Pere Bosch Gimpera (1891-1974)

Article publicat a la revista Auriga, 52, tardor del 2008

A la història de tots els països hi ha personatges excepcionals, persones de qualitats tan extraordinàries que amb prou feina se'n pot trobar una a cada generació. Pere Bosch Gimpera, l'arqueòleg català més universal de tots els temps, n'és un clar exemple.

Barceloní nascut el 22 de març de 1891, va passar l’adolescència i joventut en aquella dècada prodigiosa i convulsa en què una conjunció de veritables genis engegava un programa de regeneració del país fonamentat en la cultura i en la civilitat. El fort component filohel·lènic que amarava el noucentisme havia d'influir en els primers interessos de Bosch, que sempre es reconegué deixeble de dos magnífics hel·lenistes: Antoni Rubió i Lluch i Lluís Segalà i Estalella. A la Universitat de Barcelona, on estudià Dret i Lletres, fou company d'estudis de Lluís Nicolau d'Olwer, de Jordi Rubió, de Ramon d'Abadal i de Carrasco i Formiguera, entre d'altres. Mentre hi estudiava, col·laborà amb Joan Maragall en la traducció en vers dels Himnes homèrics.

Als dinou anys passà un curs a Madrid, que li permeté fer la tesi doctoral en Lletres, sobre la traducció i l'estudi d'uns poemes de Βακχυλίδης de Κέα, que mai no va publicar, i la tesi doctoral en Dret, sobre el dret de la guerra a Grècia.

El curs 1911-1912 el dedicà a fer un viatge d'estudis per Europa, amb base a Berlín. Allà, als vint anys, davant les escultures del frontó del temple d'Αφάια d’Αίγινα dins la Glyptotheke muniquesa, hi descobrí la seva vocació per l'arqueologia. I de ben segur que allà li nasqué el desig de fer un museu semblant a Barcelona, amb la mateixa filosofia.

El destí de Bosch va fer un tomb. A partir d'aquell moment, la filologia grega perdia un talent prometedor, i el guanyava l'arqueologia. Amb l'ajut de l'hel·lenista Ulrich von Wilamowitz-Moellendorf, començà a treballar amb l'estudiós dels vasos grecs d'Empúries, Adolf Frickenhaus, que li aconsellà estudiar prehistòria amb Hubert Schmidt i amb Gustaf Kossinna, fundador de la etnoarqueologia i difusionista convençut, dos trets que van influenciar Bosch la resta de la seva vida. També viatjà a Erlangen per conèixer el professor Adolf Schulten.

L'estiu del 1912 el dedicà a visitar els museus d'Estocolm, Copenhague, Londres, París, Florència i Roma. El curs següent va fer oposicions al Cuerpo Superior de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, però no les va guanyar. També publicà el seu primer article d'arqueologia, “La ceràmica grega”, a l'anuari de l'IEC.

El 1913 tornà a Berlín com a assistent de Hubert Schmidt al Museum für Völkerkunde, mentre participava en excavacions a Bulgària i estudiava arqueologia grega amb Gerhard Rodenwaldt i Georg Loeschcke, i prehistòria amb Kossinna. Allà el va sorprendre la guerra europea i el seu retorn a Barcelona fou tota una aventura.

Llavors començà a col·laborar amb Josep Puig i Cada falch en la creació del Servei d'Investigacions Arqueològiques de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1915 viatja a Madrid per tal de cercar la complicitat dels factòtums de l'arqueologia espanyola. Col·labora amb Agustí Duran i Sampere a Sidamon, i amb Joan Serra Vilaró en l'estudi dels dòlmens del Solsonès. Amb Duran, Llorenç Pérez Temprado i Josep Colo minas, fa la primera campanya d'excavacions als poblats ibèrics de la Franja. A finals del 1915 és nomenat director del Servei d'Investigacions Arqueològiques, instal·lat a les golfes del palau de la Generalitat. Tenia tan sols vint-i-quatre
anys.

L'any 1916 guanyà, al segon intent, la càtedra d'Història Universal Antiga i Mitjana de la Universitat de Barcelona, on es limità a explicar la part antiga de l'assignatura. En el primer curs tingué com a deixeble Lluís Pericot, i el curs següent, el 1917/18, Josep de Calassanç Serra-Ràfols, el seu germà Elies i Albert del Castillo, que aviat foren també col·laboradors seus al
Servei.

L'activitat arqueològica del Servei, entre el 1916 i el 1923, fou impressionant. Tot comptant amb el suport entusiàstic de Prat de la Riba i de Puig i Cadafalch, es desplegà arreu dels Països Catalans i amb una intensitat increïble, abastant tots els períodes de la prehistòria i de l'antiguitat. Aquells anys van revolucionar els coneixements sobre el passat del nostre país i van representar un model que posava l'arqueologia catalana en posicions capdavanteres a escala mundial.

Les intervencions seguien una metodologia estratigràfica i eren enregistrades en diaris de camp, d'acord amb les directrius de Bosch, i abastaven des de coves amb hàbitat prehistòric fins a edificis romans, passant per necròpolis de diverses èpoques, pintures rupestres i monuments talaiòtics. Es publicaven sistemàticament, sovint a l'Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, que esdevingué una revista de referència per a l'arqueologia a escala internacional.

Els Servei va organitzar la seva acció territorial tot partint de la idea de Bosch de basar-se en els grups i les organitzacions locals existents, en lloc de crear una estructura completament nova i artificial. Una idea de Bosch –aquesta de l'aprofitament reglamentat de les xarxes locals– que té encara molt de camí per fer.

El mateix dia de la inauguració del Servei, Puig i Cadafalch anuncià que la propera inauguració seria la del museu, i des de llavors es començaren a constituir les col·leccions i la biblioteca del futur Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Malauradament, la dictadura de Primo de Rivera tallà en sec l'activitat del Servei al setembre de 1923. Refugiat a la seva càtedra universitària, Bosch inicià la publicació, amb Adolf Schulten, de les Fontes Hispaniae Antiquae, i reorientà la seva activitat i la dirigí cap al reconeixement internacional de l'arqueologia catalana.

El mateix any 1923, en una reunió per oferir la col·laboració de l'IEC en la publicació del Corpus Vasorum Antiquorum, aconseguí que la nostra acadèmia nacional ingressés com a membre de ple dret en la Unió Acadèmica Internacional, on continua essent present al mateix nivell que les altres acadèmies estatals del món.

Bosch es revelà com un veritable internacionalista, convençut com estava de la necessitat de fer ciència tot superant les fronteres. El 1921 fou convidat a impartir un semestre a la Universitat de Berlín i, durant la dictadura, participà en tota mena de congressos i reunions a Brussel·les, Tolosa de Llenguadoc, Heidelberg, Erlangen, Sardenya, Oxford, Londres, Frankfurt, Mainz, Florència,
Atenes, Rodes, Alger... Organitzà, a la Universitat de Barcelona, el Congrés d'Arqueologia Clàssica del 1929, i aprofità l'Exposició Universal d'aquell any per presentar una mostra de materials prehistòrics, dins l'exposició El arte en España. També tingué un paper fonamental
en la creació dels Con gressos Internacionals de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques.

Tot i aquest internacionalisme, o potser a causa d'aquest, Bosch insistia moltíssim en la importància de fer ciència i publicar-la en llengua catalana. I és que també fou un militant destacat d'Acció Catalana. La seva vocació política sembla que nasqué arran de la seva
implicació en els moviments per la reforma de la universitat, i la canalitzà amb l'objectiu de crear un centre arqueològic de nivell internacional.

Durant la dictadura de Primo, l'Escola Catalana d'Arqueologia es féu major d'edat i s'escampà. Entre els deixebles de Bosch d'aquests anys hi ha Salvador Espriu, Joan Maluquer de Motes, Julio Martínez Santolalla, Concepció Gener, Francesc Esteve Gàlvez, Salvador Roca, Mercè Muntañola... Dos anys després de llegir la seva tesi sobre dólmens, el 1923, Lluís Pericot guanyà una càtedra a Santiago de Compostel·la, on fou substituït per Albert del Castillo el 1927, ja que aconseguí la de València. Allà, juntament amb Isidre Ballester, participà en la fundació del Servei
d'Investigacions Arqueològiques de la Diputació Provincial.

El 1931, amb el canvi de règim, arribà l'hora de dur els somnis a la realitat. Elegit degà de la Facultat de Lletres, Bosch participà en la redacció dels estatuts que transformaren la Universitat de Barcelona en Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual fou el segon rector, des del 1933 fins al 1939.

La seva obra cabdal, Etnología de la Península Ibérica, fou publicada el 1932 i esdevingué un llibre polèmic, perquè feia remuntar les arrels dels pobles ibèrics fins a la prehistòria, tot negant l'existència d'una raça espanyola, afirmació inacceptable per als sectors més recalcitrants del país veí.

Fins al 1932, els materials de les excavacions arqueològiques de l'IEC es mostraven al Museu General, que estava instal·lat a l'actual Palau del Parlament, a la Ciutadella. Des del 1929, Bosch somniava transformar aquell edifici en un Museu d'Arqueologia, gran i modern, però quan s'hi va instal·lar el Parlament el 1932, va decidir, juntament amb el conseller Ventura Gassol, aprofitar per al projecte el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició del 29, on encara és actualment.

El Museu d'Arqueologia de Catalunya havia de reunir les col·leccions del de la Ciutadella i del Museu Provincial d'Antiguitats –ubicat a la capella de Santa Àgata i creat el 1879, que era de l'Estat i estava en una situació lamentable. El mateix any 1932 es creà un patronat, presidit per Puig i Cadafalch, se li traspassaren les col·leccions i es nomenà Bosch Gimpera com a primer director. L'any següent se li annexaren les excavacions d'Empúries, on Bosch rellevà Puig i
Cadafalch.

La concepció que Bosch tenia del nou museu nacional era la d'una institució científica que havia d'incloure el Servei d'Investigacions Arqueològiques, el Seminari d'Arqueologia de la Universitat, una biblioteca especialitzada de nivell internacional, tallers de restauració, laboratoris de recerca i serveis de publicacions i de difusió. Un organisme compacte que s'ocupés del patrimoni arqueològic del país en tots els seus aspectes i que disposés de delegacions comarcals, per donar suport als museus locals i a la protecció dels jaciments.

L'ambientació del Museu, allò de què avui en diríem la museografia, fou a càrrec de l'arquitecte Josep Gudiol, tot partint de les idees de Bosch. Com que no es disposava de pressupost, el fill de Domènec i Montaner es féu càrrec del cost de les obres, a partir del compromís verbal de Ventura Gassol. El 1934 es finalitzà el projecte i s'obriren al públic les sales de Mallorca i d'Empúries i la part central, on hi havia una reproducció del mosaic de Centcelles, una evocació
d'una casa romana de Badalona, els dos grans mosaics del circ, i diferents sepulcres i elements arquitectònics reconstruïts.

El primer pressupost fou aprovat el 2 d'octubre del 1934 i, pocs dies després, tant el govern com el director del Museu eren empresonats com a conseqüència del fracàs de la proclamació de la República Catalana.

Bosch fou suspès per un any en les seves funcions com a rector de la Universitat, cosa que aprofità per fer una gira de conferències per Alemanya i per organitzar i presidir a Barcelona la Conferència Internacional de Prehistòria del Mediterrani.

El 3 de novembre de 1935 es féu la inauguració oficial del Museu, en la qual el conseller de cultura afirmà: “Aquest Museu sempre comptarà amb el su port de les autoritats.” El 29 de novembre del 1935 esdevé membre numerari de la Secció Historicoarqueològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

En esclatar la guerra, Bosch s'ocupà de la protecció del patrimoni del país, mentre tirava endavant excavacions a Empúries i Sant Cugat del Vallès, i participava en l’organització de l'exposició d'art català que es féu al Jeu de Paume de París el 1936. També pronuncià diverses conferències a l'estranger per de fensar la política de protecció del patrimoni de la República.

El juny del 1937 fou nomenat conseller de Justícia i Dret del govern de la Generalitat, càrrec des del qual intentà imposar l'ordre i defensar-se de les contínues ingerències del govern de la República. Un dels refugis per a la protecció del patrimoni que Bosch havia previst, el mas Perxés d'Agullana, fou el darrer refugi dels governs de Catalunya i d'Euskadi abans de marxar a
l'exili. Bosch passà la frontera en automòbil, acompanyat per Pau Vila i seguit per un bibliobús que transportava els nostres millors intel·lectuals, per facilitar-los el pas de la frontera.

A l'exili, es traslladà a Oxford, des d’on marxà cap a Panamà, Colòmbia i Mèxic, on finalment trobà un bon recer. Es nacionalitzà mexicà i fou nomenat professor de la Universidad Nacional Autónoma i de la Escuela Nacional de Antropología. Impartí cursos arreu del continent i el 1948 fou nomenat director de la Divisió de Filosofia i Humanitats de la UNESCO, des d'on organitzà la Unió Internacional de Ciències Antropològiques i Etnològiques i fou el promotor de la creació
de la Unió Internacional de Ciències Pre històriques i Protohistòriques, de la qual fou no menat president honorari perpetu. Mentrestant, ocupava la presidència d'Acció Catalana Republicana a l'exili. El 1955 denuncià Espanya davant el Comissariat de Drets Humans de l'ONU per la repressió de la cultura catalana.

Des de París va poder entrar en contacte amb una nova generació d'arqueòlegs catalans que sempre se'n van considerar deixebles –Pere de Palol, Miquel Tarradell, Eduard Ripoll–, que va ser anomenada “la generació del mestre absent”.

De tornada a Mèxic, el 1954 fou nomenat investigador de l'Institut d'Història de la UNAM i, el 1963, investigador emèrit. Va centrar la seva atenció científica en l'estudi de la pintura rupestre, en el primer poblament d'Amèrica i en tota mena d'aspectes del passat de la península Ibèrica, des del paleolític a l'època romana. El 1966 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Heidelberg.

El professor Bosch Gimpera va mantenir la seva intensa activitat i va rebre tota mena de premis i de reconeixements internacionals fins a la seva mort, que li arribà a Mèxic el 9 d'octubre de 1974. La seva petjada a l'arqueologia europea i americana és inesborrable.

El nostre país i l'arqueologia catalana li deuen molt del que són avui, i és la nostra responsabilitat
transmetre el seu exemple i el seu llegat a les generacions futures.

Barcelona, 28 d’agost de 2008