Nou projecte de Pla de Museus 2015-2025

Vaig crear aquest bloc quan dirigia el Museu d'Arqueologia de Catalunya i pensava que em calia una eina d'expressió directa i de comunicació amb l'entorn social del museu.

Vaig dimitir en lloc d'acceptar unes propostes que no m'agradaven d'un Pla de Museus que no puc fer meu.

Uns quants anys després, el reobro per parlar d'una nova proposta de Pla de Museus, i us hi copio el document que vaig presentar ahir a la Direcció General del Patrimoni Cultural.

Malauradament, no hi sóc a temps d'incorporar-hi les vostres aportacions, però sempre seran benvingudes.

Aquí ho teniu:

NOTES SOBRE EL DOCUMENT DENOMINAT “PLA DE MUSEUS DE CATALUNYA. Document de treball. 2015-2025”

Examinat el document denominat “Pla de Museus de Catalunya. Document de treball. 2015-2025”, considero que la Junta de Museus ha de demanar que sigui retornat i que es comenci a elaborar una nova política patrimonial i de museus, per aquestes raons:

• D'oportunitat, ja que som en moments de canvis econòmics, polítics i socials tan intensos, que el context a deu anys vista és absolutament impredictible.
• De procediment, ja que considero que el mètode que s'ha utilitzat per a treballar-hi és del tot erroni.
• De coherència interna del document i d'absència d'una anàlisi estratègica.
• De concepció mateixa del museu com a institució.
• De manca d'ambició, tot desaprofitant el potencial dels museus en la gestió del patrimoni i el territori.
• D'absència d'un model sòlid, coherent i equiparable al dels països del nostre entorn.
• D'inviabilitat financera en el context actual.

En qualsevol cas, cal reconèixer la complexitat del document i considerar-lo una aportació important a un debat sobre què hem de fer amb el patrimoni cultural que hauria d'arribar molt més enllà dels cercles especialitzats i dels entorns administratius. Cal que s'estengui entre la gent i entre la classe política una mínima consciència sobre l'estat real del patrimoni cultural al nostre país i la gravíssima problemàtica que l'afecta.

L'OPORTUNITAT

La proposta de Pla de Museus es presenta al final de la legislatura, quan es previsible un nou govern que portarà, sens dubte, un nou equip , noves idees i noves polítiques. Deixar-li un pla tancat sobre el què ha de fer en matèria de museus no sembla massa oportú. El Pla s'elabora en un moment d'incertesa política, en ple procés cap a la independència del país, que si s'esdevé haurà d'implicar també un replantejament de les polítiques patrimonials. També som dins un procés de crisi econòmica profunda, que afecta tant l'economia privada com les finances públiques, i de la qual encara no és possible entreveure quina en serà la sortida. Segurament no és el moment de fer un pla de museus d’una autonomia sinó un pla de museus per un estat amb una legislació de base totalment diferent.

Davant d'aquest context, crec que és legítim preguntar-se si és el moment de fer un Pla de Museus.

EL PROCEDIMENT

El procediment que s'ha seguit en l'elaboració la discussió del document és del tot contrari a les recomanacions de les institucions patrimonials internacionals, que recomanen implicar en la definició de les polítiques patrimonials tota la població o, com a mínim, tots els agents implicats (stakeholders).

El document ha estat elaborat des de l'Agència de Patrimoni i la Direcció General del Patrimoni Cultural sense que en els debats previs hi participessin els tècnics de la pròpia conselleria, ni tan sols els directors dels museus nacionals. Un document tan ambiciós hauria de recollir com a mínim les aportacions d'aquest personal altament qualificat que té un coneixement directe de la realitat patrimonial del país.

Però el patrimoni cultural no pertany ni a l'administració ni als especialistes que l'estudien, sinó que té una dimensió social essencial, i és el conjunt de la societat que ha de decidir què se n'ha de fer i de quina manera. Malgrat això, la voluntat d'evitar la discussió pública sobre el patrimoni cultural, la manera en què s'ha de gestionar i els recursos que s'hi han de destinar, ha estat una constant al nostre país des de fa molts anys. Paradoxalment, el document demana consens polític i social per ala futura llei de museus (p. 73).

El procediment també escamoteja les funcions del Parlament com a òrgan legislador del nostre país. El Pla de Museus que es planteja no tan sols implica la modificació de les lleis vigents de museus i de patrimoni cultural, cosa que és ben necessària, sinó que en condiciona absolutament els canvis legislatius. El canvi de model de política patrimonial i museística hauria de ser debatut i treballat al Parlament de Catalunya, després de rebre totes les aportacions possibles de les institucions, associacions professionals i agents afectats, des dels municipis fins al sector educatiu, turístic i de la recerca.

El document tampoc no ha estat sotmès a examen de l'Institut d'Estudis Catalans, tot esquivant el paper assessor que en temes patrimonials li confereix la legislació vigent.

A l'hora de tramitar-lo, no pot ser que es vulgui fer en un mes la discussió d'un document en el qual se suposa que s'hi ha estat treballant durant anys.

LA COHERÈNCIA INTERNA DEL DOCUMENT

El document no adopta un plantejament d'anàlisi estratègica ni conté cap anàlisi de la situació de partida. Només un parell de pàgines amb algunes xifres -no totes creïbles- acompanyades d'algunes interpretacions que tendeixen a l'autocomplaença. No hi apareix cap dels problemes actuals dels museus catalans, ni es fa constatació de la pèrdua del paper capdavanter que havíem tingut en altres temps. No hi ha cap apartat que contempli la història de la museologia catalana, no es cita el pla de museus del 2007 (encara vigent) i en cara més greu no es té en compte el document de bases per a un nou pla de museus que es va presentar fa dos anys fet pel mateix director general.

Els continguts denoten que hi han treballat com a mínim dues persones o equips diferents, amb concepcions no sempre coincidents. Això resta coherència al document. S'hi veu una tendència cap a una idea consumista de museu; del museu entès com una atracció que guanya valor en funció del nombre d'usuaris. Aquesta tendència, que impregna bona part del text i de les propostes,contrasta amb els paràgrafs que es dediquen a parlar de la importància de la recerca, o de la funció social i educativa dels museus.

S'hi troba a faltar una anàlisi prospectiva seriosa dels diferents escenaris socials, econòmics, polítics educatius i culturals que són possibles a deu anys vista, i que han de condicionar qualsevol plantejament a llarg termini. S'aprofundeix molt poc en l'impacte de les noves tecnologies i del treball en xarxa.

L'extens apartat que es dedica a experiències d'altres països contrasta molt amb la manca d'anàlisi de l'experiència pròpia. No s'entén per quin motiu s'han triat les experiències de França, Escandinàvia, Escòcia i el Quebec i no d'altres més comparables a la nostra realitat, i la informació que s'hi recull sembla esbiaixada per recolzar determinades conclusions.

A l'apartat 4 es fa una defensa aferrissada de la necessitat d'implicar la ciutadania en la definició de les polítiques museístiques i en la generació de coneixement i la seva transferència a la societat.

Mentre la part discursiva del document afirma que tenim els museus més freqüentats d'Europa i posa èmfasi en el paper sociocultural i educatiu dels museus, la part propositiva exigeix un increment del 20% en el nombre de visitants.

Les mesures concretes que acompanyen cada línia estratègica no són comparables entre elles. En alguns casos es tracta d'aspectes anecdòtics, com ara la inclusió en el carnet Catalunya és Cultura, en d'altres tenen efectes econòmics i organitzatius importants, i en d'altres es tracta de pures declaracions d'intencions.

LA CONCEPCIÓ DE MUSEU

En el document hi coexisteixen dues concepcions de museu que no acaben d'encaixar. D'una banda la concepció diguem-ne acadèmica, la de les institucions internacionals, que veu els museus com a institucions permanents que investiguen, recullen, conserven, exposen, difonen i comuniquen el patrimoni cultural material i immaterial. De l'altra, la idea més popular del museu entès com un equipament, com un edifici i com un lloc d'atracció de visitants, especialment de turistes. El cos teòric del document sembla que dóna més pes a la primera concepció, però les propostes s'orienten més cap a la segona.

El tema del concepte de museu és important, perquè hauria de tenir efectes pressupostaris. La major part de les despeses dels museus no es fan ni s'han de fer en els serveis orientats al públic present. Hi ha una tasca a llarg termini de recerca, de recol·lecció i adquisició, d'estudi, de catalogació, de conservació preventiva i de restauració que s'orienta a l'objectiu de generar coneixement i de transmetre el patrimoni a les generacions futures en el millor estat possible.

El cost d'aquests processos, i del suport administratiu i logístic que necessiten, ha de ser assumit i garantit per les administracions públiques i el seu pressupost. No pot ser carregat de cap de les maneres als visitants actuals ni pot dependre de l'atzar del patrocini. I aquests processos garantits amb fons públics han de ser també vetllats per l'administració pública: no pot ser que, com reconeix el propi document, només el 20% dels objectes custodiats pels museus catalans disposin de fitxa de registre.

La recerca és la gran oblidada d'aquest pla de museus, quan hauria de ser el motor dels museus catalans. Sense recerca no se sap què cal protegir ni conservar ni exposar ni comunicar. I és la recerca la que obre noves possibilitats i la que genera coneixement. També és allò que més perilla quan els pressupostos s'escurcen, amb resultats funestos a llarg termini. S'hi dedica poc més d'una pàgina amb quatre generalitats de vinculació amb el sistema científic.

A les línies estratègiques, tot el que té a veure amb col·leccions es despatxa en un parell de pàgines sense plantejar-se a fons el tema que és la raó de ser dels museus mateixos. No es té en consideració el greu dèficit de documentació, amb el 80% dels objectes sense documentar, que hauria de constar com a objectiu prioritari del Pla i disposar de la màxima atenció en el suport als museus, ni s'esmenta el paper dels documentalistes dins els equips humans dels museus. Es tracta en tots els casos de costos que haurien de ser assumits per l'administració i no pas pels usuaris ni pels patrocinadors.

Tampoc no s'hauria de pretendre l'autofinançament de les activitats educatives i dels serveis destinats a les escoles, sinó que caldria preveure la col·laboració sistemàtica amb el departament d'Ensenyament.

En relació a les polítiques de personal i d'externalització, s'obvia la problemàtica causada per la concurrència amb responsabilitats similars i retribucions molt diferents de personal contractat per diferents vies, així com la necessitat de disposar d'experts capaços de generar i comunicar coneixement.

MANCA D'AMBICIÓ

En el fons, les propostes emblemàtiques que clouen el document revelen la voluntat de fer canvis profunds en l'estructura i funcionament dels museus nacionals, més que no pas l'optimització del sistema de museus existent. És un Pla de Museus orientat excessivament cap als museus de la Generalitat mateixa, i a la reorganització dels seus serveis derivada de la creació i desplegament de l'Agència Catalana de Patrimoni.

És simptomàtic que no s'hi esmenti un dels grans museus del país, el Museu Marítim de Barcelona, ni la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana. Tampoc no es parla de l’encaix dels museus diocesans o dependents de l’església i no es resol el desgavell de participació directa de l’administració de la Generalitat de Catalunya en diferents consorcis i fundacions (Pau Casals, Apel·les Fenosa, etc.).

No s'entoma a fons (6.1.5) la possibilitat de fer dels museus la veritable xarxa de gestió del patrimoni del país. L'administració de la Generalitat no pot arribar a tot arreu i els museus són institucions escampades pel país que disposen de tècnics qualificats per a valorar i gestionar el patrimoni més enllà de les parets del museu mateix. Els museus catalans haurien de coordinar-se amb ajuntaments i Generalitat i esdevenir els centres gestors i assessors del conjunt del patrimoni material i immaterial, perquè a la major part del territori són les úniques institucions que poden assumir aquesta funció.

Tampoc es parla en cap moment de la coordinació interna entre diferents departaments o direccions generals del mateix Departament de Cultura com la DG de Cultura Popular i Tradicional que de fet gestiona l’inventari de patrimoni etnològic de Catalunya i gestiona la xarxa de centres de l’observatori de patrimoni etnològic i immaterial.

ABSÈNCIA DE MODEL

Es pot discutir si cal seguir el model de Museu Nacional únic, entès com una institució unificada que gestiona múltiples instal·lacions, edificis i monuments (Escòcia, República Txeca, Islàndia); o el de molts i diversos museus nacionals, propi dels països del nostre entorn. Tot té avantatges i inconvenients.

Però no s'entén per què es dóna per feta la desaparició de dos museus nacionals establerts en la llei de museus vigent, el d'Arqueologia i el de la Ciència i la Tècnica, i en canvi es proposa la creació de nous museus nacionals d'art, especialitzats en art contemporani, arquitectura i fotografia. Semblaria molt més lògic que aquestes tres temàtiques s'aixopluguessin com a seccions dins del MNAC, independentment del fet que puguin tenir una exposició permanent segregada i polítiques d'imatge i de comunicació pròpies. Un veritable Museu Nacional d'Art de Catalunya ha de ser capaç d'incloure i d'integrar totes les disciplines artístiques i tots els temps històrics. Tan sols la gestió coordinada del MNAC i el MACBA pot fer fàcil i efectiva la transferència d'obres a mesura que deixen de ser contemporànies, garantint de passada que la creació contemporània sigui el centre de l'acció del MACBA.

D'altra banda, Barcelona no es pot permetre el luxe de ser l'única capital del nostre entorn sense un Museu d'Arqueologia que mostri quelcom més que la ciutat antiga o de quatre pinzellades de pròleg a la història de Catalunya. Si el Museu d'Arqueologia de Catalunya a Montjuïc no ha funcionat mai massa bé a nivell de públic, és perquè mai no s'hi ha apostat seriosament. El seu paper en altres dimensions, com la recerca, la formació o la col·laboració amb altres museus del país, tampoc no pot ser ignorat.

Malgrat la integració al Museu d'Història, el text proposa mantenir segregades les xarxes del Museu d'Arqueologia i del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica, cosa que demostra que aquests dos grans conjunts de patrimoni presenten una problemàtica particular i tenen necessitats que s'han d'atendre de manera singular. Per què, doncs, fer-ne desaparèixer les capçaleres?

I si tots els projectes de nou museu d’història fins ara parlaven d’integrar el museu d’Etnologia de Barcelona, ara no sols s’han oblidat de les col·leccions sinó també de la temàtica.

És discutible la necessitat de fer un nou Museu d'Història de Catalunya, quan la ubicació que té l'actual és immillorable. Tan sols caldria ampliar-lo al conjunt del Palau de Mar, actualitzar-lo i dotar-lo dels instruments necessaris per a esdevenir un actor i dinamitzador del coneixement històric.

La remodelació de la Junta de Museus que es proposa sembla que pretengui sostreure les polítiques museístiques del control i la tutela que segons la llei actual pertoca al Parlament de Catalunya, tot transformant-la en un òrgan consultiu format per tècnics seleccionats majoritàriament per la pròpia Direcció general de Patrimoni Cultural. Aquest caràcter no es correspon a les funcions i responsabilitats que se li encomanen.

Es crea, en canvi, un nou òrgan polític de funcions limitades a la inversió i el finançament i de caràcter molt més polític, que es denomina Mancomunitat de Museus de Catalunya. Semblaria lògic mantenir la denominació històrica i centenària de Junta de Museus també per a aquest òrgan, i distingir entre un plenari més polític i una executiva més tècnica, tal i com s'ha fet fins ara.

FINANÇAMENT DIFÍCIL

La xifra total d'inversió calculada per a les propostes del Pla de Museus és totalment desproporcionada respecte al pressupost de Cultura actual.

Demanar un 5% de la taxa turística és un primer pas, però és molt poc. El sector turístic es beneficia àmpliament de les instal·lacions museístiques i patrimonials, i hi ha de contribuir en una proporció molt superior de la taxa turística.

El patrimoni ha de tenir finançament autònom propi com el té al Regne Unit. I ha de rebre una assignació pressupostària de l'administració que permeti fer efectives aquelles tasques de recerca, documentació i conservació que són necessàries i bàsiques per assegurar que les generacions futures seguiran gaudint del patrimoni.

ESMENES PUNTUALS

En cas que no s'accepti la proposta de reiniciar el procés i revisar molt a fons la proposta, esperem que siguin preses en consideració les esmenes parcials que es deriven d'aquestes notes i, molt particularment, les següents:

1. Adició d'una anàlisi realista de la situació actual dels museus i del patrimoni.
2. Adició d'una anàlisi estratègica que valori els punts forts i febles, les oportunitats i les amenaces del conjunt museístic català i del seu paper en la gestió del patrimoni del país.
3. Supressió del punt 3.2, referent a les experiències d'altres països, o inclusió en aquest estudi de casos més propers a la nostra realitat i entorn geogràfic.
4. Supressió de la creació de nous museus nacionals i inclusió dins el projecte de futur del MNAC del projecte de Museu Nacional d'Arquitectura, del MACBA i potenciació del fons de fotografia artística.
5. Vehicular la gestió del patrimoni cultural del país i l'acció territorial de l'Agència de Patrimoni a través dels museus i de les xarxes temàtiques encapçalades pels museus nacionals, on s'haurien de desplaçar recursos econòmics i humans i competències administratives assignats actualment a l'Agència i la Direcció General.
6. Mantenir i potenciar com a museus nacionals el Museu d'Arqueologia de Catalunya, el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, el Museu de Ciències Naturals i el Museu d'Història de Catalunya, de manera que puguin prestar servei real ala resta dels museus del país en la gestió del patrimoni dispers fora els murs dels museus, cadascun en la seva especialitat.
7. Declarar museu nacional el Museu Marítim de Barcelona, i incloure dins el Pla de Museus la Xarxa de Museus Marítims de la Costa Catalana com a xarxa nacional especialitzada en el patrimoni nàutic i subaquàtic.
8. Declarar el Museu d’Història de Catalunya com a Museu nacional.
9. Incloure el Museu del Còmic i de la Il·lustració, iniciat a Badalona sota impuls de la conselleria de Cultura, dins el pla de museus i l'estructura del futur MNAC.
10. Valorar objectivament l'oportunitat i el cost del projecte de la Tabacalera de Tarragona.
11. Cal un compromís explícit de no crear cap museu nou mentre no s'asseguri el finançament del bon funcionament dels museus existents.
12. La declaració de museus nacionals ha de ser debatuda per la societat i els seus representants electes.
13. Cal assegurar el finançament públic suficient de totes les activitats de gestió del patrimoni que beneficien el conjunt de la societat i les generacions futures més que no pas els usuaris actuals: recerca, recol·lecció, documentació, conservació preventiva i restauració.
14. Cal mantenir i si és possible incrementar la independència de criteri de la Junta de Museus de Catalunya, tot evitant que esdevingui un òrgan compost majoritàriament per tècnics que depenen orgànicament del president.

Feina feta

Després de tres anys de feina i d'implicar-hi, literalment, centenars de persones, demà al vespre presentem a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans la Nissaga catalana del món clàssic, una obra que en Sam Abrams va qualificar de meteorit al darrer suplement de cultura de l'Avui:

"De tard en tard cauen del cel llibres completament inesperats, que marquen clarament un abans i un després, que canvien l’ordre de les coses en el sistema literari del país. Aquest tipus de llibre és el que he batejat com a llibres meteorits. I precisament ara un acaba de penetrar l’atmosfera per impactar contra la superfície de la literatura catalana."
"És un llibre que sintetitza constantment passat i present de cara a l’articulació d’una tradició sòlida per
projectar cap al futur."

Malgrat que pugui semblar un diccionari biogràfic de la gent que s'ha dedicat a estudiar els grecs i els romans, els pobles que hi convisqueren, com ara els ibers o els egipcis, i les llengües corresponents, l'ambició de l'obra és tota una altra. Es tracta de posar de relleu fins a quin punt ha estat important en la formació i l'evolució de la nostra cultura i del nostre país l'atenció al llegat del Món Antic i la gent que ha compartit amb nosaltres, amb els 128 autors contemporanis que hi hem acabat participant, aquesta dèria pel passat grecollatí i per servar-ne l'herència.

Endreçades cronològicament, les 165 semblances biogràfiques, que tenen una extensió mitjana de tres pàgines i mitja, poden ser llegides de manera seqüencial, de manera que van esdevenint els capítols d'una història que ens mostra de quina manera hem arribat fins aquí. Ha estat un descobriment -esperat- i un plaer quan la darrera correcció de galerades ha fet evident que els articles anaven dibuixant aquesta història de manera nítida i detallada.

Per tal de fer més lleugera la lectura hem limitat molt estrictament l'aparell crític i la bibliografia, de manera que només s'hi troben les referències necessàries per a ampliar-la.

Crec que és una obra col·lectiva d'una qualitat poc habitual i que cal felicitar del magnífic resultat el conjunt dels autors que hi han participat amb tant d'entusiasme. I sobretot la Montserrat Tudela que hi ha posat tanta empenta. En un temps on hi ha qui des del poder posa en dubte la necessitat d'estudiar les llengües clàssiques, o de mantenir un museu nacional d'arqueologia com a institució amb personalitat jurídica i no com a un simple equipament de barri, la reivindicació de la tasca acumulada de tots els que ens han precedit és més pertinent que mai.

Ni tan sols no ho intenti...

Yo creo que Barcelona tiene una red de museos muy sugestiva: la Miró, la Tàpies, el Picasso, el MNAC, el Macba... Ya les gustaría a muchas ciudades.

 Soy ministro de Cultura y le pido que monte el supermuseo de mi país.

 Pues le diría que no caiga en hacer un monocultivo, porque no son interesantes. Y si su ciudad o país aún no tiene un supermuseo nacional, pues que ni siquiera lo intente.

 Habría que empezar por algún sitio. 

Para hacer algo que ya está hecho, no haga nada. La cultura no es repetir fórmulas, sino desafiarlas y crearlas. Debe potenciar lo que ya tiene y dotarlo de autonomía y de medios para así tal vez lograr en unos años tener algo especial. 

¿Con personalidad antes que tamaño? 

Con una personalidad que refleje fielmente el sitio donde está, pero que tenga una ambición universal, sin límites

¿Cómo conocer el espíritu de un país? 

Cuando voy a una ciudad, siempre visito dos sitios que te enseñan cómo es: los museos y el mercado. Allí captas su esencia, estructura y temperatura.

 ¿Los dos son negocios? 

Ahora voy a ser categórico: ningún museo en el planeta –ninguno– gana dinero. Por muchas tiendas y restaurantes que le pongas, todos pierden. Y no ganan dinero porque tampoco es su objetivo.


Podrien ser paraules meves, però són del Vicent Todolí, exdirector de l'IVAM i de la Tate Modern en La Contra de la Vanguardia d'avui, entrevistat per Lluís Amiguet. Paraules semblants van tenir un preu molt car. I tot plegat perquè al final s'acabi fent allò que calia fer.

Agents públics i privats en la gestió del patrimoni cultural

http://www.izquierdo.cat/barcelona2010/Postgrau%20gesti%C3%B3%20i%20pol%20cult%202010.ppt

Descarregueu la presentació amb la informació que complementava l'explicació de la classe d'avui al Postgrau en polítiques i gestió cultural internacional de la UB...

Mapes de patrimoni

Des de fa uns dies, una vuitantena de municipis presenten a la xarxa un mapa de tot el seu patrimoni cultural i natural, en les pàgines web de l'Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.

El web dels Mapes de patrimoni cultural presenta continguts que fins ara es preparaven per als ajuntaments en format CD, per tal de facilitar-los el control, la gestió i la difusió del seu patrimoni, i comprèn gairebé 14.000 fitxes il·lustrades, que són el resultat d'una tasca col·lectiva en la que m'hi he sentit molt implicat. Val més, doncs, que els comentaris els facin els altres...

Preguntes sobre el museu de societat

Els dies 11 i 12 de febrer va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, sota els auspicis de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (el web no em funciona bé amb l'Explorer 8 però sí que ho fa amb Firefox 3.6), un curs ben peculiar. Acostumats com estem a pagar cada cop més a canvi de qualsevol curset universitari, aquesta vegada el curs era de franc, incloia pauses amb sucs i pressumptes cafès de franc, i presentava un professorat de luxe, vingut d'arreu del món i pràcticament tot ell vinculat d'una manera o una altra a la brillant museologia canadenca.


El farciment del bombó fou la presentació del projecte de Museu Nacional d'Història, Arqueologia i Etnologia, també denominat des de la conselleria, primerament, com a Museu de Ciències de l'Home (els vaig haver de fer veure que es descuidaven les dones), i després amb els noms de Museu de la Societat Catalana, Museu de Ciències Socials, Museu de Ciències Humanes, i -singularment- el Catalònia.


El temps per a preguntes després d'aquesta exposició va ser curt, i tan sols en Xavier Menéndez i jo vem disposar de l'oportunitat d'intervenir-hi. Vaig aprofitar per felicitar el treball del ponent i per tornar a formular algunes de les preguntes que vaig plantejar fa tres anys, quan es va començat a estudiar aquesta idea. Vaja, de fet, quan abans d'estudiar-la, es va prendre la decisió de tirar endavant el projecte, plantejat de manera que representaria la desaparició del Museu d'Arqueologia de Catalunya com a museu nacional, incorporat dins una institució, un museu de societat, que forçosament s'ha d'orientar cap a la contemporaneïtat.

Hi ha molts elements per afirmar que l'arqueologia del nostre país necessita i mereix un museu nacional específic, que doni suport al conjunt de museus que fan tasques arqueològiques i que en mostren col·leccions, que són la immensa majoria (un 78%!). I també és necessària una institució específica i especialitzada que faci el vincle entre l'arqueologia administrativa i de salvament, els museus locals, els jaciments museïtzats, els ajuntaments, les universitats, els instituts de recerca, els mitjans de comunicació, internet inclòs, els afeccionats, les empreses i el públic. Un organisme que endreci, conservi i protegeixi els milers i milers de caixes de materials arqueològics que es generen cada any i que ara van o haurien d'anar a parar als SAMs, per barrejar-los amb els records i regals dels expresidents de la Generalitat, entre d'altres objectes increïbles. I un lloc on es mostri als ciutadans i als visitants de Barcelona, al turisme de cap de setmana, una panoràmica interessant i suggerent del nostre riquíssim passat, que els motivi a conèixer-lo millor. L'arqueologia és història, però és també molt més que història. Aquesta és la idea original del Museu d'Arqueologia de Catalunya, que encara continua sent ben vàlida.

Vaig estalviar als presents al curs aquesta introducció, perquè qui més qui menys ja sap com veig les coses i no era qüestió d'abusar més encara del meu dret de paraula. Miraré també d'explicar una mica millor les preguntes, que des del meu punt de vista segueixen sense resposta.

La meva primera pregunta fou: és aquest projecte estructural o cojuntural? Perquè si és estructural, fruit d'una idea i una necessitat ben travades de fer un gran museu que expliqui la societat i la cultura catalanes, no s'entén que se n'excloguin els museus que conserven justament els elements clau per a entendre-les, que són el Museu Nacional d'Art de Catalunya, i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, que custodien els testimonis materials del nostre passat medieval i industrial, amb l'argument que es tracta de museus consolidats. Com si no poguessin formar part d'una nova institució sense abandonar les seves seus. I que en canvi es fonamenti la col·lecció d'un Museu de Societat en materials arqueològics que venen de llocs diversos del nostre entorn, tots ells anteriors al naixement de Catalunya.

Són els precedents, els fonaments del nostre país, però la prehistòria i la història antiga corresponen a una realitat diferent, que tan sols coneixem a través d'uns textos molt escassos i d'una gran quantitat d'elements materials que són tractats pels arqueòlegs com a documents d'un immens puzzle ple de llacunes de societats que van ser on som ara, i aquesta no és la tasca d'un museu de societat. En canvi, en cap moment no s'aclarí quin futur ha de tenir el Museu Etnològic de Barcelona dins un museu de societat que en principi s'orienta a una visió d'antropologia contemporània.

Si el projecte de Museu de Societat fos cojuntural, una resposta a la necessitat de fer estalvis, als problemes de lloguers del Museu d'Història de Catalunya i a l'apriorisme de la inexistència d'una solució per al MAC, a la manca de voluntat d'apostar per la seva refundació, s'entendria que sempre s'acabi justificant el projecte amb aquests poderosos arguments conceptuals.

I no voldria pensar que allò que es vol és diferir els problemes dels museus actuals, tot fent-hi la mínima despesa possible durant vuit o deu anys, que és el temps mínim de gestació d'un projecte com aquest, per destinar els fons a altres bandes.

Aquesta era la meva segona pregunta: per quin motiu hem de pensar que un nou i gran museu de societat disposarà de pressupost suficient per fer les seves tasques, amb la crisi que estem travessant, quan fins ara els pressupostos han estat insuficients per mantenir en bon estat de salut els dos museus separats?

En tercer lloc, vaig demanar si han valorat els costos de començar des de zero a fer una col·lecció digna de materials medievals, moderns i contemporanis que, o bé ja són en altres museus, o bé circulen pel món dels antiquaris. Tan sols haurien de subscriure's als resultats de les subhastes de Sothebys per veure que han de canviar molt les coses si la Generalitat arriba a disposar mai de prou diners per "completar fins al present" la col·lecció del MAC.

De preguntes se'n podien fer moltes més, però crec que la primera és la clau de tot plegat, i que aquest dubte és compartit per bona part de la professió, com ho demostra la presidenta de la Societat Catalana d'Arqueologia a la Tribuna del seu darrer Full d'informació.

Les interessants aportacions de tots el professors del curs no crec que hagin ajudat a esvair el neguit que provoca el projecte de MNHAE tal i com està plantejat. De fet, no sembla pas que els museus d'aquest estil que estan escampats pel món es dediquin gaire al patrimoni arqueològic. Després de la meva pregunta a Michel Côté sobre les reaons per les quals havien pres l'encertada decisió de no incorporar el Musée de la Civilisation Gallo-romaine dins el nou Musée des Confluences, l'actual director del MAC va intervenir per demanar quina havia estat la resposta política al projecte, ja que aquí "des de sectors de la dreta" s'havia aixecat molta oposició al MNHAE.

Suposo que ningú considera ja a aquestes alçades com un insult que li diguin de dretes, però em va semblar una curiosa manera de tipificar, amb intenció de desqualificar-los, el miler i mig de signants del manifest en defensa del MAC, entre les que no hi mancaven personalitats d'esquerres, començant pel mateix Josep Fontana, i, curiosament, una bona quantitat de militants, alguns destacats, del partit que consentí el nomenament d'en Tresserras.

Les altres víctimes de la crisi

Els que avancem cap a la cinquantena hem viscut ja una bona colla de crisis econòmiques, començant per la del petroli, que sempre han estat utilitzades com a excusa per a l'enriquiment d'alguns i per a imposar mesures que en temps de bonança serien molt impopulars.

Crisi vol dir moment de canvi, i els qui ens interessem per la història sabem perfectament que les crisis són una constant de la nostra civilització. Recordo, de les classes universitàries de l'Ignasi Terrades, que allò més interessant de les crisis, és per a què s'utilitzen.

Vivim ara un moment amb moltes crisis superposades. Hi ha una crisi financera, que és la conseqüència lògica d'uns anys d'especulació forassenyada, però que l'acabarà pagant -com sempre- qui menys culpa en té. Però simultàniament hi ha una crisi cultural, generada per la pràctica abolició dels costos de reproducció i de transmissió de la informació i de tot allò que es pugui transformar en bits, que a mitjà termini eliminarà tota intermediació de la cultura i el coneixement que no sigui necessària i capaç d'adaptar-s'hi. Anem cap a un món on tots serem creadors, i on la informació ha perdut el valor que tenia quan era difícil de trobar. Ara ens caldrà coneixement, que és una cosa molt més complexa que anar obrint resultats de Google...

Un dels sectors que acostuma a rebre les conseqüències de les crisis econòmiques és justament el de la cultura. La retallada dels pressupostos en els darrers anys ha estat espectacular, a canvi d'obtenir estalvis irrisoris en el conjunt dels pressupostos. El 2010, per cada € que es destini a la salut de la nostra cultura i el nostre esperit, en destinarem 33 a la salut del nostre cos. És evident que hi ha despeses socials que s'han de prioritzar en temps de crisi econòmica, però també és evident que s'estan llençant diners a cabassos subvencionant sectors de la vella economia, com l'automòbil i la construcció. Aquí no es planteja seriosament recolzar el sector de la cultura com a alternativa econòmica de futur, cosa que és capaç de defensar algú tan poc llegit com el president Sarkozy.

Mentre, les institucions culturals queden sota mínims, quan moltes ja hi estaven. Els museus malviuen i redueixen dràsticament despeses, serveis i inversions. Les empreses del sector del patrimoni passen greus dificultats, i es posa en risc tot el sector que es dedica al disseny i la producció d'exposicions. La darrera companyia de dansa clàssica del país és a punt de plegar.

Una de les possibles víctimes de l'excusa de la crisi econòmica podria ser la revista Auriga, que es dedica a la difusió de la cultura clàssica. El Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya ha decidit anul·lar, de cop, les subscripcions que pagava per tal que la rebessin als instituts d'ensenyament secundari, cosa que posa en perill la continuïtat de la publicació.

El professor Ramon Torner ha iniciat una campanya de signatures per demanar que la decisió de la conselleria sigui revocada, a la qual us convido a adherir-vos. Però la millor manera de garantir el futur de l'Auriga és que s'hi subscrigui tothom que la trobi interessant.

Per augmentar el públic dels museus, cal posar-hi tècnics

Aviat es farà públic altra vegada el tradicional rànquing de museus segons les xifres de visitants que cada museu declara, i els responsables dels museus es demanaran què cal fer per augmentar l'ús social de cada institució.

Doncs la solució és ben senzilla: posar-hi tècnics qualificats i deixar-los treballar. I es pot demostrar estadísticament.

Fa anys que treballo el camps dels indicadors per a l'avaluació dels museus i dels equipaments públics en general, especialment des que vaig participar en els projectes europeus Ianus i hicira. Sempre m'ha preocupat que les dades quantitatives eclipsin sempre el fet qualitatiu, que és allò que ens hauria d'interessar de debó: quin és el retorn del museu a la societat? quina és la qualitat de la visita? quanta gent n'ha sortit satisfeta i una mica més conscient que abans d'entrar-hi?

L'obtenció de dades qualitatives estadísticament vàlides és molt costós perquè s'ha de fer amb entrevistes individuals i preferiblement mitjançant un agent extern que no esbiaixi els resultats. Per això es fa poc sovint.

Però potser hi ha mètodes indirectes que permeten revelar tendències qualitatives.

Fa uns dies, vaig acabar un curs d'estadística descriptiva i correlacional que m'ha servit per refrescar allò que ens va ensenyar l'Encarna Sanahuja a la Facultat, i com a treball de classe he agafat la matriu de dades dels museus de la Xarxa de Museus Locals, una mostra ben significativa dels museus mitjans i petits catalans.

Es tractava de descobrir quines variables d'entre les 67 que es recullen per a cada museu, estan correlacionades entre elles.

Els resultats de la matriu que defineix els coeficients de correlació de les 4.489 combinacions possibles, segurament donarien per a fer-ne una tesi doctoral sencera. Però hi ha un dels resultats que crec que és d'interès general: la correlació que hi ha entre el nombre de tècnics que treballen en un museu i el nombre de visitants.

Contra el que jo m'esperava, no hi ha cap correlació significativa entre les xifres de visitants dels museus i el pressupost d'activitats, ni el nombre d'exposicions temporals programades, ni el pressupost que es destina a fer aquestes exposicions. Ni tan sols amb la data de l'exposició permanent, que arriba a tenir un coeficient negatiu.

Les majoria de variables que tenen coeficients de correlació significatius amb les xifres de públic són variables quasi dependents, com ara les xifres de visitants de les exposicions temporals (70% de correlació), de públic escolar (0,66), de públic de l'exposició permanent (0,58) o d'usuaris de les activitats (0,55).

Curiosament, el gruix de l'oferta d'activitats escolars té correlació amb la xifra de públic total, però en canvi no és significatiu el pes de la quantitat de tallers realitzats efectivament. I la correlació amb el pressupost total és clara però feble (0,51).

En canvi, la variable que sembla tenir més pes és la quantitat de tècnics que treballen a cada museu, amb una correlació del 0,66 que augmenta a a R=0,72 si en treiem un cas especial. La mostra permet calcular una recta de regressió que relaciona públic i quantitat de tècnics a cada museu, i que es podria resumir en la següent fórmula:

Públic d'un museu = 1504 persones + 5229 persones per cada tècnic contractat

El resultat d'aquest càlcul pot diferir bastant de la realitat, però sembla que s'ajusta raonablement bé quan la plantilla supera els quatre tècnics.

O sigui, que si es vol que la gent vagi als museus, cal començar per convocar oposicions...

En llibertat sense càrrecs

Entre els curiosos rumors que alguns "amics" van escampar sobre mí i que van ser creguts com a veritats absolutes per altra gent de bona fè, hi va haver el d'una suposada estada meva a la presó. La veritat és que em va fer certa gràcia, perquè un dia gelat del llunyà any del Tejero vaig anar a l'acto de concentración del servei militar amb la determinació d'objectar a les armes i la bosseta preparada per anar a la Model. Però no hi va haver sort, érem uns quants i ens van enviar a casa. I aquesta ha estat l'ocasió que he tingut més propera d'anar a cap presó, un lloc que penso que ha estat dignificat pel pas de tanta gent innocent o tan sols culpable de viure en mal moment o de tenir idees pròpies, començant pel meu propi avi.

La veritat és que des d'aquell moment, si mai no he estat tancat, tampoc no he tingut mai llibertat sense càrrecs. Vull dir que m'he compromès amb tota mena d'associacions, moviments polítics i entitats, en algunes de les quals m'ha tocat ocupar càrrecs, ni que sigui de vocal. Des d'aquells llunyans MOC, l'AEIU, el Col·lectiu d'Estudiants o la Coordinadora per a la Defensa del Massís de Garraf, sempre m'ha tocat carregar amb una feixuga agenda de reunions.

I no m'en queixo, que n'estic ben orgullós d'haver posat granets de sorra en tants projectes que s'ho mereixien.

Quan em vaig fer càrrec del Museu d'Arqueologia de Catalunya al febrer del 2007, vaig voler concentrar-hi el màxim d'esforços i vaig renunciar a tots els càrrecs que tenia, entre els quals el de vocal de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i el d'assessor de Cultura de la Federació de Municipis de Catalunya.

Vaig voler continuar, però, essent vocal del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i he continuat essent-ho fins divendres passat, perquè ho considerava un gran honor i perquè creia que hi podia aportar els meus coneixements sobre el món dels museus des d'una perspectiva progressista i catalana.

Advertiré als malpensats que es tracta d'un càrrec gratuït, pel qual no he rebut remuneració ni dietes.

Quan, fa sis anys, vaig ser nomenat com a representant del govern, a proposta d'ERC, en el Patronat i en la Comissió delegada del MNAC, aquest museu estava immers en la remodelació de l'edifici, i les seves oficines estaven en barracons prefabricats.

Ara és un museu que és obert, va llençat i fa patxoca. No és, evidentment, mèrit meu, sinó sobre tot del seu president, els directors i l'equip humà que el menen. Però crec que hi he aportat idees que d'alguna manera hi han estat recollides, des de la necessitat de la gratuïtat de l'entrada, o -com a mínim- de fer gratuïts dies en els quals se'n pugui aprofitar la gent que treballa; fins a la bona pràctica de fer concursos públics i oberts per cobrir els llocs de responsabilitat (ara la conselleria diu que prefereixen empreses de head-hunters...).

El partit que em va proposar va decidir rellevar-me i me'n vaig assabentar primer per un rumor, que després va ser confirmat per un amic. Dimecres m'ho va comunicar oficialment Carles Mundó, secretari de llengua, cultura i audiovisuals d'ERC i de comunicació del govern. Li vaig demanar si continuaria fins a la reunió que farà el patronat dilluns vinent, per poder-me'n acomiadar i em va dir que sí. Divendres a les 11 em trucaven del MNAC per confirmar que hi aniria, i a les 2 per dir-me que no hi anés. Així es fan sovint, per desgràcia, les coses en aquesta conselleria.

El relleu era lògic, quan no hi ha cap sintonia entre allò que es fa des del govern i les polítiques culturals que jo crec que s'han de desenvolupar. Quan es retallen dràsticament els pressupostos dels museus mentre es llencen dos mil euros públics per cada cotxe que venen les multinacionals, i ningú no protesta,... hem perdut el nord. O l'he perdut jo.

M'ha sabut greu, però, no poder-me acomiadar, perquè he après moltíssim de la gent amb qui he compartit la taula de reunions del MNAC, i molt especialment d'en Narcís Serra, de l'Eduard Carbonell, de la M. Teresa Ocaña, d'en Joan Llinares, d'en Josep Maria Montané, d'en Jordi Carulla, d'en José Vidal-Beneyto, d'en Jordi Martí, de'n Santiago Palomero i de tants altres.

I també em sento agraït als presidents Maragall, Benach i Montilla, i als consellers Mieres, Mascarell i Bargalló, per haver-me nomenat, haver-me permès importunar-los, i haver entès que la discrepància no equival en absolut a la deslleialtat.

A tots ells voldria fer-los arribar el meu sincer agraïment, que els hagués volgut comunicar personalment, i dir-los que em tindran sempre a la seva disposició.

...i l'arxiu Centelles fa cap a Salamanca

Després de passar-se tres anys blasmant i ridiculitzant el voluntarisme i el resistèncialisme, i propugnant el neoliberalisme cultural, Joan Manel Tresserras ha pogut comprovar quines són les conseqüències d'aquest neoliberalisme cultural: els fills del fotògraf Centelles han venut el fons del seu pare al millor postor.

Però en l'operació és ben clar que hi ha alguna cosa més que els diners. Els germans Centelles s'han equivocat, perquè han confòs la Generalitat i el conseller amb el país. Han manifestat la seva més absoluta negativa a cedir les imatges a la Generalitat de Catalunya, perquè es consideren enganyats. Però també s'han negat a vendre el fons a través de la casa de subhastes Christie's, que hi estava interessada i els oferia encara més diners.

Si ja és realment incomprensible que aquest importantíssim fons artístic i documental no estigui en mans de la Generalitat des de fa anys, cosa que demostra una negligència reiterada per part de l'administració autònoma, encara és menys comprensible que s'intentés manipular i enganyar els hereus de Centelles fins al punt de provocar-los un rebuig absolut. Els germans Centelles adueixen que van comunicar verbalment a la Generalitat l'interès del Ministerio de Cultura per comprar-los l'arxiu i destinar-lo a enriquir el de Salamanca, que van rebutjar inicialment aquesta proposta i la de la casa de subhastes, i que es van trobar -segons ells- amb repetits enganys i maniobres dilatòries per part del subdirector general d'arxius. També pensen que el conseller Tresserras els va enganyar quan els va dir personalment que no patissin, un dia després d'haver signat la declaració de l'arxiu com a Bé Cultural d'Interès Nacional, pas que els Centelles van interpretar com a inici de l'expropiació del fons.

Els Centelles es queixen també que l'Arxiu Nacional de Catalunya té muntanyes d'arxius pendents d'inventariar, i que no hauria estat capaç de fer la difusió internacional que ells desitgen per al fons del seu pare. Per a ells, aquest reconeixement públic a la figura del pare té, segons diuen, molta més importància que els diners.

Però, com tothom sap, Tresserras ha tingut una política patrimonial erràtica i en la pràctica continuista respecte a l'època Mascarell, mentre que ha anat retallant un pressupost que. des de sempre, és manifestament insuficient. Això ha provocat una paràlisi absoluta d'institucions com l'Arxiu Nacional, condemnat a vegetar entre muntanyes de paper per classificar mentre el país va perdent arxius privats i empresarials i el món està volcant la documentació històrica a internet. El MNAC, que també hauria d'estar interessat en arxius com el de Centelles, diposa d'una partida per a adquisició d'obres minsa i esgotada, i sort que en té dels patrocinadors i de les cessions de Madrid que aconsegueix Narcís Serra.

D'altra banda, no deixa de tenir pebrots que el Ministerio de Cultura, en mans d'un partit que és soci d'ERC, hagi estat maniobrant en aquest tema, i que des de la Generalitat no s'hagi pogut, o volgut, aturar una OPA hostil.

El fons del fotògraf Centelles s'ha perdut per a Catalunya com a conseqüència d'una negociació desastrosa, en la línia que ja estem acostumats a veure quan negocia el titular de Mitjans de Comunicació i cultura. El resultat del procés és similar al que han tingut les negociacions sobre la TV3 al País Valencià i a les Illes (i ara sembla que rebrà la Catalunya Nord), sobre el traspàs del Museu Arqueològic Nacional de Tarragona, o sobre els mateixos "papers" de Salamanca.

És molt fort que el conseller Tresserras consideri que l'adquisició de l'arxiu Centelles és la torna per la devolució d'aquests "papers", quan resulta que la documentació incautada als privats encara ha de tornar. Malgrat les notes de premsa triomfalistes, el gruix dels documents expoliats pel franquisme encara és a Salamanca, i el poc que va ser retornat, que correspon a documents de la pròpia Generalitat, va venir com a conseqüència de les gestions de Caterina Mieras.

Tant de bo la pèrdua dolorosa del tresor artístic i testimonial de Centelles serveixi de lliçó per millorar la situació de les nostres institucions patrimonials, que no haurien de patir tant com estan patint les conseqüències de la crisi econòmica; per actuar decididament en la recuperació dels arxius privats i els fons fotogràfics del país, molts dels quals estan en perill; i perquè en Tresserras aprengui una lliçó personal: No es pot anar fent veure que s'és una bona persona, quan no s'és capaç de dir la veritat ni de mantenir la paraula.