dilluns, 19 d’octubre del 2015

Nou projecte de Pla de Museus 2015-2025

Vaig crear aquest bloc quan dirigia el Museu d'Arqueologia de Catalunya i pensava que em calia una eina d'expressió directa i de comunicació amb l'entorn social del museu.

Vaig dimitir en lloc d'acceptar unes propostes que no m'agradaven d'un Pla de Museus que no puc fer meu.

Uns quants anys després, el reobro per parlar d'una nova proposta de Pla de Museus, i us hi copio el document que vaig presentar ahir a la Direcció General del Patrimoni Cultural.

Malauradament, no hi sóc a temps d'incorporar-hi les vostres aportacions, però sempre seran benvingudes.

Aquí ho teniu:


NOTES SOBRE EL DOCUMENT DENOMINAT “PLA DE MUSEUS DE CATALUNYA. Document de treball. 2015-2025”


Examinat el document denominat “Pla de Museus de Catalunya. Document de treball. 2015-2025”, considero que la Junta de Museus ha de demanar que sigui retornat i que es comenci a elaborar una nova política patrimonial i de museus, per aquestes raons:

  • D'oportunitat, ja que som en moments de canvis econòmics, polítics i socials tan intensos, que el context a deu anys vista és absolutament impredictible.
  • De procediment, ja que considero que el mètode que s'ha utilitzat per a treballar-hi és del tot erroni.
  • De coherència interna del document i d'absència d'una anàlisi estratègica.
  • De concepció mateixa del museu com a institució.
  • De manca d'ambició, tot desaprofitant el potencial dels museus en la gestió del patrimoni i el territori.
  • D'absència d'un model sòlid, coherent i equiparable al dels països del nostre entorn.
  • D'inviabilitat financera en el context actual.

En qualsevol cas, cal reconèixer la complexitat del document i considerar-lo una aportació important a un debat sobre què hem de fer amb el patrimoni cultural que hauria d'arribar molt més enllà dels cercles especialitzats i dels entorns administratius. Cal que s'estengui entre la gent i entre la classe política una mínima consciència sobre l'estat real del patrimoni cultural al nostre país i la gravíssima problemàtica que l'afecta.


L'OPORTUNITAT

La proposta de Pla de Museus es presenta al final de la legislatura, quan es previsible un nou govern que portarà, sens dubte, un nou equip , noves idees i noves polítiques. Deixar-li un pla tancat sobre el què ha de fer en matèria de museus no sembla massa oportú. El Pla s'elabora en un moment d'incertesa política, en ple procés cap a la independència del país, que si s'esdevé haurà d'implicar també un replantejament de les polítiques patrimonials. També som dins un procés de crisi econòmica profunda, que afecta tant l'economia privada com les finances públiques, i de la qual encara no és possible entreveure quina en serà la sortida. Segurament no és el moment de fer un pla de museus d’una autonomia sinó un pla de museus per un estat amb una legislació de base totalment diferent.

Davant d'aquest context, crec que és legítim preguntar-se si és el moment de fer un Pla de Museus.


EL PROCEDIMENT

El procediment que s'ha seguit en l'elaboració la discussió del document és del tot contrari a les recomanacions de les institucions patrimonials internacionals, que recomanen implicar en la definició de les polítiques patrimonials tota la població o, com a mínim, tots els agents implicats (stakeholders).

El document ha estat elaborat des de l'Agència de Patrimoni i la Direcció General del Patrimoni Cultural sense que en els debats previs hi participessin els tècnics de la pròpia conselleria, ni tan sols els directors dels museus nacionals. Un document tan ambiciós hauria de recollir com a mínim les aportacions d'aquest personal altament qualificat que té un coneixement directe de la realitat patrimonial del país.

Però el patrimoni cultural no pertany ni a l'administració ni als especialistes que l'estudien, sinó que té una dimensió social essencial, i és el conjunt de la societat que ha de decidir què se n'ha de fer i de quina manera. Malgrat això, la voluntat d'evitar la discussió pública sobre el patrimoni cultural, la manera en què s'ha de gestionar i els recursos que s'hi han de destinar, ha estat una constant al nostre país des de fa molts anys. Paradoxalment, el document demana consens polític i social per ala futura llei de museus (p. 73).

El procediment també escamoteja les funcions del Parlament com a òrgan legislador del nostre país. El Pla de Museus que es planteja no tan sols implica la modificació de les lleis vigents de museus i de patrimoni cultural, cosa que és ben necessària, sinó que en condiciona absolutament els canvis legislatius. El canvi de model de política patrimonial i museística hauria de ser debatut i treballat al Parlament de Catalunya, després de rebre totes les aportacions possibles de les institucions, associacions professionals i agents afectats, des dels municipis fins al sector educatiu, turístic i de la recerca.

El document tampoc no ha estat sotmès a examen de l'Institut d'Estudis Catalans, tot esquivant el paper assessor que en temes patrimonials li confereix la legislació vigent.

A l'hora de tramitar-lo, no pot ser que es vulgui fer en un mes la discussió d'un document en el qual se suposa que s'hi ha estat treballant durant anys.


LA COHERÈNCIA INTERNA DEL DOCUMENT

El document no adopta un plantejament d'anàlisi estratègica ni conté cap anàlisi de la situació de partida. Només un parell de pàgines amb algunes xifres -no totes creïbles- acompanyades d'algunes interpretacions que tendeixen a l'autocomplaença. No hi apareix cap dels problemes actuals dels museus catalans, ni es fa constatació de la pèrdua del paper capdavanter que havíem tingut en altres temps. No hi ha cap apartat que contempli la història de la museologia catalana, no es cita el pla de museus del 2007 (encara vigent) i en cara més greu no es té en compte el document de bases per a un nou pla de museus que es va presentar fa dos anys fet pel mateix director general.

Els continguts denoten que hi han treballat com a mínim dues persones o equips diferents, amb concepcions no sempre coincidents. Això resta coherència al document. S'hi veu una tendència cap a una idea consumista de museu; del museu entès com una atracció que guanya valor en funció del nombre d'usuaris. Aquesta tendència, que impregna bona part del text i de les propostes,contrasta amb els paràgrafs que es dediquen a parlar de la importància de la recerca, o de la funció social i educativa dels museus.

S'hi troba a faltar una anàlisi prospectiva seriosa dels diferents escenaris socials, econòmics, polítics educatius i culturals que són possibles a deu anys vista, i que han de condicionar qualsevol plantejament a llarg termini. S'aprofundeix molt poc en l'impacte de les noves tecnologies i del treball en xarxa.

L'extens apartat que es dedica a experiències d'altres països contrasta molt amb la manca d'anàlisi de l'experiència pròpia. No s'entén per quin motiu s'han triat les experiències de França, Escandinàvia, Escòcia i el Quebec i no d'altres més comparables a la nostra realitat, i la informació que s'hi recull sembla esbiaixada per recolzar determinades conclusions.

A l'apartat 4 es fa una defensa aferrissada de la necessitat d'implicar la ciutadania en la definició de les polítiques museístiques i en la generació de coneixement i la seva transferència a la societat.

Mentre la part discursiva del document afirma que tenim els museus més freqüentats d'Europa i posa èmfasi en el paper sociocultural i educatiu dels museus, la part propositiva exigeix un increment del 20% en el nombre de visitants.

Les mesures concretes que acompanyen cada línia estratègica no són comparables entre elles. En alguns casos es tracta d'aspectes anecdòtics, com ara la inclusió en el carnet Catalunya és Cultura, en d'altres tenen efectes econòmics i organitzatius importants, i en d'altres es tracta de pures declaracions d'intencions.


LA CONCEPCIÓ DE MUSEU

En el document hi coexisteixen dues concepcions de museu que no acaben d'encaixar. D'una banda la concepció diguem-ne acadèmica, la de les institucions internacionals, que veu els museus com a institucions permanents que investiguen, recullen, conserven, exposen, difonen i comuniquen el patrimoni cultural material i immaterial. De l'altra, la idea més popular del museu entès com un equipament, com un edifici i com un lloc d'atracció de visitants, especialment de turistes. El cos teòric del document sembla que dóna més pes a la primera concepció, però les propostes s'orienten més cap a la segona.

El tema del concepte de museu és important, perquè hauria de tenir efectes pressupostaris. La major part de les despeses dels museus no es fan ni s'han de fer en els serveis orientats al públic present. Hi ha una tasca a llarg termini de recerca, de recol·lecció i adquisició, d'estudi, de catalogació, de conservació preventiva i de restauració que s'orienta a l'objectiu de generar coneixement i de transmetre el patrimoni a les generacions futures en el millor estat possible.

El cost d'aquests processos, i del suport administratiu i logístic que necessiten, ha de ser assumit i garantit per les administracions públiques i el seu pressupost. No pot ser carregat de cap de les maneres als visitants actuals ni pot dependre de l'atzar del patrocini. I aquests processos garantits amb fons públics han de ser també vetllats per l'administració pública: no pot ser que, com reconeix el propi document, només el 20% dels objectes custodiats pels museus catalans disposin de fitxa de registre.

La recerca és la gran oblidada d'aquest pla de museus, quan hauria de ser el motor dels museus catalans. Sense recerca no se sap què cal protegir ni conservar ni exposar ni comunicar. I és la recerca la que obre noves possibilitats i la que genera coneixement. També és allò que més perilla quan els pressupostos s'escurcen, amb resultats funestos a llarg termini. S'hi dedica poc més d'una pàgina amb quatre generalitats de vinculació amb el sistema científic.

A les línies estratègiques, tot el que té a veure amb col·leccions es despatxa en un parell de pàgines sense plantejar-se a fons el tema que és la raó de ser dels museus mateixos. No es té en consideració el greu dèficit de documentació, amb el 80% dels objectes sense documentar, que hauria de constar com a objectiu prioritari del Pla i disposar de la màxima atenció en el suport als museus, ni s'esmenta el paper dels documentalistes dins els equips humans dels museus. Es tracta en tots els casos de costos que haurien de ser assumits per l'administració i no pas pels usuaris ni pels patrocinadors.

Tampoc no s'hauria de pretendre l'autofinançament de les activitats educatives i dels serveis destinats a les escoles, sinó que caldria preveure la col·laboració sistemàtica amb el departament d'Ensenyament.

En relació a les polítiques de personal i d'externalització, s'obvia la problemàtica causada per la concurrència amb responsabilitats similars i retribucions molt diferents de personal contractat per diferents vies, així com la necessitat de disposar d'experts capaços de generar i comunicar coneixement.


MANCA D'AMBICIÓ

En el fons, les propostes emblemàtiques que clouen el document revelen la voluntat de fer canvis profunds en l'estructura i funcionament dels museus nacionals, més que no pas l'optimització del sistema de museus existent. És un Pla de Museus orientat excessivament cap als museus de la Generalitat mateixa, i a la reorganització dels seus serveis derivada de la creació i desplegament de l'Agència Catalana de Patrimoni.

És simptomàtic que no s'hi esmenti un dels grans museus del país, el Museu Marítim de Barcelona, ni la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana. Tampoc no es parla de l’encaix dels museus diocesans o dependents de l’església i no es resol el desgavell de participació directa de l’administració de la Generalitat de Catalunya en diferents consorcis i fundacions (Pau Casals, Apel·les Fenosa, etc.).

No s'entoma a fons (6.1.5) la possibilitat de fer dels museus la veritable xarxa de gestió del patrimoni del país. L'administració de la Generalitat no pot arribar a tot arreu i els museus són institucions escampades pel país que disposen de tècnics qualificats per a valorar i gestionar el patrimoni més enllà de les parets del museu mateix. Els museus catalans haurien de coordinar-se amb ajuntaments i Generalitat i esdevenir els centres gestors i assessors del conjunt del patrimoni material i immaterial, perquè a la major part del territori són les úniques institucions que poden assumir aquesta funció.

Tampoc es parla en cap moment de la coordinació interna entre diferents departaments o direccions generals del mateix Departament de Cultura com la DG de Cultura Popular i Tradicional que de fet gestiona l’inventari de patrimoni etnològic de Catalunya i gestiona la xarxa de centres de l’observatori de patrimoni etnològic i immaterial.


ABSÈNCIA DE MODEL

Es pot discutir si cal seguir el model de Museu Nacional únic, entès com una institució unificada que gestiona múltiples instal·lacions, edificis i monuments (Escòcia, República Txeca, Islàndia); o el de molts i diversos museus nacionals, propi dels països del nostre entorn. Tot té avantatges i inconvenients.

Però no s'entén per què es dóna per feta la desaparició de dos museus nacionals establerts en la llei de museus vigent, el d'Arqueologia i el de la Ciència i la Tècnica, i en canvi es proposa la creació de nous museus nacionals d'art, especialitzats en art contemporani, arquitectura i fotografia. Semblaria molt més lògic que aquestes tres temàtiques s'aixopluguessin com a seccions dins del MNAC, independentment del fet que puguin tenir una exposició permanent segregada i polítiques d'imatge i de comunicació pròpies. Un veritable Museu Nacional d'Art de Catalunya ha de ser capaç d'incloure i d'integrar totes les disciplines artístiques i tots els temps històrics. Tan sols la gestió coordinada del MNAC i el MACBA pot fer fàcil i efectiva la transferència d'obres a mesura que deixen de ser contemporànies, garantint de passada que la creació contemporània sigui el centre de l'acció del MACBA.

D'altra banda, Barcelona no es pot permetre el luxe de ser l'única capital del nostre entorn sense un Museu d'Arqueologia que mostri quelcom més que la ciutat antiga o de quatre pinzellades de pròleg a la història de Catalunya. Si el Museu d'Arqueologia de Catalunya a Montjuïc no ha funcionat mai massa bé a nivell de públic, és perquè mai no s'hi ha apostat seriosament. El seu paper en altres dimensions, com la recerca, la formació o la col·laboració amb altres museus del país, tampoc no pot ser ignorat.

Malgrat la integració al Museu d'Història, el text proposa mantenir segregades les xarxes del Museu d'Arqueologia i del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica, cosa que demostra que aquests dos grans conjunts de patrimoni presenten una problemàtica particular i tenen necessitats que s'han d'atendre de manera singular. Per què, doncs, fer-ne desaparèixer les capçaleres?

I si tots els projectes de nou museu d’història fins ara parlaven d’integrar el museu d’Etnologia de Barcelona, ara no sols s’han oblidat de les col·leccions sinó també de la temàtica.

És discutible la necessitat de fer un nou Museu d'Història de Catalunya, quan la ubicació que té l'actual és immillorable. Tan sols caldria ampliar-lo al conjunt del Palau de Mar, actualitzar-lo i dotar-lo dels instruments necessaris per a esdevenir un actor i dinamitzador del coneixement històric.

La remodelació de la Junta de Museus que es proposa sembla que pretengui sostreure les polítiques museístiques del control i la tutela que segons la llei actual pertoca al Parlament de Catalunya, tot transformant-la en un òrgan consultiu format per tècnics seleccionats majoritàriament per la pròpia Direcció general de Patrimoni Cultural. Aquest caràcter no es correspon a les funcions i responsabilitats que se li encomanen.

Es crea, en canvi, un nou òrgan polític de funcions limitades a la inversió i el finançament i de caràcter molt més polític, que es denomina Mancomunitat de Museus de Catalunya. Semblaria lògic mantenir la denominació històrica i centenària de Junta de Museus també per a aquest òrgan, i distingir entre un plenari més polític i una executiva més tècnica, tal i com s'ha fet fins ara.


FINANÇAMENT DIFÍCIL

La xifra total d'inversió calculada per a les propostes del Pla de Museus és totalment desproporcionada respecte al pressupost de Cultura actual.

Demanar un 5% de la taxa turística és un primer pas, però és molt poc. El sector turístic es beneficia àmpliament de les instal·lacions museístiques i patrimonials, i hi ha de contribuir en una proporció molt superior de la taxa turística.

El patrimoni ha de tenir finançament autònom propi com el té al Regne Unit. I ha de rebre una assignació pressupostària de l'administració que permeti fer efectives aquelles tasques de recerca, documentació i conservació que són necessàries i bàsiques per assegurar que les generacions futures seguiran gaudint del patrimoni.



ESMENES PUNTUALS

En cas que no s'accepti la proposta de reiniciar el procés i revisar molt a fons la proposta, esperem que siguin preses en consideració les esmenes parcials que es deriven d'aquestes notes i, molt particularment, les següents:


  1. Adició d'una anàlisi realista de la situació actual dels museus i del patrimoni.
  2. Adició d'una anàlisi estratègica que valori els punts forts i febles, les oportunitats i les amenaces del conjunt museístic català i del seu paper en la gestió del patrimoni del país.
  3. Supressió del punt 3.2, referent a les experiències d'altres països, o inclusió en aquest estudi de casos més propers a la nostra realitat i entorn geogràfic.
  4. Supressió de la creació de nous museus nacionals i inclusió dins el projecte de futur del MNAC del projecte de Museu Nacional d'Arquitectura, del MACBA i potenciació del fons de fotografia artística.
  5. Vehicular la gestió del patrimoni cultural del país i l'acció territorial de l'Agència de Patrimoni a través dels museus i de les xarxes temàtiques encapçalades pels museus nacionals, on s'haurien de desplaçar recursos econòmics i humans i competències administratives assignats actualment a l'Agència i la Direcció General.
  6. Mantenir i potenciar com a museus nacionals el Museu d'Arqueologia de Catalunya, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, el Museu de Ciències Naturals i el Museu d'Història de Catalunya, de manera que puguin prestar servei real ala resta dels museus del país en la gestió del patrimoni dispers fora els murs dels museus, cadascun en la seva especialitat.
  7. Declarar museu nacional el Museu Marítim de Barcelona, i incloure dins el Pla de Museus la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana com a xarxa nacional especialitzada en el patrimoni nàutic i subaquàtic.
  8. Declarar el Museu d’Història de Catalunya com a Museu nacional.
  9. Incloure el Museu del Còmic i de la Il·lustració, iniciat a Badalona sota impuls de la conselleria de Cultura, dins el pla de museus i l'estructura del futur MNAC.
  10. Valorar objectivament l'oportunitat i el cost del projecte de la Tabacalera de Tarragona.
  11. Cal un compromís explícit de no crear cap museu nou mentre no s'asseguri el finançament del bon funcionament dels museus existents.
  12. La declaració de museus nacionals ha de ser debatuda per la societat i els seus representants electes.
  13. Cal assegurar el finançament públic suficient de totes les activitats de gestió del patrimoni que beneficien el conjunt de la societat i les generacions futures més que no pas els usuaris actuals: recerca, recol·lecció, documentació, conservació preventiva i restauració.
  14. Cal mantenir i si és possible incrementar la independència de criteri de la Junta de Museus de Catalunya, tot evitant que esdevingui un òrgan compost majoritàriament per tècnics que depenen orgànicament del president.