El perfum del temple d'Asclepi

Segons sembla, el sindicat de funcionaris neofeixista anomenat Manos Limpias ha denunciat un munt d'informes i d'estudis encarregats per l'administració de la Generalitat. Entre les suposades malversacions, hi ha els 1.392 €, IVA inclòs, que va costar l'estudi, el disseny i la producció del mecanisme que permetia fer que l'àmbit de l'estàtua coneguda amb el nom d'Esculapi d'Empúries tingués una olor inspirada en la que devia fer un temple grec.

En realitat, la notícia de La Vanguardia diu literalment "Cultura se gasta 1.392 euros en un estudio para la "creación de olor" en una exposición sobre Esculapio ".

Suposo que ningú pot ni imaginar-se que es pugui crear una fragància amb aquests diners. Em declaro responsable de la idea de perfumar l'ambient de l'estàtua amb un aroma que recordés els diversos productes que s'ofrenaven als temples de l'antiga Grècia. Vaig escriure a la casa Puig Beauty & Fashion, tot proposant-los de col·laborar amb el Museu d'Arqueologia de Catalunya en el desenvolupament d'aquesta fragància, i va ser aquesta empresa qui va córrer amb el cost de crear la olor, una olor que transportava... En Rosendo Mateu, el perfumista en cap de Puig, hi va treballar amb gran interès i sense escatimar mitjans. La feina que va fer la casa Puig no sé quant els va costar, però segur que moltíssim més de mil euros...

Un cop disposàvem de la olor, calia escampar-la en la concentració adequada, de manera que la olor es percebés tan sols en l'espai del déu, i ho fés amb la intensitat exactament desitjada. Això sembla molt fàcil però no ho és gens. Afortunadament, tenim a Barcelona un dels experts de nivell mundial en aquest tema, Darío Sirerol, que ha treballat en moltes exposicions d'altres museus i que té patents mundials de diversos aparells especials.

Ell s'encarregà de diluïr l'essència en la proporció adequada i de dissenyar, instal·lar i mantenir el sistema que l'escampava. A mi, el preu que va cobrar no em sembla especialment car. Amb els mateixos diners comprem quatre o cinc focus Erco i ningú no en diria res.

Una exposició ha de transmetre informació i sensacions. I un dels suports d'aquesta informació i d'aquestes sensacions és l'olor. Igual que ho és el so, la música, els audiovisuals, les escenografies, els plafons o les vitrines. A quina llei hi diu que no podem fer servir alguns d'aquests recursos des dels museus públics?

La setmana dels museus

Encara que el Dia Internacional dels Museus no serà fins diumenge vinent, aquesta setmana el Museu d'Arqueologia de Catalunya organitza activitats cada dia... i una nit.

Hem començat avui, a la seu de Barcelona, amb una conferència de Juan Francisco Gibaja, de la Universidade do Algarve i de Xavier Terradas. del CSIC, sobre Les grans fulles de sílex a Catalunya.

Demà, dia 14, l'ICAC hi presentarà a Barcelona els resultats de les prospeccions geofísiques que han dut a terme a la catedral de Tarragona. I dijous 15 n'hi ha una altra d'Antonio Poveda sobre Oci i plaer a Pompeia, dins el cicle Cicerone.

Divendres visitarà la seu de Barcelona del MAC tot el Col·legi d'Educació Infantil i Primària del barri, on se'ls oferiran una sèrie d'activitats didàctiques, en una acció dirigida a acostar el museu al seu veïnat, un veïnat especialment multicultural.

I dissabte participarem en la Nit dels Museus a les seus de Barcelona i de Girona simultàniament. A Girona hi haurà una visita comentada a l'exposició La Tomba de Monthemhat, seguida d'una degustació de tastets egipcis contemporanis al magnífic claustre de Sant Pere de Galligans, a partir de les 9 del vespre.

A Barcelona hi haurà un recital poètic inclòs en el “Festival de Poesia de Barcelona”, a càrrec de Rogelio Saunders i Antoni Dalmases, a dos quarts de vuit.

A les nou del vespre farem una visita nocturna a l’exposició Europa al final de la prehistòria. Les grans fulles de sílex i una demostració de com tallaven eines amb sílex a la prehistòria, a càrrec d’Arqueolític.

I diumenge farem portes obertes, un taller de joieria romana i la proposta Descobreix una joia del museu. A Girona, el taller infantil "Joies i tresors a l'antiguitat".

Pedres precioses

Ja fa uns dies que es pot visitar la nova exposició temporal de la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Es tracta d'una exposició que mostra un fenòmen curiós: la fabricació i difusió -fins a centenars de quilòmetres de distància- de llarguíssimes làmines de sílex delicadament tallat.

La mostra és producte d'un projecte europeu finançat pel programa Cultura 2000, encapçalat per l'associació francesa Archéa en col·laboració amb institucions i científics de França, Bulgària, Ucraïna, Rússia i Andalusia, on hi ha centres de producció d'aquests precedents de les navalles suïsses. Abans de venir a Barcelona ha visitat Tours, Orléans, Varna i Granada.

La presentació de Barcelona ha estat adaptada tot afegint-hi una zona consumidora, Catalunya. S'hi ha mantingut l'esperit didàctic que en va fer un èxit a les ciutats que ha visitat anteriorment. Inclou un espai experimental i lúdic on es poden fer tallers de diverses activitats relacionades amb la prehistòria, i espectaculars ambientacions de mida natural d'una cabana, un refugi i un dòlmen d'aquell moment. Cal felicitar l'equip del museu, que ha treballat molt intensament per aconseguir un bon resultat.

Es considera que aquestes eines perfectes, sovint contemporànies dels primers instruments de coure, eren un senyal de distinció per a qui les posseia, esdevenint així un dels primers símptomes dels inicis de la desigualtat social. Obtenir un ganivet de gairebé 30 cm era difícil i només es podia fer amb alguns sílexs molt especials.

Sembla que també les grans destrals de pedra polida podrien haver estat objecte d'exportacions a llarga distància. Aquesta setmana, un equip del Centre National de la Recherche Scientiphique dirigit epls Drs. Jean Vaquer i Pierre Petrequin s'ha instal·lat a la seu de Barcelona del MAC i ha estat analitzant amb un espectrògraf especial una bona quantitat de destrals neolítiques catalanes. Els resultats sembla que seran espectaculars.

El déu és de nou a casa seva

Des d'ahir al matí, l'Esculapi d'Empúries torna a ser a la ciutat que el va encarregar i adoptar ara fa vint-i-dos segles.

Per aquest motiu i pels treballs de restauració de la peça, la Vanguardia em dedica un magnífic, i immerescut, semàfor verd.

Amb el trasllat de l'estàtua d'Asclepi-o-de-Serapis, no he fet més que complir amb el meu deure i amb una decisió del Parlament de Catalunya de l'any 2004, que és en tot cas qui té dret al semàfor.

Tampoc no puc, de cap de les maneres, penjar-me una medalla per un procés d'estudi i de restauració modèlic, que ja em vaig trobar encarrilat per la meva antecessora, la Dra. Núria Rafel i Fontanals, i que també és mèrit del restaurador del MNAC Àlex Masalles, i de tota la comissió d'experts que va participar en el projecte. Ells són els que mereixen les felicitacions.

És del tot comprensible el valor sentimental que aquesta peça té per als habitants de l'Escala. L'Esculapi d'Empúries hi és tot un símbol, com també és símbol de les arrels clàssiques de tota la cultura catalana.

A partir de dissabte podrà ser visitat a la seu d'Empúries del Museu d'Arqueologia de Catalunya, en una nova sala que li ha estat dedicada.

I començarà la commemoració del centenari de les excavacions...

Quand il est mort le poète

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre
París, 6 de maig de 1946

Entrevista a l'Avui

Quina enveja de web!

Perdoneu-me que sigui tan sincer, però una visita detallada al lloc web de l'exposició Arqueologia de Barcelona m'ha deixat absolutament bocabadat. Crec que hi han fet una feina de primeríssim nivell i que el resultat és millor, fins i tot, que l'exposició mateixa.

Hauria estat interessant, però, que es poguessin descarregar directament les publicacions recents sobre l'arqueologia de la ciutat. És un suggeriment, posats a fer-ne algun.

Esperem que en poques setmanes tindrem operativa la nova web del MAC, però el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona i l'empresa Kobe)media han posat un llistó realment molt alt.

Què han de ser els museus nacionals?

A mi em dol quan, des de perspectives suposadament progressistes, hi ha qui troba excessius els escassos diners públics que es destinen als museus, com també qui considera innecessaris i sense paper social els nostres museus nacionals.

Si dins la museologia es produeixen processos de reflexió que estan redefinint els museus per al segle XXI, també és cert que el debat centrat en els museus nacionals és escàs. Pot ser perquè l'existència mateixa d'aquestes institucions, en molts països, es considera tan natural que no es veu necessari un procés de revisió.

Però el cert és que el món canvia molt de pressa, i que cal adaptar-se al futur. En un article per a especialistes que malauradament no es pot descarregar d'internet, dibuixava allò que penso que han de ser els museus nacionals del nostre país en el segle que tot just encetem. Dos anys després, penso que no anava errat i he pensat que seria bo donar-los a conèixer tot adaptant-los aquí:

• Centres de referència en recerca i innovació, a nivell nacional i internacional, tant en les disciplines que els són pròpies com en museologia, museografia, documentació, conservació i restauració del patrimoni.


• Espais de trobada del món acadèmic, tot posant en comunicació els investigadors, fomentant les sinergies i ajudant a revifar les escoles catalanes d'arqueologia, arqueologia industrial, història, història de l'art, etnologia, paleontologia, geologia, botànica, zoologia,...


• Centres educatius en el sentit més ampli de la paraula, on es generin instruments pedagògics per a la formació atractius per a la gent de totes les edats, mentalitats i orígens.


• Centres de documentació, on es faciliti la feina als investigadors i als estudiants, tant presencialment com a través d'Internet.


• Instruments de suport a les polítiques patrimonials del govern.


• Elements d'impacte en el turisme, com a pols d'atracció de visitants de qualitat, entenent per qualitat no pas el gruix de la cartera, sinó la sensibilitat, el respecte i la capacitat necessaris per a entendre i gaudir del país que es visita.


• Espais cívics i comunitaris, on s'organitzant formes de participació que permetin als ciutadans sentir-se'ls seus i exercir-hi el dret universal d'accés a la cultura.


• Referents per al coneixement i l'autoestima del país, tot treballant per difondre arreu la nostra realitat, i per fer fructíferes les relacions entre identitat i universalitat.


• Punts de suport per a tots els museus i el patrimoni del país, mitjançant xarxes temàtiques i serveis que contribueixin al bon funcionament del conjunt.


• Centres amb perspectiva internacional, amb veu pròpia dins les xarxes internacionals de recerca i integrats dins els circuits internacionals d'exposicions, tot mostrant el nostre patrimoni a l'estranger i fent arribar a la nostra societat el patrimoni d'altres cultures.


• Llocs on s'estimuli la creativitat, on sigui possible trobar-hi inspiració i facilitats per a la creació artística, literària i científica.


• Centres pel canvi social, que facilitin la comprensió i el diàleg entre cultures, i al mateix temps la introspecció, amb l'objectiu de millorar la societat.


• Eines de creació de continguts per a la societat de la informació i del coneixement.

En definitiva, els museus nacionals del segle XXI hauran de ser institucions que ajudin el conjunt de la societat a ser més culte, més crític, més conscient, més creatiu i més lliure.

Alícia Estrada, in memoriam

Hi ha gent a qui el dolor els ajuda a escriure. A mí, gens ni mica. Més aviat m'anul·la qualsevol cosa que s'assembli a la creativitat.

I dolor és exactament la única cosa que sento en aquests moments, malgrat les festes i la canalla esverada per la màgia del dia i per l'inevitable excés de regals.

A primera hora de dissabte ens deixava l'Alícia Estrada, amb tot just quatre dècades de vida i uns quants anys de dura lluita contra la malaltia.

Recordo com si fos ara el dia que vam començar a excavar junts a Sant Pere de Gavà, i després com vam co-dirigir la campanya del 1990 a la necròpoli de Rocabruna. Van ser les seves primeres excavacions com a directora, contractada en un programa de lluita contra l'atur que va endegar el Museu de Gavà quan jo n'era conservador. Des del primer moment, aquella noia acabada de llicenciar em va inspirar confiança i em va semblar que calia fer-li assumir responsabilitats i ajudar-la a professionalitzar-se en arqueologia. Se n'han perdut tants, de talents que després de llicenciar-se ho han acabat deixant per desànim...

Mai no haguera imaginat que tan aviat la ploraria, ni que hauria de dedicar durant tant de temps la seva inmensa energia a lluitar per a sobreviure.

Alícia, Sit Tibi Terra Levis

L'Esculapi. El retorn del déu

En aquest vídeo, jo mateix presento l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu". Forma part de la nova estratègia de difusió a través d'internet del Museu d'Arqueologia de Catalunya.