Alícia Estrada, in memoriam

Hi ha gent a qui el dolor els ajuda a escriure. A mí, gens ni mica. Més aviat m'anul·la qualsevol cosa que s'assembli a la creativitat.

I dolor és exactament la única cosa que sento en aquests moments, malgrat les festes i la canalla esverada per la màgia del dia i per l'inevitable excés de regals.

A primera hora de dissabte ens deixava l'Alícia Estrada, amb tot just quatre dècades de vida i uns quants anys de dura lluita contra la malaltia.

Recordo com si fos ara el dia que vam començar a excavar junts a Sant Pere de Gavà, i després com vam co-dirigir la campanya del 1990 a la necròpoli de Rocabruna. Van ser les seves primeres excavacions com a directora, contractada en un programa de lluita contra l'atur que va endegar el Museu de Gavà quan jo n'era conservador. Des del primer moment, aquella noia acabada de llicenciar em va inspirar confiança i em va semblar que calia fer-li assumir responsabilitats i ajudar-la a professionalitzar-se en arqueologia. Se n'han perdut tants, de talents que després de llicenciar-se ho han acabat deixant per desànim...

Mai no haguera imaginat que tan aviat la ploraria, ni que hauria de dedicar durant tant de temps la seva inmensa energia a lluitar per a sobreviure.

Alícia, Sit Tibi Terra Levis

Homenatge

He anat amb els nens a veure Un pont cap a Terabitia, basada en la novel·la homònima de Katherine Paterson, que la va escriure per mirar de donar sentit a la mort de la millor amiga d'un dels seus fills. No hi anàvem previnguts, i allò que comença com una pel·lícula de preadolescents que s'escapen dels problemes mitjançant la fantasia, ha acabat com un drama i cap dels quatre no ha pogut evitar alguna llàgrima.

Tots quatre tenim gent per plorar. Fins i tot la nena, amb cinc anys, recorda sovint la seva àvia, que ens deixà quan ella era ben petita. El nen, en els seus primers anys, va perdre dos amics de classe amb poc temps de diferència.

Quan no creus que hi hagi cap més enllà, pel·lícules com aquesta et recorden que els amics perduts tan sols poden reviure mentre els tens a la memòria.

Avui m'acompanyen molts amics, massa, en aquest record agredolç. Penso en el Josan Nicolás, que morí amb la moto quan anava cap a la feina; en la Françoise Monier, que deixà dos nens petitíssims quan el càncer se l'emportà; en el Quim Arxé i el seu somriure d'aneguet lleig; en el José-Luís Daroca, que caigué fulminat quan tancava la porta del cotxe; en el Philippe Nowacky-Bruczevsky, que es va quedar per sempre a la Guayana Francesa; en la Susa de Tortosa, que la meningitis va destruir en dues fases; en el Xavier Dupré, que trobà la felicitat a Roma; en el Toni de Quart de Poblet, que no menjava carn per no matar animals; en el marit de l'Encarna de Gandia, que tan poc li va durar.

I també en aquells que van poder arribar a vells i amb qui em sento deutor, els mestres que em van honorar amb la seva confiança: en Miquel Tarradell, que em coniderà digne de la seva amistat; el Josep Soler Vidal, que m'inicià en la història i en la política; el Pep Barberà i la seva passió per l'arqueologia; el Bernard Liou, sempre darrere les àmfores; el Miquel Cura i la seva constància; el senyor Badia -em dic Joan però em diuen Jaume- que no havia anat mai a escola però que recollí i salvà tants materials de les Sorres; els ulls aquosos d'en Joan Maluquer; l'enorme exigència del Pere de Palol; l'avi Jaume que m'ensenyà a apreciar les petites coses de la vida i em donà els seus records de Filipines i els millors moments de la infantesa; l'avi Pere que va saber remuntar el trencament de les esperances i la repressió de la postguerra; el sogre i la sogra, que em van estimar com un fill;...

Abans dels quaranta anys, ja en tenia més allà que aquí, i de ben segur que m'en deixo alguns.

Necessitava posar aquí els seus noms, per donar-los les gràcies i perquè visquin tots junts en un racó de la xarxa.