Dues recomanacions per Sant Jordi

Demà s'escau la festa més bonica del nostre calendari festiu. Sempre he pensat que és una metàfora magnífica que el dia del llibre i de l'amor s'hagin acabat associant amb la festivitat d'un sant de ficció. Un sant que tallava caps de dragó com els herois dels contes que ens explicava l'avi.

En la tradició copta es considera que sant Jordi era el nuvi de Jesús, per la qual cosa ha estat proposat com a patró dels matrimonis entre persones del mateix sexe.

Que sant Jordi potser no existís mai -si més no el cavaller de la llegenda- no sembla que sigui cap obstacle perquè continui sent venerat com a sant patró d'Anglaterra, Geòrgia, Catalunya, Bulgària, Portugal, Grècia, Montenegro, Canadà i Sèrbia.

L'any 1989, mentre excavàvem a les restes del castell de Sant Jordi d'Alfama i cercava informació sobre la reial Orde militar que hi tenia la seu, vaig arribar a la conclusió que aquesta Orde era la responsable de les aparicions del sant en les batalles dels nostres comtes-reis, però això ja ho explicaré amb calma un altre dia.

Avui tocaria recomanar un parell de llibres per als amics. No recomanaré ficció, que de ficció n'he llegit tanta que ja no m'atreviria a recomanar un sol llibre.

Recomanaré un llibre per als del gremi, perquè penso que tots els arqueòlegs l'haurien de conèixer. Es tracta de la monografia número 6 del Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, una obra d'Àngel Bosch, Júlia Chinchilla i Josep Tarrús dedicada als objectes de fusta del jaciment de la Draga de Banyoles. Està magníficament il·lustrada amb dibuixos, fotografies i seccions de tots els objectes de fusta, cistelles i cordes que s'hi han trobat fins a l'any 2005. El mestre i amic Aimé Bocquet sempre ha dit que el neolític, tecnològicament, no va ser l'edat de la pedra polida, ni de la ceràmica, sinó l'edat de la fusta. Els fusters neolítics assoliren un domini tecnològic altíssim sobre una matèria tan complexa, com es pot comprovar abastament en aquest magnífic conjunt fabricat i utilitzat fa set mil anys pels primers pagesos i ramaders. El llibre és una oportunitat única per a conèixer aquests materials que habitualment no es conserven, entendre com s'utilitzaven i s'enmanegaven les eines de pedra i imaginar com devia ser un poblat fet tot ell de fusta treballada, amb els seus habitants dedicats a tallar arbres, artigar la terra i treballar els camps. Els pioners del paisatge humanitzat. La seva memòria, submergida dins el llac com el castell maleït de la llegenda, ha estat rescatada. Aquest és el veritable tresor del llac de Banyoles.

I per als que preferiu llegir sobre l'actualitat, m'ha semblat excepcionalment lúcid l'assaig de l'argentino-catalana Patrícia Gabancho anomenat El preu de ser catalans, amb l'alarmant i publicitari subtítol una cultura mil·lenària en vies d'extinció. Afortunadament, el contingut, a més de dur, és més optimista i propositiu. Va sortir el mes de febrer, però crec que encara ha de generar reflexió, debat i polèmica. Aquí en teniu un tast.

I si no són aquests, qualsevol altre llibre és bo si es gaudeix llegint-lo, i encara més si te'l regalen acompanyat d'una tendra rosa.

Reflexos d'Apol·lo al YouTube

Fa pocs dies, en fase de proves, el Museu d'Arqueologia de Catalunya ha estrenat un canal a YouTube, tot penjant-hi un primer video, sobre l'exposició Reflexes d'Apol·lo, sobre l'esport a l'Antiguitat, que serà a la seu de Barcelona fins a mitjans de maig.

Pel meu gust, al reportatge hi surto massa, ja que l'exposició és mèrit de tot l'equip del museu i de l'anterior direcció. El video és un experiment de captació de nous públics que fem conjuntament amb l'Àrea de Desenvolupament i Projecció. Un petit documental basat en una exposició sobre l'esport a l'Antiguitat que mostra peces gregues i romanes de qualitat insuperable.

Per cert que hi ha un reportatge sobre aquesta exposició de vuit pàgines, a més de dedicar-hi la portada i l'editorial, al darrer número de la Revista d'Arqueologia. Fins i tot recomanen viatjar expressament a Barcelona per a veure-la. Espero que això tindrà efectes en l'afluència de visitants. En qualsevol cas, l'exposició mostra unes peces magnífiques que el Ministerio de Cultura ha comprat al Museo Arqueológico Nacional de Madrid.

Crec que cal felicitar l'equip de difusió de la seu de Barcelona del museu.

El gran museu del neocolonialisme

És habitual a molts llocs que els governs esmercin bona part del seu pressupost de cultura en un únic museu, si pot ser de nova creació, o sinó una renovació radical, que està destinat a esdevenir el llegat més visible i perdurable d'aquell mandat.

Això, a França, ho saben prou, acostumats a que cada govern i cada president s'associin a un centre museístic concret, que cal inaugurar abans que s'acabi el mandat. Són les piràmides dels faraons d'avui, i n'hi ha hagut algun que fins i tot s'ha fet una piràmide de debó.

La darrera manifestació d'aquest curiós costum la vaig poder visitar al gener a Paris. Es tracta del Musée du Quai Branly, inaugurat el 20 de juny de l'any passat i considerat com la piràmide de Jacques Chirac.

La creació d'aquest museu crec que és una mala notícia per als qui valorem les cultures en tota la seva diversitat i l'etnologia com la ciència que les estudia. S'ha desmuntat el vell i charmant Musée de l'Homme i el Musée National des Arts Africains et Océaniens per integrar-ne les col·leccions en una nova institució, a la major gloria d'en Chirac, dedicada en exclusiva a l'aspecte artístic de les cultures no-occidentals. Com ja advertien alguns fa sis anys, el projecte ha deixat fora de lloc el 95% de les col·leccions del Musée de l'Homme, que es refereixen a la vida quotidiana, per exaltar unes arts exòtiques que en aquest moment pateixen un intens procés d'espoli i d'especulació. I no és casual que l'inspirador del nou museu fós un tèrbol amic de Chirac, el col·leccionista Jacques Kerkache, especulador de l'art professional. Cal ser conscients de quin és l'impacte econòmic que representa exposar com a obres d'art determinades peces.

Si encara hi ha algú prou ingenu per pensar que els museus no tenen ideologia ni color polític, ha de visitar aquest. Un edifici enorme que sura a deu metres de terra, un interior espectacular amb les parets completament entapissades amb milers de peces de cuir, peces meravelloses, algunes de les quals magníficament exposades, farcit d'alta tecnologia i de marques de patrocinadors i amb un missatge enormement superficial, que no permet comprendre fins a quin punt està amenaçada o ja directament extingida la diversitat cultural que ha permès la creació de tanta bellesa. Un monument al neocolonialisme estèticament frapant i plagat de pantalletes d'informació complementària que tan sols poden consultar els qui disposen de temps infinit i que són l'única manera de conèixer el context social i cultural dels objectes.


Per no dir-ne cap nom políticament incorrecte, com ara Museu de les Arts No-occidentals, Tercermundistes, Primitives, o similars, el nou museu nacional francès té un nom buit, el topònim del moll adjacent. Presentat projectualment com a Museu de les Arts i de les Civilitzacions, amb referents museològics remotament canadencs, crec que ha demostrat quin no ha de ser el camí d'un museu nacional. I al damunt ha destruït les perspectives de futur del Musée de l'Homme, que es queda tan sols amb els fons d'antropologia física i evolució, com una part del Musée National d'Histoire Naturelle.


Això sí, Chirac deixa a Paris el Quai Branly, com Miterrand deixà el seu Grand Louvre, Giscard el Musée d'Orsay i Pompidou el seu centre d'art contemporani al Beaubourg. I encara sort que en Chirac no tenia cap amic antiquari, i que de moment s'ha salvat el venerable Musée des Antiquités Nationales de Saint-Germain-en-Laye!

Allà on els pressupostos de cultura són exigus o freguen el ridícul -i no dic cap país concret perquè penso que tothom m'entén- el pitjor aspecte d'aquesta política de fer grans museus associats a la grandesa de cada govern és que els projectes en qüestió fan anar de corcoll la resta del sistema museístic, que es veu privat dels recursos necessaris per mantenir els serveis i les instal·lacions al dia i, fins i tot, per conservar els edificis. Però aquest és un altre tema...

Per cert, que al Quai Branly no hi vaig veure ningú amb aspecte asiàtic, ni polinesi, ni tan sol africà.

Ename

Des del 16 de març d'enguany que està disponible una nova versió actualitzada de la Carta ICOMOS per la interpretació i presentació de llocs de patrimoni cultural, més coneguda com a Carta Ename.

Es tracta d'un document imprescindible per a tothom que treballi en l'adequació a la visita pública de jaciments arqueològics i d'altres llocs patrimonials, on es recullen els objectius i els principis que haurien de regir la interpretació del patrimoni.

La nova versió s'anuncia com a "Proposed final draft". Esperem que sigui veritat, perquè la carta aquesta ja l'he hagut de traduir al català tres vegades. Evidentment, cada vegada he enviat la versió catalana als amics Neil Silberman i Malika Hamza, del Centre Ename, per tal que les pengessin al lloc web. També els vam facilitar per penjar les versions sueca, flamenca, italiana i castellana. No ho han fet, però, i continuen oferint als internautes tan sols les versions anglesa i francesa, en clara contradicció amb el punt 1.4 de la mateixa carta, que recomana que la interpretació tingui en consideració la diversitat lingüística dels visitants.

L'única versió catalana que trobareu a internet és la que s'inclou a l'annex 3 (pàgines 118-123) del llibre "Centres d'interpretació del patrimoni. Manual hicira", que vaig tenir el plaer de coordinar des de la Diputació de Barcelona, juntament amb el Jordi Tresserras i el Joan Carles Matamala, dins un programa Cultura 2000 de la Unió Europea. Correspon al segon esborrany, del 24 de juny del 2004.

Vam publicar en paper la traducció del 3r esborrany, del 5 de juliol del 2005, en la revisió del mateix manual anomenada "Interpretar el patrimoni. Guia bàsica", però aquest llibre, de moment, no l'han penjat a internet.

Per cert que després d'una dura tasca de lluita contra les inèrcies de l'administració, tots dos llibres van ser publicats amb copyleft i llicència GNU Free Documentation License 1.2, de manera que el text i les imatges poden ser copiats, distribuïts i modificats lliurement amb la condició que se'n reconegui l'origen i que no se'n faci ús comercial. Que en prenguin nota els senyors de CEDRO i d'altres gestores de drets d'autor, i els diputats que aproven lleis que recolzen el seu oligopoli. Per les fotocòpies d'aquest llibre no en poden cobrar ni un duro. I tampoc no s'hauria de carregar cap cànon als CDs que es facin servir per gravar-lo...

I si algú se'l vol fotocopiar sencer, té el permís de tots els autors per a fer-ho i cap bibliotecari no li ho hauria de poder impedir.

Homenatge

He anat amb els nens a veure Un pont cap a Terabitia, basada en la novel·la homònima de Katherine Paterson, que la va escriure per mirar de donar sentit a la mort de la millor amiga d'un dels seus fills. No hi anàvem previnguts, i allò que comença com una pel·lícula de preadolescents que s'escapen dels problemes mitjançant la fantasia, ha acabat com un drama i cap dels quatre no ha pogut evitar alguna llàgrima.

Tots quatre tenim gent per plorar. Fins i tot la nena, amb cinc anys, recorda sovint la seva àvia, que ens deixà quan ella era ben petita. El nen, en els seus primers anys, va perdre dos amics de classe amb poc temps de diferència.

Quan no creus que hi hagi cap més enllà, pel·lícules com aquesta et recorden que els amics perduts tan sols poden reviure mentre els tens a la memòria.

Avui m'acompanyen molts amics, massa, en aquest record agredolç. Penso en el Josan Nicolás, que morí amb la moto quan anava cap a la feina; en la Françoise Monier, que deixà dos nens petitíssims quan el càncer se l'emportà; en el Quim Arxé i el seu somriure d'aneguet lleig; en el José-Luís Daroca, que caigué fulminat quan tancava la porta del cotxe; en el Philippe Nowacky-Bruczevsky, que es va quedar per sempre a la Guayana Francesa; en la Susa de Tortosa, que la meningitis va destruir en dues fases; en el Xavier Dupré, que trobà la felicitat a Roma; en el Toni de Quart de Poblet, que no menjava carn per no matar animals; en el marit de l'Encarna de Gandia, que tan poc li va durar.

I també en aquells que van poder arribar a vells i amb qui em sento deutor, els mestres que em van honorar amb la seva confiança: en Miquel Tarradell, que em coniderà digne de la seva amistat; el Josep Soler Vidal, que m'inicià en la història i en la política; el Pep Barberà i la seva passió per l'arqueologia; el Bernard Liou, sempre darrere les àmfores; el Miquel Cura i la seva constància; el senyor Badia -em dic Joan però em diuen Jaume- que no havia anat mai a escola però que recollí i salvà tants materials de les Sorres; els ulls aquosos d'en Joan Maluquer; l'enorme exigència del Pere de Palol; l'avi Jaume que m'ensenyà a apreciar les petites coses de la vida i em donà els seus records de Filipines i els millors moments de la infantesa; l'avi Pere que va saber remuntar el trencament de les esperances i la repressió de la postguerra; el sogre i la sogra, que em van estimar com un fill;...

Abans dels quaranta anys, ja en tenia més allà que aquí, i de ben segur que m'en deixo alguns.

Necessitava posar aquí els seus noms, per donar-los les gràcies i perquè visquin tots junts en un racó de la xarxa.

On són les Canàries?

Per tancar el tema de mapes i ideologia del post anterior, avui he descobert un joc didàctic fantàstic que ha penjat Justícia i Pau a internet. Es tracta d'un mapa d'Àfrica on cal posar cada estat en la seva situació exacta. És un bon test de coneixements de geografia i informa del nom de la capital de cada estat i d'algunes dades sobre alguns dels seus problemes. S'hi inclouen territoris que actualment no són independents, com ara el Sàhara Occidental.

La idea és bona, però -pel meu gust- no acaba d'estar ben resolta. D'entrada, alguns països petits te'ls compta com a errades encara que els posis al seu lloc. I és llàstima que no s'hi informi una mica més sobre llengües i grups ètnics, sabent que els estats i les fronteres d'Àfrica es poden considerar els més artificials del món. Les úniques ètnies que s'hi esmenten em sembla que són els hutus i els tutsis. No hi he vist res sobre els tuaregs, els nuer, els bosquimans, els dogons, els berbers,... i tantes altres cultures que ens fascinen als llibres d'antropologia. I tampoc no es diu res sobre les amenaces que planen sobre aquestes cultures.

Curiosament, les Illes Canàries no són a la llista. Hi ha les Seychelles, o les Maurici, que són al mig de l'Índic, però les Canàries no. Si fós malpensat diria que han estat omitides conscientment, per amagar que hi ha un moviment independentista, encara que molt minoritari, que en reclama la descolonització.

Però és més probable que el subconscient hagi traït els autors del mapa, i que hagin oblidat que de Fuerteventura a les costes del Sàhara hi ha 96 km, més o menys la distància de Girona a Barcelona, mentre que de l'Illot d'Alegranza fins a Cadis hi ha 1.030 km. Estem tan habituats a veure mapes amb les Canàries posades a tocar d'Andalusia, que el subconscient ens pot trair i oblidar que, per molt espanyoles que es vulgui que siguin, també són geogràficament africanes.

Mapes històrics o mapes ideològics?

Si en el post anterior insistia en la obligació que haurien de tenir els museus de desfer els falsos mites que ens ofereix la cultura de masses, tot equilibrant la imatge violenta del passat amb l'exposició d'altres aspectes més pacífics i quotidians, també cal dir que la guerra i la violència han estat massa freqüents en la història de la bèstia humana. Sobre aquest tema de la violència al llarg de la prehistòria i la protohistòria, hi ha un magnífic treball col·lectiu al número 16 de la revista Cypsela.

Un altre tema derivat del post de l'altre dia, és el de la neutralitat. Poden els museus ser neutrals ideològicament, o han de fer una tasca de conscienciació de la societat? En quin sentit?

És clar que, encara que no ho vulguin, els museus reflecteixen determinats punts de vista sobre el passat, i que rarament reflecteixen els debats, els dubtes i les incerteses que es produeixen en la comunitat científica. Una comunitat que, evidentment, inclou persones amb sensibilitats i ideologies tan diverses com les de la resta de la societat.

Els museus, de fet, sota una pretesa apariència d'objectivitat, acostumen a relectir un conformisme manifest amb l'statu quo, un conformisme que els fa còmplices de les situacions d'injustícia i de desigualtat dels temps presents.

I no podem oblidar que els estudis que s'han fet en altres països demostren que la població confia en la informació que hi ha als museus. Hi confia molt més que no pas en la de la televisió, la premsa o els llibres. Si volem conservar aquesta confiança, cal que els museòlegs siguem molt honestos, que reconeguem els límits del coneixement i que expliquem de forma comprensible els debats i les incerteses que justifiquen la necessitat de continuar investigant.

També cal que evitem, tant com sigui possible, la transmissió subliminal de valors ideològics actuals, que sovint fem de manera inconscient. Els supòsits ideològics d'una exposició haurien de ser sempre explícits. És lícit que hi siguin, sempre i quan el públic en sigui informat i pugui discutir-los.

Aquest tema donaria per un llibre sencer, però el centraré en una cosa tan senzilla com els mapes, que sovint apareixen als museus com a informació complementària dels objectes exposats. He triat els mapes perquè a mí em sembla que contenen una càrrega ideològica implícita però evident.

En la nostra societat, les lleis marquen cinc nivells de "fronteres": l'estatal, la de les comunitats autònomes, les provincials, les comarcals i les municipals. A banda d'això, una part important de la població s'adscriu a pertinences territorials diferents de les legals. Hi ha qui es considera ciutadà del món o europeu, i entre els qui ens considerem catalans, hi ha qui sent el seu país com a limitat a la comunitat autònoma, qui considera que el principat també inclou la Catalunya Nord, i els que, seguint la frase de Josep Pla, pensem que el nostre país és tot arreu on quan dius bon dia et contesten (amb sort) bon dia.

No he entès mai per què molts dels mapes històrics han de reflectir fronteres polítiques actuals. Fixem-nos quines d'aquestes fronteres s'han seleccionat, i sabrem quin és el mapa mental que domina en aquella institució, o com a mínim en els tècnics que hi han intervingut.

Quan posem en un plafó un mapa de distribució de qualsevol cosa, posem per cas de jaciments paleolítics, com aquest de l'esquerra, acostumem a reflectir-hi una visió del món. Aquí s'ha marcat amb traç ben gruixut una comunitat Autònoma, l'Aragó, de manera que els grups de jaciments acaben abruptament a les fronteres de l'autonomia. Hi ha un segon nivell de frontera, en traç discontinu, que no és altra que l'estatal entre els estats francès i espanyol. No s'assenyalen els altres límits autonòmics, entre Catalunya, el País Valencià, Castella i Navarra. En conseqüència, l'autor ens està dient que per a ell només hi ha dos nivells d'adscripció territorial rellevants, el de l'Aragó i el d'Espanya.

És molt probable que aquest mapa sigui de consens en bona part de la població aragonesa, i que la majoria de ciutadans el trobin perfectament natural.

Però no ho és. No ho és, d'entrada, perquè les fronteres que s'hi dibuixen, al paleolític ni tan sols se les podien imaginar. Estan mostrant, inconscientment, fets del passat mitjançant marcs presents carregats ideològicament. Pot ser que per a alguns el món es divideixi en terres aragoneses, altres terres espanyoles indiferenciades i territoris estrangers, però no hi ha cap motiu per projectar aquesta visió al Paleolític. O jo, almenys, no el sé trobar.

Per tal que un mapa històric sigui no tan sols neutral, sinó també correcte, cal que sigui un mapa físic i que tan sols mostri, si es coneixen, les divisions territorials i la toponímia de l'època, tot indicant allò què es coneix amb certesa i allò què és suposat, com s'esdevé en aquest mapa del Conventus Caesaraugustanus. Amb les costes, el riu Ebre i els noms antics més fàcils d'identificar, qualsevol amb una cultura mitjana pot percebre quin territori s'està descrivint, sense necessitat de superposar-hi límits geopolítics actuals.



A mi, personalment, m'agraden més els mapes sobre fotografia satèl·lit o sobre ortofotomapa, perquè permeten apreciar bona part del marc natural que ha envoltat la vida humana, malgrat els canvis que el nostre entorn ha experimentat. S'hi veuen les valls, els cursos fluvials, les planes, les zones muntanyoses... Tan sols cal marcar, quan se sap, el límit de la costa en època antiga, ja que sabem que en molts llocs els canvis del litoral han estat realment molt importants.

Actualment, podem trobar a internet tota mena de recursos cartogràfics basats en imatges de satèl·lit i ortofotos. A banda de l'insuperable GoogleEarth, que és útil fins i tot com a eina de prospecció arqueològica, hi ha les pàgines dels instituts cartogràfics, i el compilador en flaix FlashEarth.

Allò que justament hauríem de transmetre en els mapes històrics és que les fronteres són una construcció social, i que com a tal, vistes en perspectiva històrica, són essencialment inestables. Es creen i es destrueixen amb relativa facilitat, i es belluguen en funció de molts factors. Que els estats, les cultures i les civilitzacions són coses en estat de permanent transformació, i que res no és etern ni immutable.

Emprem, doncs, mapes sense fronteres, i que cadascú hi posi les seves, si és que ho necessita per a endreçar el seu món.

Dulce et decorum est pro Patria mori

He anat al cine Capri a veure 300, la darrera superproducció americana basada en mites de l'antiguitat clàssica. Sabia que no m'agradaria, però em sembla que ens cal conèixer allò que arriba al públic com a imatge del món antic. Els mitjans de masses transmeten idees preconcebudes a tota la societat, i aquestes idees són les que porten posades molts dels visitants quan entren als nostres museus.

És una gran llàstima que aquestes pel·lícules que han revifat el gènere es concentrin tant en els aspectes més gore i sagnants. També ho és que els productors no es puguin gastar una mínima fracció del pressupost en trobar assessors solvents que resolguin com han de ser els objectes, l'arquitectura, els paisatges o les mentalitats.

En aquest cas és evident que no els interessava per a res, l'assessorament científic. Des de bon principi ja es veu que l'objectiu era fer un videoclip de ritme trepidant i d'imatges bellíssimes malgrat que sovint molt truculentes. Tan truculentes que deixen Tarantino al nivell d'una mongeta de la caritat. S'utilitzen elements de les cultures grega i persa de manera molt lliure, mentre se'ns remet a un món de monstres i éssers deformes més aviat propi de Tolkien.

La llegenda de Leònides i els seus 300 espartans escollits és tan sols una excusa. Perquè allò que realment ven la pel·lícula és la suposada glòria de morir lluitant, en l'etern conflicte entre Orient i Occident. Si Occident sempre s'ha sentit hereu de la tradició grega -i en part a això deuen els grecs llur independència- la identificació entre Pèrsia i l'Iran teocràtic actual és del tot evident.

Es glorifica i s'embelleix la matança d'humans, tot mitificant la mort per la pàtria, pels valors i per les idees. Es rescatat l'anomenat esperit agonal dels grecs. I es prepara subconscientment el jovent per anar a morir a una eventual guerra contra l'Iran que es dedica a fer experiments amenaçadors. Llàstima que falla el detall que en temps de Leònides i Xerxes els invasors eren els perses.

Però de debó que algú es creu la terrible frase d'Horaci? Encara no ha mort prou gent, per pàtries i per honor?

Pensava que els humans ens estàvem civilitzant i que acabaríem entenent que la violència tan sols engendra violència. Però ja veig que no. La propaganda subconscient ens va preparant per aguantar sense nàusies una carnisseria humana rere l'altra, i en aquesta pel·lícula fins i tot per a fruir-ne.

Ja cal que des dels museus i des de l'escola ens esforcem a donar a conèixer d'una altra manera la història humana, a mostrar també els valors positius que hem heretat de l'antiguitat clàssica: el diàleg, el pensament lliure, el dubte, el respecte, el dret, el deure, el raonament,...

I també cal fer evident que a la història hi ha vida quotidiana, hi ha joc, hi ha bellesa, hi ha amor i hi ha molta feina. Una feina que s'ha anat acumulant en benefici nostre i de la qual en som responsables.

En Sierra és el culpable

A mí això de la tecnologia sempre m'ha fascinat.

L'any 1974, em penso que era, vaig acompanyar al meu pare a Madrid, a comprar un ordinador per al despatx. L'NCR-399 tenia la forma d'una enorme taula d'escriptori, ocupava una habitació climatitzada i llegia cintes de cassette, bandes magnètiques i cintes perforades. Tenia 20 Kb de RAM i costava com un bon cotxe.

Des de llavors, que jo tenia 11 anys, que mai no he deixat d'estar en contacte amb els ordinadors.

Pot semblar estrany que algú que es dedica al patrimoni cultural, a interpretar les restes del passat, tingui passió per la informàtica i les innovacions tecnològiques, però em penso que de fet es tracta del mateix interès, el d'entendre el funcionament de la humanitat, d'intentar saber cap a on anem, d'on venim i què ens ha fet com som. No podem renunciar a entendre el perquè de tot plegat.

En els darrers trenta anys, el salt tecnològic ha estat espectacular. Malauradament, ha anat acompanyat d'un augment de la destrucció dels recursos naturals fins a l'extrem de posar en perill la supervivència mateixa de la humanitat, però això és un altre tema.

Quan penso que fa poc més de deu anys ens reuníem tots els museòlegs en una sala d'actes per veure com un informàtic ens ensenyava les primeres pàgines web, descarregades amb llarguíssimes estones d'espera...

De seguida que vaig poder, vaig crear la meva pàgina web, que encara existeix i que vaig escriure i he mantingut sempre directament en codi html. Hi vaig penjar alguns articles i treballs inèdits o difícils de trobar. Des de llavors se n'han descarregat unes 200.000 pàgines, o sigui que suposo que algú ho deu trobar útil.

Quan va aparèixer la moda dels blocs, de seguida vaig tenir la temptació de fer-ne un, però em vaig adonar que si no tenia temps per mantenir la pàgina web, menys encara en tindria per a escriure un bloc amb regularitat. Sempre he estat ficat en tants enrenous com he pogut, i a més tinc dos fills meravellosos a qui voldria dedicar tot el temps possible.

Ahir vaig estar parlant amb l'Albert Sierra, i em va convèncer de la necessitat de mantenir un bloc que em permeti donar a conèixer els meus punts de vista. Segurament és necessari. També és arriscat. Quan algú ocupa un lloc de responsabilitat ha de mesurar més les paraules i sempre s'escapen interpretacions esbiaixades. Tan sols demano, doncs, un xic de benevolència.

I si no la teniu, en Sierra és el culpable...