dimecres, 21 d’octubre de 2009

Indignació

Els treballadors dels serveis culturals públics, o privats, acostumats a pressupostos generalment austers i escassíssims en comparació amb els altres països del nostre entorn, estem més consternats que ningú per la magnitud que està prenent el cas Millet.

És també incomprensible que el director d'una Fundació percebés un salari, declarat, públic i aprovat pels òrgans de govern, equivalent als costos de personal de les 89 persones que treballen en un dels nostres museus nacionals.

L'aparent impunitat d'un cas com aquest, que genera alarma social, contrasta amb el tracte que es dona a d'altres delinqüents, de vegades desproporcionadament dur.

M'agradaria pensar que m'equivoco si acabo ensenyant als meus fills que en aquesta vida no han de robar, però que si algun dia ho han de fer, que robin com a mínim 10 milions d'euros, i que aprofitin per repartir-ne les sobres i empastifar molt.