Quina enveja de web!

Perdoneu-me que sigui tan sincer, però una visita detallada al lloc web de l'exposició Arqueologia de Barcelona m'ha deixat absolutament bocabadat. Crec que hi han fet una feina de primeríssim nivell i que el resultat és millor, fins i tot, que l'exposició mateixa.

Hauria estat interessant, però, que es poguessin descarregar directament les publicacions recents sobre l'arqueologia de la ciutat. És un suggeriment, posats a fer-ne algun.

Esperem que en poques setmanes tindrem operativa la nova web del MAC, però el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona i l'empresa Kobe)media han posat un llistó realment molt alt.

Què han de ser els museus nacionals?

A mi em dol quan, des de perspectives suposadament progressistes, hi ha qui troba excessius els escassos diners públics que es destinen als museus, com també qui considera innecessaris i sense paper social els nostres museus nacionals.

Si dins la museologia es produeixen processos de reflexió que estan redefinint els museus per al segle XXI, també és cert que el debat centrat en els museus nacionals és escàs. Pot ser perquè l'existència mateixa d'aquestes institucions, en molts països, es considera tan natural que no es veu necessari un procés de revisió.

Però el cert és que el món canvia molt de pressa, i que cal adaptar-se al futur. En un article per a especialistes que malauradament no es pot descarregar d'internet, dibuixava allò que penso que han de ser els museus nacionals del nostre país en el segle que tot just encetem. Dos anys després, penso que no anava errat i he pensat que seria bo donar-los a conèixer tot adaptant-los aquí:

• Centres de referència en recerca i innovació, a nivell nacional i internacional, tant en les disciplines que els són pròpies com en museologia, museografia, documentació, conservació i restauració del patrimoni.


• Espais de trobada del món acadèmic, tot posant en comunicació els investigadors, fomentant les sinergies i ajudant a revifar les escoles catalanes d'arqueologia, arqueologia industrial, història, història de l'art, etnologia, paleontologia, geologia, botànica, zoologia,...


• Centres educatius en el sentit més ampli de la paraula, on es generin instruments pedagògics per a la formació atractius per a la gent de totes les edats, mentalitats i orígens.


• Centres de documentació, on es faciliti la feina als investigadors i als estudiants, tant presencialment com a través d'Internet.


• Instruments de suport a les polítiques patrimonials del govern.


• Elements d'impacte en el turisme, com a pols d'atracció de visitants de qualitat, entenent per qualitat no pas el gruix de la cartera, sinó la sensibilitat, el respecte i la capacitat necessaris per a entendre i gaudir del país que es visita.


• Espais cívics i comunitaris, on s'organitzant formes de participació que permetin als ciutadans sentir-se'ls seus i exercir-hi el dret universal d'accés a la cultura.


• Referents per al coneixement i l'autoestima del país, tot treballant per difondre arreu la nostra realitat, i per fer fructíferes les relacions entre identitat i universalitat.


• Punts de suport per a tots els museus i el patrimoni del país, mitjançant xarxes temàtiques i serveis que contribueixin al bon funcionament del conjunt.


• Centres amb perspectiva internacional, amb veu pròpia dins les xarxes internacionals de recerca i integrats dins els circuits internacionals d'exposicions, tot mostrant el nostre patrimoni a l'estranger i fent arribar a la nostra societat el patrimoni d'altres cultures.


• Llocs on s'estimuli la creativitat, on sigui possible trobar-hi inspiració i facilitats per a la creació artística, literària i científica.


• Centres pel canvi social, que facilitin la comprensió i el diàleg entre cultures, i al mateix temps la introspecció, amb l'objectiu de millorar la societat.


• Eines de creació de continguts per a la societat de la informació i del coneixement.

En definitiva, els museus nacionals del segle XXI hauran de ser institucions que ajudin el conjunt de la societat a ser més culte, més crític, més conscient, més creatiu i més lliure.

Alícia Estrada, in memoriam

Hi ha gent a qui el dolor els ajuda a escriure. A mí, gens ni mica. Més aviat m'anul·la qualsevol cosa que s'assembli a la creativitat.

I dolor és exactament la única cosa que sento en aquests moments, malgrat les festes i la canalla esverada per la màgia del dia i per l'inevitable excés de regals.

A primera hora de dissabte ens deixava l'Alícia Estrada, amb tot just quatre dècades de vida i uns quants anys de dura lluita contra la malaltia.

Recordo com si fos ara el dia que vam començar a excavar junts a Sant Pere de Gavà, i després com vam co-dirigir la campanya del 1990 a la necròpoli de Rocabruna. Van ser les seves primeres excavacions com a directora, contractada en un programa de lluita contra l'atur que va endegar el Museu de Gavà quan jo n'era conservador. Des del primer moment, aquella noia acabada de llicenciar em va inspirar confiança i em va semblar que calia fer-li assumir responsabilitats i ajudar-la a professionalitzar-se en arqueologia. Se n'han perdut tants, de talents que després de llicenciar-se ho han acabat deixant per desànim...

Mai no haguera imaginat que tan aviat la ploraria, ni que hauria de dedicar durant tant de temps la seva inmensa energia a lluitar per a sobreviure.

Alícia, Sit Tibi Terra Levis

L'Esculapi. El retorn del déu

En aquest vídeo, jo mateix presento l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu". Forma part de la nova estratègia de difusió a través d'internet del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

L'Esculapi d'Empúries. Allò que ara en sabem

L'altre vídeo de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que recull de forma gràfica les conclusions de l'estudi al qual s'ha sotmès la peça.

El Projecte Esculapi

El vídeo mut de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que mostra el procés d'estudi i de restauració de l'Esculapi d'Empúries. Un procés modèl·lic iniciat per la Dra. Núria Rafel i executat pel restaurador del MNAC Àlex Massalles.

Museu de Lleida

Divendres passat s'inaugurava, amb benedicció episcopal inclosa com als vells temps, el nou Museu de Lleida. Cal reconèixer que ha quedat magnífic, i que la part d'arqueologia està cridant més l'atenció dels visitants que cap altra. L'ús mesurat que s'ha fet de les noves tecnologies i de l'escenografia són dignes d'un museu del segle XXI, i tot plegat cal agrair-ho a la tasca de la Montserrat Macià i del seu equip.

Des del Museu d'Arqueologia de Catalunya s'hi han dipositat 39 peces que completen alguns buits que tenien les ja impressionats col·leccions que s'hi han aplegat, contribució de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

Sobre aquest museu hi pesa, com espasa de Damocles, la reclamació que fa la ultraconservadora diòcesi de Barbastre-Montsó, recolzada per la suposadament progressista Diputación General de Aragón, d'un centenar llarg de peces que en algun moment de la seva història van estar en alguna de les esglésies de la Franja de Ponent.

Segons sembla, bona part d'aquestes peces havien format part del mobiliari de la seu vella de Lleida fins al 1707, quan el rei Felip V (IV d'Aragó i de Catalunya, ja que Felip el Bell tan sols fou rei de Castella) va tenir la genial idea de transformar-la en caserna i obligar als lleidatans a desplaçar-se al peu del turó on havien viscut des de l'època ibèrica.

Les obres d'art de la catedral es varen dispersar arreu de la diòcesi, que en aquells temps abastava tota la Franja i tenia uns límits occidentals més o menys coincidents amb els del domini lingüístic del català.

A les darreries del segle XIX, les parròquies empobrides van començar a vendre obres d'art de les seves esglésies als antiquaris, i va ser llavors quan el bisbe Messeguer es dedicà a igualar-ne les ofertes i menar les peces cap al Museu Diocesà de Lleida, inaugurat el 1893. Algunes d'aquestes peces havien estat anteriorment a la Seu Vella, i d'altres no. Però foren adquirides legalment i pagades religiosament, i mai aquesta paraula no ha estat millor emprada.

Cent dos anys després d'aquella inauguració, començaren els problemes amb la segregació de la part de la diòcesi que quedava administrativament a l'Aragó, que s'integrà en la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. Jo no entenc com els cristians de llengua catalana no van aconseguir aturar aquest procés, que ha deixat lingüísticament indefensos els fidels d'aquell costat, però admeto que és cosa seva.

Ara bé, que maregin la perdiu demanant la presumpta devolució d'un centenar de peces que fa més d'un segle que són a Lleida, mentre s'ignoren i es violen repetidament els drets dels catalanoparlants aragonesos, això no té perdó.

Divendres em van donar una octaveta -de fet, per ser exactes, un DIN-A-4- reivindicant que les peces es quedin a Lleida. La persona que me la va donar era de Fraga. Hi havia qui tenia por que es presentés un grup de manyos guarnits amb cachirulos que poguessin fer alguna bestiesa, i resulta que els únics ciutadans aragonesos que hi havia demanaven que el seu patrimoni es quedi allà on és.

Potser que comencem a reivindicar els drets dels catalanoparlants d'Aragó, o potser que aquests pensin si no els convindria una modificació de les fronteres.

I que consti que sóc una quarta part aragonès, i n'estic ben orgullós.

Esculapi o Asclepi?

Des del 27 d'octubre és oberta l'exposició L'Esculapi. El retorn del déu a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Estic molt content del resultat d'aquesta exposició, i els que l'han visitada ens feliciten amb entusiasme, així que espero que sigui l'èxit de l'any.

L'exposició presenta l'estàtua coneguda com l'Esculapi d'Empúries, tot embolcallant-la d'un ambient, una música i una olor molt especials. Explica també com es van iniciar les excavacions d'Empúries, com va ser trobada, i què té això a veure amb el naixement del noucentisme. Crec que hi hem aconseguit un bon equilibri entre la informació i l'emoció, que és el repte més difícil que té la museografia.

L'ambient d'olor l'ha fet generosament l'empresa Puig Beauty & Fashion, amb una combinació de les olors dels productes que se sap que s'ofrenaven als temples grecs: vi, mel, sarments, mirra, cardamom, llentiscle,... És una creació del perfumista Rosendo Mateu que ratlla la categoria d'obra d'art.

Al llibre de visites de l'exposició hi ha qui demana que comercialitzem el perfum. Caldrà estudiar-ho, si el creador ho vol. Però entre les felicitacions hi ha d'altres notes que em preocupen més, com les que demanen que anomenem l'estàtua Asclepi o Asklepios en lloc d'Esculapi, perquè indiquen que hi ha visitants que no han entès res...

L'Esculapi d'Empúries és possible que mai no fós Esculapi, sinó que directament arribés a Empúries com a Serapis. La identificació amb un o altre déu no és tan fàcil ni clara com sembla. Ho podeu descobrir en l'exposició. Així, doncs, per què hem d'hel·lenitzar un nom dubtós?

Com que la identificació no és clara i l'estàtua té un nom popular consolidat, és amb aquest nom, L'Esculapi d'Empúries, com creiem que ha de ser denominada. Jo sóc filhel·lenista, però hel·lenitzar el nom de l'estàtua quan sabem que possiblement no és el nom correcte, seria una bajanada. I perdoneu la contundència. Trobareu totes les dades i arguments en el catàleg de l'exposició.

Una altra queixa que em sorprèn és la de l'idioma. L'exposició està retolada en català, amb alguns textos en què es conserva la versió original castellana i una única frase en grec, que no està traduïda. Al costat de l'entrada hi ha jocs de còpies de tots els textos a disposició dels visitants, traduïts al castellà i a l'anglès. Aviat hi afegirem el francès. També tenim vint còpies en Braille per si ens visiten grups d'invidents. Es tracta, bàsicament, de no omplir les parets de textos confusos com s'esdevé normalment quan es vol posar tot als plafons en diversos idiomes. Els comentaris que deixen els estrangers (entre els quals hi ha japonesos, suecs, holandesos,...) són unànimement molt elogiosos.

Doncs bé, les queixes que hi ha sobre l'idioma de l'exposició són totes en castellà, i en bona part aclareixen que l'autor ja l'entén el català... alguna clareix que això no és cosmopolita...

Com a experiment, avui hem penjat a internet una visita a l'exposició, comentada per mi mateix, en català, castellà, francès i anglès. Quatre fitxers de trenta minuts completament artesanals que es poden descarregar al mòbil o a l'mp3.

Un tema que al final no hem tractat a l'exposició i que és molt interessant és la repercussió iconogràfica de l'Esculapi, que té còpies repartides per tota Barcelona i ha inspirat logos, segells, cartells turístics, rètols d'establiments,... Fins i tot hi ha una pizzeria de Sant Martí d'Empúries que n'ha registrat el domini .com.

A veure ara com s'ho faran per posar-hi els braços...

L'assemblea

Ja sé que a molts els sembla passat de moda, i que té nombrosos i importants inconvenients, però a mi, el sistema assembleari em fascina. És cert que es presta a tota mena de manipulacions, que sovint no s'hi poden prendre decisions urgents i importants, que permet certes expressions pintoresques de freakisme, i que vol temps i ganes, però a mi em segueix semblant la expressió més pura de democràcia.

Ahir, al Palau de Congressos, se'm feia present la imatge de l'immens espai on votaven els atenesos, el Πνύξ (Pnyx). El nivell i el to dels discursos, com les reaccions del demos, em recordaven tant les assemblees de l'Atenes clàssica... Digueu-me romàntic, però a mi em venien al cap discursos de Pèricles i també flaixos d'Aristòfanes.

Per cert que al Pnyx hi caben 6.000 persones. Hi havia 40.000 ciutadans censats, i tot i així no l'omplien. L'absentisme és un dels aspectes de l'assemblearisme. Per tenir més quòrum, al segle IV aC van haver de començar a pagar dietes... en lloc de cobrar quota i dinar... Cal dir que els atenesos tenien el local en propietat.

Els museus no són parcs d'atraccions

Avui, mentre parlava amb un amic que coneix bé el món de la cultura, me n'he adonat que ni tan sols ell s'escapava de la concepció que té molta gent dels museus, empobridora i reduccionista cap a l'exposició permanent. Com que fa massa anys que treballo en aquest camp, jo ja donava per fet que aquesta visió estava superada, però sembla que encara no hem estat capaços d'explicar-ho bé.

És cert que la difusió del coneixement és una funció fonamental dels museus, però aquesta difusió és impossible si abans no hi ha hagut una recerca que sovint és tan àrdua com poc visible. I hi ha d'haver tasques d'adquisició, de conservació, de restauració i de documentació d'unes col·leccions que sovint tenen una gran importància científica.

Encara que potser mai no hagin de ser exposades, aquestes col·leccions són utilitzades constantment per investigadors d'arreu del món. Cal veure per tant els museus, en primer lloc, com a centres de recerca científica i de formació de futurs científics.

Com sap gairebé tothom, els museus intercanvien sovint objectes, sobretot per a exposicions temporals, i és fàcil imaginar la complexitat del trasllat d'aquestes peces, sobre tot quan són enormement fràgils o molt pesants. Però també és important facilitar l'accés als testimonis materials de la nostra cultura a tanta gent com sigui possible.

Els museus realitzen també una important funció educativa, amb tallers didàctics, visites comentades, casals i tota mena d'activitats. I són un element de prestigi cultural i turístic rellevant. També han de ser un espai de participació ciutadana, on sigui possible col·laborar en la recerca, i un punt d'elaboració de noves idees i reflexions i d'irradiació d'aquestes cap a la societat.

Fins i tot, en alguns casos, des dels museus custodiem dipòsits judicials i assessorem la policia i els jutges sobre tràfic il·lícit d'obres d'art i antiguitats.

Afortunadament, la llei de museus incorpora gairebé textualment la definició d'aquestes institucions que feia l'ICOM en aquell moment, i remarca que els museus són "les institucions permanents, sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, obertes al públic, que reuneixen un conjunt de béns culturals mobles i immobles, els conserven, els documenten i estudien, els exhibeixen i en difonen el coneixement per a la recerca, l'ensenyament i el gaudi intel·lectual i estètic i es constitueixen en espai per a la participació cultural, lúdica i científica dels ciutadans." Tant la llei com l'ICOM remarquen la importància fonamental que té la preservació del patrimoni per a les generacions futures. Però la majoria dels nostres museus ni tan sols té al dia l'inventari dels seus fons, perquè aquesta tasca no llueix gens ni mica i és realment molt costosa.

És evident que amb menys recursos es poden fer exposicions interessants, atractives i lluïdes, que de vegades tenen la repercussió mediàtica que es mereixen. Imagineu, doncs, quines poden ser les temptacions quan els recursos no arriben per a fer-ho tot. I més quan des de l'opinió pública es valora l'èxit dels museus exclusivament per les xifres de públic, que són un indicador parcial i -diguem-ho- difícil de comprovar...

Un dels objectius bàsics dels museus hauria de ser que les persones que hi entrin en surtin millors: més sàbies, més conscients, més crítiques, més solidàries, més coneixedores del món, del país i d'elles mateixes. Cal començar a mirar els valors qualitatius, i no tan sols els quantitatius.

Hi ha altres formes de difusió que poden ser de vegades molt més eficaces que les exposicions. Per exemple, el cap de setmana ibèric que organitzem des del Museu d'Arqueologia de Catalunya avui i demà. Disset poblats ibèrics de Catalunya plens d'activitats interessants: des de reconstruccions d'activitats artesanals i de la vida quotidiana fins a vols en globus per observar els jaciments des de l'aire. Si encara hi sou a temps, no us el perdeu!