L'Esculapi. El retorn del déu

En aquest vídeo, jo mateix presento l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu". Forma part de la nova estratègia de difusió a través d'internet del Museu d'Arqueologia de Catalunya.

L'Esculapi d'Empúries. Allò que ara en sabem

L'altre vídeo de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que recull de forma gràfica les conclusions de l'estudi al qual s'ha sotmès la peça.

El Projecte Esculapi

El vídeo mut de l'exposició "L'Esculapi. El retorn del déu", que mostra el procés d'estudi i de restauració de l'Esculapi d'Empúries. Un procés modèl·lic iniciat per la Dra. Núria Rafel i executat pel restaurador del MNAC Àlex Massalles.

Museu de Lleida

Divendres passat s'inaugurava, amb benedicció episcopal inclosa com als vells temps, el nou Museu de Lleida. Cal reconèixer que ha quedat magnífic, i que la part d'arqueologia està cridant més l'atenció dels visitants que cap altra. L'ús mesurat que s'ha fet de les noves tecnologies i de l'escenografia són dignes d'un museu del segle XXI, i tot plegat cal agrair-ho a la tasca de la Montserrat Macià i del seu equip.

Des del Museu d'Arqueologia de Catalunya s'hi han dipositat 39 peces que completen alguns buits que tenien les ja impressionats col·leccions que s'hi han aplegat, contribució de l'Institut d'Estudis Ilerdencs.

Sobre aquest museu hi pesa, com espasa de Damocles, la reclamació que fa la ultraconservadora diòcesi de Barbastre-Montsó, recolzada per la suposadament progressista Diputación General de Aragón, d'un centenar llarg de peces que en algun moment de la seva història van estar en alguna de les esglésies de la Franja de Ponent.

Segons sembla, bona part d'aquestes peces havien format part del mobiliari de la seu vella de Lleida fins al 1707, quan el rei Felip V (IV d'Aragó i de Catalunya, ja que Felip el Bell tan sols fou rei de Castella) va tenir la genial idea de transformar-la en caserna i obligar als lleidatans a desplaçar-se al peu del turó on havien viscut des de l'època ibèrica.

Les obres d'art de la catedral es varen dispersar arreu de la diòcesi, que en aquells temps abastava tota la Franja i tenia uns límits occidentals més o menys coincidents amb els del domini lingüístic del català.

A les darreries del segle XIX, les parròquies empobrides van començar a vendre obres d'art de les seves esglésies als antiquaris, i va ser llavors quan el bisbe Messeguer es dedicà a igualar-ne les ofertes i menar les peces cap al Museu Diocesà de Lleida, inaugurat el 1893. Algunes d'aquestes peces havien estat anteriorment a la Seu Vella, i d'altres no. Però foren adquirides legalment i pagades religiosament, i mai aquesta paraula no ha estat millor emprada.

Cent dos anys després d'aquella inauguració, començaren els problemes amb la segregació de la part de la diòcesi que quedava administrativament a l'Aragó, que s'integrà en la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. Jo no entenc com els cristians de llengua catalana no van aconseguir aturar aquest procés, que ha deixat lingüísticament indefensos els fidels d'aquell costat, però admeto que és cosa seva.

Ara bé, que maregin la perdiu demanant la presumpta devolució d'un centenar de peces que fa més d'un segle que són a Lleida, mentre s'ignoren i es violen repetidament els drets dels catalanoparlants aragonesos, això no té perdó.

Divendres em van donar una octaveta -de fet, per ser exactes, un DIN-A-4- reivindicant que les peces es quedin a Lleida. La persona que me la va donar era de Fraga. Hi havia qui tenia por que es presentés un grup de manyos guarnits amb cachirulos que poguessin fer alguna bestiesa, i resulta que els únics ciutadans aragonesos que hi havia demanaven que el seu patrimoni es quedi allà on és.

Potser que comencem a reivindicar els drets dels catalanoparlants d'Aragó, o potser que aquests pensin si no els convindria una modificació de les fronteres.

I que consti que sóc una quarta part aragonès, i n'estic ben orgullós.

Esculapi o Asclepi?

Des del 27 d'octubre és oberta l'exposició L'Esculapi. El retorn del déu a la seu de Barcelona del Museu d'Arqueologia de Catalunya. Estic molt content del resultat d'aquesta exposició, i els que l'han visitada ens feliciten amb entusiasme, així que espero que sigui l'èxit de l'any.

L'exposició presenta l'estàtua coneguda com l'Esculapi d'Empúries, tot embolcallant-la d'un ambient, una música i una olor molt especials. Explica també com es van iniciar les excavacions d'Empúries, com va ser trobada, i què té això a veure amb el naixement del noucentisme. Crec que hi hem aconseguit un bon equilibri entre la informació i l'emoció, que és el repte més difícil que té la museografia.

L'ambient d'olor l'ha fet generosament l'empresa Puig Beauty & Fashion, amb una combinació de les olors dels productes que se sap que s'ofrenaven als temples grecs: vi, mel, sarments, mirra, cardamom, llentiscle,... És una creació del perfumista Rosendo Mateu que ratlla la categoria d'obra d'art.

Al llibre de visites de l'exposició hi ha qui demana que comercialitzem el perfum. Caldrà estudiar-ho, si el creador ho vol. Però entre les felicitacions hi ha d'altres notes que em preocupen més, com les que demanen que anomenem l'estàtua Asclepi o Asklepios en lloc d'Esculapi, perquè indiquen que hi ha visitants que no han entès res...

L'Esculapi d'Empúries és possible que mai no fós Esculapi, sinó que directament arribés a Empúries com a Serapis. La identificació amb un o altre déu no és tan fàcil ni clara com sembla. Ho podeu descobrir en l'exposició. Així, doncs, per què hem d'hel·lenitzar un nom dubtós?

Com que la identificació no és clara i l'estàtua té un nom popular consolidat, és amb aquest nom, L'Esculapi d'Empúries, com creiem que ha de ser denominada. Jo sóc filhel·lenista, però hel·lenitzar el nom de l'estàtua quan sabem que possiblement no és el nom correcte, seria una bajanada. I perdoneu la contundència. Trobareu totes les dades i arguments en el catàleg de l'exposició.

Una altra queixa que em sorprèn és la de l'idioma. L'exposició està retolada en català, amb alguns textos en què es conserva la versió original castellana i una única frase en grec, que no està traduïda. Al costat de l'entrada hi ha jocs de còpies de tots els textos a disposició dels visitants, traduïts al castellà i a l'anglès. Aviat hi afegirem el francès. També tenim vint còpies en Braille per si ens visiten grups d'invidents. Es tracta, bàsicament, de no omplir les parets de textos confusos com s'esdevé normalment quan es vol posar tot als plafons en diversos idiomes. Els comentaris que deixen els estrangers (entre els quals hi ha japonesos, suecs, holandesos,...) són unànimement molt elogiosos.

Doncs bé, les queixes que hi ha sobre l'idioma de l'exposició són totes en castellà, i en bona part aclareixen que l'autor ja l'entén el català... alguna clareix que això no és cosmopolita...

Com a experiment, avui hem penjat a internet una visita a l'exposició, comentada per mi mateix, en català, castellà, francès i anglès. Quatre fitxers de trenta minuts completament artesanals que es poden descarregar al mòbil o a l'mp3.

Un tema que al final no hem tractat a l'exposició i que és molt interessant és la repercussió iconogràfica de l'Esculapi, que té còpies repartides per tota Barcelona i ha inspirat logos, segells, cartells turístics, rètols d'establiments,... Fins i tot hi ha una pizzeria de Sant Martí d'Empúries que n'ha registrat el domini .com.

A veure ara com s'ho faran per posar-hi els braços...

L'assemblea

Ja sé que a molts els sembla passat de moda, i que té nombrosos i importants inconvenients, però a mi, el sistema assembleari em fascina. És cert que es presta a tota mena de manipulacions, que sovint no s'hi poden prendre decisions urgents i importants, que permet certes expressions pintoresques de freakisme, i que vol temps i ganes, però a mi em segueix semblant la expressió més pura de democràcia.

Ahir, al Palau de Congressos, se'm feia present la imatge de l'immens espai on votaven els atenesos, el Πνύξ (Pnyx). El nivell i el to dels discursos, com les reaccions del demos, em recordaven tant les assemblees de l'Atenes clàssica... Digueu-me romàntic, però a mi em venien al cap discursos de Pèricles i també flaixos d'Aristòfanes.

Per cert que al Pnyx hi caben 6.000 persones. Hi havia 40.000 ciutadans censats, i tot i així no l'omplien. L'absentisme és un dels aspectes de l'assemblearisme. Per tenir més quòrum, al segle IV aC van haver de començar a pagar dietes... en lloc de cobrar quota i dinar... Cal dir que els atenesos tenien el local en propietat.

Els museus no són parcs d'atraccions

Avui, mentre parlava amb un amic que coneix bé el món de la cultura, me n'he adonat que ni tan sols ell s'escapava de la concepció que té molta gent dels museus, empobridora i reduccionista cap a l'exposició permanent. Com que fa massa anys que treballo en aquest camp, jo ja donava per fet que aquesta visió estava superada, però sembla que encara no hem estat capaços d'explicar-ho bé.

És cert que la difusió del coneixement és una funció fonamental dels museus, però aquesta difusió és impossible si abans no hi ha hagut una recerca que sovint és tan àrdua com poc visible. I hi ha d'haver tasques d'adquisició, de conservació, de restauració i de documentació d'unes col·leccions que sovint tenen una gran importància científica.

Encara que potser mai no hagin de ser exposades, aquestes col·leccions són utilitzades constantment per investigadors d'arreu del món. Cal veure per tant els museus, en primer lloc, com a centres de recerca científica i de formació de futurs científics.

Com sap gairebé tothom, els museus intercanvien sovint objectes, sobretot per a exposicions temporals, i és fàcil imaginar la complexitat del trasllat d'aquestes peces, sobre tot quan són enormement fràgils o molt pesants. Però també és important facilitar l'accés als testimonis materials de la nostra cultura a tanta gent com sigui possible.

Els museus realitzen també una important funció educativa, amb tallers didàctics, visites comentades, casals i tota mena d'activitats. I són un element de prestigi cultural i turístic rellevant. També han de ser un espai de participació ciutadana, on sigui possible col·laborar en la recerca, i un punt d'elaboració de noves idees i reflexions i d'irradiació d'aquestes cap a la societat.

Fins i tot, en alguns casos, des dels museus custodiem dipòsits judicials i assessorem la policia i els jutges sobre tràfic il·lícit d'obres d'art i antiguitats.

Afortunadament, la llei de museus incorpora gairebé textualment la definició d'aquestes institucions que feia l'ICOM en aquell moment, i remarca que els museus són "les institucions permanents, sense finalitat de lucre, al servei de la societat i del seu desenvolupament, obertes al públic, que reuneixen un conjunt de béns culturals mobles i immobles, els conserven, els documenten i estudien, els exhibeixen i en difonen el coneixement per a la recerca, l'ensenyament i el gaudi intel·lectual i estètic i es constitueixen en espai per a la participació cultural, lúdica i científica dels ciutadans." Tant la llei com l'ICOM remarquen la importància fonamental que té la preservació del patrimoni per a les generacions futures. Però la majoria dels nostres museus ni tan sols té al dia l'inventari dels seus fons, perquè aquesta tasca no llueix gens ni mica i és realment molt costosa.

És evident que amb menys recursos es poden fer exposicions interessants, atractives i lluïdes, que de vegades tenen la repercussió mediàtica que es mereixen. Imagineu, doncs, quines poden ser les temptacions quan els recursos no arriben per a fer-ho tot. I més quan des de l'opinió pública es valora l'èxit dels museus exclusivament per les xifres de públic, que són un indicador parcial i -diguem-ho- difícil de comprovar...

Un dels objectius bàsics dels museus hauria de ser que les persones que hi entrin en surtin millors: més sàbies, més conscients, més crítiques, més solidàries, més coneixedores del món, del país i d'elles mateixes. Cal començar a mirar els valors qualitatius, i no tan sols els quantitatius.

Hi ha altres formes de difusió que poden ser de vegades molt més eficaces que les exposicions. Per exemple, el cap de setmana ibèric que organitzem des del Museu d'Arqueologia de Catalunya avui i demà. Disset poblats ibèrics de Catalunya plens d'activitats interessants: des de reconstruccions d'activitats artesanals i de la vida quotidiana fins a vols en globus per observar els jaciments des de l'aire. Si encara hi sou a temps, no us el perdeu!

Missió a Egipte. La tomba de Monthemhat

Aquesta és la darrera setmana per visitar l'exposició sobre la tomba de Monthemhat que vem produir des del Museu d'Aqueologia de Catalunya per donar a conèixer aquesta troballa arqueològica pràcticament inèdita i la tasca que hi fa el laboratori de paleopatologia i paleoantropologia del nostre museu. Un laboratori que funciona exclusivament amb voluntaris i col·laboradors externs, ja que crear-hi una plaça sembla que és més difícil que fer realitat totes les profecies de Francesc Pujols.

Es tracta d'una exposició fotogràfica i molt visual, on tot l'equip va fer un esforç per evitar deliberadament l'ús de textos i transmetre la informació d'una forma un tant "jeroglífica". Si algú en vol més informació, facilitem fulletons amb els textos en quatre idiomes.

Malgrat la modèstia del pressupost i dels recursos que hi hem utilitzat, n'estic molt content i crec que està agradant la gent que la vé a veure. Si encara no l'heu pogut visitar, no badeu, que això s'acaba!

Cal fer un esforç per comunicar

Sembla que a l'estiu, que és l'època de la majoria de les excavacions programades, s'haurien de produir centenars de novetats interessants tant per al gran públic com per a la comunitat científica.

Com que és una època en la què hi acostuma a haver poques notícies i els periodistes de vegades han de publicar qualsevol notícia per omplir espai, la presència mediàtica de l'activitat arqueològica hauria de ser enorme.

La realitat, però, és que de notícies sobre arqueologia no en surten tantes com caldria esperar. Aquest estiu n'hi ha hagut algunes de sonades, però moltes altres han passat desapercebudes. I no crec que això s'hagi d'atribuir als periodistes, sinó als professionals de l'arqueologia, que no poden o no volen dedicar més esforços a la comunicació amb la societat. Ni tan sols amb els del propi gremi.

Així, els fòrums especialitzats com ara Arqueohispania pràcticament queden muts durant l'estiu, i pràcticament no existeixen blocs de campanya on es pugui fer seguiment de les excavacions, com abunda en el món anglosaxó.

Si considerem que la recerca arqueològica la paga íntegrament la societat, i que aquesta mateixa societat té interès en els resultats d'aquestes recerques, és ben segur que cal que els arqueòlegs comencem a treballar per la imatge pública de la nostra tasca, que oblidem els temps del secretisme i del monopoli de la informació i que comencem a compartir la informació entre nosaltres, i amb la societat. O és que el patrimoni i el passat no pertanyen a tothom?

Arqueologia i identitat nacional

S'acaben les vacances i viatjar pel món sempre provoca comparacions i reflexions. Aprofitant que passàvem per París, vaig fer una visita al Patrick Périn, director del Musée d'Archéologie Nationale de Saint-Germain-en-Laye.

És un museu que s'enfronta a problemes molt similars als que té la seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya, i estic segur que el contacte donarà a lloc a futures col·laboracions, que no han existit en els darrers anys.

Deia en Périn que a França, com a Catalunya i com a Espanya, no es percep l'arqueologia com a un element important de la identitat nacional, i que això provoca el desinterès del món polític i una gasiveria extrema en els recursos disponibles per als museus arqueològics.

A França, després del referèndum de la constitució europea i de les darreres eleccions, sembla que tothom situa els temes identitaris al centre de la política, i ningú no ho troba estrany ni se n'avergonyeix. De fet és allò que passa en aquests moments arreu d'Europa i del Món, davant els potents vents globalitzadors que amenacen amb escombrar la diversitat cultural.

Però aquesta seria una altra reflexió.

El fet és que hi ha molts països que sí que situen l'arqueologia entre els elements que els caracteritzen davant el món i que hi inverteixen esforços proporcionalment molt importants. I que fins no fa pas massa anys França utilitzava l'antecendent dels gals com a ingredient de la seva essència, de la mateixa manera que certs sectors espanyols afirmen sense vergonya l'arrel visigòtica de la sacrosanta unitat.

A Catalunya, les excavacions d'Empúries d'ara fa cent anys van crear una consciència sobre l'arrel hel·lènica de la nostra cultura, que es va vincular estretament al naixement del noucentisme i que s'utilitza com a argument de força a La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba. Les aportacions de Pere Bosch Gimpera sobre l'arrel ibèrica dels Països Catalans van tenir molt d'impacte als anys trenta i van ser reivindicades ferventment pel malaurat Miquel Cura.

Potser ha arribat l'hora de recordar a la societat aquestes arrels prerromanes que van fer dels catalans un poble obert a la mediterrània i a les idees noves, amant del comerç i de la cuina, curós del seu territori i de la seva personalitat. I també un poble que ja va perdre una vegada la llengua, per bé que l'influx de l'iber acabés creant-ne una de nova a partir del llatí.

El proper centenari de les excavacions d'Empúries hauria de ser una bona ocasió per reivindicar aquells immigrants de l'Àsia Menor que ens van donar el primer impuls cap al futur.