Museu de Lleida

Divendres passat s'inaugurava, amb benedicció episcopal inclosa com als vells temps, el nou Museu de Lleida. Cal reconèixer que ha quedat magnífic, i que la part d'arqueologia està cridant més l'atenció dels visitants que cap altra. L'ús mesurat que s'ha fet de les noves tecnologies i de l'escenografia són dignes d'un museu del segle XXI, i tot plegat cal agrair-ho a la tasca de la Montserrat Macià i del seu equip.

Des del Museu d'Arqueologia de Catalunya s'hi han dipositat 39 peces que completen alguns buits que tenien les ja impressionats col·leccions que s'hi han aplegat, contribució de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

Sobre aquest museu hi pesa, com espasa de Damocles, la reclamació que fa la ultraconservadora diòcesi de Barbastre-Montsó, recolzada per la suposadament progressista Diputación General de Aragón, d'un centenar llarg de peces que en algun moment de la seva història van estar en alguna de les esglésies de la Franja de Ponent.

Segons sembla, bona part d'aquestes peces havien format part del mobiliari de la seu vella de Lleida fins al 1707, quan el rei Felip V (IV d'Aragó i de Catalunya, ja que Felip el Bell tan sols fou rei de Castella) va tenir la genial idea de transformar-la en caserna i obligar als lleidatans a desplaçar-se al peu del turó on havien viscut des de l'època ibèrica.

Les obres d'art de la catedral es varen dispersar arreu de la diòcesi, que en aquells temps abastava tota la Franja i tenia uns límits occidentals més o menys coincidents amb els del domini lingüístic del català.

A les darreries del segle XIX, les parròquies empobrides van començar a vendre obres d'art de les seves esglésies als antiquaris, i va ser llavors quan el bisbe Messeguer es dedicà a igualar-ne les ofertes i menar les peces cap al Museu Diocesà de Lleida, inaugurat el 1893. Algunes d'aquestes peces havien estat anteriorment a la Seu Vella, i d'altres no. Però foren adquirides legalment i pagades religiosament, i mai aquesta paraula no ha estat millor emprada.

Cent dos anys després d'aquella inauguració, començaren els problemes amb la segregació de la part de la diòcesi que quedava administrativament a l'Aragó, que s'integrà en la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. Jo no entenc com els cristians de llengua catalana no van aconseguir aturar aquest procés, que ha deixat lingüísticament indefensos els fidels d'aquell costat, però admeto que és cosa seva.

Ara bé, que maregin la perdiu demanant la presumpta devolució d'un centenar de peces que fa més d'un segle que són a Lleida, mentre s'ignoren i es violen repetidament els drets dels catalanoparlants aragonesos, això no té perdó.

Divendres em van donar una octaveta -de fet, per ser exactes, un DIN-A-4- reivindicant que les peces es quedin a Lleida. La persona que me la va donar era de Fraga. Hi havia qui tenia por que es presentés un grup de manyos guarnits amb cachirulos que poguessin fer alguna bestiesa, i resulta que els únics ciutadans aragonesos que hi havia demanaven que el seu patrimoni es quedi allà on és.

Potser que comencem a reivindicar els drets dels catalanoparlants d'Aragó, o potser que aquests pensin si no els convindria una modificació de les fronteres.

I que consti que sóc una quarta part aragonès, i n'estic ben orgullós.