Mapes històrics o mapes ideològics?

Si en el post anterior insistia en la obligació que haurien de tenir els museus de desfer els falsos mites que ens ofereix la cultura de masses, tot equilibrant la imatge violenta del passat amb l'exposició d'altres aspectes més pacífics i quotidians, també cal dir que la guerra i la violència han estat massa freqüents en la història de la bèstia humana. Sobre aquest tema de la violència al llarg de la prehistòria i la protohistòria, hi ha un magnífic treball col·lectiu al número 16 de la revista Cypsela.

Un altre tema derivat del post de l'altre dia, és el de la neutralitat. Poden els museus ser neutrals ideològicament, o han de fer una tasca de conscienciació de la societat? En quin sentit?

És clar que, encara que no ho vulguin, els museus reflecteixen determinats punts de vista sobre el passat, i que rarament reflecteixen els debats, els dubtes i les incerteses que es produeixen en la comunitat científica. Una comunitat que, evidentment, inclou persones amb sensibilitats i ideologies tan diverses com les de la resta de la societat.

Els museus, de fet, sota una pretesa apariència d'objectivitat, acostumen a relectir un conformisme manifest amb l'statu quo, un conformisme que els fa còmplices de les situacions d'injustícia i de desigualtat dels temps presents.

I no podem oblidar que els estudis que s'han fet en altres països demostren que la població confia en la informació que hi ha als museus. Hi confia molt més que no pas en la de la televisió, la premsa o els llibres. Si volem conservar aquesta confiança, cal que els museòlegs siguem molt honestos, que reconeguem els límits del coneixement i que expliquem de forma comprensible els debats i les incerteses que justifiquen la necessitat de continuar investigant.

També cal que evitem, tant com sigui possible, la transmissió subliminal de valors ideològics actuals, que sovint fem de manera inconscient. Els supòsits ideològics d'una exposició haurien de ser sempre explícits. És lícit que hi siguin, sempre i quan el públic en sigui informat i pugui discutir-los.

Aquest tema donaria per un llibre sencer, però el centraré en una cosa tan senzilla com els mapes, que sovint apareixen als museus com a informació complementària dels objectes exposats. He triat els mapes perquè a mí em sembla que contenen una càrrega ideològica implícita però evident.

En la nostra societat, les lleis marquen cinc nivells de "fronteres": l'estatal, la de les comunitats autònomes, les provincials, les comarcals i les municipals. A banda d'això, una part important de la població s'adscriu a pertinences territorials diferents de les legals. Hi ha qui es considera ciutadà del món o europeu, i entre els qui ens considerem catalans, hi ha qui sent el seu país com a limitat a la comunitat autònoma, qui considera que el principat també inclou la Catalunya Nord, i els que, seguint la frase de Josep Pla, pensem que el nostre país és tot arreu on quan dius bon dia et contesten (amb sort) bon dia.

No he entès mai per què molts dels mapes històrics han de reflectir fronteres polítiques actuals. Fixem-nos quines d'aquestes fronteres s'han seleccionat, i sabrem quin és el mapa mental que domina en aquella institució, o com a mínim en els tècnics que hi han intervingut.

Quan posem en un plafó un mapa de distribució de qualsevol cosa, posem per cas de jaciments paleolítics, com aquest de l'esquerra, acostumem a reflectir-hi una visió del món. Aquí s'ha marcat amb traç ben gruixut una comunitat Autònoma, l'Aragó, de manera que els grups de jaciments acaben abruptament a les fronteres de l'autonomia. Hi ha un segon nivell de frontera, en traç discontinu, que no és altra que l'estatal entre els estats francès i espanyol. No s'assenyalen els altres límits autonòmics, entre Catalunya, el País Valencià, Castella i Navarra. En conseqüència, l'autor ens està dient que per a ell només hi ha dos nivells d'adscripció territorial rellevants, el de l'Aragó i el d'Espanya.

És molt probable que aquest mapa sigui de consens en bona part de la població aragonesa, i que la majoria de ciutadans el trobin perfectament natural.

Però no ho és. No ho és, d'entrada, perquè les fronteres que s'hi dibuixen, al paleolític ni tan sols se les podien imaginar. Estan mostrant, inconscientment, fets del passat mitjançant marcs presents carregats ideològicament. Pot ser que per a alguns el món es divideixi en terres aragoneses, altres terres espanyoles indiferenciades i territoris estrangers, però no hi ha cap motiu per projectar aquesta visió al Paleolític. O jo, almenys, no el sé trobar.

Per tal que un mapa històric sigui no tan sols neutral, sinó també correcte, cal que sigui un mapa físic i que tan sols mostri, si es coneixen, les divisions territorials i la toponímia de l'època, tot indicant allò què es coneix amb certesa i allò què és suposat, com s'esdevé en aquest mapa del Conventus Caesaraugustanus. Amb les costes, el riu Ebre i els noms antics més fàcils d'identificar, qualsevol amb una cultura mitjana pot percebre quin territori s'està descrivint, sense necessitat de superposar-hi límits geopolítics actuals.



A mi, personalment, m'agraden més els mapes sobre fotografia satèl·lit o sobre ortofotomapa, perquè permeten apreciar bona part del marc natural que ha envoltat la vida humana, malgrat els canvis que el nostre entorn ha experimentat. S'hi veuen les valls, els cursos fluvials, les planes, les zones muntanyoses... Tan sols cal marcar, quan se sap, el límit de la costa en època antiga, ja que sabem que en molts llocs els canvis del litoral han estat realment molt importants.

Actualment, podem trobar a internet tota mena de recursos cartogràfics basats en imatges de satèl·lit i ortofotos. A banda de l'insuperable GoogleEarth, que és útil fins i tot com a eina de prospecció arqueològica, hi ha les pàgines dels instituts cartogràfics, i el compilador en flaix FlashEarth.

Allò que justament hauríem de transmetre en els mapes històrics és que les fronteres són una construcció social, i que com a tal, vistes en perspectiva històrica, són essencialment inestables. Es creen i es destrueixen amb relativa facilitat, i es belluguen en funció de molts factors. Que els estats, les cultures i les civilitzacions són coses en estat de permanent transformació, i que res no és etern ni immutable.

Emprem, doncs, mapes sense fronteres, i que cadascú hi posi les seves, si és que ho necessita per a endreçar el seu món.