Feina feta

Després de tres anys de feina i d'implicar-hi, literalment, centenars de persones, demà al vespre presentem a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans la Nissaga catalana del món clàssic, una obra que en Sam Abrams va qualificar de meteorit al darrer suplement de cultura de l'Avui:

"De tard en tard cauen del cel llibres completament inesperats, que marquen clarament un abans i un després, que canvien l’ordre de les coses en el sistema literari del país. Aquest tipus de llibre és el que he batejat com a llibres meteorits. I precisament ara un acaba de penetrar l’atmosfera per impactar contra la superfície de la literatura catalana."
"És un llibre que sintetitza constantment passat i present de cara a l’articulació d’una tradició sòlida per
projectar cap al futur."

Malgrat que pugui semblar un diccionari biogràfic de la gent que s'ha dedicat a estudiar els grecs i els romans, els pobles que hi convisqueren, com ara els ibers o els egipcis, i les llengües corresponents, l'ambició de l'obra és tota una altra. Es tracta de posar de relleu fins a quin punt ha estat important en la formació i l'evolució de la nostra cultura i del nostre país l'atenció al llegat del Món Antic i la gent que ha compartit amb nosaltres, amb els 128 autors contemporanis que hi hem acabat participant, aquesta dèria pel passat grecollatí i per servar-ne l'herència.

Endreçades cronològicament, les 165 semblances biogràfiques, que tenen una extensió mitjana de tres pàgines i mitja, poden ser llegides de manera seqüencial, de manera que van esdevenint els capítols d'una història que ens mostra de quina manera hem arribat fins aquí. Ha estat un descobriment -esperat- i un plaer quan la darrera correcció de galerades ha fet evident que els articles anaven dibuixant aquesta història de manera nítida i detallada.

Per tal de fer més lleugera la lectura hem limitat molt estrictament l'aparell crític i la bibliografia, de manera que només s'hi troben les referències necessàries per a ampliar-la.

Crec que és una obra col·lectiva d'una qualitat poc habitual i que cal felicitar del magnífic resultat el conjunt dels autors que hi han participat amb tant d'entusiasme. I sobretot la Montserrat Tudela que hi ha posat tanta empenta. En un temps on hi ha qui des del poder posa en dubte la necessitat d'estudiar les llengües clàssiques, o de mantenir un museu nacional d'arqueologia com a institució amb personalitat jurídica i no com a un simple equipament de barri, la reivindicació de la tasca acumulada de tots els que ens han precedit és més pertinent que mai.