divendres, 22 de febrer de 2008

Quand il est mort le poète

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre
París, 6 de maig de 1946

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Que bé que un blog d'arqueòleg evoqui el poeta!

Felicitats!

Roc

Pere ha dit...

Benvolgut Roc, malament aniríem si ens tanquéssim només en allò que millor coneixem... Fins fa un any vaig fer d'assessor de cultura (no només d'arqueologia) a la FMC i també era cap del programa d'estudis i projectes de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació. I vaig poder conèixer en Palau perquè vaig assessorar el projecte arquitectònic de la seva Fundació. Per tant a mi em dol la seva mort tant com a qualsevol altre català mínimament informat i sensible.