La condemna

La paraula dimitir vé del verb llatí dimittere, que a més de deixar i abandonar, vol dir perdonar. Potser l'emprem perquè quan dimitim, perdonem la condemna d'haver-nos d'aguantar que pesava damunt els antics subordinats.

.....................

I jo me n'he rigut, perquè m plavia,

i, podent perdonar, no he perdonat...

És una cosa dolça i fa alegria

veure un 'nemic als peus ben manillat!

I fer mal! I fer mal! Allò era viure:

destruir sols per gust i per voler,

sentir plorâ a tot-hom i poder riure...

Ser com rei de dolor... És bell, a fe!

..................................................................

També he tingut enveja i mala bava

per corrompre la gloria dels demés:

allí on jo he conegut que no arribava,

no he volgut que cap altre hi arribés.

D'aquell que m feia ombra o bé respecte,

m'he gaudit fent-ne córrer males veus,

i, tot fingint-li acatament i afecte,

li anava segant l'herba sota ls peus.

De lo que no he entès n'he dit mentida,

dels fets més grans que ls meus n'he dit rampells,

he volgut sols un pes, sols una mida:

la meva: els que n passaven, pobres d'ells!

Rebaixar, rebaixar, fins que s confonga

tot-hom en un mesquí i humil estol,

i al damunt en Joan Sala i Serrallonga,

sent més que tots i governant tot sol.

.....................................................................

Joan Maragall, La fi den Serralonga

És curiosa aquesta mania tan mediterrània que tenim d'idealitzar els bandits i els malfactors... i de bandits i malfactors -idealitzats o no- n'hi ha de moltes menes...