Els museus no són parcs d'atraccions

Avui, mentre parlava amb un amic que coneix bé el món de la cultura, me n'he adonat que ni tan sols ell s'escapava de la concepció que té molta gent dels museus, empobridora i reduccionista cap a l'exposició permanent. Com que fa massa anys que treballo en aquest camp, jo ja donava per fet que aquesta visió estava superada, però sembla que encara no hem estat capaços d'explicar-ho bé.

És cert que la difusió del coneixement és una funció fonamental dels museus, però aquesta difusió és impossible si abans no hi ha hagut una recerca que sovint és tan àrdua com poc visible. I hi ha d'haver tasques d'adquisició, de conservació, de restauració i de documentació d'unes col·leccions que sovint tenen una gran importància científica.

Encara que potser mai no hagin de ser exposades, aquestes col·leccions són utilitzades constantment per investigadors d'arreu del món. Cal veure per tant els museus, en primer lloc, com a centres de recerca científica i de formació de futurs científics.

Com sap gairebé tothom, els museus intercanvien sovint objectes, sobretot per a exposicions temporals, i és fàcil imaginar la complexitat del trasllat d'aquestes peces, sobre tot quan són enormement fràgils o molt pesants. Però també és important facilitar l'accés als testimonis materials de la nostra cultura a tanta gent com sigui possible.

Els museus realitzen també una important funció educativa, amb tallers didàctics, visites comentades, casals i tota mena d'activitats. I són un element de prestigi cultural i turístic rellevant. També han de ser un espai de participació ciutadana, on sigui possible col·laborar en la recerca, i un punt d'elaboració de noves idees i reflexions i d'irradiació d'aquestes cap a la societat.

Fins i tot, en alguns casos, des dels museus custodiem dipòsits judicials i assessorem la policia i els jutges sobre tràfic il·lícit d'obres d'art i antiguitats.

Afortunadament, la llei de museus incorpora gairebé textualment la definició d'aquestes institucions que feia l'ICOM en aquell moment, i remarca que els museus són "les institucions permanents, sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, obertes al públic, que reuneixen un conjunt de béns culturals mobles i immobles, els conserven, els documenten i estudien, els exhibeixen i en difonen el coneixement per a la recerca, l'ensenyament i el gaudi intel·lectual i estètic i es constitueixen en espai per a la participació cultural, lúdica i científica dels ciutadans." Tant la llei com l'ICOM remarquen la importància fonamental que té la preservació del patrimoni per a les generacions futures. Però la majoria dels nostres museus ni tan sols té al dia l'inventari dels seus fons, perquè aquesta tasca no llueix gens ni mica i és realment molt costosa.

És evident que amb menys recursos es poden fer exposicions interessants, atractives i lluïdes, que de vegades tenen la repercussió mediàtica que es mereixen. Imagineu, doncs, quines poden ser les temptacions quan els recursos no arriben per a fer-ho tot. I més quan des de l'opinió pública es valora l'èxit dels museus exclusivament per les xifres de públic, que són un indicador parcial i -diguem-ho- difícil de comprovar...

Un dels objectius bàsics dels museus hauria de ser que les persones que hi entrin en surtin millors: més sàbies, més conscients, més crítiques, més solidàries, més coneixedores del món, del país i d'elles mateixes. Cal començar a mirar els valors qualitatius, i no tan sols els quantitatius.

Hi ha altres formes de difusió que poden ser de vegades molt més eficaces que les exposicions. Per exemple, el cap de setmana ibèric que organitzem des del Museu d'Arqueologia de Catalunya avui i demà. Disset poblats ibèrics de Catalunya plens d'activitats interessants: des de reconstruccions d'activitats artesanals i de la vida quotidiana fins a vols en globus per observar els jaciments des de l'aire. Si encara hi sou a temps, no us el perdeu!

Missió a Egipte. La tomba de Monthemhat

Aquesta és la darrera setmana per visitar l'exposició sobre la tomba de Monthemhat que vem produir des del Museu d'Aqueologia de Catalunya per donar a conèixer aquesta troballa arqueològica pràcticament inèdita i la tasca que hi fa el laboratori de paleopatologia i paleoantropologia del nostre museu. Un laboratori que funciona exclusivament amb voluntaris i col·laboradors externs, ja que crear-hi una plaça sembla que és més difícil que fer realitat totes les profecies de Francesc Pujols.

Es tracta d'una exposició fotogràfica i molt visual, on tot l'equip va fer un esforç per evitar deliberadament l'ús de textos i transmetre la informació d'una forma un tant "jeroglífica". Si algú en vol més informació, facilitem fulletons amb els textos en quatre idiomes.

Malgrat la modèstia del pressupost i dels recursos que hi hem utilitzat, n'estic molt content i crec que està agradant la gent que la vé a veure. Si encara no l'heu pogut visitar, no badeu, que això s'acaba!

Cal fer un esforç per comunicar

Sembla que a l'estiu, que és l'època de la majoria de les excavacions programades, s'haurien de produir centenars de novetats interessants tant per al gran públic com per a la comunitat científica.

Com que és una època en la què hi acostuma a haver poques notícies i els periodistes de vegades han de publicar qualsevol notícia per omplir espai, la presència mediàtica de l'activitat arqueològica hauria de ser enorme.

La realitat, però, és que de notícies sobre arqueologia no en surten tantes com caldria esperar. Aquest estiu n'hi ha hagut algunes de sonades, però moltes altres han passat desapercebudes. I no crec que això s'hagi d'atribuir als periodistes, sinó als professionals de l'arqueologia, que no poden o no volen dedicar més esforços a la comunicació amb la societat. Ni tan sols amb els del propi gremi.

Així, els fòrums especialitzats com ara Arqueohispania pràcticament queden muts durant l'estiu, i pràcticament no existeixen blocs de campanya on es pugui fer seguiment de les excavacions, com abunda en el món anglosaxó.

Si considerem que la recerca arqueològica la paga íntegrament la societat, i que aquesta mateixa societat té interès en els resultats d'aquestes recerques, és ben segur que cal que els arqueòlegs comencem a treballar per la imatge pública de la nostra tasca, que oblidem els temps del secretisme i del monopoli de la informació i que comencem a compartir la informació entre nosaltres, i amb la societat. O és que el patrimoni i el passat no pertanyen a tothom?

Arqueologia i identitat nacional

S'acaben les vacances i viatjar pel món sempre provoca comparacions i reflexions. Aprofitant que passàvem per París, vaig fer una visita al Patrick Périn, director del Musée d'Archéologie Nationale de Saint-Germain-en-Laye.

És un museu que s'enfronta a problemes molt similars als que té la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i estic segur que el contacte donarà a lloc a futures col·laboracions, que no han existit en els darrers anys.

Deia en Périn que a França, com a Catalunya i com a Espanya, no es percep l'arqueologia com a un element important de la identitat nacional, i que això provoca el desinterès del món polític i una gasiveria extrema en els recursos disponibles per als museus arqueològics.

A França, després del referèndum de la constitució europea i de les darreres eleccions, sembla que tothom situa els temes identitaris al centre de la política, i ningú no ho troba estrany ni se n'avergonyeix. De fet és allò que passa en aquests moments arreu d'Europa i del Món, davant els potents vents globalitzadors que amenacen amb escombrar la diversitat cultural.

Però aquesta seria una altra reflexió.

El fet és que hi ha molts països que sí que situen l'arqueologia entre els elements que els caracteritzen davant el món i que hi inverteixen esforços proporcionalment molt importants. I que fins no fa pas massa anys França utilitzava l'antecendent dels gals com a ingredient de la seva essència, de la mateixa manera que certs sectors espanyols afirmen sense vergonya l'arrel visigòtica de la sacrosanta unitat.

A Catalunya, les excavacions d'Empúries d'ara fa cent anys van crear una consciència sobre l'arrel hel·lènica de la nostra cultura, que es va vincular estretament al naixement del noucentisme i que s'utilitza com a argument de força a La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Les aportacions de Pere Bosch Gimpera sobre l'arrel ibèrica dels Països Catalans van tenir molt d'impacte als anys trenta i van ser reivindicades ferventment pel malaurat Miquel Cura.

Potser ha arribat l'hora de recordar a la societat aquestes arrels prerromanes que van fer dels catalans un poble obert a la mediterrània i a les idees noves, amant del comerç i de la cuina, curós del seu territori i de la seva personalitat. I també un poble que ja va perdre una vegada la llengua, per bé que l'influx de l'iber acabés creant-ne una de nova a partir del llatí.

El proper centenari de les excavacions d'Empúries hauria de ser una bona ocasió per reivindicar aquells immigrants de l'Àsia Menor que ens van donar el primer impuls cap al futur.

Hans Rosling: New insights on poverty and life around the world

Si hi hagués un Oscar a la millor presentació científica, jo li donaria a aquesta.

Esperança, estadística i màgia

Feia temps que no em divertia tant escoltar una conferència com amb aquesta de Hans Rosling, un metge suec prestigiós, expert en desenvolupament, innovador tecnològic i autèntic histrió, anomenada New insights on poverty and life around the world.

Per als qui ens preocupen les situacions d'extrema desigualtat que pateix el món, o sigui suposo que per a gairebé tothom, el missatge d'en Rosling és esperançador. Vé a dir que en tres o quatre dècades s'haurà produït un desenvolupament generalitzat arreu del planeta, i ho fa evident amb uns gràfics estadístics impressionants. Creu que cada racó de món trobarà la seva via, i entén el desenvolupament econòmic tan sols com a mitjà per arribar als objectius que són veritablement importants: la salut, el medi ambient, els drets humans i, per damunt de tot, la cultura.

A més, la presentació i l'anàlisi de les dades és molt espectacular, gràcies a un programa que permet analitzar a cop d'ull centenars de dades en moviment i que ha estat creat amb programari llliure pel mateix autor i els seus fills. El programa, anomenat Trendalyzer, ha estat comprat per Google i espero que aviat el podrem utilitzar en arqueologia. El seu potencial és impressionant, perquè permeten comparar sèries de dades encara que estiguin incompletes, jugant alhora amb un bon nombre de variables. Sembla màgic.

Esperem que els pronòstics no vagin errats...

Felicitat

A mi, la meva feina m'agrada, i en general sempre frueixo d'allò que faig. Malauradament, però, els darrers mesos he disposat de massa poc temps per als meus fills.

Aquestes vacances, de moment, les dedico a jugar i fer amb ells tota mena de coses. I m'adono que allò que més necessiten és el nostre temps, tant de temps nostre com els puguem dedicar. I que res no val tant com el seu somriure.

Mentre estic jugant a pares i mares, treballant al jardí, cuinant o explorant amb ells un joc d'ordinador, en aquest país maltractat i col·lapsat, enmig d'un món encara massa injust, em venen al cap repetidament les paraules del Silvio Rodríguez...

Soy feliz, soy un hombre feliz

y quiero que me perdonen

por este día todos los muertos

de mi felicidad.

Arqueoacústica

Fa dies que me'n van parlar, i encara no sé si creure-m'ho. Sembla que algú hauria inventat la manera de llegir els sons enregistrats a l'argila fresca tot analitzant les irregularitats dels solcs de la ceràmica.

Aquesta nova tecnologia arqueològica ha estat utilitzada en dues sèries de ficció científica americanes, CSI i Expedient X.

Però a mi m'interessava saber què hi havia de veritat sobre el tema i vaig anar a caure damunt d'aquest video del realitzador belga Blige Sehir, absolutament convincent, datat al març de fa dos anys, que ha generat altres notícies. El video ens mostra i ens fa sentir enregistraments d'aquesta mena extrets d'una peça precolombina i d'un vas de Pompeia.

El llenguatge i l'ambientació evoquen perfectament un departament universitari d'arqueologia, però les peces... les peces canten, i no pas musicalment.

Si t'entretens a escoltar unes quantes vegades la gravació d'època romana, captes al final la frase de Tertulià, posterior a la destrucció de Pompeia, Credo quia absurdum, o sigui, m'ho crec perquè és absurd. El video va enganyar molta gent però, malauradament, és una presa de pèl. I jo que ja m'imaginava un podcast de gravacions de les ceràmiques dels museus de Catalunya...

Tot i això, la idea no és pas impossible, i fou plantejada a nivell teòric ja el 1969 per David E.H. Jones (New Scientist, 6-2-1969) i Richard G. Woodbridge III (Acoustic recordings from the Antiquity, Proceedings of the IEEE, Vol. 57(8), August 1969, pp.1465-6).

Als anys 90, l'arqueòleg Paul Åström i el professor d'acústica Mendel Kleiner van demostrar experimentalment que és possible enregistrar i llegir so en un cilindre d'argila (The Brittle Sound of Ceramics - Can Vases Speak?, Archaeology and Natural Science, vol. 1, 1993, pp. 66-72). Però no sembla que ningú se n'hagi sortit a escoltar la veu d'un terrisser antic. M'agradaria saber si algú ho ha intentat seriosament...

Demo cràcia o Mona arquia

Fa una colla de segles que Aristòtil va classificar i valorar els sistemes polítics segons uns esquemes que encara són prou vigents. Oposava el filòsof la democràcia i la monarquia. A la democràcia, tots els ciutadans som iguals, gaudim dels mateixos drets i dels mateixos deures. A la monarquia n'hi ha alguns de més iguals que els altres.

Deu fer un parell d'anys que em van demanar que traduís uns documents d'Esquerra al grec modern. Llavors em vaig adonar d'un detall que ja sabia, però que em va dificultar la traducció. En grec, δημοκρατία vol dir democràcia i també república. Per parlar de monarquia parlamentària democràtica cal dir Βασιλευόμενη Κοινοβουλευτική Δημοκρατία, però si vols dir república, es diu exactament igual que democràcia. Com republicà es diu igual que democràta, la veritat és que aquells textos van perdre molta força i van quedar forçats. Entenc que al final no els hagin penjat al lloc web. Em temo que la traducció tampoc no era de gaire qualitat...

De vegades, passen coses que ens recorden la fricció entre el concepte de monarquia, i el de democràcia.

Per exemple, un dibuixant anomenat Guillermo ha dibuixat una portada amb un acudit una mica poca-solta. Segons l'autor, hi apareixen Tom Cruise i Katie Holmes i s'hi fa un acudit relatiu a no haver doblegat mai l'esquena.

No sé per què, alguns hi volen veure una al·lusió a l'hereu de la monarquia veïna, i per això han estat capaços d'engegar un segrest de publicacions d'aquells de quan jo era petit. Els qui han decidit això, que potser es pensen que no és cansat, que no és feina, presidir desfilades, inauguracions, àpats, visites protocolàries, competicions esportives i tota mena de recepcions?

A l'acudit jo no crec que s'hi pugui identificar cap personatge concret, o sigui que Honi soit qui mal y pense... o, dit en català, perquè quedi clar, que se n'avergonyeixin els malpensats

Per cert, quin paper més galdós el del Col·legi de Periodistes...

Animalades?

Diumenge passat inauguràvem a la casa dels forestals de Sant Martí d'Empúries l'exposició temporal que hi fem aquest estiu, dedicada als Animals d'Empúries.

Els humans van inventar la ciutat per protegir-se de la natura, per allunyar-se i defensar-se de les bèsties en un entorn que es volia i es vol artificial. Però tan aviat com van començar a viure-hi, la gent va omplir aquestes illes humanitzades d'animals i de representacions d'animals, i aquest costum s'ha mantingut fins al present.

La presència dels animals a les ciutats no es limita als aspectes utilitaris, sinó que inclou la decoració de les llars i dels estris, i també els animals de companyia. És com si les persones es resistissin a abandonar del tot els lligams amb la natura. Perquè és clar que dels animals n'hem d'extreure aliments i matèries primeres, però la omnipresència d'un zoològic complet entre les troballes gregues i romanes d'Empúries, la que fou la primera ciutat de Catalunya digna d'aquest nom, fa pensar sobre les contradiccions entre la humanitat i l'animalitat.

Un altre exemple d'aquesta relació ambivalent el trobo en mots com animalada, bestiesa i salvatjada. No serà que intentem imputar als animals els nostres pitjors defectes?

En els extrems de la perversió humana, hi ha un projecte britànic de construir bombes nuclears escalfades per un pollastre viu, destinades a minar Alemanya en cas d'invasió soviètica. Sembla una broma, però no ho és. Qui són, aquí, els animals? Els pollastres o els científics, polítics i militars?