Museu ocell

Hegoak ebaki banizkio

nerea izango zen,

ez zuen aldegingo.

Bainan, honela

ez zen gehiago txoria izango

eta nik...

txoria nuen maite.

Pels que no entengueu l'euskera, trobareu traduccions a diversos idiomes aquí.

Lupa Capitolina o Serp Estival?

Tots els mitjans de comunicació del món dediquen en les darreres hores espais destacats a la suposada notícia que desmenteix l'origen etrusc i data en època medieval la fabricació de la famosíssima Lupa Capitolina, símbol de la ciutat i de l'imperi romà.

La notícia parteix d'un article publicat al diari La Reppubblica per l'ex-sopraintendente ai beni culturali de Roma Adriano La Regina i anomenat La lupa del Campidoglio è medievale, la prova è nel test al carbonio.

Ha estat recollida de forma acrítica per tota mena de mitjans, BBC inclosa, sense qüestionar-la en absolut, com si fos una gran novetat i com si fos científicament possible.

Com carai es data una estàtua de bronze amb el mètode del Carboni 14? Aquest isòtop radiactiu només és útil per datar matèria orgànica que hagi estat aïllada de l'atmosfera. El bronze és orgànic?

La Regina ha generat la mateixa notícia un parell de vegades des del 17 de novembre del 2006, sense afegir-hi suposades proves científiques, i cada vegada ha tingut un ressó excessiu, considerant que la polèmica entre els científics que la consideren una peça associada a l'art etrusc i els que pensen que és una peça medieval es remunta a l'any 1854. Des de llavors, l'han considerat una peça medieval Emil Braun (1854), Wilhelm Fröhner (1878), Wilhelm Bode (1885), Erika Simon (1966), la restauradora Anna Maria Carruba (2006) i el mateix La Regina, mentre que la consideren una peça antiga, de tradició o factura etrusca, des del segle XVIII, Winckelmann (1764), Theodor Mommsen (1845), Friedrich Matz (1951), Andrea Carandini (2006) o Gregory Warden (2006).

Jo no en sóc expert, però diria que l'atribució medieval estilísticament té més dificultats que l'etrusca.

També hi ha la possibilitat que es tracti d'una còpia, feta a motllo, a partir d'un original malmès, fins i tot fonent el mateix bronze. Sembla que el gran argument de la datació medieval és la tècnica de fosa en una sola peça, que se suposa que apareix al segle XII. Però això no impedeix ni la reproducció d'una peça anterior ni exclou la possibilitat d'una excepció.

Haurem d'esperar que els resultats de l'estudi siguin discutits per la comunitat científica, però em sembla molt poc seriosa l'acceptació acrítica d'una prova impossible.

També em preocupa que tants mitjans de comunicació seriosos badin tant en temes de patrimoni i contrastin tan poc la informació. I que es fixin tan poc en les veritables notícies que s'estan produïnt a l'arqueologia catalana.

Aforisme

Em vaig posar a la política per canviar el món, i no per a què el món em canviés a mi.

(Dedicat a un vell amic amb qui he conversat avui tornant de València)

Per què escolto la COPE?

Jo sóc dels que recomanen escoltar la COPE de tant en tant, i a més a més ho practico. Ho faig per vuit motius diferents:

1) És més interessant escoltar aquells qui pensen diferent que no qui et repeteix allò que ja has pensat. Alguns dirien que cal "conèixer l'enemic", especialment si saps que tornarà al poder a Espanya tard o d'hora.

2) Cal saber quines empreses s'hi anuncien. Si mai he de fer ús dels seus serveis almenys vull ser-ne conscient.

3) Cal saber quina informació arriba a una part important de ciutadans, alguns dels quals fins i tot l'escolten de bona fe. I mai millor dit...

4) Cal veure com s'estan apropiant de la història, i molt especialment de la història antiga, per justificar determinades tesis, com ara que Espanya és una des d'època romana i que va quedar consagrada per Déu des dels visigots, per difondre els fets reals amb una cura especial.

5) Permet adonar-se que cap ràdio no pot negar-se a utilitzar el català en part del temps de desconnexió, ni que sigui maltractant-lo, i que el seu públic més fanàtic ha d'acceptar la llengua i és perfectament capaç d'entendre-la. Cap dels oients que protesta per la suposada imposició del català a l'escola i a la feina, no es queixa de l'ús mixt de castellà i catanyol en les desconnexions.

6) És una emissora que mai no t'avorreix. S'hi poden sentir més bestieses per minut que en el millor Polònia de la temporada.

7) Passo moltíssimes hores conduint cap a les seus i els jaciments del museu i Catalunya Informació, si l'has de sentir més de mitja hora, es repeteix. En canvi, els ensurts de la COPE asseguren que és impossible adormir-se al volant.

8) És un indicador claríssim de què és allò que fa més mal a la carcúndia. Quan avui escoltava com abocaven àcid verbal damunt de Joan Puig per la seva defensa del català davant les bajanades del director d'Air Berlin, he pensat que aquest cop en Puig l'ha tornat a encertar.

El perfum del temple d'Asclepi

Segons sembla, el sindicat de funcionaris neofeixista anomenat Manos Limpias ha denunciat un munt d'informes i d'estudis encarregats per l'administració de la Generalitat. Entre les suposades malversacions, hi ha els 1.392 €, IVA inclòs, que va costar l'estudi, el disseny i la producció del mecanisme que permetia fer que l'àmbit de l'estàtua coneguda amb el nom d'Esculapi d'Empúries tingués una olor inspirada en la que devia fer un temple grec.

En realitat, la notícia de La Vanguardia diu literalment "Cultura se gasta 1.392 euros en un estudio para la "creación de olor" en una exposición sobre Esculapio ".

Suposo que ningú pot ni imaginar-se que es pugui crear una fragància amb aquests diners. Em declaro responsable de la idea de perfumar l'ambient de l'estàtua amb un aroma que recordés els diversos productes que s'ofrenaven als temples de l'antiga Grècia. Vaig escriure a la casa Puig Beauty & Fashion, tot proposant-los de col·laborar amb el Museu d'Arqueologia de Catalunya en el desenvolupament d'aquesta fragància, i va ser aquesta empresa qui va córrer amb el cost de crear la olor, una olor que transportava... En Rosendo Mateu, el perfumista en cap de Puig, hi va treballar amb gran interès i sense escatimar mitjans. La feina que va fer la casa Puig no sé quant els va costar, però segur que moltíssim més de mil euros...

Un cop disposàvem de la olor, calia escampar-la en la concentració adequada, de manera que la olor es percebés tan sols en l'espai del déu, i ho fés amb la intensitat exactament desitjada. Això sembla molt fàcil però no ho és gens. Afortunadament, tenim a Barcelona un dels experts de nivell mundial en aquest tema, Darío Sirerol, que ha treballat en moltes exposicions d'altres museus i que té patents mundials de diversos aparells especials.

Ell s'encarregà de diluïr l'essència en la proporció adequada i de dissenyar, instal·lar i mantenir el sistema que l'escampava. A mi, el preu que va cobrar no em sembla especialment car. Amb els mateixos diners comprem quatre o cinc focus Erco i ningú no en diria res.

Una exposició ha de transmetre informació i sensacions. I un dels suports d'aquesta informació i d'aquestes sensacions és l'olor. Igual que ho és el so, la música, els audiovisuals, les escenografies, els plafons o les vitrines. A quina llei hi diu que no podem fer servir alguns d'aquests recursos des dels museus públics?

La setmana dels museus

Encara que el Dia Internacional dels Museus no serà fins diumenge vinent, aquesta setmana el Museu d'Arqueologia de Catalunya organitza activitats cada dia... i una nit.

Hem començat avui, a la seu de Barcelona, amb una conferència de Juan Francisco Gibaja, de la Universidade do Algarve i de Xavier Terradas. del CSIC, sobre Les grans fulles de sílex a Catalunya.

Demà, dia 14, l'ICAC hi presentarà a Barcelona els resultats de les prospeccions geofísiques que han dut a terme a la catedral de Tarragona. I dijous 15 n'hi ha una altra d'Antonio Poveda sobre Oci i plaer a Pompeia, dins el cicle Cicerone.

Divendres visitarà la seu de Barcelona del MAC tot el Col·legi d'Educació Infantil i Primària del barri, on se'ls oferiran una sèrie d'activitats didàctiques, en una acció dirigida a acostar el museu al seu veïnat, un veïnat especialment multicultural.

I dissabte participarem en la Nit dels Museus a les seus de Barcelona i de Girona simultàniament. A Girona hi haurà una visita comentada a l'exposició La Tomba de Monthemhat, seguida d'una degustació de tastets egipcis contemporanis al magnífic claustre de Sant Pere de Galligans, a partir de les 9 del vespre.

A Barcelona hi haurà un recital poètic inclòs en el “Festival de Poesia de Barcelona”, a càrrec de Rogelio Saunders i Antoni Dalmases, a dos quarts de vuit.

A les nou del vespre farem una visita nocturna a l’exposició Europa al final de la prehistòria. Les grans fulles de sílex i una demostració de com tallaven eines amb sílex a la prehistòria, a càrrec d’Arqueolític.

I diumenge farem portes obertes, un taller de joieria romana i la proposta Descobreix una joia del museu. A Girona, el taller infantil "Joies i tresors a l'antiguitat".

Pedres precioses

Ja fa uns dies que es pot visitar la nova exposició temporal de la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

Es tracta d'una exposició que mostra un fenòmen curiós: la fabricació i difusió -fins a centenars de quilòmetres de distància- de llarguíssimes làmines de sílex delicadament tallat.

La mostra és producte d'un projecte europeu finançat pel programa Cultura 2000, encapçalat per l'associació francesa Archéa en col·laboració amb institucions i científics de França, Bulgària, Ucraïna, Rússia i Andalusia, on hi ha centres de producció d'aquests precedents de les navalles suïsses. Abans de venir a Barcelona ha visitat Tours, Orléans, Varna i Granada.

La presentació de Barcelona ha estat adaptada tot afegint-hi una zona consumidora, Catalunya. S'hi ha mantingut l'esperit didàctic que en va fer un èxit a les ciutats que ha visitat anteriorment. Inclou un espai experimental i lúdic on es poden fer tallers de diverses activitats relacionades amb la prehistòria, i espectaculars ambientacions de mida natural d'una cabana, un refugi i un dòlmen d'aquell moment. Cal felicitar l'equip del museu, que ha treballat molt intensament per aconseguir un bon resultat.

Es considera que aquestes eines perfectes, sovint contemporànies dels primers instruments de coure, eren un senyal de distinció per a qui les posseia, esdevenint així un dels primers símptomes dels inicis de la desigualtat social. Obtenir un ganivet de gairebé 30 cm era difícil i només es podia fer amb alguns sílexs molt especials.

Sembla que també les grans destrals de pedra polida podrien haver estat objecte d'exportacions a llarga distància. Aquesta setmana, un equip del Centre National de la Recherche Scientiphique dirigit epls Drs. Jean Vaquer i Pierre Petrequin s'ha instal·lat a la seu de Barcelona del MAC i ha estat analitzant amb un espectrògraf especial una bona quantitat de destrals neolítiques catalanes. Els resultats sembla que seran espectaculars.

El déu és de nou a casa seva

Des d'ahir al matí, l'Esculapi d'Empúries torna a ser a la ciutat que el va encarregar i adoptar ara fa vint-i-dos segles.

Per aquest motiu i pels treballs de restauració de la peça, la Vanguardia em dedica un magnífic, i immerescut, semàfor verd.

Amb el trasllat de l'estàtua d'Asclepi-o-de-Serapis, no he fet més que complir amb el meu deure i amb una decisió del Parlament de Catalunya de l'any 2004, que és en tot cas qui té dret al semàfor.

Tampoc no puc, de cap de les maneres, penjar-me una medalla per un procés d'estudi i de restauració modèlic, que ja em vaig trobar encarrilat per la meva antecessora, la Dra. Núria Rafel i Fontanals, i que també és mèrit del restaurador del MNAC Àlex Masalles, i de tota la comissió d'experts que va participar en el projecte. Ells són els que mereixen les felicitacions.

És del tot comprensible el valor sentimental que aquesta peça té per als habitants de l'Escala. L'Esculapi d'Empúries hi és tot un símbol, com també és símbol de les arrels clàssiques de tota la cultura catalana.

A partir de dissabte podrà ser visitat a la seu d'Empúries del Museu d'Arqueologia de Catalunya, en una nova sala que li ha estat dedicada.

I començarà la commemoració del centenari de les excavacions...

Quand il est mort le poète

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes...
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules...
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
i jo visc en les coses.

Josep Palau i Fabre
París, 6 de maig de 1946

Entrevista a l'Avui