diumenge, 22 d’abril de 2007

Dues recomanacions per Sant Jordi

Demà s'escau la festa més bonica del nostre calendari festiu. Sempre he pensat que és una metàfora magnífica que el dia del llibre i de l'amor s'hagin acabat associant amb la festivitat d'un sant de ficció. Un sant que tallava caps de dragó com els herois dels contes que ens explicava l'avi.

En la tradició copta es considera que sant Jordi era el nuvi de Jesús, per la qual cosa ha estat proposat com a patró dels matrimonis entre persones del mateix sexe.

Que sant Jordi potser no existís mai -si més no el cavaller de la llegenda- no sembla que sigui cap obstacle perquè continui sent venerat com a sant patró d'Anglaterra, Geòrgia, Catalunya, Bulgària, Portugal, Grècia, Montenegro, Canadà i Sèrbia.

L'any 1989, mentre excavàvem a les restes del castell de Sant Jordi d'Alfama i cercava informació sobre la reial Orde militar que hi tenia la seu, vaig arribar a la conclusió que aquesta Orde era la responsable de les aparicions del sant en les batalles dels nostres comtes-reis, però això ja ho explicaré amb calma un altre dia.

Avui tocaria recomanar un parell de llibres per als amics. No recomanaré ficció, que de ficció n'he llegit tanta que ja no m'atreviria a recomanar un sol llibre.

Recomanaré un llibre per als del gremi, perquè penso que tots els arqueòlegs l'haurien de conèixer. Es tracta de la monografia número 6 del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, una obra d'Àngel Bosch, Júlia Chinchilla i Josep Tarrús dedicada als objectes de fusta del jaciment de la Draga de Banyoles. Està magníficament il·lustrada amb dibuixos, fotografies i seccions de tots els objectes de fusta, cistelles i cordes que s'hi han trobat fins a l'any 2005. El mestre i amic Aimé Bocquet sempre ha dit que el neolític, tecnològicament, no va ser l'edat de la pedra polida, ni de la ceràmica, sinó l'edat de la fusta. Els fusters neolítics assoliren un domini tecnològic altíssim sobre una matèria tan complexa, com es pot comprovar abastament en aquest magnífic conjunt fabricat i utilitzat fa set mil anys pels primers pagesos i ramaders. El llibre és una oportunitat única per a conèixer aquests materials que habitualment no es conserven, entendre com s'utilitzaven i s'enmanegaven les eines de pedra i imaginar com devia ser un poblat fet tot ell de fusta treballada, amb els seus habitants dedicats a tallar arbres, artigar la terra i treballar els camps. Els pioners del paisatge humanitzat. La seva memòria, submergida dins el llac com el castell maleït de la llegenda, ha estat rescatada. Aquest és el veritable tresor del llac de Banyoles.

I per als que preferiu llegir sobre l'actualitat, m'ha semblat excepcionalment lúcid l'assaig de l'argentino-catalana Patrícia Gabancho anomenat El preu de ser catalans, amb l'alarmant i publicitari subtítol una cultura mil·lenària en vies d'extinció. Afortunadament, el contingut, a més de dur, és més optimista i propositiu. Va sortir el mes de febrer, però crec que encara ha de generar reflexió, debat i polèmica. Aquí en teniu un tast.

I si no són aquests, qualsevol altre llibre és bo si es gaudeix llegint-lo, i encara més si te'l regalen acompanyat d'una tendra rosa.