccions en una nova institució, a la major gloria d'en Chirac, dedicada en exclusiva a l'aspecte artístic de les cultures no-occidentals. Com ja advertien alguns fa sis anys, el projecte ha deixat fora de lloc el 95% de les col·leccions del Musée de l'Homme, que es refereixen a la vida quotidiana, per exaltar unes arts exòtiques que en aquest moment pateixen un intens procés d'espoli i d'especulació. I no és casual que l'inspirador del nou museu fós un tèrbol amic de Chirac, el col·leccionista Jacques Kerkache, especulador de l'art professional. Cal ser conscients de quin és l'impacte econòmic que representa exposar com a obres d'art determinades peces.

Si encara hi ha algú prou ingenu per pensar que els museus no tenen ideologia ni color polític, ha de visitar aquest. Un edifici enorme que sura a deu metres de terra, un interior espectacular amb les parets completament entapissades amb milers de peces de cuir, peces meravelloses, algunes de les quals magníficament exposades, farcit d'alta tecnologia i de marques de patrocinadors i amb un missatge enormement superficial, que no permet comprendre fins a quin punt està amenaçada o ja directament extingida la diversitat cultural que ha permès la creació de tanta bellesa. Un monument al neocolonialisme estèticament frapant i plagat de pantalletes d'informació complementària que tan sols poden consultar els qui disposen de temps infinit i que són l'única manera de conèixer el context social i cultural dels objectes.


Per no dir-ne cap nom políticament incorrecte, com ara Museu de les Arts No-occidentals, Tercermundistes, Primitives, o similars, el nou museu nacional francès té un nom buit, el topònim del moll adjacent. Presentat projectualment com a Museu de les Arts i de les Civilitzacions, amb referents museològics remotament canadencs, crec que ha demostrat quin no ha de ser el camí d'un museu nacional. I al damunt ha destruït les perspectives de futur del Musée de l'Homme, que es queda tan sols amb els fons d'antropologia física i evolució, com una part del Musée National d'Histoire Naturelle.


Això sí, Chirac deixa a Paris el Quai Branly, com Miterrand deixà el seu Grand Louvre, Giscard el Musée d'Orsay i Pompidou el seu centre d'art contemporani al Beaubourg. I encara sort que en Chirac no tenia cap amic antiquari, i que de moment s'ha salvat el venerable Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye!

Allà on els pressupostos de cultura són exigus o freguen el ridícul -i no dic cap país concret perquè penso que tothom m'entén- el pitjor aspecte d'aquesta política de fer grans museus associats a la grandesa de cada govern és que els projectes en qüestió fan anar de corcoll la resta del sistema museístic, que es veu privat dels recursos necessaris per mantenir els serveis i les instal·lacions al dia i, fins i tot, per conservar els edificis. Però aquest és un altre tema...

Per cert, que al Quai Branly no hi vaig veure ningú amb aspecte asiàtic, ni polinesi, ni tan sol africà.

dilluns, 9 d’abril del 2007

Ename

Des del 16 de març d'enguany que està disponible una nova versió actualitzada de la Carta ICOMOS per la interpretació i presentació de llocs de patrimoni cultural, més coneguda com a Carta Ename.
Es tracta d'un document imprescindible per a tothom que treballi en l'adequació a la visita pública de jaciments arqueològics i d'altres llocs patrimonials, on es recullen els objectius i els principis que haurien de regir la interpretació del patrimoni.

La nova versió s'anuncia com a "Proposed final draft". Esperem que sigui veritat, perquè la carta aquesta ja l'he hagut de traduir al català tres vegades. Evidentment, cada vegada he enviat la versió catalana als amics Neil Silberman i Malika Hamza, del Centre Ename, per tal que les pengessin al lloc web. També els vam facilitar per penjar les versions sueca, flamenca, italiana i castellana. No ho han fet, però, i continuen oferint als internautes tan sols les versions anglesa i francesa, en clara contradicció amb el punt 1.4 de la mateixa carta, que recomana que la interpretació tingui en consideració la diversitat lingüística dels visitants.

L'única versió catalana que trobareu a internet és la que s'inclou a l'annex 3 (pàgines 118-123) del llibre "Centres d'interpretació del patrimoni. Manual hicira", que vaig tenir el plaer de coordinar des de la Diputació de Barcelona, juntament amb el Jordi Tresserras i el Joan Carles Matamala, dins un programa Cultura 2000 de la Unió Europea. Correspon al segon esborrany, del 24 de juny del 2004.
Vam publicar en paper la traducció del 3r esborrany, del 5 de juliol del 2005, en la revisió del mateix manual anomenada "Interpretar el patrimoni. Guia bàsica", però aquest llibre, de moment, no l'han penjat a internet.

Per cert que després d'una dura tasca de lluita contra les inèrcies de l'administració, tots dos llibres van ser publicats amb copyleft i llicència GNU Free Documentation License 1.2, de manera que el text i les imatges poden ser copiats, distribuïts i modificats lliurement amb la condició que se'n reconegui l'origen i que no se'n faci ús comercial. Que en prenguin nota els senyors de CEDRO i d'altres gestores de drets d'autor, i els diputats que aproven lleis que recolzen el seu oligopoli. Per les fotocòpies d'aquest llibre no en poden cobrar ni un duro. I tampoc no s'hauria de carregar cap cànon als CDs que es facin servir per gravar-lo...
I si algú se'l vol fotocopiar sencer, té el permís de tots els autors per a fer-ho i cap bibliotecari no li ho hauria de poder impedir.

dissabte, 7 d’abril del 2007

Homenatge

He anat amb els nens a veure Un pont cap a Terabitia, basada en la novel·la homònima de Katherine Paterson, que la va escriure per mirar de donar sentit a la mort de la millor amiga d'un dels seus fills. No hi anàvem previnguts, i allò que comença com una pel·lícula de preadolescents que s'escapen dels problemes mitjançant la fantasia, ha acabat com un drama i cap dels quatre no ha pogut evitar alguna llàgrima.

Tots quatre tenim gent per plorar. Fins i tot la nena, amb cinc anys, recorda sovint la seva àvia, que ens deixà quan ella era ben petita. El nen, en els seus primers anys, va perdre dos amics de classe amb poc temps de diferència.

Quan no creus que hi hagi cap més enllà, pel·lícules com aquesta et recorden que els amics perduts tan sols poden reviure mentre els tens a la memòria.

Avui m'acompanyen molts amics, massa, en aquest record agredolç. Penso en el Josan Nicolás, que morí amb la moto quan anava cap a la feina; en la Françoise Monier, que deixà dos nens petitíssims quan el càncer se l'emportà; en el Quim Arxé i el seu somriure d'aneguet lleig; en el José-Luís Daroca, que caigué fulminat quan tancava la porta del cotxe; en el Philippe Nowacky-Bruczevsky, que es va quedar per sempre a la Guayana Francesa; en la Susa de Tortosa, que la meningitis va destruir en dues fases; en el Xavier Dupré, que trobà la felicitat a Roma; en el Toni de Quart de Poblet, que no menjava carn per no matar animals; en el marit de l'Encarna de Gandia, que tan poc li va durar.

I també en aquells que van poder arribar a vells i amb qui em sento deutor, els mestres que em van honorar amb la seva confiança: en Miquel Tarradell, que em coniderà digne de la seva amistat; el Josep Soler Vidal, que m'inicià en la història i en la política; el Pep Barberà i la seva passió per l'arqueologia; el Bernard Liou, sempre darrere les àmfores; el Miquel Cura i la seva constància; el senyor Badia -em dic Joan però em diuen Jaume- que no havia anat mai a escola però que recollí i salvà tants materials de les Sorres; els ulls aquosos d'en Joan Maluquer; l'enorme exigència del Pere de Palol; l'avi Jaume que m'ensenyà a apreciar les petites coses de la vida i em donà els seus records de Filipines i els millors moments de la infantesa; l'avi Pere que va saber remuntar el trencament de les esperances i la repressió de la postguerra; el sogre i la sogra, que em van estimar com un fill;...
Abans dels quaranta anys, ja en tenia més allà que aquí, i de ben segur que m'en deixo alguns.

Necessitava posar aquí els seus noms, per donar-los les gràcies i perquè visquin tots junts en un racó de la xarxa.

divendres, 6 d’abril del 2007

On són les Canàries?

Per tancar el tema de mapes i ideologia del post anterior, avui he descobert un joc didàctic fantàstic que ha penjat Justícia i Pau a internet. Es tracta d'un mapa d'Àfrica on cal posar cada estat en la seva situació exacta. És un bon test de coneixements de geografia i informa del nom de la capital de cada estat i d'algunes dades sobre alguns dels seus problemes. S'hi inclouen territoris que actualment no són independents, com ara el Sàhara Occidental.

La idea és bona, però -pel meu gust- no acaba d'estar ben resolta. D'entrada, alguns països petits te'ls compta com a errades encara que els posis al seu lloc. I és llàstima que no s'hi informi una mica més sobre llengües i grups ètnics, sabent que els estats i les fronteres d'Àfrica es poden considerar els més artificials del món. Les úniques ètnies que s'hi esmenten em sembla que són els hutus i els tutsis. No hi he vist res sobre els tuaregs, els nuer, els bosquimans, els dogons, els berbers,... i tantes altres cultures que ens fascinen als llibres d'antropologia. I tampoc no es diu res sobre les amenaces que planen sobre aquestes cultures.

Curiosament, les Illes Canàries no són a la llista. Hi ha les Seychelles, o les Maurici, que són al mig de l'Índic, però les Canàries no. Si fós malpensat diria que han estat omitides conscientment, per amagar que hi ha un moviment independentista, encara que molt minoritari, que en reclama la descolonització.

Però és més probable que el subconscient hagi traït els autors del mapa, i que hagin oblidat que de Fuerteventura a les costes del Sàhara hi ha 96 km, més o menys la distància de Girona a Barcelona, mentre que de l'Illot d'Alegranza fins a Cadis hi ha 1.030 km. Estem tan habituats a veure mapes amb les Canàries posades a tocar d'Andalusia, que el subconscient ens pot trair i oblidar que, per molt espanyoles que es vulgui que siguin, també són geogràficament africanes.