Bru de Sala no confia en Tresserras... i jo tampoc

En una entrevista a COM Ràdio, l'expresident del Consell de Cultura i de les Arts ha parlat clar, cosa que en aquest país sempre s'agraeix.

Entre d'altres coses, Bru de Sala diu "Una setmana abans (de ser conseller) Tresserras havia tingut zero dedicació a la Cultura. Era un professor de teoria de la comunicació que després, aproximant-se a ERC, va tenir un lloc al CAC... i de cop, pam... Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. Però és clar, és conseller de Mitjans de Comunicació i cultura."

I segueix amb altres reflexions interessants, com ara que "els ajuts a la cultura són molt inferiors als ajuts a l'automòvil" i que "el món polític està en deute amb la cultura i els ciutadans", ja que destina a Cultura un pressupost misèrrim. "Els pressupostos de Cultura són la meitat del que haurien de ser, o menys de la meitat." "El maltracte dels polítics a la cultura és evident".

No hi puc estar més d'acord. Com a militant d'ERC i com a persona que fa més de trenta anys que participa activament en la cultura del país, estic escandalitzat per la mena de gent que el partit ha posat al capdamunt de la conselleria, i avergonyit per la desastrosa gestió que n'han fet.

I crec que aquest és el sentiment general de la major part de la gent que ens hi dediquem.

Us recomano que escolteu tota l'entrevista si voleu entendre què està passant amb la cultura d'aquest país.

La condemna

La paraula dimitir vé del verb llatí dimittere, que a més de deixar i abandonar, vol dir perdonar. Potser l'emprem perquè quan dimitim, perdonem la condemna d'haver-nos d'aguantar que pesava damunt els antics subordinats.

.....................

I jo me n'he rigut, perquè m plavia,

i, podent perdonar, no he perdonat...

És una cosa dolça i fa alegria

veure un 'nemic als peus ben manillat!

I fer mal! I fer mal! Allò era viure:

destruir sols per gust i per voler,

sentir plorâ a tot-hom i poder riure...

Ser com rei de dolor... És bell, a fe!

..................................................................

També he tingut enveja i mala bava

per corrompre la gloria dels demés:

allí on jo he conegut que no arribava,

no he volgut que cap altre hi arribés.

D'aquell que m feia ombra o bé respecte,

m'he gaudit fent-ne córrer males veus,

i, tot fingint-li acatament i afecte,

li anava segant l'herba sota ls peus.

De lo que no he entès n'he dit mentida,

dels fets més grans que ls meus n'he dit rampells,

he volgut sols un pes, sols una mida:

la meva: els que n passaven, pobres d'ells!

Rebaixar, rebaixar, fins que s confonga

tot-hom en un mesquí i humil estol,

i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,

sent més que tots i governant tot sol.

.....................................................................

Joan Maragall, La fi den Serralonga

És curiosa aquesta mania tan mediterrània que tenim d'idealitzar els bandits i els malfactors... i de bandits i malfactors -idealitzats o no- n'hi ha de moltes menes...

Centenari

Avui fa exactament cent anys que l'arqueòleg Emili Gandia trobà la part inferior de l'estàtua d'un déu grec, probablement Serapis, conegut des de llavors com l'Esculapi d'Empúries, tombada endavant dins la petita cel·la del seu temple.

Fins on jo sé, ningú no s'ha fet ressó d'aquest fet, ni hi ha hagut cap mena de commemoració oficial.

Hauria estat bé recordar-ho, i potser fer-li una cerimònia ben documentada, com la que vam muntar el dia que el vam tornar a Empúries, amb l'ajuda de l'Institut del Teatre i l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica.

Tot coincidint amb aquesta efemèride, però, l'Associació Memorial Emili Gandia ha activat el seu lloc web http://www.emiligandia.cat/, on es facilitarà l'accés d'estudiosos, investigadors, estudiants i públic en general a la documentació que es conserva sobre aquest precursor de l'arquologia i la museologia catalanes, director efectiu de les excavacions d'Empúries des del seu inici el 1908, fins al 1937, conservador del Museu de Belles Arts i Arqueologia de la Ciutadella i després conservador general dels museus de Barcelona.

Indignació

Els treballadors dels serveis culturals públics, o privats, acostumats a pressupostos generalment austers i escassíssims en comparació amb els altres països del nostre entorn, estem més consternats que ningú per la magnitud que està prenent el cas Millet.

És també incomprensible que el director d'una Fundació percebés un salari, declarat, públic i aprovat pels òrgans de govern, equivalent als costos de personal de les 89 persones que treballen en un dels nostres museus nacionals.

L'aparent impunitat d'un cas com aquest, que genera alarma social, contrasta amb el tracte que es dona a d'altres delinqüents, de vegades desproporcionadament dur.

M'agradaria pensar que m'equivoco si acabo ensenyant als meus fills que en aquesta vida no han de robar, però que si algun dia ho han de fer, que robin com a mínim 10 milions d'euros, i que aprofitin per repartir-ne les sobres i empastifar molt.