Les altres víctimes de la crisi

Els que avancem cap a la cinquantena hem viscut ja una bona colla de crisis econòmiques, començant per la del petroli, que sempre han estat utilitzades com a excusa per a l'enriquiment d'alguns i per a imposar mesures que en temps de bonança serien molt impopulars.

Crisi vol dir moment de canvi, i els qui ens interessem per la història sabem perfectament que les crisis són una constant de la nostra civilització. Recordo, de les classes universitàries de l'Ignasi Terrades, que allò més interessant de les crisis, és per a què s'utilitzen.

Vivim ara un moment amb moltes crisis superposades. Hi ha una crisi financera, que és la conseqüència lògica d'uns anys d'especulació forassenyada, però que l'acabarà pagant -com sempre- qui menys culpa en té. Però simultàniament hi ha una crisi cultural, generada per la pràctica abolició dels costos de reproducció i de transmissió de la informació i de tot allò que es pugui transformar en bits, que a mitjà termini eliminarà tota intermediació de la cultura i el coneixement que no sigui necessària i capaç d'adaptar-s'hi. Anem cap a un món on tots serem creadors, i on la informació ha perdut el valor que tenia quan era difícil de trobar. Ara ens caldrà coneixement, que és una cosa molt més complexa que anar obrint resultats de Google...

Un dels sectors que acostuma a rebre les conseqüències de les crisis econòmiques és justament el de la cultura. La retallada dels pressupostos en els darrers anys ha estat espectacular, a canvi d'obtenir estalvis irrisoris en el conjunt dels pressupostos. El 2010, per cada € que es destini a la salut de la nostra cultura i el nostre esperit, en destinarem 33 a la salut del nostre cos. És evident que hi ha despeses socials que s'han de prioritzar en temps de crisi econòmica, però també és evident que s'estan llençant diners a cabassos subvencionant sectors de la vella economia, com l'automòbil i la construcció. Aquí no es planteja seriosament recolzar el sector de la cultura com a alternativa econòmica de futur, cosa que és capaç de defensar algú tan poc llegit com el president Sarkozy.

Mentre, les institucions culturals queden sota mínims, quan moltes ja hi estaven. Els museus malviuen i redueixen dràsticament despeses, serveis i inversions. Les empreses del sector del patrimoni passen greus dificultats, i es posa en risc tot el sector que es dedica al disseny i la producció d'exposicions. La darrera companyia de dansa clàssica del país és a punt de plegar.

Una de les possibles víctimes de l'excusa de la crisi econòmica podria ser la revista Auriga, que es dedica a la difusió de la cultura clàssica. El Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya ha decidit anul·lar, de cop, les subscripcions que pagava per tal que la rebessin als instituts d'ensenyament secundari, cosa que posa en perill la continuïtat de la publicació.

El professor Ramon Torner ha iniciat una campanya de signatures per demanar que la decisió de la conselleria sigui revocada, a la qual us convido a adherir-vos. Però la millor manera de garantir el futur de l'Auriga és que s'hi subscrigui tothom que la trobi interessant.