dissabte, 7 d’abril de 2007

Homenatge

He anat amb els nens a veure Un pont cap a Terabitia, basada en la novel·la homònima de Katherine Paterson, que la va escriure per mirar de donar sentit a la mort de la millor amiga d'un dels seus fills. No hi anàvem previnguts, i allò que comença com una pel·lícula de preadolescents que s'escapen dels problemes mitjançant la fantasia, ha acabat com un drama i cap dels quatre no ha pogut evitar alguna llàgrima.

Tots quatre tenim gent per plorar. Fins i tot la nena, amb cinc anys, recorda sovint la seva àvia, que ens deixà quan ella era ben petita. El nen, en els seus primers anys, va perdre dos amics de classe amb poc temps de diferència.

Quan no creus que hi hagi cap més enllà, pel·lícules com aquesta et recorden que els amics perduts tan sols poden reviure mentre els tens a la memòria.

Avui m'acompanyen molts amics, massa, en aquest record agredolç. Penso en el Josan Nicolás, que morí amb la moto quan anava cap a la feina; en la Françoise Monier, que deixà dos nens petitíssims quan el càncer se l'emportà; en el Quim Arxé i el seu somriure d'aneguet lleig; en el José-Luís Daroca, que caigué fulminat quan tancava la porta del cotxe; en el Philippe Nowacky-Bruczevsky, que es va quedar per sempre a la Guayana Francesa; en la Susa de Tortosa, que la meningitis va destruir en dues fases; en el Xavier Dupré, que trobà la felicitat a Roma; en el Toni de Quart de Poblet, que no menjava carn per no matar animals; en el marit de l'Encarna de Gandia, que tan poc li va durar.

I també en aquells que van poder arribar a vells i amb qui em sento deutor, els mestres que em van honorar amb la seva confiança: en Miquel Tarradell, que em coniderà digne de la seva amistat; el Josep Soler Vidal, que m'inicià en la història i en la política; el Pep Barberà i la seva passió per l'arqueologia; el Bernard Liou, sempre darrere les àmfores; el Miquel Cura i la seva constància; el senyor Badia -em dic Joan però em diuen Jaume- que no havia anat mai a escola però que recollí i salvà tants materials de les Sorres; els ulls aquosos d'en Joan Maluquer; l'enorme exigència del Pere de Palol; l'avi Jaume que m'ensenyà a apreciar les petites coses de la vida i em donà els seus records de Filipines i els millors moments de la infantesa; l'avi Pere que va saber remuntar el trencament de les esperances i la repressió de la postguerra; el sogre i la sogra, que em van estimar com un fill;...
Abans dels quaranta anys, ja en tenia més allà que aquí, i de ben segur que m'en deixo alguns.

Necessitava posar aquí els seus noms, per donar-los les gràcies i perquè visquin tots junts en un racó de la xarxa.

3 comentaris:

Moisès Rial Medina ha dit...

Pere, t´he adherit a la XARXA REPUBLICANA: http://xarxarepublicana.blogspot.com

Agrairia que també m´hi adhereixis en el teu bloc.

Salut i llibertats.
Moisès Rial.
Http://llibertats.blogspot.com
www.llibertats.cat

Pere ha dit...

E la nave va... Si pot ser, a un destí millor!

Segueixo pensant que escrius massa.

Pere ha dit...

Ho sento, noi, ja sé que m'enrotllo massa i que no em surt alta literatura, però no ho sé fer d'una altra manera.

Em consola que segons quins blocs tenen posts més llargs...