dissabte, 12 de desembre del 2009

En llibertat sense càrrecs

Entre els curiosos rumors que alguns "amics" van escampar sobre mí i que van ser creguts com a veritats absolutes per altra gent de bona fè, hi va haver el d'una suposada estada meva a la presó. La veritat és que em va fer certa gràcia, perquè un dia gelat del llunyà any del Tejero vaig anar a l'acto de concentración del servei militar amb la determinació d'objectar a les armes i la bosseta preparada per anar a la Model. Però no hi va haver sort, érem uns quants i ens van enviar a casa. I aquesta ha estat l'ocasió que he tingut més propera d'anar a cap presó, un lloc que penso que ha estat dignificat pel pas de tanta gent innocent o tan sols culpable de viure en mal moment o de tenir idees pròpies, començant pel meu propi avi.

La veritat és que des d'aquell moment, si mai no he estat tancat, tampoc no he tingut mai llibertat sense càrrecs. Vull dir que m'he compromès amb tota mena d'associacions, moviments polítics i entitats, en algunes de les quals m'ha tocat ocupar càrrecs, ni que sigui de vocal. Des d'aquells llunyans MOC, l'AEIU, el Col·lectiu d'Estudiants o la Coordinadora per a la Defensa del Massís de Garraf, sempre m'ha tocat carregar amb una feixuga agenda de reunions.

I no m'en queixo, que n'estic ben orgullós d'haver posat granets de sorra en tants projectes que s'ho mereixien.

Quan em vaig fer càrrec del Museu d'Arqueologia de Catalunya al febrer del 2007, vaig voler concentrar-hi el màxim d'esforços i vaig renunciar a tots els càrrecs que tenia, entre els quals el de vocal de l'Associació de Museòlegs de Catalunya i el d'assessor de Cultura de la Federació de Municipis de Catalunya.

Vaig voler continuar, però, essent vocal del patronat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i he continuat essent-ho fins divendres passat, perquè ho considerava un gran honor i perquè creia que hi podia aportar els meus coneixements sobre el món dels museus des d'una perspectiva progressista i catalana.

Advertiré als malpensats que es tracta d'un càrrec gratuït, pel qual no he rebut remuneració ni dietes.

Quan, fa sis anys, vaig ser nomenat com a representant del govern, a proposta d'ERC, en el Patronat i en la Comissió delegada del MNAC, aquest museu estava immers en la remodelació de l'edifici, i les seves oficines estaven en barracons prefabricats.

Ara és un museu que és obert, va llençat i fa patxoca. No és, evidentment, mèrit meu, sinó sobre tot del seu president, els directors i l'equip humà que el menen. Però crec que hi he aportat idees que d'alguna manera hi han estat recollides, des de la necessitat de la gratuïtat de l'entrada, o -com a mínim- de fer gratuïts dies en els quals se'n pugui aprofitar la gent que treballa; fins a la bona pràctica de fer concursos públics i oberts per cobrir els llocs de responsabilitat (ara la conselleria diu que prefereixen empreses de head-hunters...).

El partit que em va proposar va decidir rellevar-me i me'n vaig assabentar primer per un rumor, que després va ser confirmat per un amic. Dimecres m'ho va comunicar oficialment Carles Mundó, secretari de llengua, cultura i audiovisuals d'ERC i de comunicació del govern. Li vaig demanar si continuaria fins a la reunió que farà el patronat dilluns vinent, per poder-me'n acomiadar i em va dir que sí. Divendres a les 11 em trucaven del MNAC per confirmar que hi aniria, i a les 2 per dir-me que no hi anés. Així es fan sovint, per desgràcia, les coses en aquesta conselleria.

El relleu era lògic, quan no hi ha cap sintonia entre allò que es fa des del govern i les polítiques culturals que jo crec que s'han de desenvolupar. Quan es retallen dràsticament els pressupostos dels museus mentre es llencen dos mil euros públics per cada cotxe que venen les multinacionals, i ningú no protesta,... hem perdut el nord. O l'he perdut jo.

M'ha sabut greu, però, no poder-me acomiadar, perquè he après moltíssim de la gent amb qui he compartit la taula de reunions del MNAC, i molt especialment d'en Narcís Serra, de l'Eduard Carbonell, de la M. Teresa Ocaña, d'en Joan Llinares, d'en Josep Maria Montané, d'en Jordi Carulla, d'en José Vidal-Beneyto, d'en Jordi Martí, de'n Santiago Palomero i de tants altres.

I també em sento agraït als presidents Maragall, Benach i Montilla, i als consellers Mieres, Mascarell i Bargalló, per haver-me nomenat, haver-me permès importunar-los, i haver entès que la discrepància no equival en absolut a la deslleialtat.

A tots ells voldria fer-los arribar el meu sincer agraïment, que els hagués volgut comunicar personalment, i dir-los que em tindran sempre a la seva disposició.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Els càrrecs nomenats a dit ja ho tenen això: avui te'l dono, demà te'l trec.
I no cal enfadar-se, sinó està agraït.

Pere Izquierdo i Tugas ha dit...

No, si ja n'estic d'agraït, a qui em va nomenar. I és normal que se'm rellevi si des del primer dia, en reunions internes, he deixat clar que no comparteixo les posicions de la cúpula de la conselleria. Allò que critico no és el fet, que és natural, sinó la manera de fer-ho. Les formes d'aquesta gent són, per sistema, molt poc elegants.