Homenatge

He anat amb els nens a veure Un pont cap a Terabitia, basada en la novel·la homònima de Katherine Paterson, que la va escriure per mirar de donar sentit a la mort de la millor amiga d'un dels seus fills. No hi anàvem previnguts, i allò que comença com una pel·lícula de preadolescents que s'escapen dels problemes mitjançant la fantasia, ha acabat com un drama i cap dels quatre no ha pogut evitar alguna llàgrima.

Tots quatre tenim gent per plorar. Fins i tot la nena, amb cinc anys, recorda sovint la seva àvia, que ens deixà quan ella era ben petita. El nen, en els seus primers anys, va perdre dos amics de classe amb poc temps de diferència.

Quan no creus que hi hagi cap més enllà, pel·lícules com aquesta et recorden que els amics perduts tan sols poden reviure mentre els tens a la memòria.

Avui m'acompanyen molts amics, massa, en aquest record agredolç. Penso en el Josan Nicolás, que morí amb la moto quan anava cap a la feina; en la Françoise Monier, que deixà dos nens petitíssims quan el càncer se l'emportà; en el Quim Arxé i el seu somriure d'aneguet lleig; en el José-Luís Daroca, que caigué fulminat quan tancava la porta del cotxe; en el Philippe Nowacky-Bruczevsky, que es va quedar per sempre a la Guayana Francesa; en la Susa de Tortosa, que la meningitis va destruir en dues fases; en el Xavier Dupré, que trobà la felicitat a Roma; en el Toni de Quart de Poblet, que no menjava carn per no matar animals; en el marit de l'Encarna de Gandia, que tan poc li va durar.

I també en aquells que van poder arribar a vells i amb qui em sento deutor, els mestres que em van honorar amb la seva confiança: en Miquel Tarradell, que em coniderà digne de la seva amistat; el Josep Soler Vidal, que m'inicià en la història i en la política; el Pep Barberà i la seva passió per l'arqueologia; el Bernard Liou, sempre darrere les àmfores; el Miquel Cura i la seva constància; el senyor Badia -em dic Joan però em diuen Jaume- que no havia anat mai a escola però que recollí i salvà tants materials de les Sorres; els ulls aquosos d'en Joan Maluquer; l'enorme exigència del Pere de Palol; l'avi Jaume que m'ensenyà a apreciar les petites coses de la vida i em donà els seus records de Filipines i els millors moments de la infantesa; l'avi Pere que va saber remuntar el trencament de les esperances i la repressió de la postguerra; el sogre i la sogra, que em van estimar com un fill;...

Abans dels quaranta anys, ja en tenia més allà que aquí, i de ben segur que m'en deixo alguns.

Necessitava posar aquí els seus noms, per donar-los les gràcies i perquè visquin tots junts en un racó de la xarxa.

Dulce et decorum est pro Patria mori

He anat al cine Capri a veure 300, la darrera superproducció americana basada en mites de l'antiguitat clàssica. Sabia que no m'agradaria, però em sembla que ens cal conèixer allò que arriba al públic com a imatge del món antic. Els mitjans de masses transmeten idees preconcebudes a tota la societat, i aquestes idees són les que porten posades molts dels visitants quan entren als nostres museus.

És una gran llàstima que aquestes pel·lícules que han revifat el gènere es concentrin tant en els aspectes més gore i sagnants. També ho és que els productors no es puguin gastar una mínima fracció del pressupost en trobar assessors solvents que resolguin com han de ser els objectes, l'arquitectura, els paisatges o les mentalitats.

En aquest cas és evident que no els interessava per a res, l'assessorament científic. Des de bon principi ja es veu que l'objectiu era fer un videoclip de ritme trepidant i d'imatges bellíssimes malgrat que sovint molt truculentes. Tan truculentes que deixen Tarantino al nivell d'una mongeta de la caritat. S'utilitzen elements de les cultures grega i persa de manera molt lliure, mentre se'ns remet a un món de monstres i éssers deformes més aviat propi de Tolkien.

La llegenda de Leònides i els seus 300 espartans escollits és tan sols una excusa. Perquè allò que realment ven la pel·lícula és la suposada glòria de morir lluitant, en l'etern conflicte entre Orient i Occident. Si Occident sempre s'ha sentit hereu de la tradició grega -i en part a això deuen els grecs llur independència- la identificació entre Pèrsia i l'Iran teocràtic actual és del tot evident.

Es glorifica i s'embelleix la matança d'humans, tot mitificant la mort per la pàtria, pels valors i per les idees. Es rescatat l'anomenat esperit agonal dels grecs. I es prepara subconscientment el jovent per anar a morir a una eventual guerra contra l'Iran que es dedica a fer experiments amenaçadors. Llàstima que falla el detall que en temps de Leònides i Xerxes els invasors eren els perses.

Però de debó que algú es creu la terrible frase d'Horaci? Encara no ha mort prou gent, per pàtries i per honor?

Pensava que els humans ens estàvem civilitzant i que acabaríem entenent que la violència tan sols engendra violència. Però ja veig que no. La propaganda subconscient ens va preparant per aguantar sense nàusies una carnisseria humana rere l'altra, i en aquesta pel·lícula fins i tot per a fruir-ne.

Ja cal que des dels museus i des de l'escola ens esforcem a donar a conèixer d'una altra manera la història humana, a mostrar també els valors positius que hem heretat de l'antiguitat clàssica: el diàleg, el pensament lliure, el dubte, el respecte, el dret, el deure, el raonament,...

I també cal fer evident que a la història hi ha vida quotidiana, hi ha joc, hi ha bellesa, hi ha amor i hi ha molta feina. Una feina que s'ha anat acumulant en benefici nostre i de la qual en som responsables.