divendres, 24 d’agost del 2007

Arqueologia i identitat nacional

S'acaben les vacances i viatjar pel món sempre provoca comparacions i reflexions. Aprofitant que passàvem per París, vaig fer una visita al Patrick Périn, director del Musée d'Archéologie Nationale de Saint-Germain-en-Laye.

És un museu que s'enfronta a problemes molt similars als que té la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i estic segur que el contacte donarà a lloc a futures col·laboracions, que no han existit en els darrers anys.

Deia en Périn que a França, com a Catalunya i com a Espanya, no es percep l'arqueologia com a un element important de la identitat nacional, i que això provoca el desinterès del món polític i una gasiveria extrema en els recursos disponibles per als museus arqueològics.

A França, després del referèndum de la constitució europea i de les darreres eleccions, sembla que tothom situa els temes identitaris al centre de la política, i ningú no ho troba estrany ni se n'avergonyeix. De fet és allò que passa en aquests moments arreu d'Europa i del Món, davant els potents vents globalitzadors que amenacen amb escombrar la diversitat cultural.

Però aquesta seria una altra reflexió.

El fet és que hi ha molts països que sí que situen l'arqueologia entre els elements que els caracteritzen davant el món i que hi inverteixen esforços proporcionalment molt importants. I que fins no fa pas massa anys França utilitzava l'antecendent dels gals com a ingredient de la seva essència, de la mateixa manera que certs sectors espanyols afirmen sense vergonya l'arrel visigòtica de la sacrosanta unitat.

A Catalunya, les excavacions d'Empúries d'ara fa cent anys van crear una consciència sobre l'arrel hel·lènica de la nostra cultura, que es va vincular estretament al naixement del noucentisme i que s'utilitza com a argument de força a La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Les aportacions de Pere Bosch Gimpera sobre l'arrel ibèrica dels Països Catalans van tenir molt d'impacte als anys trenta i van ser reivindicades ferventment pel malaurat Miquel Cura.

Potser ha arribat l'hora de recordar a la societat aquestes arrels prerromanes que van fer dels catalans un poble obert a la mediterrània i a les idees noves, amant del comerç i de la cuina, curós del seu territori i de la seva personalitat. I també un poble que ja va perdre una vegada la llengua, per bé que l'influx de l'iber acabés creant-ne una de nova a partir del llatí.

El proper centenari de les excavacions d'Empúries hauria de ser una bona ocasió per reivindicar aquells immigrants de l'Àsia Menor que ens van donar el primer impuls cap al futur.