El gran museu del neocolonialisme

És habitual a molts llocs que els governs esmercin bona part del seu pressupost de cultura en un únic museu, si pot ser de nova creació, o sinó una renovació radical, que està destinat a esdevenir el llegat més visible i perdurable d'aquell mandat.

Això, a França, ho saben prou, acostumats a que cada govern i cada president s'associin a un centre museístic concret, que cal inaugurar abans que s'acabi el mandat. Són les piràmides dels faraons d'avui, i n'hi ha hagut algun que fins i tot s'ha fet una piràmide de debó.

La darrera manifestació d'aquest curiós costum la vaig poder visitar al gener a Paris. Es tracta del Musée du Quai Branly, inaugurat el 20 de juny de l'any passat i considerat com la piràmide de Jacques Chirac.

La creació d'aquest museu crec que és una mala notícia per als qui valorem les cultures en tota la seva diversitat i l'etnologia com la ciència que les estudia. S'ha desmuntat el vell i charmant Musée de l'Homme i el Musée National des Arts Africains et Océaniens per integrar-ne les col·leccions en una nova institució, a la major gloria d'en Chirac, dedicada en exclusiva a l'aspecte artístic de les cultures no-occidentals. Com ja advertien alguns fa sis anys, el projecte ha deixat fora de lloc el 95% de les col·leccions del Musée de l'Homme, que es refereixen a la vida quotidiana, per exaltar unes arts exòtiques que en aquest moment pateixen un intens procés d'espoli i d'especulació. I no és casual que l'inspirador del nou museu fós un tèrbol amic de Chirac, el col·leccionista Jacques Kerkache, especulador de l'art professional. Cal ser conscients de quin és l'impacte econòmic que representa exposar com a obres d'art determinades peces.

Si encara hi ha algú prou ingenu per pensar que els museus no tenen ideologia ni color polític, ha de visitar aquest. Un edifici enorme que sura a deu metres de terra, un interior espectacular amb les parets completament entapissades amb milers de peces de cuir, peces meravelloses, algunes de les quals magníficament exposades, farcit d'alta tecnologia i de marques de patrocinadors i amb un missatge enormement superficial, que no permet comprendre fins a quin punt està amenaçada o ja directament extingida la diversitat cultural que ha permès la creació de tanta bellesa. Un monument al neocolonialisme estèticament frapant i plagat de pantalletes d'informació complementària que tan sols poden consultar els qui disposen de temps infinit i que són l'única manera de conèixer el context social i cultural dels objectes.


Per no dir-ne cap nom políticament incorrecte, com ara Museu de les Arts No-occidentals, Tercermundistes, Primitives, o similars, el nou museu nacional francès té un nom buit, el topònim del moll adjacent. Presentat projectualment com a Museu de les Arts i de les Civilitzacions, amb referents museològics remotament canadencs, crec que ha demostrat quin no ha de ser el camí d'un museu nacional. I al damunt ha destruït les perspectives de futur del Musée de l'Homme, que es queda tan sols amb els fons d'antropologia física i evolució, com una part del Musée National d'Histoire Naturelle.


Això sí, Chirac deixa a Paris el Quai Branly, com Miterrand deixà el seu Grand Louvre, Giscard el Musée d'Orsay i Pompidou el seu centre d'art contemporani al Beaubourg. I encara sort que en Chirac no tenia cap amic antiquari, i que de moment s'ha salvat el venerable Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye!

Allà on els pressupostos de cultura són exigus o freguen el ridícul -i no dic cap país concret perquè penso que tothom m'entén- el pitjor aspecte d'aquesta política de fer grans museus associats a la grandesa de cada govern és que els projectes en qüestió fan anar de corcoll la resta del sistema museístic, que es veu privat dels recursos necessaris per mantenir els serveis i les instal·lacions al dia i, fins i tot, per conservar els edificis. Però aquest és un altre tema...

Per cert, que al Quai Branly no hi vaig veure ningú amb aspecte asiàtic, ni polinesi, ni tan sol africà.