Això, a França, ho saben prou, acostumats a que cada govern i cada president s'associin a un centre museístic concret, que cal inaugurar abans que s'acabi el mandat. Són les piràmides dels faraons d'avui, i n'hi ha hagut algun que fins i tot s'ha fet una piràmide de debó.

La creació d'aquest museu crec que és una mala notícia per als qui valorem les cultures en tota la seva diversitat i l'etnologia com la ciència que les estudia. S'ha desmuntat el vell i charmant Musée de l'Homme i el Musée National des Arts Africains et Océaniens per integrar-ne les col·leccions en una nova institució, a la major gloria d'en Chirac, dedicada en exclusiva a l'aspecte artístic de les cultures no-occidentals. Com ja advertien alguns fa sis anys, el projecte ha deixat fora de lloc el 95% de les col·leccions del Musée de l'Homme, que es refereixen a la vida quotidiana, per exaltar unes arts exòtiques que en aquest moment pateixen un intens procés d'espoli i d'especulació. I no és casual que l'inspirador del nou museu fós un tèrbol amic de Chirac, el col·leccionista Jacques Kerkache, especulador de l'art professional. Cal ser conscients de quin és l'impacte econòmic que representa exposar com a obres d'art determinades peces.

Per no dir-ne cap nom políticament incorrecte, com ara Museu de les Arts No-occidentals, Tercermundistes, Primitives, o similars, el nou museu nacional francès té un nom buit, el topònim del moll adjacent. Presentat projectualment com a Museu de les Arts i de les Civilitzacions, amb referents museològics remotament canadencs, crec que ha demostrat quin no ha de ser el camí d'un museu nacional. I al damunt ha destruït les perspectives de futur del Musée de l'Homme, que es queda tan sols amb els fons d'antropologia física i evolució, com una part del Musée National d'Histoire Naturelle.

Allà on els pressupostos de cultura són exigus o freguen el ridícul -i no dic cap país concret perquè penso que tothom m'entén- el pitjor aspecte d'aquesta política de fer grans museus associats a la grandesa de cada govern és que els projectes en qüestió fan anar de corcoll la resta del sistema museístic, que es veu privat dels recursos necessaris per mantenir els serveis i les instal·lacions al dia i, fins i tot, per conservar els edificis. Però aquest és un altre tema...
Per cert, que al Quai Branly no hi vaig veure ningú amb aspecte asiàtic, ni polinesi, ni tan sol africà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada