dimarts, 15 de desembre del 2009

Per augmentar el públic dels museus, cal posar-hi tècnics

Aviat es farà públic altra vegada el tradicional rànquing de museus segons les xifres de visitants que cada museu declara, i els responsables dels museus es demanaran què cal fer per augmentar l'ús social de cada institució.

Doncs la solució és ben senzilla: posar-hi tècnics qualificats i deixar-los treballar. I es pot demostrar estadísticament.

Fa anys que treballo el camps dels indicadors per a l'avaluació dels museus i dels equipaments públics en general, especialment des que vaig participar en els projectes europeus Ianus i hicira. Sempre m'ha preocupat que les dades quantitatives eclipsin sempre el fet qualitatiu, que és allò que ens hauria d'interessar de debó: quin és el retorn del museu a la societat? quina és la qualitat de la visita? quanta gent n'ha sortit satisfeta i una mica més conscient que abans d'entrar-hi?

L'obtenció de dades qualitatives estadísticament vàlides és molt costós perquè s'ha de fer amb entrevistes individuals i preferiblement mitjançant un agent extern que no esbiaixi els resultats. Per això es fa poc sovint.

Però potser hi ha mètodes indirectes que permeten revelar tendències qualitatives.

Fa uns dies, vaig acabar un curs d'estadística descriptiva i correlacional que m'ha servit per refrescar allò que ens va ensenyar l'Encarna Sanahuja a la Facultat, i com a treball de classe he agafat la matriu de dades dels museus de la Xarxa de Museus Locals, una mostra ben significativa dels museus mitjans i petits catalans.

Es tractava de descobrir quines variables d'entre les 67 que es recullen per a cada museu, estan correlacionades entre elles.

Els resultats de la matriu que defineix els coeficients de correlació de les 4.489 combinacions possibles, segurament donarien per a fer-ne una tesi doctoral sencera. Però hi ha un dels resultats que crec que és d'interès general: la correlació que hi ha entre el nombre de tècnics que treballen en un museu i el nombre de visitants.

Contra el que jo m'esperava, no hi ha cap correlació significativa entre les xifres de visitants dels museus i el pressupost d'activitats, ni el nombre d'exposicions temporals programades, ni el pressupost que es destina a fer aquestes exposicions. Ni tan sols amb la data de l'exposició permanent, que arriba a tenir un coeficient negatiu.

Les majoria de variables que tenen coeficients de correlació significatius amb les xifres de públic són variables quasi dependents, com ara les xifres de visitants de les exposicions temporals (70% de correlació), de públic escolar (0,66), de públic de l'exposició permanent (0,58) o d'usuaris de les activitats (0,55).

Curiosament, el gruix de l'oferta d'activitats escolars té correlació amb la xifra de públic total, però en canvi no és significatiu el pes de la quantitat de tallers realitzats efectivament. I la correlació amb el pressupost total és clara però feble (0,51).

En canvi, la variable que sembla tenir més pes és la quantitat de tècnics que treballen a cada museu, amb una correlació del 0,66 que augmenta a a R=0,72 si en treiem un cas especial. La mostra permet calcular una recta de regressió que relaciona públic i quantitat de tècnics a cada museu, i que es podria resumir en la següent fórmula:

Públic d'un museu = 1504 persones + 5229 persones per cada tècnic contractat

El resultat d'aquest càlcul pot diferir bastant de la realitat, però sembla que s'ajusta raonablement bé quan la plantilla supera els quatre tècnics.

O sigui, que si es vol que la gent vagi als museus, cal començar per convocar oposicions...

dissabte, 12 de desembre del 2009

En llibertat sense càrrecs

Entre els curiosos rumors que alguns "amics" van escampar sobre mí i que van ser creguts com a veritats absolutes per altra gent de bona fè, hi va haver el d'una suposada estada meva a la presó. La veritat és que em va fer certa gràcia, perquè un dia gelat del llunyà any del Tejero vaig anar a l'acto de concentración del servei militar amb la determinació d'objectar a les armes i la bosseta preparada per anar a la Model. Però no hi va haver sort, érem uns quants i ens van enviar a casa. I aquesta ha estat l'ocasió que he tingut més propera d'anar a cap presó, un lloc que penso que ha estat dignificat pel pas de tanta gent innocent o tan sols culpable de viure en mal moment o de tenir idees pròpies, començant pel meu propi avi.

La veritat és que des d'aquell moment, si mai no he estat tancat, tampoc no he tingut mai llibertat sense càrrecs. Vull dir que m'he compromès amb tota mena d'associacions, moviments polítics i entitats, en algunes de les quals m'ha tocat ocupar càrrecs, ni que sigui de vocal. Des d'aquells llunyans MOC, l'AEIU, el Col·lectiu d'Estudiants o la Coordinadora per a la Defensa del Massís de Garraf, sempre m'ha tocat carregar amb una feixuga agenda de reunions.

I no m'en queixo, que n'estic ben orgullós d'haver posat granets de sorra en tants projectes que s'ho mereixien.

Quan em vaig fer càrrec del Museu d'Arqueologia de Catalunya al febrer del 2007, vaig voler concentrar-hi el màxim d'esforços i vaig renunciar a tots els càrrecs que tenia, entre els quals el de vocal de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i el d'assessor de Cultura de la Federació de Municipis de Catalunya.

Vaig voler continuar, però, essent vocal del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i he continuat essent-ho fins divendres passat, perquè ho considerava un gran honor i perquè creia que hi podia aportar els meus coneixements sobre el món dels museus des d'una perspectiva progressista i catalana.

Advertiré als malpensats que es tracta d'un càrrec gratuït, pel qual no he rebut remuneració ni dietes.

Quan, fa sis anys, vaig ser nomenat com a representant del govern, a proposta d'ERC, en el Patronat i en la Comissió delegada del MNAC, aquest museu estava immers en la remodelació de l'edifici, i les seves oficines estaven en barracons prefabricats.

Ara és un museu que és obert, va llençat i fa patxoca. No és, evidentment, mèrit meu, sinó sobre tot del seu president, els directors i l'equip humà que el menen. Però crec que hi he aportat idees que d'alguna manera hi han estat recollides, des de la necessitat de la gratuïtat de l'entrada, o -com a mínim- de fer gratuïts dies en els quals se'n pugui aprofitar la gent que treballa; fins a la bona pràctica de fer concursos públics i oberts per cobrir els llocs de responsabilitat (ara la conselleria diu que prefereixen empreses de head-hunters...).

El partit que em va proposar va decidir rellevar-me i me'n vaig assabentar primer per un rumor, que després va ser confirmat per un amic. Dimecres m'ho va comunicar oficialment Carles Mundó, secretari de llengua, cultura i audiovisuals d'ERC i de comunicació del govern. Li vaig demanar si continuaria fins a la reunió que farà el patronat dilluns vinent, per poder-me'n acomiadar i em va dir que sí. Divendres a les 11 em trucaven del MNAC per confirmar que hi aniria, i a les 2 per dir-me que no hi anés. Així es fan sovint, per desgràcia, les coses en aquesta conselleria.

El relleu era lògic, quan no hi ha cap sintonia entre allò que es fa des del govern i les polítiques culturals que jo crec que s'han de desenvolupar. Quan es retallen dràsticament els pressupostos dels museus mentre es llencen dos mil euros públics per cada cotxe que venen les multinacionals, i ningú no protesta,... hem perdut el nord. O l'he perdut jo.

M'ha sabut greu, però, no poder-me acomiadar, perquè he après moltíssim de la gent amb qui he compartit la taula de reunions del MNAC, i molt especialment d'en Narcís Serra, de l'Eduard Carbonell, de la M. Teresa Ocaña, d'en Joan Llinares, d'en Josep Maria Montané, d'en Jordi Carulla, d'en José Vidal-Beneyto, d'en Jordi Martí, de'n Santiago Palomero i de tants altres.

I també em sento agraït als presidents Maragall, Benach i Montilla, i als consellers Mieres, Mascarell i Bargalló, per haver-me nomenat, haver-me permès importunar-los, i haver entès que la discrepància no equival en absolut a la deslleialtat.

A tots ells voldria fer-los arribar el meu sincer agraïment, que els hagués volgut comunicar personalment, i dir-los que em tindran sempre a la seva disposició.

divendres, 4 de desembre del 2009

...i l'arxiu Centelles fa cap a Salamanca

Després de passar-se tres anys blasmant i ridiculitzant el voluntarisme i el resistèncialisme, i propugnant el neoliberalisme cultural, Joan Manel Tresserras ha pogut comprovar quines són les conseqüències d'aquest neoliberalisme cultural: els fills del fotògraf Centelles han venut el fons del seu pare al millor postor.

Però en l'operació és ben clar que hi ha alguna cosa més que els diners. Els germans Centelles s'han equivocat, perquè han confòs la Generalitat i el conseller amb el país. Han manifestat la seva més absoluta negativa a cedir les imatges a la Generalitat de Catalunya, perquè es consideren enganyats. Però també s'han negat a vendre el fons a través de la casa de subhastes Christie's, que hi estava interessada i els oferia encara més diners.

Si ja és realment incomprensible que aquest importantíssim fons artístic i documental no estigui en mans de la Generalitat des de fa anys, cosa que demostra una negligència reiterada per part de l'administració autònoma, encara és menys comprensible que s'intentés manipular i enganyar els hereus de Centelles fins al punt de provocar-los un rebuig absolut. Els germans Centelles adueixen que van comunicar verbalment a la Generalitat l'interès del Ministerio de Cultura per comprar-los l'arxiu i destinar-lo a enriquir el de Salamanca, que van rebutjar inicialment aquesta proposta i la de la casa de subhastes, i que es van trobar -segons ells- amb repetits enganys i maniobres dilatòries per part del subdirector general d'arxius. També pensen que el conseller Tresserras els va enganyar quan els va dir personalment que no patissin, un dia després d'haver signat la declaració de l'arxiu com a Bé Cultural d'Interès Nacional, pas que els Centelles van interpretar com a inici de l'expropiació del fons.

Els Centelles es queixen també que l'Arxiu Nacional de Catalunya té muntanyes d'arxius pendents d'inventariar, i que no hauria estat capaç de fer la difusió internacional que ells desitgen per al fons del seu pare. Per a ells, aquest reconeixement públic a la figura del pare té, segons diuen, molta més importància que els diners.

Però, com tothom sap, Tresserras ha tingut una política patrimonial erràtica i en la pràctica continuista respecte a l'època Mascarell, mentre que ha anat retallant un pressupost que. des de sempre, és manifestament insuficient. Això ha provocat una paràlisi absoluta d'institucions com l'Arxiu Nacional, condemnat a vegetar entre muntanyes de paper per classificar mentre el país va perdent arxius privats i empresarials i el món està volcant la documentació històrica a internet. El MNAC, que també hauria d'estar interessat en arxius com el de Centelles, diposa d'una partida per a adquisició d'obres minsa i esgotada, i sort que en té dels patrocinadors i de les cessions de Madrid que aconsegueix Narcís Serra.

D'altra banda, no deixa de tenir pebrots que el Ministerio de Cultura, en mans d'un partit que és soci d'ERC, hagi estat maniobrant en aquest tema, i que des de la Generalitat no s'hagi pogut, o volgut, aturar una OPA hostil.

El fons del fotògraf Centelles s'ha perdut per a Catalunya com a conseqüència d'una negociació desastrosa, en la línia que ja estem acostumats a veure quan negocia el titular de Mitjans de Comunicació i cultura. El resultat del procés és similar al que han tingut les negociacions sobre la TV3 al País Valencià i a les Illes (i ara sembla que rebrà la Catalunya Nord), sobre el traspàs del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, o sobre els mateixos "papers" de Salamanca.

És molt fort que el conseller Tresserras consideri que l'adquisició de l'arxiu Centelles és la torna per la devolució d'aquests "papers", quan resulta que la documentació incautada als privats encara ha de tornar. Malgrat les notes de premsa triomfalistes, el gruix dels documents expoliats pel franquisme encara és a Salamanca, i el poc que va ser retornat, que correspon a documents de la pròpia Generalitat, va venir com a conseqüència de les gestions de Caterina Mieras.

Tant de bo la pèrdua dolorosa del tresor artístic i testimonial de Centelles serveixi de lliçó per millorar la situació de les nostres institucions patrimonials, que no haurien de patir tant com estan patint les conseqüències de la crisi econòmica; per actuar decididament en la recuperació dels arxius privats i els fons fotogràfics del país, molts dels quals estan en perill; i perquè en Tresserras aprengui una lliçó personal: No es pot anar fent veure que s'és una bona persona, quan no s'és capaç de dir la veritat ni de mantenir la paraula.

dimarts, 1 de desembre del 2009

A mi també em va dir "No pateixis"

Paraula de conseller...


dissabte, 31 d’octubre del 2009

Bru de Sala no confia en Tresserras... i jo tampoc

En una entrevista a COM Ràdio, l'expresident del Consell de Cultura i de les Arts ha parlat clar, cosa que en aquest país sempre s'agraeix.

Entre d'altres coses, Bru de Sala diu "Una setmana abans (de ser conseller) Tresserras havia tingut zero dedicació a la Cultura. Era un professor de teoria de la comunicació que després, aproximant-se a ERC, va tenir un lloc al CAC... i de cop, pam... Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Però és clar, és conseller de Mitjans de Comunicació i cultura."

I segueix amb altres reflexions interessants, com ara que "els ajuts a la cultura són molt inferiors als ajuts a l'automòvil" i que "el món polític està en deute amb la cultura i els ciutadans", ja que destina a Cultura un pressupost misèrrim. "Els pressupostos de Cultura són la meitat del que haurien de ser, o menys de la meitat." "El maltracte dels polítics a la cultura és evident".

No hi puc estar més d'acord. Com a militant d'ERC i com a persona que fa més de trenta anys que participa activament en la cultura del país, estic escandalitzat per la mena de gent que el partit ha posat al capdamunt de la conselleria, i avergonyit per la desastrosa gestió que n'han fet.

I crec que aquest és el sentiment general de la major part de la gent que ens hi dediquem.

Us recomano que escolteu tota l'entrevista si voleu entendre què està passant amb la cultura d'aquest país.

dijous, 29 d’octubre del 2009

La condemna

La paraula dimitir vé del verb llatí dimittere, que a més de deixar i abandonar, vol dir perdonar. Potser l'emprem perquè quan dimitim, perdonem la condemna d'haver-nos d'aguantar que pesava damunt els antics subordinats.

.....................

I jo me n'he rigut, perquè m plavia,
i, podent perdonar, no he perdonat...
És una cosa dolça i fa alegria
veure un 'nemic als peus ben manillat!
I fer mal! I fer mal! Allò era viure:
destruir sols per gust i per voler,
sentir plorâ a tot-hom i poder riure...
Ser com rei de dolor... És bell, a fe!
..................................................................

També he tingut enveja i mala bava
per corrompre la gloria dels demés:
allí on jo he conegut que no arribava,
no he volgut que cap altre hi arribés.
D'aquell que m feia ombra o bé respecte,
m'he gaudit fent-ne córrer males veus,
i, tot fingint-li acatament i afecte,
li anava segant l'herba sota ls peus.
De lo que no he entès n'he dit mentida,
dels fets més grans que ls meus n'he dit rampells,
he volgut sols un pes, sols una mida:
la meva: els que n passaven, pobres d'ells!
Rebaixar, rebaixar, fins que s confonga
tot-hom en un mesquí i humil estol,
i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,
sent més que tots i governant tot sol.
.....................................................................

Joan Maragall, La fi den Serralonga

És curiosa aquesta mania tan mediterrània que tenim d'idealitzar els bandits i els malfactors... i de bandits i malfactors -idealitzats o no- n'hi ha de moltes menes...

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Centenari

Avui fa exactament cent anys que l'arqueòleg Emili Gandia trobà la part inferior de l'estàtua d'un déu grec, probablement Serapis, conegut des de llavors com l'Esculapi d'Empúries, tombada endavant dins la petita cel·la del seu temple.

Fins on jo sé, ningú no s'ha fet ressó d'aquest fet, ni hi ha hagut cap mena de commemoració oficial.

Hauria estat bé recordar-ho, i potser fer-li una cerimònia ben documentada, com la que vam muntar el dia que el vam tornar a Empúries, amb l'ajuda de l'Institut del Teatre i l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica.
Tot coincidint amb aquesta efemèride, però, l'Associació Memorial Emili Gandia ha activat el seu lloc web http://www.emiligandia.cat/, on es facilitarà l'accés d'estudiosos, investigadors, estudiants i públic en general a la documentació que es conserva sobre aquest precursor de l'arquologia i la museologia catalanes, director efectiu de les excavacions d'Empúries des del seu inici el 1908, fins al 1937, conservador del Museu de Belles Arts i Arqueologia de la Ciutadella i després conservador general dels museus de Barcelona.






dimecres, 21 d’octubre del 2009

Indignació

Els treballadors dels serveis culturals públics, o privats, acostumats a pressupostos generalment austers i escassíssims en comparació amb els altres països del nostre entorn, estem més consternats que ningú per la magnitud que està prenent el cas Millet.

És també incomprensible que el director d'una Fundació percebés un salari, declarat, públic i aprovat pels òrgans de govern, equivalent als costos de personal de les 89 persones que treballen en un dels nostres museus nacionals.

L'aparent impunitat d'un cas com aquest, que genera alarma social, contrasta amb el tracte que es dona a d'altres delinqüents, de vegades desproporcionadament dur.

M'agradaria pensar que m'equivoco si acabo ensenyant als meus fills que en aquesta vida no han de robar, però que si algun dia ho han de fer, que robin com a mínim 10 milions d'euros, i que aprofitin per repartir-ne les sobres i empastifar molt.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Què han trobat a Qatna?

Com que els diaris no il·lustren les troballes de la nova tomba del palau reial de Qatna, hi posen vistes generals, o les il·lustren amb imatges que no hi tenen res a veure, em permeto suggerir-vos una visita a aquesta pàgina d'imatges i a la nota de premsa original de la universitat de Tübinga. També hi ha una versió anglesa.

De fet, en aquests temes cal anar sempre a la font original, perquè es deformen fins a extrems increïbles. El fet que hi hagi algun fragment d'or, esdevé en algun mitjà "un tresor de valor incalculable".

Segons sembla, la peça més interessant que s'hi ha trobat és aquest pot de cosmètics de l'esquerra. Una peça preciosa i un tresor... per a la història de l'art!

El fet és que les imatges revelen troballes interessants, però gens semblants a les que es pot construir a la imaginació el lector dels diaris.

O així m'ha passat a mi...

dimecres, 16 de setembre del 2009

Antiquity parla del MAC i dels catalans

El neguit que als amants del patrimoni ens provoca l'aparent insensibilitat de la nostra societat cap a l'arqueologia (i, com a conseqüència, la insensibilitat dels polítics), sembla que també ha afectat el professor Nicholas James, de la Universitat de Cambridge i antic responsable de l'arqueologia de camp del Cambridgeshire.

El Dr. James signa un article al darrer número de la revista Antiquity que no ens pot deixar indiferents. Per això m'he permès de traduir-lo, amb el permís de l'autor i de l'editor:


Ignoren l'arqueologia, els catalans?

N. James
Departament d'Arqueologia, Universitat de Cambridge, Downing Street, Cambridge CB2 3DZ, UK

Article publicat a Antiquity, 83, setembre de 2009, p.844-848.

“El nostre és un petit gran museu. Petit, perquè no hostatja imponents escultures gregues o joies majestuoses de l'antic Egipte; gran, perquè conserva... les nostres arrels més profundes. Una història que és reconstruïda, peça a peça i amb passió i rigor, per arqueòlegs captivats pels móns perduts”

Això declara la nova introducció al Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC), a Barcelona. És massa modesta. La col·lecció és gran. Es concentra en Catalunya i la seva àrea cultural, però hi ha troballes que venen de més lluny, notablement materials argàrics de l'Edat del Bronze. S'hi dediquen espais extensos a la prehistòria tardana de les Illes Balears, a una magnífica col·lecció procedent del jaciment grec i romà d'Empúries (Ampurias, antic empori, Emporiae), i a la protohistòrica cultura ibèrica, incloent-hi el tresor de Tivissa. També hi ha una bona col·lecció de material visigòtic. Per al visitant de l'Europa del nord, el museu és un recordatori de quantes coses es poden trobar en un país poblat intensament durant tant de temps.

Fundat el 1934 per Pere Bosch Gimpera, el museu forma part del “barri cultural” de Barcelona, al parc de Montjuïc. La darrera fase d'un programa intermitent però persistent de millores es va obrir al març del 2009 (N. del T.: tot i que estava enllestida des del setembre del 2008). El museu endega un atapeït programa d'activitats. En relació amb la darrera exposició temporal, “Europa fa un milió d'anys (N. del T.: en català a l'original), hi havia lectures, tallers escolars, una vesprada de concert dins el museu i un viatge a les coves d'Atapuerca.

La resposta del públic no es correspon amb un compromís tan seriós. Els 27.332 visitants del 2007 baixaren a 24.968 el 2008 (Catalunya 2008a, 2009a). En comparació, la propera Fundació Miró, el Museu d'Art Contemporani o el Museu d'Empúries tingueren 1.045.538, 492.854 i 212.643 visitants, respectivament, el 2007 (Catalunya 2008a). Els arqueòlegs, a Anglaterra, ho poden comparar amb el Museu de Devizes (Wiltshire Heritage) o el Museu de Salisbury i del Wiltshire Meridional, amb 21.344 i 35.506 visitants, respectivament, el 2004-2005 (Wright 2006) – col·leccions provincials; no hi creixen males herbes a l'entrada.

Els catalans són molt conscients de l'especificitat de la seva llengua i la seva història; però alguna cosa va realment malament a Barcelona. No són ja les xifres de visitants, sinó la circulació de set directors en dotze anys (SOSMAC 2009a). Hi ha plans per reorganitzar el museu, però són polèmics.

A més de les exposicions de Barcelona, el museu és responsable de jaciments i d'altres exposicions (incloent-hi el museu d'Empúries, que rebé 212.643 visitants el 2007; Catalunya 2008a); i del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya. Aquestes connexions, no haurien de mantenir més viu el museu de Barcelona?

Molí d'Espígol

Un dels jaciments és l'assentament de l'Edat del Ferro del Molí d'Espígol. El museu n'assumí la responsabilitat l'any 2003; i el govern de Catalunya el designà com a Bé Cultural d'Interès Nacional al març de 2009 (Catalunya 2009b).

El Molí domina la plana de Lleida a prop de Tàrrega. Els qui l'excavaren, mossèn A. Llorens i després Joan Maluquer de Motes i Miquel Cura (1975-94), mostraren que fou ocupat des del 600 aC fins a les darreries del segle I aC, en tres fases principals, de voltants del 550 al 425 aC, del 400 al 225 aC i durant els darrers anys del segle II i els primers de l'I aC (Cura 2006). Cadascuna d'aquestes fases fou emmurallat. Es pensa que les dues primeres corresponen als agressius ilergets, esmentats per Polibi i Livi. L'estretor, la trama urbana ordenada i la densitat d'ocupació recorda alguns dels pobles actuals més antics de la comarca. La segona fase és notable per la diferenciació en les dimensions i la construcció dels edificis. La seva destrucció pel foc es creu que data de la Segona Guerra Púnica. La darrera ocupació fou menor; i llavors, a les darreries del segle I aC, els romans reorganitzaren el poblament de tota la comarca. Jordi Principal (MAC; havia treballat amb en Cura) insta a considerar interessant el jaciment per a l’estudi del desenvolupament inicial de la cultura ibèrica. Per la qualitat de les construccions i el rang aparent dels seus habitants, ell i els seus col·legues sostenen que el Molí d'Espígol va ser un centre polític, un petit oppidum (Principal et al. 2007: 56).

La declaració com a monument va tenir en consideració tant aquesta interpretació com la conservació, la claredat i la persistència de les parets visibles i dels carrerons (Catalunya 2009b). El monument comprèn la zona edificada, que s'eleva suaument per damunt dels camps dels voltants. Al costat de les ruïnes exposades s'ha creat un efectiu centre d'interpretació; i el fulletó-guia (en català, espanyol o anglès) és útil. Algunes de les troballes es mostren en el Museu de Tàrrega. Hi ha senyalització de carretera i el jaciment s'inclou entre els altres setze de la Catalunya oriental i meridional que el MAC promou en “La Ruta dels Íbers” (també promou una Ruta de l'Art Rupestre).

Tot és molt admirable, en principi; però, sobre el terreny, les coses no estan funcionant correctament. Tot i diversos indicadors que corresponen als punts esmentats en el fulletó, alguns dels detalls són difícils de distingir. La senyalització inclou textos concisos i eficaços, i alguns plànols i dibuixos, però s'està fent malbé sota el sol implacable. És evident que hi ha una cata que s'ha reomplert, però no hi ha cap explicació i hi queden alguns claus de la malla de referència. El jaciment està sembrat de fragments de ceràmica. També hi abunden les males herbes; i, aparentment, el drenatge és complicat en algunes èpoques de l'any (un problema que es resolia amb conduccions quan es va ocupar el lloc). Suposadament (Botiga 2009), el MAC cerca una empresa per gestionar el lloc, sense un pla polític que en garanteixi els ingressos; però aquests plantejaments, fins i tot en els millors casos, són difícilment sostenibles. El desgast per la freqüentació de visitants pot ser mínim, malgrat tot: el present escriptor disposà del lloc per a ell sol durant un matí sencer.

El museu

El museu i les seves seus i jaciments adscrits estan ben descrits en la pàgina web (MAC 2009). L'exposició permanent està organitzada en 20 galeries petites que envolten dues sales més grans i un espai generós per a exposicions temporals.

Les galeries més impressionants són les dues grans centrals. Remodelades en l'anterior fase de desenvolupament, les mostres de la cultura preromana (ibèrica) i de part de la col·lecció grega i romana es reparteixen en muntatges fàcils d'entendre, mentre que l'estructura concèntrica ajuda a relacionar-los. Totes dues galeries estan dominades per la rèplica de la “imponent escultura grega” d'Esculapi, instal·lada el 2007, després que l'original fos traslladada al museu d'Empúries (on fou trobada fa cent anys). Es conserven bé maquetes antigues de jaciments. Aquestes galeries són plenes de llum, a diferència de les altres que orienten més intensament el visitant cap a les vitrines murals. Les vitrines i paviments de les galeries menors revelen tres o quatre fases de desenvolupament. Una de les darreres millores és una sèrie de plafons que presenten informació general en català, espanyol i (una mica capriciosament) anglès. A banda d'això, la retolació és mínima. Això no és necessàriament un defecte però, quan ho visità l'autor d'aquestes ratlles, l'extraordinària “corona” visigòtica de Torredonjimeno no disposava de cap mena de rètol. Alguns dels elements més recents impliquen, evidentment, una reordenació que no s'explica. El fet que el museu no hagi estat mai completament renovat el converteix en una mostra de l'evolució de la tècnica expositiva – gratificant, potser, per als partidaris de la interpretació provisional (Shanks & Tilley 1992; 98-9).

Les darreres millores (2009) consisteixen en una nova introducció, la renovació completa de les dues primeres sales en la seqüència cronològica (Paleolític), i algunes remodelacions de les dues següents (Neolític, Calcolític i Edat del Bronze Inicial). Les dues primeres s'han fet elegantment. La galeria del Paleolític Inferior inclou models de troballes i d'ossos tan llunyans com Laetoli; però, de manera manifestament anacrònica, manté un diorama d'Altamira (1929), acompanyat de mostres de pintura mural d'inicis de l'Holocè procedents del Sàhara (N. del T.: en realitat, la primera sala de paleolític presenta el conjunt de fenòmens importants del Paleolític, i la segona mostra les troballes de Catalunya). Des del punt de vista d'un europeu del nord, el descobriment més sorprenent és que hi hagi tants llocs importants d'aquest període al nord d'Espanya – 34 tan sols a Catalunya. Com en la resta de galeries per a les edats del Bronze i del Ferro, l'èmfasi principal rau en la tecnologia, però també s'hi mostren collarets de petxina. La galeria del Paleolític Mitjà i Superior disposa de llibres i de seients per als infants.

Les galeries del Neolític i l'Edat del Bronze conserven l'estil de les antigues vitrines murals, però amb una nova il·luminació que molesta als visitants alts, comparada amb les antigues vitrines de la resta del museu. Hi ha dues noves vitrines de peu: una que exposa estris de fusta Neolítics que mai no havien estat mostrats al públic; i l'altra amb ceràmica de l'Edat del Bronze. Aquestes galeries remodelades faciliten als visitants còpies de mà dels textos murals catalans, traduïts a l'espanyol i a l'anglès – una molt bona idea (malgrat que la numeració de les pàgines no sempre correspon a la de les vitrines). Les parets de les galeries corresponen ara a un codi de colors per fases cronològiques.

“Europa fa un milió d'anys” s'inaugurà deu dies després que les galeries remodelades i es clausurà a mitjan juny. Desenvolupada per l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) i la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (FECyT), tractava del medi ambient plistocè i de les seves implicacions en la manera de viure a Atapuerca i a d'altres jaciments d'Espanya. Inclou maniquins d'un home i un noi ocupats a descarnar – aparentment assetjats per un tigre de dents de sabre – però l'exposició tractava de com es du a terme la recerca: estrictament didàctica, no tenia objectes. El nucli estava format per 13 plafons de grans dimensions: geologia, deriva continental i el planeta fa un milió d'anys; els animals, antropologia i paleobotànica; geomorfologia i sedimentologia; tècniques de paleontologia i d'arqueozoologia; i cinc dels jaciments. Hi havia vídeos sobre l'excavació i sobre la recerca pluridisciplinària al jaciment i al laboratori; i hi havia simples passis de diapositives (amb banda sonora però sense comentaris). També hi havia un CD-rom per estudiar. Gran part de la disposició estava orientada als nens, incloent-hi els llibres i els seients, com a la galeria del Paleolític (però incloent aquí títols de dinosaures).

Els catalans voldrien amb orgull ésser considerats per qualsevol europeu del nord en el nivell més alt; i, per a aquest nivell, la presentació del museu és desigual i, en alguns llocs, desgastada. Després d'assenyalar que el pressupost bàsic ha disminuït en un 30% en els darrers anys, el director actual ha declarat una “crisi” (Historia Clasica 2009; Vilaweb 2009). Preveu una presentació més consistent – millorant l'exposició de les troballes Epipaleolítiques i Mesolítiques – noves seleccions d'objectes i arranjaments de l'exposició permanent, i un disseny coherent per oferir “al pobre visitant una aparença mínimament agradable” (traducció de l'autor). Explica que això necessita 400.000 € en els propers dos anys; i que això, al seu torn, implica deixar de fer més exposicions temporals (Vilaweb 2009).

Protesta

Malgrat que s'endeguen seriosos esforços a les galeries, i que, es vulgui o no, la visió d'integrar els jaciments arqueològics de Catalunya podria funcionar, el futur del museu mateix està ara en dubte. Després d'una primera proposta d'una “xarxa” de set museus etnogràfics (Catalunya 2008b), i, entre d'altres reformes que s'inclouen en un nou Pla de Museus de Catalunya, el govern provincial (sic) proposa la fusió del MAC amb el Museu Nacional d'Història i el Museu d'Etnologia. “Aquest museu cobrirà les connexions entre les ciències socials”, anuncia el Pla (Catalunya 2007: 5.2.1.1, traducció de l'autor).

Des d'un punt de vista àmpliament didàctic, tot és a favor de la idea. Malgrat això, els arqueòlegs estan alarmats. El director anterior dimití l'any passat públicament, tot citant intransigència dels seus superiors i advertint que el Pla de Museus podria dissoldre el MAC. Una petició, a començaments d'aquest any, sostenia que mentre que el museu és “modest” (un altre cop) i ha estat mal administrat, la seva col·lecció és important i té una història remarcable (SOSMAC 2009a); que el Pla de Museus pot relegar el MAC a un nivell municipal; i que els vincles amb monuments i altres museus es veurien compromesos. Tot invocant la memòria de l'arbitrària dictadura franquista, la petició deplora la manca de consultes amb els arqueòlegs. Recollí 1.335 signatures. El director actual respon breument tot negant que el MAC hagi de “desaparèixer” (Vilaweb 2009); però, com ho demostra la petició, el govern ha deixat créixer el rumor. Una segona petició adverteix ara que restringir la temàtica del museu a Catalunya, com a tal, pot comportar disputes amb les col·leccions del sud de la regió i de les illes Balears; i la retirada de l'estàtua d'Esculapi encara dol (SOSMAC 2009b). Tot recordant que Barcelona és una capital nacional, totes dues peticions clamen contra la “provincialització”.

Algunes de les províncies d'Espanya són, de fet, diferents. Catalunya és una nació en ella mateixa. No obstant això, per a la preservació de les col·leccions del MAC, aquest principi pot ser un desavantatge. D'una banda, l'analogia de la petició amb els museus de París, Londres o Madrid és discutible; Barcelona és difícil de comparar amb aquestes ciutats, i és injust catalogar com a "modest" el MAC en aquesta comparació. D'altra banda, malgrat les conviccions del director sobre l'arqueologia com “una opció cultural per al gran públic” (Aragay 2008: traducció de l'autor), els usuaris són pocs tant al museu mateix com al Molí. Igualment, una gran excavació a l'antiga Estació del Nord de Barcelona va ser ignorada pels vianants. Ni tan sols hi havia un rètol per explicar què hi estava passant. A Catalunya, el coneixement de l'arqueologia sembla que és limitat.

El motiu més convincent per a la preservació de la col·lecció és l'arqueologia en si mateixa. Com a col·lecció regional, el MAC resisteix certament la comparació amb qualsevol altre. Això és el que fa aquest museu “gran”. Els seus responsables i els seus tècnics, tots, haurien de ser, en efecte, arqueòlegs de “passió i rigor”. Mereixen el suport dels col·legues de tots els idiomes i de tots els països per mantenir i redoblar els seus esforços per salvar el museu, i per arribar als catalans i a tots els seus molts visitants.


Referències

ARAGAY, I. 2008. L’arqueologia és per si sola un atractiu de masses. http://paper.avui.cat/article//cultura//114593/
Catalunya. 2007. http://www20.gencat.cat/portal/site/CulturaDepartament/menuitem.d81d04123ceb3b8fda97dc86b0c0e1a0/
– 2008a. http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Temes/Museus/Area[de Difusio i Explotacio/Estadistiques de
museus/2007/2007 museus. Visites 1.pdf ]
– 2008b. http://www10.gencat.cat/gencat/binaris/20080320 xarxamuseu en tcm34-72501.pdf
– 2009a. http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/Cultura/Temes/Museus/Area[de Difusio i Explotacio/Estadistiques de museus/
2008/ 2008.Visites (per ordre de nom demuseu).pdf ]
– 2009b. http://www.derecho.com/l/boe/acuerdo-gov-18-2009-10-febrero-declara-bien-cultural-interesnacional-categoria-zona-arqueologica-yacimientomoli-d-espigol-tornabous/
CURA, M. 2006. El jaciment del Molí d’Espígol (Tornabous – Urgell): excavacions arqueològiques 1987-1992. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Historia Clasica. 2009. http://www.historiaclasica.com/2009/02-entrevista-xavier-llovera
MAC. 2009. http://www.mac.cat/
PRINCIPAL, J., X. BERMÚDEZ & O. SAULA. 2007. Molí d’Espígol Tornabous. n.p.: Museu d’Arqueologia de Catalunya.
SHANKS, M. & C. TILLEY. 1992. Re-constructing archaeology: theory and practice (second edition). London: Routledge.
SOSMAC. 2009a. http://www.petitiononline.com/sosmac/petition.html
– 2009b. http://www.petitiononline.com/sosmac2s/petition.html
Botiga. 2009. http://www.tiendadejoyas.es/es/noticias/5 10 buscan patrocinadores
Vilaweb. 2009. http://www.cat/elpunt/noticia?p idcmp=3453656
WRIGHT, M. (ed.) 2006. Museums & galleries yearbook.London: Museums Association.

Els llocs d’internet han estat consultats al maig del 2009.

dijous, 10 de setembre del 2009

Els secrets del Partenó

Un documental fascinant sobre aquesta meravella, a partir de la recerca que ha generat la restauració del monument, on no hi ha pràcticament ni línies rectes ni angles de 90º. Permet entendre les proporcions i la manera de construir sense disposar de plànols un edifici que està pensat com un efecte òptic. I també l'enorme complexitat d'un procés de restauració que s'està fent amb mitjans artesanals tradicionals i que ha de costar uns de 100 milions d'€.

Per cert que al video no ho diu, però és curiós que les targes de crèdit i la majoria de carnets tinguin exactament la mateixa proporcionalitat que la façana del partenó. Agafeu un regle i comproveu-ho!

dimarts, 8 de setembre del 2009

La política d'Obama als museus nacionals americans

L'enginyer Wayne Clough fa un any que fou nomenat director -allà en diuen secretary- de la Smithsonian Institution, la xarxa nord-americana de museus nacionals, en substitució de Lawrence Small, la gestió econòmica del qual va ser fortament contestada fins que ha acabat dimitint.

En aquesta entrevista, Clough exposa les idees que ha elaborat després d'enfrontar-se a la tasca complexa de gestionar un complex de 19 museus, 9 centres de recerca i investigacions en curs a 90 països diferents. Sense experiència prèvia en museus, ha necessitat un any per destil·lar idees. Anuncia, entre d'altres coses, el seu neguit pel 80% de no-usuaris que hi ha a la societat i per trobar maneres d'atreure la població, i reflexiona sobre la missió dels museus nacionals al segle XXI. També anuncia que se'n crearan de nous, perquè allà ningú té l'obsessió de "tancar el mapa de museus nacionals". Insisteix en el paper de la recerca i de l'educació, i diu que malgrat la seva formació, no prioritzarà especialment els museus de ciències.

Un munt de reflexions necessàries i interessants, que possiblement indiquen canvis importants en la política patrimonial nord-americana.

dilluns, 27 de juliol del 2009

El món clàssic i la política cultural a la Catalunya republicana

Ha sortit el número 55 de la Revista Auriga, que inclou entre d'altres coses aquest article meu, reelaboració de la conferència pronunciada el 27 de febrer de 2009 a Premià de Mar, en ocasió del lliurament dels XVII Premis Auriga 2008:


Cal que el lector estigui advertit del fet que l'autor d'aquest article no és pas un especialista en història contemporània, i que si ha acabat aprenent algunes coses sobre el paper destacat que van tenir les persones especialitzades en la cultura clàssica en la política del nostre país al segle XX ha estat en part per curiositat innata i en part per casualitat.

Com a arqueòleg inquiet, és natural que m'hagi interessat per la tasca que es va fer en l'estudi del nostre passat i per la personalitat dels estudiosos que ens han precedit. I com a persona implicada en la gestió del patrimoni cultural del nostre país, m'ha preocupat conèixer què havia
estat fet anteriorment en aquest camp i quina fou la trajectòria dels personatges que hi van intervenir.

Quan encara m'ocupava de menar el nostre museu nacional de futur més incert, em van demanar que fes una conferència sobre la política cultural del govern de Lluís Companys, i vaig haver de fer una repassada del tema, que em va fer conèixer l'importantíssim paper que tingué la cultura clàssica, i en particular la vinculació amb l'arrel grega del país, dins l'imaginari del catalanisme polític de les primeres dècades del segle passat i fins a quin punt hi van tenir un paper crucial alguns personatges essencials que estaven vinculats a la filologia, la història antiga i l'arqueologia.

Arran d'aquella conferència, l'organització dels premis me n'ha encarregat aquesta altra.

Cal dir que el període republicà és un espai temporal breu i molt agitat. És increïble que es pogués fer tanta feina en tan poc temps. Com veurem, la política cultural de la Generalitat republicana fou exemplar i, en molts sentits, capdavantera. La Generalitat funcionarà durant disset mesos mentre es tramitava l'Estatut. Al cap d'un any de l'entrada en vigor de l'Estatut, mor el president Macià, i el primer govern de Lluís Companys no arribà a fer deu mesos quan la Generalitat quedà suspesa arran dels fets d'octubre del 34. Moltes persones, entre elles molts
intel·lectuals, foren empresonats arran d'aquells fets. Quan Companys recuperà el govern, al març del 36, disposà encara no de cinc mesos per fer política cultural, fins que la insurrecció franquista obligà a revolucionar, també, aquesta política.

És possible que existeixi, però no he sabut trobar un treball de síntesi sobre la política cultural de la Generalitat, com sí que existeixen treballs en aquest sentit a escala estatal. Hi ha nombrosos estudis parcials molt interessants, com els de Jaume Zamora per a la política d'arxius; Francesc Foguet, per al teatre, o Albert Balcells, per a l'Institut d'Estudis Catalans, entre molts altres; i abundants fonts primàries en forma de memòries, epistolaris, articles de premsa... Esperem amb candeletes l'article de Josep Termes i Lluís Duran sobre la política de cultura que ha d'anar en el segon volum del treball de síntesi Generalitat de Catalunya. Obra de Govern 1931-1939, coordinat per Francesc Bonamusa.

Mentre esperem aportacions més doctes, he de destacar que els brevíssims governs de Macià i Companys van fer una tasca extraordinària i van ser especialment eficaços en moments complicats i difícils, tot deixant-nos un llegat cultural que no sembla que hagi estat suficientment reconegut. L'explicació d'aquest fet rau en l'interès per la cultura que tenia la societat i la classe política del moment; en l'existència d'un coixí intel·lectual de gran qualitat humana i d'un alt nivell de formació; i en la capacitat i voluntat de recollir i culminar el llegat i els projectes culturals de la Mancomunitat de Catalunya.

Cal no oblidar que una part de la militància i dels dirigents polítics dels partits de govern de la Catalunya autònoma procedien de la Mancomunitat i de la Lliga, que inicialment pretenia ser un moviment polític transversal i que posteriorment derivà cap a posicions cada cop més dretanes. En els anys prodigiosos per a la nostra cultura que van del 1907 al 1915, simultàniament a la gestació de la Mancomunitat i sense disposar encara de cap institució comuna ni tan sols a les quatre províncies espanyoles del Principat, es creen, entre d'altres, l'Institut d'Estudis Catalans (1907), la Junta de Museus (1908), la Biblioteca de Catalunya (oberta al públic el 1914) o el Museu de la Ciutadella, d'Arqueologia, Reproduccions i Belles Arts (inaugurat el 1915). El mateix 1915 s'inaugura el Servei d'Excavacions Arqueològiques de l'IEC, que ho serà també de la Mancomunitat, ubicat a les golfes del palau de la Generalitat i dirigit per un joveníssim Pere Bosch i Gimpera. En el discurs inaugural, Josep Puig i Cadafalch hi anuncià la creació d'un Museu d'Arqueologia de Catalunya que havia de completar la tasca del Servei d'Excavacions i donar-la a conèixer a la societat.

Tot plegat responia a la voluntat de prestigiar la cultura catalana i d'inserir-la en el context internacional amb veu pròpia, però també a una visió del país aferrada a les seves arrels clàssiques, que es consideren un element diferencial de primer ordre, el coneixement del qual s'ha d'aprofundir i de difondre. Aquest punt de vista és molt evident, per exemple, en les referències que hi dedica La Nacionalitat Catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba.

Una de les conseqüències d'aquestes iniciatives fou la formació d'un equip humà espectacularment format, gràcies també a la política de beques d'estudis a l'estranger
impulsada pel ministre d'instrucció pública Giner de los Rios, i per l'enorme prestigi dels estudis entre les classes mitjanes. Això explicaria la coincidència, pràcticament en la mateixa generació, de figures com Jaume Serra Húnter, Lluís Nicolau d'Olwer, Pere Bosch Gimpera, Ventura Gassol, Carles Riba, Josep Maria Batista i Roca, Rovira i Virgili, Ramon d'Abadal, Carner Ribalta... En foren també catalitzadors el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, els Estudis Universitaris Catalans i la Societat d'Amics de l'Art Vell, que els agrupava.

Un paper destacat en l'aparició d'aquesta generació noucentista, i també en general en tot el primer segle de la història del catalanisme, ha de ser reconegut a la família Rubió. Tots aquests intel·lectuals que van desenvolupar la seva tasca als anys republicans eren alumnes i deixebles d'Antoni Rubió i Lluch, que al seu torn fou hereu intel·lectual de Milà i Fontanals, i fill carnal de Joaquim Rubió i Ors, el precursor del catalanisme i de la Renaixença. Si Rubió i Ors havia girat la mirada cap a l'edat mitjana a l'hora de fer renéixer la identitat nacional, el seu fill fou un hel·lenista apassionat, que va saber transmetre la seva passió als seus alumnes de la universitat. Tots ells lloaven la seva assignatura d'història, en la qual es matriculaven tots els estudiants de dret i de lletres. I traspassà, a més, aquest hel·lenisme i l'amor per l'herència clàssica al nucli de la cultura i de la política catalanes, com queda palès en el Missatge a S.M. Jordi I, rei dels Hel·lens, inspirat per Rubió el 1897 i signat per 43 presidents d'institucions catalanes en solidaritat amb els grecs de Creta, que estaven lluitant contra l'imperi otomà del qual formaven part, i en patien una forta repressió.

En la visió de Rubió, adoptada pel conjunt del catalanisme del primer terç del segle XX, l'arrel grega de la cultura catalana es contraposa al caràcter bàrbar, en el sentit de no grec, de la resta de la península Ibèrica. Per contrarestar l'anquilosament de la universitat i el caràcter centralista dels plans d'estudis, Rubió impulsarà el 1902 els Estudis Universitaris Catalans, que permetran l'aprofundiment en la formació d'aquella generació portentosa. Fou també vicepresident del Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1906, cònsol de Grècia a Barcelona, traductor del grec modern, estudiós de la presència medieval catalana a Grècia i el primer president de l'Institut d'Estudis Catalans. Entre els seus alumnes destacaren, en l'admiració per la cultura clàssica i en l'estudi de les relacions passades entre Catalunya i Grècia, Pere Bosch i Gimpera, fundador de l'Escola Catalana d'Arqueologia (vegeu Auriga, 52, 7-9); Lluís Nicolau d'Olwer, que continuà i divulgà les recerques de Rubió sobre la presència catalana a Grècia a l'edat mitjana i fou catedràtic de llatí medieval de la Universitat Autònoma de Catalunya i ministre d'Economia de la República (Auriga, 52, 4-6); Francesc Cambó, que entre moltes altres coses fou per sobre de tot un hel·lenista i, quan s'enriquí, fundà i patrocinà la Col·lecció Bernat Metge; o Eugeni d'Ors, el creador del mot noucentisme, que féu la tesi doctoral sobre Els arguments de Zenó d’Elea, i fou director d'Ensenyament els primers anys de la Mancomunitat. Censurada la seva tasca, renegà de les seves idees anteriors, es traslladà a Madrid i acabà essent la cara de la política cultural del primer franquisme.
Ell fou qui retornà de Ginebra l'Esculapi d'Empúries i la resta d'obres d'art que s'hi havien dipositat.

Tan important és el prestigi de la literatura clàssica en aquests inicis del segle XX, que la presentació pública de la reforma ortogràfica de l'Institut i de Pompeu Fabra es va fer mitjançant la publicació dels Himnes homèrics, el 1913, traduïts per Bosch Gimpera i adaptats per Joan Maragall.

Aquesta generació que començava a despuntar sota la protecció i l'impuls de la Mancomunitat de Catalunya –el segon president de la qual fou Josep Puig i Cadafalch, l'arqueòleg que impulsava les excavacions d'Empúries– va veure truncats els seus projectes amb la dictadura de Primo de Rivera. Abans del cop, la Lliga havia patit una crisi interna que n'allunyà la banda més nacionalista i més progressista, i s'havia dretanitzat notablement, fins al punt que inicialment hi va donar suport amb l'esperança que Primo acabés amb el pistolerisme, controlés l'anarcosindicalisme i establís mesures proteccionistes. El dictador, però, aprofità per reprimir durament la cultura catalana i per dissoldre la Mancomunitat. Malgrat l'adversa situació política, molts dels serveis de la Mancomunitat i l'Institut d'Estudis Catalans van aconseguir sobreviure.
S'emprengué una tasca de difusió de la cultura a través de la xarxa d'Ateneus i les Universitats Obreres, i també un procés d'internacionalització. La cultura catalana es projectà en tota mena de congressos internacionals, i l'Institut aconseguí entrar, com a membre de ple dret, a la Unió
Acadèmica Internacional, gràcies a una hàbil maniobra de Bosch i Gimpera, que hi formalitzà l'ingrés mitjançant la publicació per part de l'IEC d'alguns fascicles del Corpus Vasorum Antiquorum.

Bona part dels intel·lectuals que havien col·laborat amb la Lliga passà en bloc a Acció Catalana el 1922. Els més conservadors retornaran finalment a la Lliga, però la resta acabarà col·laborant amb ERC durant la República i inspirarà les avançadíssimes polítiques culturals de la Generalitat. Malgrat tots els pronòstics que auguraven el triomf d'Acció Catalana en les eleccions municipals d'abril del 31, la victòria aclaparadora fou per a una nova força política encapçalada per Francesc Macià, l'heroi de Prats de Molló, que aglutinà el catalanisme progressista i proclamà la República Catalana el 14 d'abril. Reconvertida l'efímera república en un govern autònom que ressuscitava la Generalitat medieval, Acció Catalana entrarà dins el govern de coalició i els intel·lectuals de formació clàssica foren els que inspiraren en bona part les polítiques educatives
i culturals.

L'objectiu, explicitat per Ventura Gassol, era “fer de la cultura catalana una cultura plenament normal”. Pere Bosch i Gimpera advertia que: “La cultura és i ha d'ésser necessàriament cara. No sols no pot ésser mai una font d'ingrés per al pressupost, sinó que s'hi ha de llençar els diners, perquè a la llarga el que se n'aprofita és prou reproductiu per a justificar tot el que s'hi ha esmerçat amb els beneficis morals i materials que produeix a tot el país. Per això cal plantejar com a qüestió de principi la necessitat d'augmentar els cabals que s'hi destinen."

Tant de bo que aquesta visió de la cultura com a servei públic essencial fos encara percebuda pels qui governen avui el nostre país...

La república trobà un panorama escolar i de nivell cultural general desolador. L'any 1931 l'escolarització tan sols cobria un 68% dels infants en edat escolar. Amb l'ajut financer de Marcel·lí Domingo, ministre a Madrid, entre el 1931 i el juliol del 1932 es construïren 1.642 aules, amb capacitat per a 82.100 alumnes.

El mateix 1931 es començà a assajar l'autonomia universitària amb la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, i el govern espanyol, en un acte de desgreuge per la persecució a la qual havia estat sotmès l'Institut d'Estudis Catalans, no tan sols el reconeix com a institució acadèmica, sinó que per decret de 19 de novembre de 1931, estableix que l'IEC enviarà un representant als tribunals d'oposició de totes les universitats de l'Estat espanyol. L'Institut desplegarà en aquests anys una intensa activitat de recerca i de publicació.

La Generalitat crea també la Institució de les Lletres Catalanes, el Comitè del Cinema i, el 9 de juny de 1931, el Consell de Cultura, presidit per mateix Francesc Macià, que delegà en el rector de la Universitat de Barcelona Jaume Serra i Húnter. Vicepresidia Pompeu Fabra. La Generalitat institueix també premis literaris i artístics, així com beques d'estudi per a professors valencians i balears, per tal que es familiaritzin amb l'ensenyament en català. El 1932 s'aproven les normes ortogràfiques de Castelló i es publica la primera edició del Diccionari Fabra.
Un dels primers serveis traspassats a la Generalitat fou el de conservació de monuments i belles arts, i l'Estatut reconegué les competències culturals del govern autònom. Així, el primer govern estatutari, constituït el 19 de desembre del 1932, inclourà per primer cop una Conselleria de Cultura, amb aquest nom, que fou encomanada a Ventura Gassol.

Aquest és un fet insòlit que no ha estat prou remarcat. Cal destacar que en aquella època cap govern del món no tenia un ministeri de Cultura. Segons els resums històrics dels manuals de gestió cultural, el primer ministeri de cultura del món es creà a França l'any 1958 de la mà d'André Malraux, casualment un intel·lectual compromès que havia conegut directament l'experiència catalana durant la guerra. El primer ministeri de cultura de Dinamarca es creà el 1961 i el d'Itàlia el 1974. Espanya no disposà de cap ministeri amb aquest nom fins al 1977, i encara van trigar més a dotar-se d'un instrument d'aquesta mena Noruega (1982), el Brasil (1985), Suècia (1991) i la Gran Bretanya (1992).

El 25 de desembre del 1933 mor Francesc Macià, i Lluís Companys el succeeix el darrer dia del mateix any amb un govern de coalició amb Acció Catalana (Martí Esteve) i la Unió Socialista de Catalunya (Joan Comorera). Ventura Gassol continuà encapçalant Cultura i la seva tasca donà fruit abundós el 1934.

Entre els mesos de gener i octubre d'aquell any es creen formalment l'Oficina de Relacions Culturals Exteriors, el Museu d'Art de Catalunya i el Museu d'Arqueologia de Catalunya; s'aproven les lleis del Consell de Cultura i del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni Artístic i Científic de Catalunya, extremadament avançades per a l'època. El Servei es crea amb cinc seccions, Biblioteques, Arxius, Museus, Monuments i Excavacions, dirigides totes per veritables autoritats en cada matèria.

En el Consell de Cultura, s'hi integren gairebé tots els intel·lectuals destacats de l'època, sense distincions ideològiques ni quotes partidistes, però amb una idea comuna de futur per a la nostra cultura. Aviat es crearen patronats locals de cultura, a imatge del Consell, que canalitzaren la participació en les polítiques culturals de pobles i ciutats. La col·laboració absoluta de Puig i Cadafalch i dels col·leccionistes de la burgesia és molt intensa i evident en la fundació dels dos grans museus nacionals.

Les dotacions pressupostàries destinades a la Conselleria de Cultura són reveladores de la importància i el pes polític que tenia el tema per als governants i la societat de l'època: en el pressupost de 1933, que es prorrogà al primer semestre del 1934, es destinaven a Cultura un 10% dels recursos de la Generalitat. El pressupost per al segon semestre de 1934, de 63.811.188 ptes., en destinava 3.800.242 a Cultura (un 6%), la quarta conselleria després de Governació, Assistència Social i Obres Públiques. D'aquests diners, la meitat es destinava a donar suport a l'ensenyament, ja que la competència no havia estat traspassada; Patrimoni en rebia 733.000 ptes., que representaven un 1,15% del pressupost total de la Generalitat; Ciència, un 0,43%, i les arts, 177.175 ptes. Per a subvencions només hi havia 136.000 ptes. Si ho comparem amb l'any 2009, és previst destinar a Cultura, si no s'hi fan retallades, uns 300 milions d'euros, poc més d'un 1% del pressupost de la Generalitat, i a patrimoni, menys del 0,3%. És una de les conselleries que tenen menys pressupost, fins i tot amb la inclusió de Mitjans de Comunicació (2,18%).
Elaborat després del restabliment del Govern de la Generalitat al març del 1936, el pressupost per al segon semestre de l'any posava la conselleria de Cultura en tercera posició, amb un 8% del pressupost, darrere d'Obres Públiques (33%) i d'Assistència Social (14%).

L'esclat de la guerra i de la revolució arran del cop d'estat de juliol del 1936 representà unes amenaces i uns reptes molt importants per al patrimoni i per al conjunt de la cultura del país. El patrimoni es va veure de cop sotmès al doble risc dels danys causats pel vandalisme d'alguns revolucionaris i dels bombardejos.

Dirigits per Ventura Gassol, els serveis de la Generalitat es mobilitzaren de forma exemplar per mirar de protegir i de salvar tot el patrimoni possible. El salvament dels arxius i del patrimoni documental fou encarregat a Agustí Duran i Sampere, director de l'Arxiu Municipal de Barcelona des del 1919. Les obres d'art eren a càrrec de Joaquim Folch i Torres, director del Museu d'Art de Catalunya.

El fill de Rubió i Lluch, Jordi Rubió i Balaguer, primer director de la Biblioteca de Catalunya (1914), s'encarregà de traslladar-la a l'Hospital de la Santa Creu per tal de protegirla, i sense saber-ho li donà la seu definitiva. Es cuidà també de preservar el patrimoni bibliogràfic. Havia estat encarregat d'organitzar la Xarxa de Biblioteques de la Mancomunitat, i s'encarregà de muntar ara la de Biblioteques del Front.

Tan sols una setmana després del cop d'estat, el 25 de juliol, la Generalitat publica un decret de confiscació de tots els objectes d'interès pedagògic, científic, artístic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental, per tal d'evitar-ne la destrucció i impedir el pillatge de les col·leccions eclesiàstiques i privades. El 4 d'agost es declararan de propietat pública tots els arxius de Catalunya.

Ràpidament confisquen les col·leccions d'art i d'arqueologia més importants i que estaven en clar perill; es protegeixen museus i monuments, i els sacs terrers s'amunteguen per protegir els monuments més delicats; s'aturen els pillatges en arxius i es mira de salvar aquelles peces i esglésies que es consideren més importants.

Sovint es parla del patrimoni que es va perdre durant la guerra, que certament va ser molt, però cal valorar també tot el que es va aconseguir salvar en circumstàncies tan difícils, cosa que demostra l'interès i l'eficàcia que hi demostraren els serveis de la Generalitat. Tan sols així s'explica que se salvessin en aquelles circumstàncies els arxius de totes les seus episcopals i bona part dels fons dels ordes religiosos, o pràcticament totes les grans joies del romànic i del gòtic. En previsió de futurs bombardejos, s'habilitaren refugis per al patrimoni en diferents indrets, com ara Viladrau, on es concentrà el patrimoni documental, o Agullana, en una mina prop del Mas Perxés, on es concentraren el govern de la Generalitat i els intel·lectuals del país abans de marxar a l'exili.

Els anys de la guerra comportaren una revolució cultural que tenia com a objectiu posar la cultura a l'abast de les masses, cosa que generà serveis culturals públics innovadors. Es nacionalitzen el Liceu i el Poliorama. Es crea el comissariat d'Espectacles de Catalunya, que subvenciona la temporada teatral, atorga els premis Ignasi Iglésias, organitza intercanvis de directors i actors amb l'estranger (vingué, per exemple, Edwin Piscator), i estableix un conveni amb la Federació de Teatre Amateur. Es creen també el Comissariat de Propaganda, que agrupà els artistes plàstics i edità els millors cartells de guerra de la història mundial, el Comitè de Cinema, l'Escola de Cinema, Laia Films... L'activitat editorial és també molt notable fins als darrers moments de la guerra, malgrat el descens de la qualitat del paper.
Ventura Gassol va haver de marxar a l'estranger a les darreries del 1936, amenaçat per elements anarquistes que l'acusaven de protegir i d'ajudar a fugir els eclesiàstics i gent de dretes. El succeïren el mallorquí Antoni Maria Sbert (17-12-36/21-6-37) i Carles Pi Sunyer, que havia estat president d'ERC entre el 1933 i el 1935. Tots dos continuaren la bona tasca del fundador de la conselleria. Conduïts justament per un home de clàssiques, filòleg, arqueòleg i conseller de Justícia –Pere Bosch Gimpera–, el govern i molts dels millors homes i dones d'aquest país el van haver d'abandonar, tot aprofitant un refugi, el Mas Perxés, destinat inicialment a protegir el nostre patrimoni.

Però en marxar hi van deixar una lliçó d'honestedat i de fermesa en la construcció d'un projecte de país que era, al mateix temps i indissociadament, un projecte cultural. Un projecte que es recolzava en el resistencialisme positiu de la societat civil i del cúmul d'entitats del país; que defugia el sectarisme sense deixar de tenir una idea clara de per què i per a què s'havien de fer les coses. Uns homes de formació extensa, amb base clàssica, admiradors del llegat grec, que construïen les infraestructures culturals pròpies d'un país normal i contribuïen a la ciència i a les arts internacionals; que sabien que les oportunitats s'han d'aprofitar i ho van fer; que apostaven per la creativitat enfront de la comercialitat; que saberen com havien d'actuar en moments duríssims i que tenien clar que la cultura és l'essència de tota nació.
Fotografies de Josep Maria Sagarra-Generalitat de Catalunya

diumenge, 26 de juliol del 2009

El futur és a les nostres mans

L'evolució dotà els humans d'un cervell capaç de formar 1.000.000.000.000.000 de connexions sinàptiques. Sembla que internet assolirà aquesta mateixa xifra d'aquí a pocs anys, i hi ha qui pensa que llavors començarà a actuar com un cervell col·lectiu... Suggerent i interessant.

dijous, 18 de juny del 2009

Museu Casteller

Dijous passat es presentà a Valls, amb la màxima solemnitat, el projecte del Museu Casteller que ha elaborat l'arquitecte Daniel Freixes i que vol ser un gran centre de lleure vinculat al fenómen casteller.

La gent que em coneix sap que, des de ben jovenet, sóc un apassionat dels castells, que segueixo cada temporada des de molt abans que es posés de moda i que em poso a fer pinya sempre que puc. És difícil de descriure la sensació de contribuir, ni que sigui en una part infinitessimal, a l’enlairament d'una construcció humana de vuit o nou pisos...

D’entre tots els elements de la cultura popular i tradicional que han esdevingut símbols de la nostra identitat, seguramente els castells són el més bonic i el més noble, perquè constitueixen una metàfora de l’esforç col·lectiu, de l’”entre tots ho farem tot” que ens ha salvat els mobles en tants temps difícils.

Dit això, espero que ningú no em malinterpretarà quan afirmi, i ho afirmo, que el projecte de Museu Casteller que presentà la setmana passada el Conseller de cultura i Mitjans De Comunicació de la Generalitat de Catalunya, no correspon a allò que s’ha de considerar com a un museu. I estic segur que no hi ha ningú entre tot el personal que treballa a la Subdirecció General de Museus del mateix Departament que el consideri com a un veritable museu.

I és que un museu s’ha de fonamentar sempre en una col·lecció, una col·lecció coherent que es va acumulant i conservant al llarg dels anys, amb l’objectiu de documentar i il·lustrar uns determinats aspectes de la realitat.

Com que la cultura material que genera el fet casteller és negligible -com a molt podríem col·leccionar gralles, faixes, espardenyes i camises de totes les colles- el “museu” casteller serà en realitat un gran centre d’interpretació d’aquest patrimoni, al qual se li afegirà un centre de documentació. No s’oferirà als visitants una mostra d’objectes més o menys contextualitzada, sinó una sèrie d’experiències que els permetin experimentar les emocions vinculades als castells.
És una opció perfectament legítima, i estic segur que en gaudiré molt el dia que el visiti. Però no és un museu.
I xoca amb l'afirmació de la conselleria que "Catalunya no es pot permetre un museu per a cada disciplina".
Com tampoc no era un museu el Museu d’Història de Catalunya quan va ser creat, i difícilment pot arribar mai a ser un museu nacional com cal, de categoria equivalent als creats per la llei de museus, si no es fan trampes i es fa passar com a col·lecció d'història de Catalunya allò que és i ha estat una col·lecció de materials arqueològics que corresponen a les cultures que van passar per allò que ara és el nostre país, abans que fos Catalunya. Ens advertia sempre el professor Miquel Tarradell dels enormes perills conceptuals que comporta aplicar els conceptes geogràfics actuals als temps pretèrits. Sembla que no tots estàvem atents.
Aquesta fou també la filososfia que portà la conselleria de Cultura de la Generalitat republicana a separar el Museu d'Arqueologia de Catalunya del Museu d'Art de Catalunya, partint la col·lecció exactament pel moment d'independència dels comtats catalans. La Junta de Museus de l'època era perfectament conscient de la impossibilitat de fer una col·lecció d'història del nostre país, perquè la majoria d'objectes emblemàtics d'aquesta història o s'han perdut o són en museus estrangers, o en museus locals consolidats, i optà per fer un museu d'art que presentés el país a partir de la bellesa que ha creat.
Tan de bo el seu seny rebroti, i entenguem tots plegats que un Museu d'Història de Catalunya és i ha d'ésser un centre d'interpretació centrat en els temps en què Catalunya ha existit, i que la seva col·lecció la podem començar a formar tot seleccionant allò que cal conservar dels nostres temps.
I, posats a demanar, que es reforci el paper dels museus nacionals existents perquè esdevinguin veritables serveis públics en xarxa, capaços d'ajudar les administracions a dinamitzar i a protegir el patrimoni.
I que es regulin d'una vegada, per llei, els centres d'interpretació, els centres d'acollida de visitants, els jaciments arqueològics museïtzats i altres realitats que, essent cada cop més importants, encara són legalment inexistents.

dijous, 21 de maig del 2009

Però qui té cura del patrimoni subaquàtic?

Interessants reflexions del Dr. John Broadwater al bloc del museu virtual d'Arqueologia Subaquàtica. Em sembla que no necessiten comentaris...

dijous, 23 d’abril del 2009

Cavallers santjordians

Fa exactament dos anys vaig prometre que algun dia explicaria la meva interpretació sobre la implicació de l'Orde Militar de Sant Jordi d'Alfama en les aparicions miraculoses del sant patró d'aragonesos i catalans.

L'orde de Sant Jordi d'Alfama ha estat estudiada per Eufemià Fort i Cogul i per Regina Sainz de la Maza, i fou creada pel rei Pere el gran l'any 1201. Es regia per la regla de Sant Agustí i el motiu oficial de la seva creació era protegir els peregrins i combatre els musulmans tot vigilant una gran extensió deshabitada que hi havia on ara hi ha l'Ametlla de Mar i la nuclear de Vandellós, anomenada el desert d'Alfama. També quedaven obligats a lluitar al costat del rei.

Vaig tenir la sort de retrobar les poques restes que queden del seu castell l'any 1989, quan era arqueòleg territorial de les Terres de l'Ebre, gràcies a un equip de luxe, dirigit per l'Albert Martin i finançat per la Diputació de Tarragona. Es troba cobert per una gran duna en una península propera al fortí modern del mateix nom.

De resultes d'aquella excavació vaig acabar transcribint un inventari exhaustiu del que hi havia al castell d'Alfama en el moment en què Martí l'Humà la fusionà amb l'Orde de Montesa. Crec que és el document medieval més llarg que he transcrit mai i el vam localitzar a l'Arxiu Municipal de Tortosa, en un gran pergamí enrotllat i conservat dins el mateix calaix on el va desar el gran Cristòfol Despuig al segle XVI. La transcripció fou publicada com un apèndix de l'obra de Sainz de la Maza, i reflectia un castell petit i molt ben equipat, amb una gran capella i una sola torre. Hi havia tota mena de banderes, penons i uniformes amb el senyal de Sant Jordi. Al pati hi havia un màstil de vaixell i s'hi guardaven veles i eines per reparar-les.

Els cavallers santjordians mai no foren gaires. Tres o quatre simultàniament. Participaren en totes les batalles que expandiren els dominis dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona en els segles XIII i XIV. De resultes d'això, acabaren tenint casa a Barcelona, Ciutat de Mallorca i València, i aquesta darrera acabà essent considerada un priorat.

En el moment de la conquesta de Mallorca el Mestre de l'Orde era Guillem de Montcada, cunyat del rei, contínuament esmentat al Llibre dels Fets i caigut en combat a la batalla de Portopí, on, per cert, s'han trobat testimonis materials dels combats.

Digueu-me mal pensat, si voleu, però jo hi veig una relació molt clara entre les aparicions de Sant Jordi al camp de batalla en moments delicats i la presència entre els cavallers del rei de tres o quatre nobles que reglamentàriament podien vestir-se com se suposa que havia d'anar el Sant. Com que es tractava sovint de nobles importants, podien emprar diferents emblemes segons les circumstàncies. Així, el Mestre podia emprar les armes dels Montcada i els Bearn, com se'l representa en aquest fresc, i reservar les de Sant Jordi per a casos de necessitat.
No deixa de ser curiós que després de la fusió del 1399, Sant Jordi mai no hagi tornat de cos present per ajudar els catalans ...

En qualsevol cas, ara que estan de moda les associacions de recreació històrica, una colla petita es podria animar a ressuscitar l'únic orde militar català.

dijous, 9 d’abril del 2009

Comparar xifres (II) Trenta denaris

Si ens costa entendre xifres de diners en unitats amb les quals estem ben familiaritzats, més difícil encara és treballar amb unitats monetàries antigues, com ens toca fer als que intentem fer història econòmica de l'antiguitat.

Tal dia com avui, segons la tradició i els evangelis, un home bo fou traït a canvi de trenta denaris, les monedes de plata de l'època. No he sentit mai que ningú expliqués a què equivaldrien, més o menys, aquests trenta denaris que podien ser semblants al de la imatge.

La conversió es pot fer de diverses maneres, que ens donaran un resultat diferent, perquè el valor de les coses també ha evolucionat de manera diferent al llarg del temps.
Si mirem el valor de la plata, aquests denaris tenien un pes teòric de 3,8 grams. La llei del metall era variable, però suposant que hagués estat plata pura, aquella traïció s'hauria remunerat amb 114 grams de plata, que al preu d'avui equivaldrien tan sols a 34,20 €.
Ara bé, si hagués pogut canviar els denaris per auris, les monedes d'or, a raó de 25 denaris per auri, hauria obtingut 9,6 grams d'or, 206,15 €.
És evident, doncs, que en els darrers dos mil anys l'or ha pujat de preu respecte a la plata, i és probable també que els metalls fossin més valuosos. Els estudis sobre preus en època romana acostumen a treballar amb sextercis (HS), una moneda de bronze que equivalia a un quart de denari i a un cèntim d'auri. O sigui que la traïció es pagava a 120 HS. Al preu mínim del vi, es podien haver comprat una mica més de dos-cents litres de vi.
Al preu que va el vi actualment, per dolent que sigui, segur que val més que la plata i que l'or.
Jo no sé a quin preu cobren els judes del segle XXI, però és clar que si no tornen els calers per misèrrims, el millor que poden fer és gastar-se'ls en vi.

dilluns, 6 d’abril del 2009

Comparar xifres (I) Finançament i Cultura

La majoria de persones tenim problemes per entendre el significat i la validesa de les xifres, quant s'escapen a la capacitat de la imaginació. És per això que a mi m'agrada fer-ne comparacions i càlculs senzills que permeten comprendre-les millor. També crec que hi ha una correlació entre els diners que destinem a cada cosa i el grau d'importància que li concedim.

Per exemple, resulta que per a la millora del finançament del nostre govern autònom, el govern espanyol està disposat a donar-nos 1.200 milions d'€ més, cosa que aparentment és una enormitat. Ara bé, si ho comparem amb el dèficit fiscal estimat entre 19.000 i 22.000 milions, doncs no és tant. I si pensem que el dèficit fa segles que dura i multipliquem...

Ara, quan la comparació fa caure d'esquena és quan veiem que el govern està disposat a gastar 9.000 milions per salvar una Caixa d'Estalvis que va dedicar diners que no tenia a finançar la bogeria del totxo dels darrers anys... O sigui, que per al govern espanyol, la constinuïtat de la Caixa de Castilla-La Mancha és set o vuit vegades més important que els serveis que reben els catalans....

Si apliquem aquest criteri al món de la cultura, no sembla pas que sigui una prioritat per al nostre país, com a mínim des de fa dècades. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, quan li restem els mitjans de comunicació, disposa de poc més de l'1% del pressupost de la Generalitat, segurament la proporció més baixa de totes les administracions públiques europees amb competències culturals.

I enguany encara ho vàrem retallar, sense adonar-nos que un retall del 20% sobre l'1% del pressupost tan sols redueix la despesa total en un dos per mil, però en canvi escanya absolutament uns serveis culturals que ja hi anaven, d'escanyats. I que no digui ningú que això és lògic en temps de crisi, perquè d'altres països han aprofitat situacions similars per invertir fortament en cultura, i sobre tot en patrimoni, sabent que aquests diners tenen un efecte multiplicador en l'economia. Entre d'altres coses, perquè no acaben en mans de les grans empreses ni es dediquen a amortitzar caríssima maquinària d'importació. L'experiència sueca a la crisi immobiliària del 93, hauria de ser un exemple.

O sigui, que al nostre país, la cultura respresenta un 1% de les nostres preocupacions.... i el patrimoni menys del 0,3%...

No és gaire sabut que la Generalitat va crear la conselleria de cultura el 19 de desembre de 1932, quan al món no hi havia cap govern que tingués un ministeri amb aquest nom. El primer ministeri de cultura que surt a les històries dels manuals de gestió cultural és el de França, creat el 1958 -26 anys després- per André Malraux, un intel·lectual que conegué directament l'experiència catalana en els duríssims temps de la guerra. El seguí Dinamarca en el 1961 i Itàlia al 1974. El govern d'Espanya no va tenir ministeri de Cultura fins al 1977.

Doncs bé, el pressupost de la Generalitat del 1933, que es prorrogà al primer semestre del 1934, destinava un 10% dels recursos a la conselleria de Cultura. El de 1934, que permeté assumir les obres del Museu d'Arqueologia de Catalunya, destinava a Cultura un 6%, i, dins d'aquest, un 1,15% dels diners de la Generalitat es destinaven a la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni cultural del país. En aquell pressupost, la conselleria que creà i dirigí amb encert Ventura Gassol era la quarta més ben dotada, després de Governació, Assistència Social i Obres Públiques.

Al pressupost del segon semestre del 1936, la Generalitat augmentava gairebé al doble els recursos destinats a la cultura, i la conselleria arribava al 8% del total i a la tercera posició, passant al davant de l'Ordre Públic...

M'hauria d'estalviar la pregunta retòrica de què ha canviat en aquest país... És què hem perdut l'orgull per la cultura? És que hem oblidat sobre què ha de reposar un bon projecte de país?


dimarts, 24 de març del 2009

Bona pesca!

Segons informa el ministeri de cultura grec en un comunicat, un fragment d'una estàtua eqüestre de bronze hel·lenística (de les darreries del segle II aC o les primeries de l'I dC), de grans dimensions, ha estat trobada a les xarxes d'una barca d'arrossegament entre les illes de Kos i Kalimnos, a la mar Egea:

Στις 18 Μαρτίου 2009, ανελκύστηκε από τράτα, από τη θαλάσσια περιοχή μεταξύ Καλύμνου και Κω, κατά δήλωση του αλιέα κ. Μ. Κουφάκη, κορμός χάλκινου έφιππου θωρακοφόρου αγάλματος που χρονολογείται μάλλον στην Υστεροελληνιστική Εποχή (τέλος 2ου αι. π.Χ. – αρχές 1ου αι. π.Χ.). Ο κορμός φέρει χιτωνίσκο με κοντές χειρίδες, θώρακα και χλαμύδα και κρατούσε ξίφος κρεμασμένο από τελαμώνα, που διακοσμείται με πλακίδιο με εγχάρακτη παράσταση αρχαϊστικής Νίκης. Ακριβέστερες ανακοινώσεις θα γίνουν μετά τον καθαρισμό του ευρήματος που είναι καλυμμένο με θαλάσσιο επίπαγο. Το εύρημα έχει τοποθετηθεί σε ειδικές δεξαμενές αφαλάτωσης που διαθέτει η Εφορεία Εναλίων Αρχαιοτήτων. Σημαντική ήταν η συμβολή του Λιμεναρχείου Καλύμνου στο όλο εγχείρημα για τη μεταφορά του.
La troballa de materials arqueològics és habitual en les xarxes de pesca, i més encara ara que són cada cop més grans i resistents, i les arrosseguen barques més potents.

A Catalunya, la supervisió d'aquestes troballes es fa mitjançant el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, que disposa de dues persones altament qualificades per atendre 580 km de costa, els cursos fluvials, els llacs i les capes freàtiques.

divendres, 20 de març del 2009

En el dia de la poesia, Perdurança

Des del fons lluminós dels anys i els segles,
els tresors soterrats van ressorgint,
i són les velles regles
les que a les noves regles van nodrint.

Cauran d'avui les formes transitòries
i de l'antiga història les memòries
damunt l'àurea sorra s'escriuran.


Caterina Albert

(publicat per primer cop a Atenes, el 2008, per Eusebi Ayensa i Φαίδων Χατζηαντωνίου)

dissabte, 14 de març del 2009

Turisme polític per Barcelona amb el Bassibus

Deu fer temps que és a la xarxa, perquè és del 2005, però no ho havia descobert fins avui... Un viatge per l'especulació de Barcelona i els seus voltants, guiat per Leo Bassi...



És llarg, però val la pena...

Com pot ser que hagi de venir en Bassi perquè algú ens expliqui quatre veritats?

dimecres, 25 de febrer del 2009

Els artistes intel·ligents

Diu el Periódico que la indústria cultural americana denuncia l'estat espanyol com un dels racons del món amb una pirateria informàtica més arrelada, i que demanen mesures per a aturar-ho.

La "industria de l'entretenimient" ianqui, que és incapaç d'evitar que els seus "productes" surtin a internet abans d'estrenar-se, no sé quina força té per a predicar... Saben que se'ls morirà la gallina dels ous d'or. Sembla que no coneguin l'expressió castellana "querer ponerle puertas al campo"

Els artistes intel·ligents el que fan és adaptar-se als nous temps i passar de la indústria vigintonònica, tot penjant els seus "productes" a la xarxa, com ara a

http://www.musicalliure.cat/

Tota la cultura està passant a format digital. I els arxius digitals, si interessen a la gent, es reprodueixen de franc.

Els artistes intel·ligents troben i trobaran altres formes de fer diners amb la seva feina. Els que estan perduts són els intermediaris, les indústries i les societats gestores.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Museu

A museum is a non-profit, permanent institution in the service of society and its development, open to the public, which acquires, conserves, researches, communicates and exhibits the tangible and intangible heritage of humanity and its environment for the purposes of education, study and enjoyment.

Estatuts del Consell Internacional dels Museus, 2007, Art. 3.1

diumenge, 25 de gener del 2009

La revolució tecnològica és aquí

És curiós, i estic segur que no és casual, que la crisi financera actual coïncideixi amb l'expansió de la web 2.0 i de la revolució en la comunicació que representen les xarxes socials.

L'èxit de la visió cooperativa de la construcció cultural dins la xarxa comença a donar fruits espectaculars. S'anuncia un futur sense intermediaris culturals.

Després del meu descobriment tardà del facebook, vaig quedar meravellat amb la darrera versió del traductor de Google, que he incorporat a la dreta del bloc i que permet traduir-lo a una muntanya d'idiomes. Les traduccions són encara molt imperfectes, però permeten entendre aproximadament de què va qualsevol text.

El darrer descobriment, absolutament fascinant, ha estat la versió virtual de Roma antiga que es pot descarregar i visualitzar al GoogleEarth. Es tracta d'un projecte molt seriós i que incorpora totes les dades literàries i arqueològiques sobre la ciutat. Està pensat per anar-hi incorporant les novetats que produeixi l'arqueologia pràcticament en temps real. Emprant el ratolí amb cura, és possible passejar-se literalment pels carrers de la ciutat, tal com era al segle IV dC. Si activeu el control d'il·luminació, fins i tot podreu preparar una postal de la sortida del sol al Fòrum com aquesta que he fet jo ara, amb la llum d'un 26 de gener.

El projecte Rome reborn és el resultat de deu anys de col·laboració de l'Institute for Advanced Technology in the Humanities (IATH) de la Universitat de Virginia, el Cultural Virtual Reality Laboratory de la UCLA (CVRLab), l'Experiential Technology Center de la UCLA (ETC), el Laboratori Reverse Engineering (INDACO) de la Politècnica de Milà, l'Institut Ausonius del CNRS i la Universitat de Bordeaux-3, i la Universitat de Caen.

El model correspon a l'estat de la ciutat el dia 21 de juny de l'any 320.

Mai més no es podrà explicar Roma sense ell.