Cavallers santjordians

Fa exactament dos anys vaig prometre que algun dia explicaria la meva interpretació sobre la implicació de l'Orde Militar de Sant Jordi d'Alfama en les aparicions miraculoses del sant patró d'aragonesos i catalans.

L'orde de Sant Jordi d'Alfama ha estat estudiada per Eufemià Fort i Cogul i per Regina Sainz de la Maza, i fou creada pel rei Pere el gran l'any 1201. Es regia per la regla de Sant Agustí i el motiu oficial de la seva creació era protegir els peregrins i combatre els musulmans tot vigilant una gran extensió deshabitada que hi havia on ara hi ha l'Ametlla de Mar i la nuclear de Vandellós, anomenada el desert d'Alfama. També quedaven obligats a lluitar al costat del rei.

Vaig tenir la sort de retrobar les poques restes que queden del seu castell l'any 1989, quan era arqueòleg territorial de les Terres de l'Ebre, gràcies a un equip de luxe, dirigit per l'Albert Martin i finançat per la Diputació de Tarragona. Es troba cobert per una gran duna en una península propera al fortí modern del mateix nom.

De resultes d'aquella excavació vaig acabar transcribint un inventari exhaustiu del que hi havia al castell d'Alfama en el moment en què Martí l'Humà la fusionà amb l'Orde de Montesa. Crec que és el document medieval més llarg que he transcrit mai i el vam localitzar a l'Arxiu Municipal de Tortosa, en un gran pergamí enrotllat i conservat dins el mateix calaix on el va desar el gran Cristòfol Despuig al segle XVI. La transcripció fou publicada com un apèndix de l'obra de Sainz de la Maza, i reflectia un castell petit i molt ben equipat, amb una gran capella i una sola torre. Hi havia tota mena de banderes, penons i uniformes amb el senyal de Sant Jordi. Al pati hi havia un màstil de vaixell i s'hi guardaven veles i eines per reparar-les.

Els cavallers santjordians mai no foren gaires. Tres o quatre simultàniament. Participaren en totes les batalles que expandiren els dominis dels reis d'Aragó i comtes de Barcelona en els segles XIII i XIV. De resultes d'això, acabaren tenint casa a Barcelona, Ciutat de Mallorca i València, i aquesta darrera acabà essent considerada un priorat.

En el moment de la conquesta de Mallorca el Mestre de l'Orde era Guillem de Montcada, cunyat del rei, contínuament esmentat al Llibre dels Fets i caigut en combat a la batalla de Portopí, on, per cert, s'han trobat testimonis materials dels combats.

Digueu-me mal pensat, si voleu, però jo hi veig una relació molt clara entre les aparicions de Sant Jordi al camp de batalla en moments delicats i la presència entre els cavallers del rei de tres o quatre nobles que reglamentàriament podien vestir-se com se suposa que havia d'anar el Sant. Com que es tractava sovint de nobles importants, podien emprar diferents emblemes segons les circumstàncies. Així, el Mestre podia emprar les armes dels Montcada i els Bearn, com se'l representa en aquest fresc, i reservar les de Sant Jordi per a casos de necessitat.

No deixa de ser curiós que després de la fusió del 1399, Sant Jordi mai no hagi tornat de cos present per ajudar els catalans ...

En qualsevol cas, ara que estan de moda les associacions de recreació històrica, una colla petita es podria animar a ressuscitar l'únic orde militar català.

Comparar xifres (II) Trenta denaris

Si ens costa entendre xifres de diners en unitats amb les quals estem ben familiaritzats, més difícil encara és treballar amb unitats monetàries antigues, com ens toca fer als que intentem fer història econòmica de l'antiguitat.

Tal dia com avui, segons la tradició i els evangelis, un home bo fou traït a canvi de trenta denaris, les monedes de plata de l'època. No he sentit mai que ningú expliqués a què equivaldrien, més o menys, aquests trenta denaris que podien ser semblants al de la imatge.

La conversió es pot fer de diverses maneres, que ens donaran un resultat diferent, perquè el valor de les coses també ha evolucionat de manera diferent al llarg del temps.

Si mirem el valor de la plata, aquests denaris tenien un pes teòric de 3,8 grams. La llei del metall era variable, però suposant que hagués estat plata pura, aquella traïció s'hauria remunerat amb 114 grams de plata, que al preu d'avui equivaldrien tan sols a 34,20 €.

Ara bé, si hagués pogut canviar els denaris per auris, les monedes d'or, a raó de 25 denaris per auri, hauria obtingut 9,6 grams d'or, 206,15 €.

És evident, doncs, que en els darrers dos mil anys l'or ha pujat de preu respecte a la plata, i és probable també que els metalls fossin més valuosos. Els estudis sobre preus en època romana acostumen a treballar amb sextercis (HS), una moneda de bronze que equivalia a un quart de denari i a un cèntim d'auri. O sigui que la traïció es pagava a 120 HS. Al preu mínim del vi, es podien haver comprat una mica més de dos-cents litres de vi.

Al preu que va el vi actualment, per dolent que sigui, segur que val més que la plata i que l'or.

Jo no sé a quin preu cobren els judes del segle XXI, però és clar que si no tornen els calers per misèrrims, el millor que poden fer és gastar-se'ls en vi.

Comparar xifres (I) Finançament i Cultura

La majoria de persones tenim problemes per entendre el significat i la validesa de les xifres, quant s'escapen a la capacitat de la imaginació. És per això que a mi m'agrada fer-ne comparacions i càlculs senzills que permeten comprendre-les millor. També crec que hi ha una correlació entre els diners que destinem a cada cosa i el grau d'importància que li concedim.

Per exemple, resulta que per a la millora del finançament del nostre govern autònom, el govern espanyol està disposat a donar-nos 1.200 milions d'€ més, cosa que aparentment és una enormitat. Ara bé, si ho comparem amb el dèficit fiscal estimat entre 19.000 i 22.000 milions, doncs no és tant. I si pensem que el dèficit fa segles que dura i multipliquem...

Ara, quan la comparació fa caure d'esquena és quan veiem que el govern està disposat a gastar 9.000 milions per salvar una Caixa d'Estalvis que va dedicar diners que no tenia a finançar la bogeria del totxo dels darrers anys... O sigui, que per al govern espanyol, la constinuïtat de la Caixa de Castilla-La Mancha és set o vuit vegades més important que els serveis que reben els catalans....

Si apliquem aquest criteri al món de la cultura, no sembla pas que sigui una prioritat per al nostre país, com a mínim des de fa dècades. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, quan li restem els mitjans de comunicació, disposa de poc més de l'1% del pressupost de la Generalitat, segurament la proporció més baixa de totes les administracions públiques europees amb competències culturals.

I enguany encara ho vàrem retallar, sense adonar-nos que un retall del 20% sobre l'1% del pressupost tan sols redueix la despesa total en un dos per mil, però en canvi escanya absolutament uns serveis culturals que ja hi anaven, d'escanyats. I que no digui ningú que això és lògic en temps de crisi, perquè d'altres països han aprofitat situacions similars per invertir fortament en cultura, i sobre tot en patrimoni, sabent que aquests diners tenen un efecte multiplicador en l'economia. Entre d'altres coses, perquè no acaben en mans de les grans empreses ni es dediquen a amortitzar caríssima maquinària d'importació. L'experiència sueca a la crisi immobiliària del 93, hauria de ser un exemple.

O sigui, que al nostre país, la cultura respresenta un 1% de les nostres preocupacions.... i el patrimoni menys del 0,3%...

No és gaire sabut que la Generalitat va crear la conselleria de cultura el 19 de desembre de 1932, quan al món no hi havia cap govern que tingués un ministeri amb aquest nom. El primer ministeri de cultura que surt a les històries dels manuals de gestió cultural és el de França, creat el 1958 -26 anys després- per André Malraux, un intel·lectual que conegué directament l'experiència catalana en els duríssims temps de la guerra. El seguí Dinamarca en el 1961 i Itàlia al 1974. El govern d'Espanya no va tenir ministeri de Cultura fins al 1977.

Doncs bé, el pressupost de la Generalitat del 1933, que es prorrogà al primer semestre del 1934, destinava un 10% dels recursos a la conselleria de Cultura. El de 1934, que permeté assumir les obres del Museu d'Arqueologia de Catalunya, destinava a Cultura un 6%, i, dins d'aquest, un 1,15% dels diners de la Generalitat es destinaven a la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni cultural del país. En aquell pressupost, la conselleria que creà i dirigí amb encert Ventura Gassol era la quarta més ben dotada, després de Governació, Assistència Social i Obres Públiques.

Al pressupost del segon semestre del 1936, la Generalitat augmentava gairebé al doble els recursos destinats a la cultura, i la conselleria arribava al 8% del total i a la tercera posició, passant al davant de l'Ordre Públic...

M'hauria d'estalviar la pregunta retòrica de què ha canviat en aquest país... És què hem perdut l'orgull per la cultura? És que hem oblidat sobre què ha de reposar un bon projecte de país?