dissabte, 2 de juny de 2007

No era un mirall, sinó un prisma

Fa un any, l'expresident Pujol declarà que Catalunya s'havia mirat al mirall de l'estatut i no s'havia agradat. A mi em sembla que aquell procés que va semblar que acabava bé el 30 de setembre, més que enmirallar el país va fer passar la llum blanca, monòtona, avorrida i ingènua de l'oasi català per un prisma d'un cristall fet de posicions tàctiques, de blancs i negres, que la van descompondre per sempre més.

Els darrers processos electorals han accentuat aquest efecte prisma, que ha separat la societat en un panorama polític cada cop més dispers i fragmentat, mentre es disparen el vot en blanc i l'abstenció. A l'hora de votar, em temo que cada cop ho fem menys amb el cap i més pels sentiments d'afinitat o de repulsió que s'han instal·lat en cadascú.

Mentre no es prenien decisions importants, els partits podien ser més transversals. Em temo que som en un procés en el qual han hagut d'especificar posicions i que això sempre separa aquells que no coincideixen amb aquestes decisions, encara que comparteixin idees i objectius. La gran massa de gent que ha deixat d'emmirallar-se en les opcions polítiques que teníem és la que està nodrint el vot en blanc i l'abstenció, però també formacions emergents que recullen l'independentisme més intransigent, el nacionalcatolicisme racista pairal o l'espanyolisme suposadament internacionalista. I és probable que la descomposició encara s'accentui, perquè tots els partits experimenten tensions internes, mentre la gent ha perdut la ingenuïtat i està escaldada d'il·lusionar-se amb la política.

Malgrat que és certament perjudicial per a la democràcia, l'abstenció és una decisió conscient que no hauria de ser criminalitzada. De totes maneres, que la gent s'inhibeixi de triar qui ha de regir el seu entorn més immediat i de quina manera cal menar-lo -o que accepti mantenir models de desenvolupament local insostenibles- és realment preocupant. Fa l'efecte que la realitat quotidiana ens importa encara menys que les qüestions d'identitat.

5 comentaris:

AlbertSierra ha dit...

Jo, per primera vegada a la meva vida, em vaig abstenir.

Als altres, evidentment no els votaré. I als meus, amb la gent que tenen al davant i la política que porten, tampoc els he pogut votar.

Pere ha dit...

Fa anys, vaig fer com tú en unes municipals i el meu avi va agafar una bona enrabiada. Em va dir que a ell l'havien tancat a la presó els que no volien que poguéssim triar qui mana, i que renunciar a aquest dret equival a la pràctica a donar-los suport. No sé si no tenia una part de raó. Tenim els polítics que ens mereixem. Si algú es considera millor que ells i estima mínimament el seu entorn, el país o el món, allò que cal és que s'esforci activament a canviar les coses. La protesta passiva és infinitament més còmoda, però també una mica trista.

Roger Sala ha dit...

Una abstenció a temps...
Sembla allò que es deia abans; amb la canalla, una bufetada a temps ajuda a la bona educació. Doncs el mateix: una abstenció a temps almenys ha posat el problema sobre la taula. Que s'ho currin.
Sempre havia pensat que aquella malfiança dels polítics en general era la porta d'entrada a l'indiferència i finalment a la dimissió de la cosa pública per part de la gent, amb tot els perills que això comporta.
La putada és que ara he hagut d'admetre que els nostres polítics són aus de vol gallinaci. Des del salvapatries del mirallet fins als antisistema sistemàtics.

Monty Python for President!

Pere ha dit...

Em temo que els nostres polítics són com el país, si fa no fa... I l'eficàcia de l'abstenció com a instrument de càstic és limitada. Mira quins índexs tenen als USA i no passa res de res.

Toni Martín i Oliveras ha dit...

Hola Pere, he trigat però aquí hi soc...la veritat es que molt atrafegat amb la feina, com pots comprendre...Respecte del comentari estic d'acord que tenim els polítics que ens mereixem...pero crec que l'abstenció tb es una forma de protesta, encara que de vegades poc efectiva...