Empúries: cent anys d’excavacions i d’interpretació del país

Tal i com he promès aquest migdia, aquí hi teniu el text de la meva intervenció a la taula rodona de la Universitat Catalana d'Estiu.

Abans de començar voldria agrair a l'organització de l'UCE que hagi programat aquest debat.

Encara que no se'n parli gaire, el patrimoni és un element essencial de la nostra identitat cultural. Sense patrimoni, entès en un sentit ampli que inclou també la llengua i la manera d'entendre el món, no seríem per a res diferents a qualsevol regió espanyola. Com diu el museòleg croat Tomislav Sola, els llocs amb patrimoni es visiten i es valoren, mentre que els llocs sense patrimoni s'exploten, s'esgoten i s'abandonen.

D'altra banda, tots els estudis que s'han fet fins ara demostren que cada euro que es destina a museus i a patrimoni en genera entre tres i deu de PIB.

Dins el nostre imaginari col·lectiu, les arrels gregues de la cultura catalana, i per tant, Empúries, haurien de tenir un paper essencial. Aquestes arrels gregues han estat reivindicades des de les darreries del segle XIX, amb la famosa carta de les autoritats catalanes al rei dels hel·lens, i van constituir la base teòrica del noucentisme.

És en aquest context de reivindicació nacional que comencen les excavacions d'Empúries, de la mà d'un arqueòleg que era moltes altres coses, entre elles un polític excepcional.

Tant va molestar a Espanya la reivindicació de la nostra hel·lenicitat, que encapçalaven noms de la talla de Prat de la Riba, Puig i Cadafalch i Bosch Gimpera, que el franquisme de seguida es va haver d'inventar el concepte d'Iberia Graeca per a contrarrestar-la. I també va reivindicar i encara reivindica un suposat precedent romà d'unidad nacional.

No sé si és gaire conegut el treball del filòsof Joan Cavaller, “Teoria de les Nacions I. Kath'hel·lens”. En qualsevol cas, us el recomano com una obra essencial per comprendre el nostre país. Es tracta d'un treball amb vocació de polemitzar, amb aspectes discutibles, que renova i actualitza aquest discurs que vincula la nostra personalitat nacional als antecedents prerromans, a aquell poble iber que s'estenia des de Múrcia fins a Narbona i que adoptà tants elements de la cultura grega present a Empúries, però també a Roses, a Sagunt, a Dénia o a Alacant.

Encara que no ho sapiguem ni nosaltres mateixos, els catalans som grecs en molts aspectes i devem molt més del que sembla a aquells colons arribats de Focea al segle VI aC. Tingui raó o no en Cavaller, les arrels comunes amb la Grècia moderna són perceptibles en tots dos idiomes, i en els costums, les mentalitats i les maneres de viure i de veure el món. L'imperi mediterrani medieval, no era sinó una recuperació -conscient o inconscient- d'aquesta gran pàtria grega que anava des d'Empúries fins a l'Àsia Menor.

Els materials d'Empúries són presents a molts museus dels Països Catalans. El Museu de Prehistòria de València, per exemple, hi dedica una part de l'exposició permanent on ens mostra la ciutat com un element fonamental de conformació de la identitat. No m'imagino que en el Museu d'Etnologia annex hi mostressin la sardana sense provocar rebuig...

Malgrat això, de l'Empúries grega original se'n pot veure ben poca cosa. La major part d'allò que hi veiem actualment són restes posteriors a l'arribada dels romans, per bé que denoten que la llengua i la cultura gregues van continuar essent dominants a la ciutat durant molt de temps. La ciutat anterior encara s'ha d'excavar.

En les darreres dècades, al nostre país s'han invertit molts més diners que mai en l'arqueologia en general. Tot i això, els resultats científics i de difusió han estat mínims. Ni es fan publicacions especialitzades de bon nivell ni encara menys publicacions i exposicions dirigides al gran públic. La solució a aquesta paradoxa és un canvi de model: vincular els museus d'arqueologia del país a les excavacions arqueològiques des del mateix moment de la seva planificació, tot organitzant-los en una xarxa que estigui encapçalada per un museu nacional.

En una època en la gestió és cada cop més complexa i en la que el catàleg d'especialitats necessàries en el tractament del patrimoni arqueològic s'ha diversificat moltíssim, tan sols un museu en xarxa, estès pel territori, pot permetre's disposar dels recursos humans i materials necessaris. Només d'aquesta manera els jaciments poden donar de sí tot allò que la ciència i la societat n'esperen. Amb els mitjans tecnològics actuals, la localització física dels especialistes cada cop serà menys important.

L'únic patrimoni que creix constantment és l'arqueològic. D'obres d'art n'ingressen poquíssimes, als museus catalans, però en canvi cada any es fan unes dues mil intervencions arqueològiques els materials de les quals, de moment, queden condemnats als magatzems de les empreses o a les cases dels arqueòlegs, ja que el SAM de Girona està saturat. Els jaciments arqueològics que cal museitzar i obrir al públic es troben sovint en municipis que no poden fer-se càrrec dels costos i de la gestió que això representaria. La única possibilitat viable és un museu nacional en xarxa, que pugui ajudar els ajuntaments i els museus i jaciments existents per tal de donar-hi serveis de qualitat.

Hi ha una fracció del turisme que ens visita, i una part important del públic escolar i familiar, que busquen una visió de conjunt i l'han de poder trobar a la capital mateixa. Els museus de Tarragona i d'Empúries són museus monogràfics de monuments molt importants, però justament per això no poden presentar una visió de síntesi. Ens cal un aparador de l'arqueologia del país a la seva capital.

Barcelona ha de ser important dins els circuits internacionals d'exposicions d'arqueologia. No pot ser que les grans exposicions passin de llarg del nostre país o les hagi de portar una entitat privada com és la Caixa.

Empúries també ha de ser aprofitada com a element de projecció exterior i d'intercanvi científic i cultural amb els altres països amb presència grega.

I dins d'un museu amb aquestes característiques, s'anomeni com s'anomeni i tingui els límits temàtics que tingui, Empúries ha de ser una peça fonamental. Ha de ser el laboratori on s'experimentin els mètodes i les tecnologies més punters; ha de ser l'escola pràctica de l'arqueologia catalana; ha de ser un referent nacional del component hel·lènic de la nostra identitat.

Actualment, a causa del programa del centenari de les excavacions, Empúries absorbeix més de la meitat de les despeses corrents i el vuitanta per cent del pressupost d'inversions del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Aquests diners, però tan sols estan destinats a actuacions destinades a les infraestructures bàsiques: un magatzem de materials digne d'aquest nom, un centre d'acollida de visitants i poca cosa més. No hi ha recursos per a la recerca, l'excavació o la restauració, i encara menys per fer una versió virtual del jaciment que el faci comprensible per al públic i faciliti al mateix temps la integració de les dades científiques. Una ciberempúries sobre la qual es podrien construir tota mena d'aplicacions didàctiques i lúdiques.

Si el Pla de Museus del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació té un problema seriós, no és pas l'oposició contra els seus aspectes més polèmics. La principal amenaça, és econòmica. L'aplicació del Pla necessita un increment molt substancial dels recursos que es destinen als museus, com ho necessita tot el conjunt del patrimoni cultural. I en aquests moments no disposem ni tan sols dels recursos necessaris per garantir la prestació dels serveis museístics més bàsics.

Cal que els nostres polítics assumeixin aquestes necessitats i aconsegueixin que es destinin als museus i al patrimoni els diners mínims necessaris. Les polítiques de patrimoni també són polítiques socials, destinades a millorar l'educació, el lleure i la consciència dels ciutadans.


I permeteu-me que introdueixi, per acabar, un altre tema preocupant. El mateix any en què celebrem el centenari de les excavacions que van permetre recuperar les nostres arrels gregues, tancaran el consolat hel·lènic de Barcelona. Com és que ningú no ho troba alarmant?