Cal que el lector estigui advertit del fet que l'autor d'aquest article no és pas un especialista en història contemporània, i que si ha acabat aprenent algunes coses sobre el paper destacat que van tenir les persones especialitzades en la cultura clàssica en la política del nostre país al segle XX ha estat en part per curiositat innata i en part per casualitat.
Com a arqueòleg inquiet, és natural que m'hagi interessat per la tasca que es va fer en l'estudi del nostre passat i per la personalitat dels estudiosos que ens han precedit. I com a persona implicada en la gestió del patrimoni cultural del nostre país, m'ha preocupat conèixer què havia
estat fet anteriorment en aquest camp i quina fou la trajectòria dels personatges que hi van intervenir.
Quan encara m'ocupava de menar el nostre museu nacional de futur més incert, em van demanar que fes una conferència sobre la política cultural del govern de Lluís Companys, i vaig haver de fer una repassada del tema, que em va fer conèixer l'importantíssim paper que tingué la cultura clàssica, i en particular la vinculació amb l'arrel grega del país, dins l'imaginari del catalanisme polític de les primeres dècades del segle passat i fins a quin punt hi van tenir un paper crucial alguns personatges essencials que estaven vinculats a la filologia, la història antiga i l'arqueologia.
Arran d'aquella conferència, l'organització dels premis me n'ha encarregat aquesta altra.
Cal dir que el període republicà és un espai temporal breu i molt agitat. És increïble que es pogués fer tanta feina en tan poc temps. Com veurem, la política cultural de la Generalitat republicana fou exemplar i, en molts sentits, capdavantera. La Generalitat funcionarà durant disset mesos mentre es tramitava l'Estatut. Al cap d'un any de l'entrada en vigor de l'Estatut, mor el president Macià, i el primer govern de Lluís Companys no arribà a fer deu mesos quan la Generalitat quedà suspesa arran dels fets d'octubre del 34. Moltes persones, entre elles molts
intel·lectuals, foren empresonats arran d'aquells fets. Quan Companys recuperà el govern, al març del 36, disposà encara no de cinc mesos per fer política cultural, fins que la insurrecció franquista obligà a revolucionar, també, aquesta política.
És possible que existeixi, però no he sabut trobar un treball de síntesi sobre la política cultural de la Generalitat, com sí que existeixen treballs en aquest sentit a escala estatal. Hi ha nombrosos estudis parcials molt interessants, com els de Jaume Zamora per a la política d'arxius; Francesc Foguet, per al teatre, o Albert Balcells, per a l'Institut d'Estudis Catalans, entre molts altres; i abundants fonts primàries en forma de memòries, epistolaris, articles de premsa... Esperem amb candeletes l'article de Josep Termes i Lluís Duran sobre la política de cultura que ha d'anar en el segon volum del treball de síntesi Generalitat de Catalunya. Obra de Govern 1931-1939, coordinat per Francesc Bonamusa.
Mentre esperem aportacions més doctes, he de destacar que els brevíssims governs de Macià i Companys van fer una tasca extraordinària i van ser especialment eficaços en moments complicats i difícils, tot deixant-nos un llegat cultural que no sembla que hagi estat suficientment reconegut. L'explicació d'aquest fet rau en l'interès per la cultura que tenia la societat i la classe política del moment; en l'existència d'un coixí intel·lectual de gran qualitat humana i d'un alt nivell de formació; i en la capacitat i voluntat de recollir i culminar el llegat i els projectes culturals de la Mancomunitat de Catalunya.
Cal no oblidar que una part de la militància i dels dirigents polítics dels partits de govern de la Catalunya autònoma procedien de la Mancomunitat i de la Lliga, que inicialment pretenia ser un moviment polític transversal i que posteriorment derivà cap a posicions cada cop més dretanes. En els anys prodigiosos per a la nostra cultura que van del 1907 al 1915, simultàniament a la gestació de la Mancomunitat i sense disposar encara de cap institució comuna ni tan sols a les quatre províncies espanyoles del Principat, es creen, entre d'altres, l'Institut d'Estudis Catalans (1907), la Junta de Museus (1908), la Biblioteca de Catalunya (oberta al públic el 1914) o el Museu de la Ciutadella, d'Arqueologia, Reproduccions i Belles Arts (inaugurat el 1915). El mateix 1915 s'inaugura el Servei d'Excavacions Arqueològiques de l'IEC, que ho serà també de la Mancomunitat, ubicat a les golfes del palau de la Generalitat i dirigit per un joveníssim Pere Bosch i Gimpera. En el discurs inaugural, Josep Puig i Cadafalch hi anuncià la creació d'un Museu d'Arqueologia de Catalunya que havia de completar la tasca del Servei d'Excavacions i donar-la a conèixer a la societat.
Tot plegat responia a la voluntat de prestigiar la cultura catalana i d'inserir-la en el context internacional amb veu pròpia, però també a una visió del país aferrada a les seves arrels clàssiques, que es consideren un element diferencial de primer ordre, el coneixement del qual s'ha d'aprofundir i de difondre. Aquest punt de vista és molt evident, per exemple, en les referències que hi dedica La Nacionalitat Catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba.
Una de les conseqüències d'aquestes iniciatives fou la formació d'un equip humà espectacularment format, gràcies també a la política de beques d'estudis a l'estranger
impulsada pel ministre d'instrucció pública Giner de los Rios, i per l'enorme prestigi dels estudis entre les classes mitjanes. Això explicaria la coincidència, pràcticament en la mateixa generació, de figures com Jaume Serra Húnter, Lluís Nicolau d'Olwer, Pere Bosch Gimpera, Ventura Gassol, Carles Riba, Josep Maria Batista i Roca, Rovira i Virgili, Ramon d'Abadal, Carner Ribalta... En foren també catalitzadors el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, els Estudis Universitaris Catalans i la Societat d'Amics de l'Art Vell, que els agrupava.
Un paper destacat en l'aparició d'aquesta generació noucentista, i també en general en tot el primer segle de la història del catalanisme, ha de ser reconegut a la família Rubió. Tots aquests intel·lectuals que van desenvolupar la seva tasca als anys republicans eren alumnes i deixebles d'Antoni Rubió i Lluch, que al seu torn fou hereu intel·lectual de Milà i Fontanals, i fill carnal de Joaquim Rubió i Ors, el precursor del catalanisme i de la Renaixença. Si Rubió i Ors havia girat la mirada cap a l'edat mitjana a l'hora de fer renéixer la identitat nacional, el seu fill fou un hel·lenista apassionat, que va saber transmetre la seva passió als seus alumnes de la universitat. Tots ells lloaven la seva assignatura d'història, en la qual es matriculaven tots els estudiants de dret i de lletres. I traspassà, a més, aquest hel·lenisme i l'amor per l'herència clàssica al nucli de la cultura i de la política catalanes, com queda palès en el Missatge a S.M. Jordi I, rei dels Hel·lens, inspirat per Rubió el 1897 i signat per 43 presidents d'institucions catalanes en solidaritat amb els grecs de Creta, que estaven lluitant contra l'imperi otomà del qual formaven part, i en patien una forta repressió.
En la visió de Rubió, adoptada pel conjunt del catalanisme del primer terç del segle XX, l'arrel grega de la cultura catalana es contraposa al caràcter bàrbar, en el sentit de no grec, de la resta de la península Ibèrica. Per contrarestar l'anquilosament de la universitat i el caràcter centralista dels plans d'estudis, Rubió impulsarà el 1902 els Estudis Universitaris Catalans, que permetran l'aprofundiment en la formació d'aquella generació portentosa. Fou també vicepresident del Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, cònsol de Grècia a Barcelona, traductor del grec modern, estudiós de la presència medieval catalana a Grècia i el primer president de l'Institut d'Estudis Catalans. Entre els seus alumnes destacaren, en l'admiració per la cultura clàssica i en l'estudi de les relacions passades entre Catalunya i Grècia, Pere Bosch i Gimpera, fundador de l'Escola Catalana d'Arqueologia (vegeu
Auriga, 52, 7-9); Lluís Nicolau d'Olwer, que continuà i divulgà les recerques de Rubió sobre la presència catalana a Grècia a l'edat mitjana i fou catedràtic de llatí medieval de la Universitat Autònoma de Catalunya i ministre d'Economia de la República (
Auriga, 52, 4-6); Francesc Cambó, que entre moltes altres coses fou per sobre de tot un hel·lenista i, quan s'enriquí, fundà i patrocinà la Col·lecció Bernat Metge; o Eugeni d'Ors,
el creador del mot noucentisme, que féu la tesi doctoral sobre Els arguments de Zenó d’Elea, i fou director d'Ensenyament els primers anys de la Mancomunitat. Censurada la seva tasca, renegà de les seves idees anteriors, es traslladà a Madrid i acabà essent la cara de la política cultural del primer franquisme.
Ell fou qui retornà de Ginebra l'Esculapi d'Empúries i la resta d'obres d'art que s'hi havien dipositat.
Tan important és el prestigi de la literatura clàssica en aquests inicis del segle XX, que la presentació pública de la reforma ortogràfica de l'Institut i de Pompeu Fabra es va fer mitjançant la publicació dels Himnes homèrics, el 1913, traduïts per Bosch Gimpera i adaptats per Joan Maragall.
Aquesta generació que començava a despuntar sota la protecció i l'impuls de la Mancomunitat de Catalunya –el segon president de la qual fou Josep Puig i Cadafalch, l'arqueòleg que impulsava les excavacions d'Empúries– va veure truncats els seus projectes amb la dictadura de Primo de Rivera. Abans del cop, la Lliga havia patit una crisi interna que n'allunyà la banda més nacionalista i més progressista, i s'havia dretanitzat notablement, fins al punt que inicialment hi va donar suport amb l'esperança que Primo acabés amb el pistolerisme, controlés l'anarcosindicalisme i establís mesures proteccionistes. El dictador, però, aprofità per reprimir durament la cultura catalana i per dissoldre la Mancomunitat. Malgrat l'adversa situació política, molts dels serveis de la Mancomunitat i l'Institut d'Estudis Catalans van aconseguir sobreviure.
S'emprengué una tasca de difusió de la cultura a través de la xarxa d'Ateneus i les Universitats Obreres, i també un procés d'internacionalització. La cultura catalana es projectà en tota mena de congressos internacionals, i l'Institut aconseguí entrar, com a membre de ple dret, a la Unió
Acadèmica Internacional, gràcies a una hàbil maniobra de Bosch i Gimpera, que hi formalitzà l'ingrés mitjançant la publicació per part de l'IEC d'alguns fascicles del Corpus Vasorum Antiquorum.
Bona part dels intel·lectuals que havien col·laborat amb la Lliga passà en bloc a Acció Catalana el 1922. Els més conservadors retornaran finalment a la Lliga, però la resta acabarà col·laborant amb ERC durant la República i inspirarà les avançadíssimes polítiques culturals de la Generalitat. Malgrat tots els pronòstics que auguraven el triomf d'Acció Catalana en les eleccions municipals d'abril del 31, la victòria aclaparadora fou per a una nova força política encapçalada per Francesc Macià, l'heroi de Prats de Molló, que aglutinà el catalanisme progressista i proclamà la República Catalana el 14 d'abril. Reconvertida l'efímera república en un govern autònom que ressuscitava la Generalitat medieval, Acció Catalana entrarà dins el govern de coalició i els intel·lectuals de formació clàssica foren els que inspiraren en bona part les polítiques educatives
i culturals.
L'objectiu, explicitat per Ventura Gassol, era “fer de la cultura catalana una cultura plenament normal”. Pere Bosch i Gimpera advertia que: “La cultura és i ha d'ésser necessàriament cara. No sols no pot ésser mai una font d'ingrés per al pressupost, sinó que s'hi ha de llençar els diners, perquè a la llarga el que se n'aprofita és prou reproductiu per a justificar tot el que s'hi ha esmerçat amb els beneficis morals i materials que produeix a tot el país. Per això cal plantejar com a qüestió de principi la necessitat d'augmentar els cabals que s'hi destinen."
Tant de bo que aquesta visió de la cultura com a servei públic essencial fos encara percebuda pels qui governen avui el nostre país...
La república trobà un panorama escolar i de nivell cultural general desolador. L'any 1931 l'escolarització tan sols cobria un 68% dels infants en edat escolar. Amb l'ajut financer de Marcel·lí Domingo, ministre a Madrid, entre el 1931 i el juliol del 1932 es construïren 1.642 aules, amb capacitat per a 82.100 alumnes.
El mateix 1931 es començà a assajar l'autonomia universitària amb la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i el govern espanyol, en un acte de desgreuge per la persecució a la qual havia estat sotmès l'Institut d'Estudis Catalans, no tan sols el reconeix com a institució acadèmica, sinó que per decret de 19 de novembre de 1931, estableix que l'IEC enviarà un representant als tribunals d'oposició de totes les universitats de l'Estat espanyol. L'Institut desplegarà en aquests anys una intensa activitat de recerca i de publicació.
La Generalitat crea també la Institució de les Lletres Catalanes, el Comitè del Cinema i, el 9 de juny de 1931, el Consell de Cultura, presidit per mateix Francesc Macià, que delegà en el rector de la Universitat de Barcelona Jaume Serra i Húnter. Vicepresidia Pompeu Fabra. La Generalitat institueix també premis literaris i artístics, així com beques d'estudi per a professors valencians i balears, per tal que es familiaritzin amb l'ensenyament en català. El 1932 s'aproven les normes ortogràfiques de Castelló i es publica la primera edició del Diccionari Fabra.
Un dels primers serveis traspassats a la Generalitat fou el de conservació de monuments i belles arts, i l'Estatut reconegué les competències culturals del govern autònom. Així, el primer govern estatutari, constituït el 19 de desembre del 1932, inclourà per primer cop una Conselleria de Cultura, amb aquest nom, que fou encomanada a Ventura Gassol.
Aquest és un fet insòlit que no ha estat prou remarcat. Cal destacar que en aquella època cap govern del món no tenia un ministeri de Cultura. Segons els resums històrics dels manuals de gestió cultural, el primer ministeri de cultura del món es creà a França l'any 1958 de la mà d'André Malraux, casualment un intel·lectual compromès que havia conegut directament l'experiència catalana durant la guerra. El primer ministeri de cultura de Dinamarca es creà el 1961 i el d'Itàlia el 1974. Espanya no disposà de cap ministeri amb aquest nom fins al 1977, i encara van trigar més a dotar-se d'un instrument d'aquesta mena Noruega (1982), el Brasil (1985), Suècia (1991) i la Gran Bretanya (1992).
El 25 de desembre del 1933 mor Francesc Macià, i Lluís Companys el succeeix el darrer dia del mateix any amb un govern de coalició amb Acció Catalana (Martí Esteve) i la Unió Socialista de Catalunya (Joan Comorera). Ventura Gassol continuà encapçalant Cultura i la seva tasca donà fruit abundós el 1934.
Entre els mesos de gener i octubre d'aquell any es creen formalment l'Oficina de Relacions Culturals Exteriors, el Museu d'Art de Catalunya i el Museu d'Arqueologia de Catalunya; s'aproven les lleis del Consell de Cultura i del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni Artístic i Científic de Catalunya, extremadament avançades per a l'època. El Servei es crea amb
cinc seccions, Biblioteques, Arxius, Museus, Monuments i Excavacions, dirigides totes per veritables autoritats en cada matèria.
En el Consell de Cultura, s'hi integren gairebé tots els intel·lectuals destacats de l'època, sense distincions ideològiques ni quotes partidistes, però amb una idea comuna de futur per a la nostra cultura. Aviat es crearen patronats locals de cultura, a imatge del Consell, que canalitzaren la participació en les polítiques culturals de pobles i ciutats. La col·laboració absoluta de Puig i Cadafalch i dels col·leccionistes de la burgesia és molt intensa i evident en la fundació dels dos grans museus nacionals.
Les dotacions pressupostàries destinades a la Conselleria de Cultura són reveladores de la importància i el pes polític que tenia el tema per als governants i la societat de l'època: en el pressupost de 1933, que es prorrogà al primer semestre del 1934, es destinaven a Cultura un 10% dels recursos de la Generalitat. El pressupost per al segon semestre de 1934, de 63.811.188 ptes., en destinava 3.800.242 a Cultura (un 6%), la quarta conselleria després de Governació, Assistència Social i Obres Públiques. D'aquests diners, la meitat es destinava a donar suport a l'ensenyament, ja que la competència no havia estat traspassada; Patrimoni en rebia 733.000 ptes., que representaven un 1,15% del pressupost total de la Generalitat; Ciència, un 0,43%, i les arts, 177.175 ptes. Per a subvencions només hi havia 136.000 ptes. Si ho comparem amb l'any 2009, és previst destinar a Cultura, si no s'hi fan retallades, uns 300 milions d'euros, poc més d'un 1% del pressupost de la Generalitat, i a patrimoni, menys del 0,3%. És una de les conselleries que tenen menys pressupost, fins i tot amb la inclusió de Mitjans de Comunicació (2,18%).
Elaborat després del restabliment del Govern de la Generalitat al març del 1936, el pressupost per al segon semestre de l'any posava la conselleria de Cultura en tercera posició, amb un 8% del pressupost, darrere d'Obres Públiques (33%) i d'Assistència Social (14%).
L'esclat de la guerra i de la revolució arran del cop d'estat de juliol del 1936 representà unes amenaces i uns reptes molt importants per al patrimoni i per al conjunt de la cultura del país. El patrimoni es va veure de cop sotmès al doble risc dels danys causats pel vandalisme d'alguns revolucionaris i dels bombardejos.
Dirigits per Ventura Gassol, els serveis de la Generalitat es mobilitzaren de forma exemplar per mirar de protegir i de salvar tot el patrimoni possible. El salvament dels arxius i del patrimoni documental fou encarregat a Agustí Duran i Sampere, director de l'Arxiu Municipal de Barcelona des del 1919. Les obres d'art eren a càrrec de Joaquim Folch i Torres, director del Museu d'Art de Catalunya.
El fill de Rubió i Lluch, Jordi Rubió i Balaguer, primer director de la Biblioteca de Catalunya (1914), s'encarregà de traslladar-la a l'Hospital de la Santa Creu per tal de protegirla, i sense saber-ho li donà la seu definitiva. Es cuidà també de preservar el patrimoni bibliogràfic. Havia estat encarregat d'organitzar la Xarxa de Biblioteques de la Mancomunitat, i s'encarregà de muntar ara la de Biblioteques del Front.
Tan sols una setmana després del cop d'estat, el 25 de juliol, la Generalitat publica un decret de confiscació de tots els objectes d'interès pedagògic, científic, artístic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental, per tal d'evitar-ne la destrucció i impedir el pillatge de les col·leccions eclesiàstiques i privades. El 4 d'agost es declararan de propietat pública tots els arxius de Catalunya.
Ràpidament confisquen les col·leccions d'art i d'arqueologia més importants i que estaven en clar perill; es protegeixen museus i monuments, i els sacs terrers s'amunteguen per protegir els monuments més delicats; s'aturen els pillatges en arxius i es mira de salvar aquelles peces i esglésies que es consideren més importants.
Sovint es parla del patrimoni que es va perdre durant la guerra, que certament va ser molt, però cal valorar també tot el que es va aconseguir salvar en circumstàncies tan difícils, cosa que demostra l'interès i l'eficàcia que hi demostraren els serveis de la Generalitat. Tan sols així s'explica que se salvessin en aquelles circumstàncies els arxius de totes les seus episcopals i bona part dels fons dels ordes religiosos, o pràcticament totes les grans joies del romànic i del gòtic. En previsió de futurs bombardejos, s'habilitaren refugis per al patrimoni en diferents indrets, com ara Viladrau, on es concentrà el patrimoni documental, o Agullana, en una mina prop del Mas Perxés, on es concentraren el govern de la Generalitat i els intel·lectuals del país abans de marxar a l'exili.
Els anys de la guerra comportaren una revolució cultural que tenia com a objectiu posar la cultura a l'abast de les masses, cosa que generà serveis culturals públics innovadors. Es nacionalitzen el Liceu i el Poliorama. Es crea el comissariat d'Espectacles de Catalunya, que subvenciona la temporada teatral, atorga els premis Ignasi Iglésias, organitza intercanvis de directors i actors amb l'estranger (vingué, per exemple, Edwin Piscator), i estableix un conveni amb la Federació de Teatre Amateur. Es creen també el Comissariat de Propaganda, que agrupà els artistes plàstics i edità els millors cartells de guerra de la història mundial, el Comitè de Cinema, l'Escola de Cinema, Laia Films... L'activitat editorial és també molt notable fins als darrers moments de la guerra, malgrat el descens de la qualitat del paper.
Ventura Gassol va haver de marxar a l'estranger a les darreries del 1936, amenaçat per elements anarquistes que l'acusaven de protegir i d'ajudar a fugir els eclesiàstics i gent de dretes. El succeïren el mallorquí Antoni Maria Sbert (17-12-36/21-6-37) i Carles Pi Sunyer, que havia estat president d'ERC entre el 1933 i el 1935. Tots dos continuaren la bona tasca del fundador de la conselleria. Conduïts justament per un home de clàssiques, filòleg, arqueòleg i conseller de Justícia –Pere Bosch Gimpera–, el govern i molts dels millors homes i dones d'aquest país el van haver d'abandonar, tot aprofitant un refugi, el Mas Perxés, destinat inicialment a protegir el nostre patrimoni.
Però en marxar hi van deixar una lliçó d'honestedat i de fermesa en la construcció d'un projecte de país que era, al mateix temps i indissociadament, un projecte cultural. Un projecte que es recolzava en el resistencialisme positiu de la societat civil i del cúmul d'entitats del país; que defugia el sectarisme sense deixar de tenir una idea clara de per què i per a què s'havien de fer les coses. Uns homes de formació extensa, amb base clàssica, admiradors del llegat grec, que construïen les infraestructures culturals pròpies d'un país normal i contribuïen a la ciència i a les arts internacionals; que sabien que les oportunitats s'han d'aprofitar i ho van fer; que apostaven per la creativitat enfront de la comercialitat; que saberen com havien d'actuar en moments duríssims i que tenien clar que la cultura és l'essència de tota nació.
Fotografies de Josep Maria Sagarra-Generalitat de Catalunya
Aviat es farà públic altra vegada el tradicional rànquing de museus segons les xifres de visitants que cada museu declara, i els responsables dels museus es demanaran què cal fer per augmentar l'ús social de cada institució.
Entrades
